Algunes ràpides impressions sobre TXSSSSIT!

TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT!

TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT!

TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT!

TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT!

Silenci, si us plau

Silencio, por favor

Silence, please

Les obres no es toquen

Las obras no se tocan

Don’t touch the artworks

No correu, si us plau

No corráis, por favor

Don’t run, please

.

.

MIREIA:

Hola?

Hola, bona tarda.

Bé, el que farem ara és contextualitzar una mica la nostra acció.

Gràcies per haver vingut i haver fet l’exercici de seguir aquesta performance.

I gràcies al MACBA per acollir-la. També les nostres visites al llarg de l’any -algunes de més mogudes que d’altres, ja que  aquí hem viscut moments força excepcionals i en els que se’ns ha concedit força llicències-.

Però sobretot, sobretot, moltes gràcies al programa de Creadors En Residència, per haver possibilitat un marc de treball tan peculiar. Creadors està comissariat per l’Associació Cultural A Bao A Qu i és fruit d’una col·laboració entre l’ICUB (l’Institut de Cultura de Barcelona) i el Consorci Educatiu de Barcelona.

Consisteix en portar a terme un projecte artístic en el marc d’un institut tot compartint el procés creatiu amb alguns dels seus estudiants.

En el nostre cas el Zika, la Joana, l’Emma, la Clàudia, el Cristian, l’Eli, l’Adrián, la Nicole, la Irene, la Carla, l’Eva i la Carol, la Carme i jo hem format un equip molt unit i està sent una experiència molt enriquidora a molts nivells que va començar al setembre i que suposadament finalitza aquest curs lectiu… però bé, això ja ho veurem.

Per no entrar ara en temes que no venen al cas aquesta nit, és millor si ara passo la paraula a l’Eva per a que expliqui en què ha consistit això, ja que aquests alumnes que veieu al meu costat són molt responsables i els agrada parlar per ells mateixos.

 

EVA:

I com ja sabeu, venim de l’IES 4 Cantons.

En el nostre institut, no només aprenem estudiant sinó fent a través de l’experiència i els reptes.

El projecte de Creadors en Residència és una vivència a molts nivells.

A nivell emocional, a nivell d’aprenentatge i a nivell artístic.

I també ens suposa un repte personal i com a grup.

Al principi de curs, quan havíem de triar les nostres comissions i se’ns va explicar això de Creadors En Residència, no teníem gens clar què faríem.

Sabíem que faríem una obra amb un o una artista, però que depenent de l’artista que vingués al nostre insti, podria ser qualsevol obra, tant una pintura com una dansa.

A algú de nosaltres li va intrigar molt l’explicació que va fer la Begonya -una tutora- a classe, perquè deia que sabíem com es començava però no sabíem com s’acabaria.

Fent un repàs de per què cada ú va triar participar d’aquest projecte, ens adonem que a tots ens interessa o ens crida l’atenció l’art.

A cadascú d’una forma diferent. A una li agrada dibuixar, l’altra és molt sensible, l’altra volia aprendre noves tècniques…

 

JOANA:

El que importa és que els que estem aquí ens hi vam apuntar.

I per a alguns decidir-se no va ser fàcil.

Al principi es veia una mica dur el fet de que fos algo que durés un any sencer, ja que era la única comissió que duraria aquest temps.

Hi havia la por de que que no t’agradés el que es fes i ho haguessis d’aguantar tot un any sencer.

Però el temps ha passat molt ràpid. I va estar bé decidir-se per tenir la sensació de que faríem alguna cosa que valdria la pena.

Recordo la primera classe a la biblioteca, quan encara no hi era la Mireia. La Carme ens va explicar el projecte EL PODER DE LA CONVOCATÒRIA que la Mireia havia fet amb lo del pa. Va ser molt xulo. Em va agradar molt en sí.

Tot i que la sessió em va aborrir molt… i vaig pensar: “Ostres! Com sigui tot així…”

Al següent dia ja va venir la Mireia. Ens va sorpendre que fos tan propera i tan guai.

A molts ens va agradar molt el seu cabell. I justament per com el portava pentinat, així estarrufat, la Nicole va pensar: “Esta chica va a hacer algo!”

 

EMMA:

Mai ens haguéssim imaginat que hi hagués un tipus d’artista com la Mireia. Sabíem què era un escultor, un pintor, un escriptor… Però no coneixíem el perfil d’un artista reflexiu.

La Mireia veu i viu l’art d’una forma menys tradicional. És molt diferent del que coneixíem.

