Des de Cristina Clemente EN RESiDÈNCiA a l’Institut Príncep de Girona https://blocsenresidencia.bcn.cat/princepdegirona/?p=166

OPCÍÓ 1

Noia jove entra a la habitació. El seu rostre no es gaire alegre, tot lo contrari, està molt sorpresa.

Aquesta casa cada vegada està pitjor. Com una noia de catorze anys pot dirigir una familia tota sola ?

Entra un noi jove a l’habitació.

-Germaneta, no m’esperava això de tu.

-El que no t’esperaves de mi?

-Que acabesis sent la presidenta. Jo tindría que ser el president!

-Tu? Però si tu tens més de vint anys i encara estás fent el ximpanzé per casa!

-Escolta d’això s’en diu vagonear.

M’estas donant la raó?

-Em… Sempre em treus de polleguera!

La noia somriu satisfeta. Ha acoseguit una cosa que no es repetira en anys.

Ets tan tonto i de pas tan previsible… Ja sé per qué m’han escollit a mi.

El noi surt de l’habitació enfadat.

Andrea i Sunita

OPCIÓ 2 

Entra el fill i es situa en mig de l’escenari i comença a cridar.

FILL: Tindria que haver guanyat jo! Ella es una inútil! Com podrà governar aquesta casa? No s’ha donat compte de que es molt petita? En que estava pensant quan es va presentar? Segur que per tocar-me les pilotes no em deixarà arribar a casa més tard de les deu.

Entra la mare

MARE: Portes tot el dia cridant. T’has tornat boig? Ja sé que no és molt bona idea, però així es la democràcia, dins i fora de casa.

FILL: El pare i ella estan aliats?

MARE: Secret d’estat.

FILL: Et compro una jaqueta Ralph Lauren.

MARE: Tracte fet. (S’estrenyen les mans) Portes raó, la teva germana ha aconseguit convenç-se’l dels seus ideals.

FILL: Ho sabia! Ho sabia! Tenia aquest pressentiment.

MARE: Si entre ells pot haver-hi un tracte entre nosaltres també.

FILL: Socis?

MARE: Mmm… No ho sé.

FILL: Va mare!

MARE: D’acord.

Els dos somriuen maliciosament. 

Paula i Marta

OPCIÓ 3

La noia entra per una part de l’escenari i amb una cara de preocupació mira al seu voltant i suspira.

Noia: Com vaig acabar fotuda aquí?

A continuació, entra el pare amb pressa.

Pare: Noia has vist al teu germà?.No l’he vist des de el recompte de vots.

Noia: No l’he vist, però potser la mare sàpiga on pot estar, ja que després del recompte es va anar molt enfadat, potser perquè no va guanyar.

Pare: Quina pena enfadar-se per aquestes coses com si fosi un nen petit.

Noia: Potser per això que no aconsegueix treball, sempre deia que s’aniria als 18, ¡Peró mira ja té 20 i no se’n va!

Pare: No diguis això te’ns que respectar-li, ja que per molt que hagis guanyat segueix sent el germà gran.

Noia:Tu com sempre defensant-lo si no es va també es perquè tu no fas res i ara que he guanyat faré tot el que pugui perquè se’n vagi.(Amb to rabiós )

I se’n va quasi plorant.

Arnau i Sebastián


OPCIÓ 4

Filla: (surt d’entre el públic i va cap al sofà, està amoïnada) I ara, jo que faig? Què faig? Com surto jo d’aquesta?

(El seu germà surt del bany)(Es sent el soroll del wàter)(Es puja la bragueta)

Fill: Preocupada…? Tindrà morro la tia! Si has sortit és perquè volies!

Filla: Vinga, calla ja! L’únic que tens es enveja.

Fill: Deixa ja de fer teatre! Encara que et facis la dura amb mi se que en realitat estàs morta de por.

Filla: I, si ho estic què? Hi tens algun problema?

Fill: L’únic problema que tinc és que tu no n’estàs preparada per fer aquesta feina, ja n’estic fart d’aguantar les teves tonteries!

Mare: Un altre cop discutint i barallant? Veniu els dos i ajudeu-me a parar taula! 

