L’arbre que tenia una història al darrera i altres contes

Aquesta és la història d’un arbre que era i no era. Un arbret que van plantar al pati de l’Institut ja fa uns anys per tal de crear un espai agradable per els alumnes.També es van pintar les parets del pati amb dibuixos i ” trompe l’oeil” pensats pels alumnes. En la galería podeu veure les imatges d’aquest aconteixement.

Aquest arbre va anar quedant oblidat, els dibuixos van anar desapareixent, i les parets es van tornar a pintar d’un color llis…

Ara, amb la nostra intervenció, volíem tornar a donar visibilitat i vida al petit arbre. Per això l’hem volgut relacionar amb l’entorn i la biodiversitat propera. En la següent entrada del bloc podeu seguir el procés.

Intervenció al pati: L’arbre i el bosquet

Fa temps que hem estat preparant aquesta intervenció que serà l’assaig general de la intervenció final del nostre projecte en residència.

la recerca que hem fet ha estat exhaustiva: Hem anat al MACBA per conèixer “in situ” una part de la col·lecció del museu d’art contemporani, hem fet un visionat i anàlisi de moltes obres d’art contemporani, intervencions, instal·lacions i performances, ens hem endinsat en el land de la mà de Andy Goldsworthyi en l’art de carrer de la mà de Banksy.

En el nostre projecte relacionem art, biodiversitat i ciutat, per tant també hem estudiat la biodiversitat del nostre entorn i ara la volem mostrar.

Com hem explicat en l’entrada anterior, en el pati de l’ Institut hi ha un arbre petit, que passa desapercebut, però que te una història al darrera. Tenim un parterre amb més arbres, arbustos i plantes tot al llarg de la tanca de l’escola que dona al carrer. Amb la niostra intervenció volem relacionar aquests dos punts a traves de la nostra instal·lació.

Hem fet un petit bosc de biodiversitat que va ses del parterre a l’arbre, amb unes peces amb base de fang que fan de suport a una planta o una flor.

A continuació teniu les imatges per il·lustrar el procés i la instal·lació final.

Tipiografia filada / string Art/ Chiharu Shiota

 

 

 

 

 

Tipografia filada

Tot veien imatges d’instal·lacions artístiques ens vam fixar en el treball amb fils de diverses artistes. Per un costat, hem descobert una  artista Australiana, Dominique Falla que  fa  tipografia tàctil amb string art, treball amb fils i lletres. Per l’altra, l’obra de Chiharu Shiota ens va sorprendre i interessar molt aviat.

L’string art,  és una tècnica recuperada recentment amb la moda vintage i DIY dels anys 60 i 70. Te a veure també amb els crafts i labors de ganxet i mitja que també hem vist en instal·lacions artístiques amb arbres.

Aquest treball amb tipografia i la seva obra en general, ens va suggerir  treballar les lletres del nostre projecte amb aquesta tècnica. La R de Residència i la a de Boscà. La primera lletra, la R l’hem treballat amb fils a l’interior i a l’exterior. la a tan sols interiorment. Visitant diversos webs en posem alguns com a exemple:

http://www.dominiquefalla.com/

http://www.designmontage.com.au/2012/02/goodbye-helvetica-exhibition/

http://manmadediy.com/users/chris/posts/1292-how-to-make-typographic-string-art http://www.dimeic.com/string-art/

En el bloc podreu veure el procés de producció i el resultat final, i també imatges dels alumnes treballant. Creiem que els quadres han quedat molt bé i els posarem en acabar el projecte a les parets de l’Institut.

Primera part del procés:

Segona part:

Quan a la segona font d’inspiració, podem dir que vam conèixer l’obra de la japonesa Chiharu Shiota en veure algunes de les seves inquietants instal·lacions am fils.

La sort ens ha acompanyat, i aquests dies hem pogut gaudir de la seva obra en directe en una exposició a la Casa Àsia de Barcelona –“Sincronitzant fils i rizomes”-. En el nostre bloc podreu veure imatges d’aquesta exposició.

http://www.chiharu-shiota.com/

http://www.casaasia.es/actividad/detalle?id=208187

El món en un mur

Tot veient diverses instal·lacions, intervencions urbanes i land art, em van suggerir un text de Gerald Durrel del llibre “La meva família i altres animals”, que encaixava perfectament amb una imatge de l’artista Helen Nodding dins del projecte Hideaway.