I és molt complicat d’explicar el que hem après.Hem après tota una nova manera de crear. Hem fet de tot i i ho hem ajuntat tot per a fer art.

Veníem molt com: anem a dibuixar, a pintar, a fer una escultura… ha sigut com trencar això. I deixar-ho allà com a mitges i li hem donat una altra forma, l’hem modelat.

Hem après que reflexionar i investigar els perquès de les coses, és també fer art. Que podem crear i ser curiosos a la vegada.

 

IRENE:

Hem plasmat les nostres idees de moltes maneres diferents.

Per exemple, fent una publicació. Cap de nosaltres coneixia els llibres d’artista i el dia que la Mireia ens va explicar què eren, ens vam quedar com: “Uuah!”

Ens va portar molts llibres diferents i ens va preguntar si en voldríem fer un.

També ens va deixar Mi Museo. Ens va encantar. Està fet des del punt de vista d’una guarda de seguretat i és diferent de lo habitual.

La Clàudia i jo el vam llegir en un dia.

A mi em va agradar molt fer una publicació perquè, en comparació amb les llibres de casa sobre art com Goya, Picasso, etc… Ara tenim un nou tipus de llibre que és d’art i que és diferent. És únic i especial. I ple de molts detalls.

Per exemple, la portada la vam imprimir a L’Automàtica, una impremta que imprimeix amb tipografies de plom i que té màquines dels anys 50, 60 i 70.

Poder anar a allà varies vegades també va ser molt xulo.

 

CLÀUDIA:

També sabia que algunes persones caminant podien fer art, però ara que ho he viscut des de dintre; ho tinc molt més clar que abans.

Sense aquest projecte veuria gent al MACBA caminant a poc a poc i no ho entendria. Ara ho veig d’una altra manera. Tinc altres processos.

També hem fet un grup molt xulo.

Per algun motiu hi ha algo que ens uneix, algo que cada ú té que ens aglutina i que ha fet que en cap cas ens baralléssim. I que siguéssim la comissió més unida.

I hem arribat aquí tots junts. Hem parlat, hem après, hem après a tirar endavant amb les converses i això ha generat una forma de treballar.

No hem fet lo que la Mireia ens ha dit, perquè ella no et diu el que hem de fer. Et dóna un espai, no et dóna unes pautes.

Nosaltres no som obrers d’una obra, som la obra.

 

MIREIA:

 

Bé, com veieu, no hi hauria prou Gràcies per agrair la rebuda i acompanyament per part d’aquest IES 4 Cantons amb un sistema pedagògic tan excepcional i uns alumnes com els que heu vist.

És increïble trobar un context de treball com el que s’ha donat a l’Institut i poder portar a la pràctica algunes de les teves idees sobre la participació, la col·laboració i el treball en equip.

I mai ho hagués pogut portar a terme tan bé sense l’ajuda de la Carme, el Ramon i la resta de l’equip docent.

I ARA, SI NO OBRISSIM UN TORN DE PREGUNTES I COMENTARIS, NO SERÍEM CONSEQÜENTS. ALGÚ VOL PREGUNTAR ALGUNA COSA O FER ALGUN COMENTARI?

I aquest és l’escrit que va al darrere de la nostra publicació.

El penjo aquí  mentres ens acabem de preparar per l’acció de dissabte i actualitzem el nostre blog!!

 

Al llarg del curs he sentit sovint que ser un creador estudiant (dels de la comissió de després de l’hora del pati) i poder comptar amb una artista és ser un privilegiat o una privilegiada.

Per la meva part haig de dir que haver estat una creadora resident i haver muntat un equip amb 12 altres creadors —i estudiants— de primer i segon d’ESO ha significat una situació excepcional pel fet d’haver pogut establir —en la mida del possible— una relació d’igualtat. Sabem que la igualtat no és ni conseqüència de les relacions socials ni el resultat d’una acció justa, sinó més aviat una decisió, una relació de reciprocitat que un estableix voluntàriament i conscientment amb l’altre, tot i l’esforç que això pugui comportar.

Així ens hem relacionat des de les nostres subjectivitats, generant un context de confiança molt proper. I hem fet de l’aprenentatge quelcom comú entre tots, amb les derives i periples que ha comportat. Però a la vegada amb les simpaties i afinitats que s’han generat més enllà de les dues hores dels divendres al matí.

La residència va ser plantejada entenent el procés (d’aprenentatge) com a forma de creació, sense una meta fixa, per tal de decidir entre tots sobre què aniria el nostre projecte i com el formalitzaríem. Tan sols coneixíem un marc de treball: el de l’anàlisi de la institució museística i els rituals que aquesta institució fa representar al seu públic. Era bastant lògic continuar treballant en aquesta direcció després dels darrers projectes realitzats. I es plantejava interessant poder desafiar la ideologia de les necessitats culturals i l’artificiosa obertura dels centres d’art per descodificar-ne el seu funcionament des d’un espai en què també sovint es renderitzen els cossos i els comportaments. Des de l’exercici de mirar el museu, doncs, ningú de nosaltres podia preveure que acabaríem fent una performance sobre les pautes de comportament que un centre d’art exigeix als seus visitants. Inclús durant unes setmanes vaig pensar que faríem una acció poètica…

Però haver volgut dirigir el nostre projecte cap a aquesta direcció hagués significat forçar un procés de raonament davant la realitat amb què ens vam trobar; destruir la confiança, la pròpia intel·ligència i capacitats dels estudiants.

El curs se’ns ha fet molt curt i dubto si hem pogut fer un bon exercici d’anàlisi i registre de les nostres posicions. Però si més no, espero que aquesta publicació conjuntament amb els quaderns i el bloc serveixin de cartografia per a una forma de pensar incansable, autocrítica i imaginativa davant la reducció de les opcions. Potser, encara que el procés sigui molt difícil i caòtic, cal sortir del món convencional i intentar ser, en general i en els aspectes concrets, creadors…

Records de llibreta

Aquesta és el nostra llibreta, aquí, tal com ens va dir la Mireia, anotem totes les sensacions que experimentem en el MUSEU i amb els seus artistes i visitants.

Estimada llibreta, avui és dia 8 de març del 2013.

En aquest visita al MUSEU, hi ha sensacions que he experimentat, durant la gimcana, que són úniques en un espai tant estricte amb les normes com és un MUSEU. Una barreja màgica de LLIBERTAT, pel fet del gran trencament total de les normes del MUSEU. Aquesta sensació crec que es deu a que un MUSEU normal i en circumstàncies normals, no ens deixaria entrar fora de l’horari habitual i molt menys deixar-nos córrer per tot arreu sense que els guàrdies de seguretat ens alertin del nostre comportament. Però sobretot, la JOVIALITAT, el MISTERI i la DIVERSIÓ que segur (certament, per a no repetr segur?) que tots plegats vam experimentar segur que va ser infinita.

Correm pèls passadissos del MACBA en busca de elements per completar el missatge del MUSEU

L’objectiu de la gimcana era explorar pels racons més recondits del MUSEU i descobrir quin és el seu missatge, que ens dóna ell mateix, per conèixer-lo millor i saber la seva història i la seva situació. El missatge final, que hem ordenat conjuntament, ha sigut:

Hola. Em van acabar el 1995. Sóc fill del Museu Temple i cosí del Museu Espectacle. El meu cognom és Cub Blanc perquè sóc germà d’altres museus i espais amb parets blanques. Pel nostre color han arribat a dir que som neutrals però no és així. Jo congelo el temps com si dintre meu, i a l’igual que dins una tomba, aquest no passés. I també atorgo valor i defineixo què es art i què no ho es. A vegades em sento una mica com una escultura enmig de la plaça, tot i que l’arquitecte Richard Meier va voler que tinguéssim el mateix terra. Però sento com si em faltés alguna cosa. Em podríeu ajudar?  Sé que això voldrà un temps, així que mentrestant mireu on sou. I somieu.

Estem construint el missatge del MUSEU amb les pàgines i les lletres que hem trobat arreu del MACBA.

Per sorpresa nostra, ens trobem a l’artista de l’exposició estrella d’aquest moment al MACBA, en Lawrence Weiner. Aquest artista crec que és una persona que et fa pensar sobre el món. I és un home que reflecteix amb les seves paraules, saviesa, tranquil·litat i sobretot, per la seva expressió de total serenitat, es nota que és una persona que s’ha plantejat moltes preguntes al llarg de la seva vida i que vol transmetre tots els seus coneixements i vivències a la gent.

Dibuix del Lawrence a una paret del MACBA.

Igual que ell, els seus dibuixos et fan pensar sobre el perquè de la seva creació i el perquè de les coses. Com el de, per exemple, un petit far vermell i blanc amb una llum molt potent de color groguenc que desprèn de a dalt de tot de la torre, que hi ha en alguns dibuixos. Personalment, crec que el dibuixa pel fet que, com un far guia els vaixells en les nits de tempesta o boira per portar-los a bon port, ell representa el seu guia, aquell que el protegeix del perill. I el dibuixa petit perquè, encara que no el veiem, sempre hi ha algú que el pot ajudar.