Ana María, Lucía i María

OPCIÓ 5

Germana: Això és terrible no puc més

Germà: Tranquila noia ja te en surtirás de aquesta 

Pare: Tranquila que ho farás molt bé

Mare: T’hem escollit perquè pensem que ets la indicada

Germana: Gràcies a tots sou els millors

Tots: T’estimem molt, estigues tranquila que ho farás molt però molt bé!

Andrés i Álvaro

OPCIÓ 6 

Surt una noia que està preocupada

—Sóc la més petita, i ningú em prendrà en serio… 

Surt el noi, picat, fingint que està alegre

—Wuaahh!! Quina sort que tens! 

—En serio, creus que puc fer-lo? 

—Clar que si!! Si no vols ho faigjo…

—No, no fa falta m’ha tocat a mi.

Però tu ets molt petita, com ho faràs si ningú et pren en serio, i no pots controlar a ningú?…Aaahh!!! És clar, per això et van escollir!!…

Bianca i Laia

OPCIÓ 7

 (Apareix la noia amb cara de sorpresa)

 Noia: no m’ho esperava això, que bé que estic, las coses canviaren molt.

 Germà: que bé que estàs ¿no?

 Noia: dons si, i molt.

 Germà: dons sabràs que tu no pots manar, oi, ets molt petita.

 Noia: no, sóc molt gran, tinc 14 anys.

 Germà: d’acord

 (El germà surt molt enfadat perquè no a guanyat.)

 Noia: (parla al públic) Va veureu que tot em sortirà de perles.

 Mítchel

Visitem la Sala Beckett

Des de Cristina Clemente EN RESiDÈNCiA a l’Institut Príncep de Girona https://blocsenresidencia.bcn.cat/princepdegirona/?p=145

Divendres passat vam fer una visita a la Sala Beckett. Està al carrer Ca l’Alegre de Dalt, que fa pujada per anar i baixada per tornar. Des del carrer, un corredor ens condueix a les profunditats d’un gran edifici d’oficines. La porta de la Sala Beckett. Està tancada, és clar, perquè només obren al públic a la nit. El teatre és un animal noctàmbul, que durant el dia descansa. O ho sembla, perquè ens trobarem actors assajant en totes dues sales de assajos que la Sala té. El mateix Samuel Beckett, un dramaturg del segle XX, surt a rebre’ns des de la seva immensa fotografia que ocupa tota una paret.

Fins a la Sala Beckett hem arribat a peu des de l’institut. Trigarem un quart d’hora. Som quasi veïns. Per no portar pes a l’esquena vam fer itinerari per casa d’una companya, a la escala de la qual vam deixar totes les motxilles  

Visitem, en primer lloc, la sala on es fan les representacions. Per l’escenari havia el decorat de l’obra que està en cartell. Un sofà, un frigorífic amb imans a la porta, un penjador amb una jaqueta, un armari i una cervesa. Més que per veure teatre, les grades del públic semblaven per assistir a un partit de tennis. Ens van dir que les grades canviaven de posició segons l’obra representada.

Desprès vam fer un petit recorregut per la part oculta i secreta del teatre. Allò que, com a públic, mai veiem. Entrarem als camerinos. Grans miralls envoltats de bombetes enceses, un cartell avisant que els mòbils s’han de apagar, roba una mica desordenada per tot arreu, potingues pel maquillatge i utopia per aquells que volem ser actrius o actors algun dia. A continuació vam passar per la sala tècnica, el taller de decorats i una sala d’assaig on preparaven la propera estrena.

Al pis superior, la Sala Beckett té un obrador. Als obrador fan pastissos, però a la Beckett la xocolata i la nata són el text dramàtic i la seva dramatúrgia. L’obrador té una aula, una biblioteca especialitzada en teatre i una gran sala d’assaig. Aquí fan tallers per a aprendre a escriure teatre. En un d’ells, la Cristina va començar la seva carrera com a escriptora quan encara estudiava a l’institut. Ara és ella qui dóna un taller per a joves que volen escriure la seva primera obra. El títol ens agrada: «La primera bicicleta, el primer petó, la primera obra». Aquesta ha estat la nostra primera visita al món secret d’un teatre. Esperem que no sigui l’última.

Andrea i Sunita

Això cada dia és pitjor…. però el Luis té una idea.

Des de Luis Bisbe EN RESiDÈNCiA a l’Institut Doctor Puigvert https://blocsenresidencia.bcn.cat/doctorpuigvert/?p=235

Silenci!,             escolteu!,                  estigueu atents!,                no us bellugueu tant!,                 si fas una pregunta escolta la resposta,                no crideu!,            no parleu tots a l’hora!,               escolteu-vos! ….              

Això cada dia és pitjor!

L’excitació que els suposa aquesta classe fa que sovint haguem de parar la conversa per posar calma. El Luis proposa que parem tota l’activitat del projecte i ens posem a parlar per arribar a uns acords de comportament i maneres de fer la classe.

Decidim que quan es vulguin dir una cosa que no és del tema que parlem s’ho diran molt fluix o a l’orella. Però què farem quan algú interrompi?

Ells només pensen en càstigs, però els proposem que pensin en alguna cosa més creativa, per exemple, fer una cosa que faci pensar en allò que fan malament:

Que et quedis uns minuts al final de la classe.

– Ignorar la persona que molesta durant una estona.

– Posar un moderador i demanar paraula.

– La primera vegada ens canviem de lloc. La segona, el que parli que proposi ell què farà. Per saber-ho abans, tothom ha d’escriure què farà quan li passi això.

A més, a partir d’ara, portarem sempre una llibreta on anotarem idees, propostes, preguntes, esbossos, les paraules que es demanen al moderador …

Passa una setmana…

El Luis ha vingut amb una idea!:  Amb uns cartrons grans que tenim a l’aula de dibuix construirem un petit habitacle on el noi o noia que estigui nerviós i desconcentrat pugui entrar una estona a relaxar-se. Entre tots decidirem com ha de ser aquest “xiringuito”, cabana o caseta.

Cadascú, o per parelles, dibuixa com pensa que ha de ser. Després ho expliquen i dibuixen a la pissarra.

 

Entre tots van sortint conceptes que cal tenir en compte, els escrivim a la pissarra i a la llibreta, i triem quins són els que volem pel nostre habitacle.

 

L’habitacle:

L’habitacle és un lloc que hem de crear per poder estar tranquils quan ens enfadem. Ens han demanat que féssim una maqueta d’una casa, a escala 1:10 de la real; ho vam fer per parelles i jo ho vaig fer ambla Paula. Aquestaés la nostra idea de com seria l’habitacle, per fora és un casa abandonada i per dins és bonica i relaxant.

Luna

El sisè dia vam fer la planificació de la nostra casa de relax. També vam haver de mesurar-ho per fer-ho a escala per així  que la nostra casa ens sortís bé.

Alba i Kevin

Vam fer la representació de la casa de cartró L amb unes maquetes de dimensions petites.La Mercèi el Luis ens van donar uns cartrons per fer les maquetes. Amb els cartrons havíem de fer la maqueta pas a pas. El nostre artista Lluis Bisbe, ens ajudava amb el nostre treball a mida. Cadascú devia portar un regle per fer les mides de la porta i de les finestres de la maqueta.

Kevin i Ruben

Fem una casa de cartró:

La Mercèi en Luis van decidir que féssim tots junts una casa de cartró, primer vam fer les maquetes a escala i uns ninotets asseguts a una cadira també reduïts a l’escala, quant vam acabar tots la petita caseta vam dir el que estava be i el que estava malament. Quant vam acabar tot vam començar a fer la casa gran però encara no l’hem acabat.

Anna

L’espai que habitem – El pati

Des de Luis Bisbe EN RESiDÈNCiA a l’Institut Doctor Puigvert https://blocsenresidencia.bcn.cat/doctorpuigvert/?p=215

Otra manera de perfilar lo que se quiere es definiendo  lo contrario.

Otra manera de perfilar lo que se quiere es definiendo  lo contrario.

Así que aunque no tengáis muy claro como debería ser el instituto tendréis probablemente claro como no os gusta que sea.

◦           ¿Que cosas no os gustan?

◦           ¿Que cosas os gustaría cambiar?

El tema / la idea.

Todas estas preguntas están orientadas a intentar conocer vuestro entorno y darnos pistas sobre el tema de nuestra intervención, escultura o lo que sea.

La idea o el tema de una obra de arte es

aquello entorno a lo cual gira aquello que queremos decir

aquello de lo que queremos hablar, preguntar, saber

 aquello que queremos reflejar o describir.

El tema que primero vamos a abordar es el propio entorno y ver qué sabemos de él, qué no sabemos, qué respuestas damos, pero sobre todo qué preguntas nos plantea. Porque el arte más que respuestas formula preguntas.

El tema de la intervención que al final de curso acabaremos por intentar materializar (convertir las ideas en cosas) vendrá definido por las visiones o preocupaciones mas recurrentes.

Materiales

El material es aquello con lo que está hecho un objeto.

El material con el que está hecho un cuadro son la tela y la pintura de colores.

El material con el que elaboraremos nuestra propuesta son los objetos o materiales que se encuentren en el instituto. Hacer una lista.

Luis Bisbe

Per anar definint tant els materials com el tema de la proposta que elaborarem, continuem tractant d’analitzar el propi entorn.  Ara ho farem al pati.

Què li falta al pati?

Alegria

Color (molts)

Gespa artificial a la pista

Una tirolina des de loes classes

Un tobogan d’aigua de de cadea classe per baixar al pati

Alguna cosa per escalfar les classes

Altaveus a la pista

Taules de ping-pong

Escales mecàniques

Una altra font o més

Espai

Papereres

Què li sobra al pati?

La rampa

El camp de voleibol (bé, no, perquè la gent té dret a jugar)

Tot lo verd

Escales

Cartells de “no em trepitgin”

Què és el que més els agrada, el què els preocupa,…

Hi ha coses inviables. Una tirolina és factible però perillosa.

Un tobogan d’aigua és molt car, complicat, acabaríem tots mullats.

L’institut és lleig (altres el veuen bé). Què és podria fer? Pintar-lo.

L’institut és un bé públic, un privilegi que es podria perdre.

Al voltant de l’institut hi hala Renfei les construccions dela Renfe,la Maquinista.Elterreny era d’una fàbrica que ho va donar per fer l’institut. L’avi dela Lunahi treballava. Li demanem que demani informació al seu avi. El Mario diu que coneix un familiar de qui va construir-lo.  Intentarem investigar alguna cosa més i portar la informació per compartir-la.

El pati: un lloc on crear una escultura

Un dia, el Luis ens va portar al pati, ens va assentar al terra i ens va dir que penséssim en coses del pati amb les que podríem fer una escultura.

Paula i Luna

El pati

Vam començar parlant del que sobrava i faltava:

La majoria de gent vam concordar les mateixes idees de que faltaven colors, coses més divertides (com la imaginació dels alumnes) ex: piscines, tobogans que baixen des de la finestra fins al pati, tirolines, jacuzzis, herba, arbustos (és a dir, més verd).

Vam acordar que sobraven les rampes, grades i escales i una part de la sorra que hi ha al pati i les fulles al terra.

Ona Iñesta

El pati
Un altre dia, vam baixar al pati. Vam fer una llista del que véiem al pati: arbres, rampes, porteries de futbol, grades…i vam fer una llista de coses que sobren i falten al pati. A continuació vam triar alguns dels objectes del pati per treballar-los a classe.

Lorena

Vam sortir al pati:

Vam sortir tots plegats al pati perquè uns dies abans ens van fer fer uns deures explicant amb quins materials del pati podríem fer alguna exposició, etc.

Quan ja estàvem al pati ens van fer dir els materials, quan vam acabar vam dir el que li faltava o el que li sobrava al pati .Van dir un munt de coses, tantes, que vam acabar dient que li faltava un supermercat i un yacutsi 😉

Anna

La següent sessió, a l’aula, treballem fent dibuixos i rètols dels conceptes que han sorgit al pati i altres que han pensat després. Amb tot això fem un mapa agrupant per categories, ressaltant coses que ens interessen o descartant altres.