En aquesta imatge, com en alguna altra intervenció, podem veure el joc d’escales, i entendre aquesta petita escletxa com tot un paisatge. Llegiu aquests text de Durrell, en versió original en anglès i amb traducció al castellà. Podreu tenir el plaer de trobar una interessant descripció i una riquesa de vocabulari extraordinària . Us recomano aquest llibre, que he llegit a partir de l’ interès que aquests paràgrafs em van despertar.

Àngels Pradilla

CHAPTER NINE

The World in a Wall

The crumbling wall that surrounded the sunken garden alongside the house was a rich hunting ground for me. It was an ancient brick wall that had been plastered over, but now this outer skin was green with moss, bulging and sagging with the damp of many winters. The whole surface was an intricate map of cracks, some several inches wide, others as fine as hairs. Here and there large pieces had dropped off and revealed the rows of rose-pink bricks lying beneath like ribs. There was a whole landscape on this wall if you peered closely enough to see it; the roofs of a hundred tiny toadstools, red, yellow, and brown, showed in patches like villages on the damper portions; mountains of bottle-green moss grew in tuffets so symmetrical that they might have been planted and trimmed; forests of small ferns sprouted from cracks in the shady places, drooping languidly like little green fountains. The top of the wall was a desert land, too dry for anything except a few rust-red mosses to live in it, too hot for anything except sun-bathing by the dragon-flies. At the base of the wall grew a mass of plants, cyclamen, crocus, asphodel, thrusting their leaves among the piles of broken and chipped roof-tiles that lay there. This whole strip was guarded by a labyrinth of blackberry hung, in season, with fruit that was plump and juicy and black as ebony.

The inhabitants of the wall were a mixed lot, and they were divided into day and night workers, the hunters and the hunted. At night the hunters were the toads that lived among the brambles, and the geckos, pale, translucent with bulging eyes, that lived in the cracks higher up the wall. Their prey was the population of stupid, absent-minded crane-flies that zoomed and barged their way among the leaves; moths of all sizes and shapes, moths striped, tessellated, checked, spotted, and blotched, that fluttered in soft clouds along the withered plaster; the beetles, rotund and neatly clad as business men, hurrying with portly efficiency about their night’s work. When the last glow-worm had dragged his frosty emerald lantern to bed over the hills of moss, and the sun rose, the wall was taken over by the next set of inhabitants. Here it was more difficult to differentiate between the prey and the predators, for everything seemed to feed indiscriminately off everything else. Thus the hunting wasps searched out caterpillars and spiders; the spiders hunted for flies; the dragon-flies, big, brittle, and hunting-pink, fed off the spiders and the flies; and the swift, lithe, and multicoloured wall lizards fed off everything.

 

El mundo en un muro

El muro ruinoso que rodeaba el jardín hundido contiguo a la casa era para mí un rico coto de caza. Era una tapia antigua de ladrillos en otro tiempo enlucida, pero ahora aquella epidermis aparecía verde de musgo, levantada y combada por la humedad de muchos inviernos. La superficie entera era un mapa intrincado de grietas, unas de varios centímetros de anchura, otras del grosor de un cabello. Aquí y allá se habían desprendido fragmentos grandes de yeso, dejando al descubierto el costillar de rosados ladrillos. Visto de cerca, el muro constituía todo un paisaje: los tejadillos de cientos de hongos diminutos, rojos, amarillos y marrones, se arracimaban como pueblecitos en las partes más húmedas; las montañas de musgo verde botella crecían en bandas tan simétricas que diríanse haber sido plantadas y recortadas; de los puntos más sombreados de las grietas brotaban bosques de pequeños helechos, inclinándose lánguidos como arroyos de verdor. La zona alta del muro era tierra desértica, tan reseca que sólo nutría unos cuantos musgos rojizos, tan caliente que sólo servía de solana para las libélulas. Al pie crecía un amasijo de plantas: crocos, ciclámenes, asfódelos, que asomaban sus hojas por entre los montones de tejas rotas y melladas. Protegía toda esta parte un laberinto de zarzamoras moteadas, en estación, de fruta gruesa y jugosa, negra como el ébano.