Un dels dibuixos del Lawrence amb un far.

Aquesta sortida m’ha agradat molt i espero de tot cor, tornar-la a fer algun dia no molt llunyà.

El MACBA ens parla!

Preparats? Llestos? Jaa!!

Comencem a córrer, a buscar coses que ens cridin l’atenció, paraules i frases que ens ajudin a descriure el museu.

Em van acabar el

 

Sota un banc trobem una informació essencial, l’edat en que van acabar el museu, l’any 1995.

 

 

Dos papers grocs que ens queden desordenats, no hi ha connexió entre ells. Això vol dir que hem de seguir buscant per acabar la frase.

 

 

 

Ordenem les lletres de pa, que formen:”museu espectacle”. També hi ha un paper que ens diu: cosí del …

 

 

 

Finalment, vam juntar totes les lletres i paraules, ens va quedar així:

Hola. Em van acabar el 1995. Sóc fill del Museu Temple i cosí del museu Espectacle. El meu cognom és Cub Blanc perqué sóc germà d'altres museus i espais amb parets blanques. Pel nostre color han arribat a dir que som neutrals però no és així. Jo congelo el temps com si dintre meu, i a l'igual que dins una tomba, aquest no passés. I també atorgo valor i defineixo qué es art i qué no ho es. A vegades em sento una mica com una escultura enmig de la plaça tot i que l'arquitecte RICHARD MEIER va voler que tinguéssim el mateix terra. Pero sento com si em faltes alguna cosa em podrieu ajudar?. Sé que això voldrà un temps, així que mentrestant mireu on sou. I somieu

 

Les sensacions? Genials, per nosaltres la millor visita, i la més divertida

 

Emma i Clàudia 😀

HOLA!

“Em van acabar el 1995. Després de molts anys d’esforços.

Sóc fill del Museu temple i cosí del Museu espectacle.

El meu cognom és Cub blanc perquè sóc germà d’altres museus i espais amb parets blanques. Pel nostre color han arribat a dir que som neutrals,però no és així. Jo congelo el temps com si dintre meu, i a l’igual que dins una tomba, aquest no passés .

I també atorgo valor i defineixo què és art i què no ho és. A vegades em sento una mica com una escultura enmig d’una plaça, tot i que l’arquitecte Richard Meier va voler que tinguéssim el mateix terra. Però sento com si em faltés alguna cosa. Em podríeu ajudar?

Sé que això voldrà un temps, així que mentrestant mireu on sou. I somieu”

ANEM PENSANT LA NOSTRA ACCIó…

  1. ON PODREM INTERVENIR?AL HALL PRINCIPAL, LES ESCALES, ELS PASSADISSOS I A L’EXTERIOR(LA PLAÇA)

    Podem triar d’intervenir només en un espai. No ha de ser a tots.

     

  2. EN QUÈ HA DE CONSISTIR?Jo, personalment, imagino una acció poètica o una intervenció concreta (em refereixo a una instal·lació)

     

  3. QUIN HA DE SER EL TEMA? Sobre la pròpia naturalesa del Museu.

    Algunes idees:

  • Podem fer una acció o instal·lació en relació a les seves parets blanques
  • Podem fer una acció o instal·lació en relació a la similitud que l’arquitectura té a una escultura
  • Podem fer una acció o instal·lació que imagini com va néixer aquest museu
  • Podem fer una acció o instal·lació que imagini el futur del museu 
  • Podem fer una acció o instal·lacióinspirada en les històries de la Montserrat Saló en el seu llibre Mi Museo/My Museum (està inclòs en pdf al tema 1) 
  • Podem fer una acció o instal·lació que parli de les difucltats que té el museu per a que tothom hi entri 
  • Podem fer una acció o instal·lació que visibilitzi els codis de conducta que hem d’adoptar dins d’un museu (tot i que nosaltres ens hem comportat allà dins de maneres força excepcionals) 
  • Podem fer una acció o instal·lació que expliqui com el museu congela el temps dins seu
  • Podem fer una acció o instal·lació que visualitzi com el museu defineix i legitima allò que és art i no és art

4. COM HA DE SER LA INSTAL·LACIÓ O ACCIÓ?

Ha de ser fer feta d’elements que no taquin i no puguin fer malbé les instal·lacions. Pot ser de molts colors o d’un de sol. Per exemple, paper, globus, fustes, gomes…

No faria res amb pintura per a no tacar el museu…

Podem aparèixer en ella (com si fos una performance o representació). També podem no aparèixer-hi.

