El nostre camí queda

Al dijous vam anar a l’exposició del nostre amic, Fito al museu Joan Miró. Vam entrar el museu, estàvem baixant les escales, de sobte escolto una música, i vaig pensar que eren sons que se’m pesaven pel cap o m’estava imaginant, i una vegada vam arribar, davant meu vaig veure, una cosa gegant negra, i se’m va quedar una cara de *que cojones es esto,a ver donde nos ha traído el señorito este* . Ens vam quedar observant la cosa gegant i del fons s’escoltava una simfonia, jo estava flipant, i en Fito ens va dir que podíem entrar dintre. Dons clar, jo vaig anar corrent i una vegada dintre tenia la mateixa reacció que quan vam entrar. Em vaig estirar super còmode vaig t’encar els ulls i de tant en tant m’entrava son. Era tan relaxant estar dintre,tot negre, estirats, amb la música (encara que la música més be… bo dona igual). S’estava super a gust d’entre i no volia sortir. Em va encantar el treball que va fer, m’ha semblat molt relaxant i molt bonic, encara que la música no tant. XD.
Resultado de imagen de imagenes de wtf

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *