Després de l’emocionant excursió a Torre Baró van sorgir moltes idees per als nostres relats. En aquesta sessió els hem llegit i ens hem adonat que es poden explicar històries des de molts punts de vista i que és fantàstic. Amb tot, hem de continuar treballant per millorar la nostra escriptura.
A continuació, hem descobert un poeta molt curiós: en Jesús Lizano. El Martí ens ha fet recitar un poema d’aquest autor que es titula Poemo. La particularitat és que totes les paraules estan canviades de gènere. La intenció d’aquest joc és treure dramatisme a aquella visió tràgica de la vida que tenen algunes persones. Ens ha costat molt dir les paraules al revés, però ha estat curiós i divertit.
Us el compartim a continuació:
Me asomé a la balcona
y contemplé la ciela
poblada por los estrellos.
Sentí fría en mi caro,
me froté los monos
y me puse la abriga
y pensé: qué ideo,
qué ideo tan negro.
Diosa mía, exclamé:
qué oscuro es el nocho
y que sólo mi almo
y perdido entre las vientas
y entre las fuegas,
entre los rejos.
El vido nos traiciona,
mi cabezo se pierde,
qué triste el aventuro
de vivir. Y estuvo a punto
de tirarme a la vacía…
Qué poemo.
Y con lágrimas en las ojas
me metí en el camo.
A ver, pensé, si las sueñas
o los fantasmos
me centran la pensamienta
y olvido que la munda
no es como la vemos
y que todo es un farso
y que el vido es el muerto,
un tragedio.
Tras toda, nado.
Vivir. Morir:
qué mierdo.