Los habitantes de este muro formaban un conjunto variopinto, dividido en trabajadores diurnos y nocturnos, cazadores y cazados. De noche los cazadores eran los sapos que vivían entre las zarzas, y las salamanquesas pálidas y translúcidas de ojos saltones que habitaban en las rendijas de más arriba. Su presa era la población de típulas tontas, despistadas, que circulaban zumbando entre el follaje; las mariposas nocturnas de infinitas formas y tamaños, mariposas a rayas, a cuadros, jaspeadas, listadas, atigradas, que revoloteaban en blandas nubes junto al yeso marchito; y los escarabajos rechonchos, impecables como hombres de negocios, que corrían con obesa eficiencia a sus tareas nocturnas. Cuando ya la última luciérnaga había cruzado las colinas de musgo para meter en cama su linterna esmeralda, y salía el sol, el muro era invadido por el siguiente grupo de habitantes. Aquí era más difícil distinguir al cazador de su presa, pues cada uno parecía alimentarse indiscriminadamente de todos los demás. Así, las avispas depredadoras buscaban orugas y arañas; las arañas cazaban moscas; las grandes, quebradizas y rosadas libélulas se nutrían de arañas y de moscas; y las veloces lagartijas, esbeltas y multicolores, se alimentaban de todo en general.

 

Traducción Maria Luisa Balseiro / Alianza Editorial, Madrid

Nius al parc

 

 

 

 

Per fi hem pogut deixar els nius al seu lloc d’origen, al parc, d’on vam treure els materials per construir-los.

El nostre land-art, efímer per naturalesa s’integrarà en l’entorn amb el pas del temps i desapareixerà…

On som, d’on venim i a on anem?

Les ciutats funcionen com a ecosistemes, de la mateixa manera que funciona un bosc o un riu. Aquestes ciutats poden donar-nos (gairebé) tot el que necessitem per viure bé. Però la nostra falta de coneixement sobre la naturalesa urbana fa que ens estiguem perdent una capa d’informació molt important que pot ajudar-nos a millorar el territori de manera sostenible (a nivell econòmic, cultural, social i ambiental). La naturalesa a les ciutats pot esdevenir una bona font alimentària, medicinal i fins i tot de felicitat. Les ciutats es poden convertir, d’aquesta manera, en proveïdores de benestar. Per a això, hem de protegir i donar a conèixer la biodiversitat urbana.

Com que no som experts en això de les urbs, del disseny, de l’art o de la biodiversitat, durant tot aquest primer trimestre hem estat aprenent conceptes i metodologies que ens apropen a aquestes disciplines. Hem estudiat les intervencions urbanes i les dinàmiques del land-art. Ens avenim amb els mapes, plànols i representacions gràfiques de la ciutat. També sabem què és la biodiversitat i les interconnexions que fan funcionar un ecosistema (recordeu l’exercici de la triangulació, seguint a diferents companys?) Coneixem algunes de les plantes que ens envoltem, la seva morfologia i algunes de les seves utilitats; a més, sabem com catalogar-les. Hem treballat amb el nostre entorn (desxifrant què hi ha en 1 metre quadrat del parc de Cervantes, el top manta naturae, les construccions naturals, les empremtes vegetals,…) En definitiva, ara coneixem molt millor el medi en el qual ens movem, el nostre ecosistema.

I ara què farem? Ara hem de posar en pràctica tot allò que ja sabem. Hem fet un gran esforç per conèixer i manegar-nos amb el nostre entorn i ara és moment de fer partícips a la resta de companys d’escola i als ciutadans del barri. De quina manera? Doncs a través de la nostra creativitat i les tècniques artístiques que hem vist. Anirem treballant el com, el per què i l’on actuarem i, finalment, ho portarem a terme. Els de Nutcreatives estem molt motivats i tenim grans esperances en que entre tots surti quelcom important per la ciutat. Així que, a treballar!

Per acabar, potser un fil des d’on tibar per respondre als dubtes que genera l’inici de qualsevol creació (segur que us pregunteu –com nosaltres- “val, molt bé, però, per on comencem?”). Resulta que Collserola, allò que es veu des de l’escola, just a l’altra banda de la Ronda de Dalt, és un parc periurbà, és a dir, un àrea natural propera a nuclis urbans densos. I com a tal, forma part d’una xarxa europea de parcs periurbans que han redactat un document entregat a la Comissió Europea (Periurban Parks) on demanen, entre d’altres coses, “que hi hagi connexió entre aquests espais naturals i l’entorn que els envolta”, “que siguin accessibles i visibles” i que “es reconegui el rol social, ambiental i econòmic d’aquestes zones”. Nois, noies, tenim una missió.

Els altres arquitectes segona fase

Vaig cionèixer aquest tema tan interesant- la construcció d’espèciesanimals- a través d’una exposició al Museu de ciències naturals de Barcelona, al Castell dels tres dragons, al Prac de la Ciutadella, actual NAT i amb seu a l’edifici triangular del Fòrum obra dels arquitectes suïssos  Herzog&Meuron….

Recomanar llibre

bibliografia