Si, tal i com va suggerir la Nicole, no volem que els nostres companys de l’insti puguin aprimera vista distingir el nostre projecte artístic dels altres que estan exposats a les sales, és millor que no hi apareguem somriure

 

I aquí alguns treballs que ens poden servir d’orientació:

BONA SETMANA SANTA INSPIRADORA!!!

JO IMAGINO ALGO QUE EMPLENI TOT EL TERRA DE L’ATRI, com les Pipes del Ai Wei Wei a la Modern Tate. Us en recordeu?

 

Sobre les parets blanques:

La “Obliteration Room” de Yayoi Kusama

https://www.youtube.com/watch?v=-xNzr-fJHQw

Ella ha fet aquests treballs anteriorment i paral·lelament

Narcissus:

Instal·lació al Centrte Pompidou:

 

Sobre un racó arquitectònic de l’edicifi:

Fèlix González-Torres
Sense títol – retrat de Ross

 

Sobre una intervenció amb text (YUPI!!!!!!)

Ewa Partum
Insatallation metapoetry (A la recerca del temps)

 

Tamara Kuselman

White Noise

Una cantidad considerable de bolitas de papel se encuentran esparcidas por el suelo de un espacio expositivo que será transitado por los visitantes durante la inauguración y los días posteriores. Estos papeles contienen frases extraídas de la prensa resultantes de la búsqueda a partir de palabras clave vinculadas al término “explosión

 

Johan Thurfjell

An attempt to understand

Un intent per entrendre el conflicte ente Israel i Palestina. Cada Post-it conté un tros d’història o un fet puntual

 

Sobre altres elements que caiguin amb color

Pilotes de colors

https://www.youtube.com/watch?v=uCmJR9gBhZA

No podrem fer això dins del museu!!!!! i no val copiar-se l’anunci, ok?

(Que quedi clar que la idea per a aquest anunci va ser treta d’aquí: The Late Show with David Letterman in 1996 !!!)

Però podem usar confettis

PENSEU QUE NOSALTRES PODEM FER EL NOSTRE PROPI CONFETTI DE MOOOLTS COLORS I FORMES, COM PER EXEMPLE LLETRES somriure

 

Sobre elements que cauen amb lletres:

Ewa Partum
Active Poetry
https://www.youtube.com/watch?v=WPBSKOsy8Vs


Sobre explosió de colors amb pintura (això no és viable, ho poso com a a que entengueu que amb altres elements podem aconseguir efectes similars!!)

Festa hindú (Holi Fest) on la gent es tira colors

 

I recordeu el  HERE/NOWHERE de Domènec. Més info aquí …

 

 


PARAULES!!!!

Segon dia de poesia concreta, per agafar pràcitca …

Però aquest dia tan sols amb una paraula o concepte…

 

.

Qui sap si acabarem fent una acció poètica!

 

Carla Tramullàs

 

Joana Badia

 

Eva Vila

 

Carol Villegas

 

Emma Estellés

 

Nicole Osorio

 

Eli Martínez

 

Irene Rocher

 

Clàudia Martí

LES PARAULES PODEN

CANVIAR DE TAMANY,

V_O_L___A__________R

 

I

 

TRANSFORMAR-SE

.

PER A EXPLICAR-NOS VISUALMENT EL QUE VOLEN DIR-NOS

(!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)

Un breu recorregut a alguns dels treballs que vam veure.

Stephane Mallarme: Un coup de des jamais n’abolira le hasard:

Més sobre Mallarmé i Un coup de dés

 

EWA PARTUM: METAPOETRY, 1972

Ewa Partum i la seva Poesia Activa, 1971 -1973

EWA PARTUM: INSTALLATION METAPOETRY “A LA RECHERCHE DU TEMPS PERDU” ACCORDING TO MARCEL PROUST, 2012

JOAN BROSSA: LLETRES GIMNASTES, 1997 (DETALL)

Més sobre Joan Brossa

ERTHOS ALBINO DE SOUZA STRIPTEASE, 1974:

 

DÉCIO PIGNATARI, BEBA COCA COLA, 1957:

 

E.M. DE MELO E CASTRO , PÊNDULO 1961-1962:

Adaptacions audiovisuals de poesia concreta, entre elles, el Pêndulo

 

DOMÈNEC, HERE/NOWHERE 2005