Els alumnes, protagonistes del seu propi entorn

Des de Luis Bisbe EN RESiDÈNCiA a l’Institut Doctor Puigvert https://blocsenresidencia.bcn.cat/doctorpuigvert/?p=207

Para ir definiendo tanto los materiales como el tema de la propuesta estamos tratando de analizar vuestro propio entorno. Hemos hecho una aproximación escrita y dibujada de como es el entorno de la clase, ahora vamos a tener en cuenta una de las cosas que significativamente no aparece en vuestros dibujos: Los alumnos protagonistas sin los cuales la clase no tendría sentido.

El propio alumnado puede ser entendido como una pieza central del propio entorno.

Además del entorno arquitectónico vuestro entorno está constituido por otros alumnos.

Vamos a tratar de ilustrar este paisaje definiendo tres perspectivas temporales diferentes, entendiendo la situación en la que os encontráis, vuestras expectativas y aspiraciones:

  • La primera, bajo una perspectiva temporal del presente: lo que las cosas son, es decir tratando de definir lo que sois ahora.
  • Un segundo punto de vista tratará de reflejar una probable perspectiva temporal futura. Cómo creéis que las cosas serán cuando hayáis acabado. Es decir ¿Cómo creéis que seréis entonces?
  • Una tercera aproximación tratará de dibujar una perspectiva temporal utópica o deseable. Lo que las cosas podrían ser. Es decir ¿Cómo os gustaría que fuera un alumno al acabar el instituto?

Luis Bisbe

Amb aquesta intenció proposem aquest qüestionari per respondre independentment, per escrit i a casa, i analitzar-lo i comentar-lo després amb més detall a la classe:

Recopilem les respostes de cada pregunta per tenir una visió global del que diuen els nois i noies.

(D’interessant lectura per saber què i com pensen els nostres petits joves) 

Els alumnes, protagonistes del seu propi entorn

El present

Que fan els alumnes dins d’una classe i dins l’institut?

– Fer els deures i estudiar.

– Estudiar i aprendre.

– Estudien, fan amics, juguen, parlen, etc.

– Alguns molesten i alguns treballen.

– Dins l’institut els alumnes fem els deures, estudiem, atenem a la professora, juguem, etc.

– A vegades juguem i no fem cas però alguns escolten al professor i fan els deures.

– Fer deures i escoltar a la professora.

– Estudiar.

– Aprenem, escoltem, a vegades parlem, si ens portem malament tenim un negatiu, incidència groga o vermella.

– Estudiar i fer deures.

– Treballar, estudiar, aprendre.

– Estudiar, fer deures, parlar, etc.

– Prendre a passar-ho bé.

– Anem a l’institut per aprendre i estudiar noves matèries.

Com ets al començar a l’institut?

– Una mica reservat però content amb els meus amics.

– …

– Sóc una mica tímid, però com tinc amics d’abans és divertit.

– Diferent, més madura i previnguda.

– Al començament de l’institut sóc una mica nerviós i també entremaliat.

– Et sents una mica estrany però després vas coneixent a gent i fent amics.

– Va ser molt interessant.

– Més responsable.

– Sóc com sóc sempre, xerraire, a vegades escolto, trec bones notes però em costa aprendre.

– Vergonyosa.

– Sóc nova en l’institut.

– Nerviós i sense ganes.

– Igual que a la primària, quan comences ets el més petit…

– Doncs jo mateix.

Per a què vens a l’institut?

– A aprendre les coses.

– Perquè és obligatori i per aprendre.

– Per estudiar i aprendre.

– Per aprendre i ser alguna cosa el dia de demà.

– Nosaltres venim a l’institut per aprendre i per tenir una educació adequada.

– Jo vinc a l’institut a aprendre i a veure els amics.

– Perquè m’obliguen.

– Per a estudiar les assignatures i poder tenir un treball.

– Vinc per aprendre, a que m’ensenyin, a rectificar coses, a estar amb amics i a passar-m’ho bé.

– Per aprendre.

– Per aprendre.

– Perquè vull tenir un bon futur, i sense educació secundària no m’ajudarà a tenir-ho gens.

– Per obligar-me a aprendre i passar-m’ho bé.

– Vinc a l’institut perquè vull estudiar matèries i perquè m’obliguen.

El futur

– Com creus que seràs quan acabis l’institut?

– Molt gran i llest.

– Més intel·ligent i independent.

– Crec que seré més llest, més gran i amb les idees clares.

– Encara no l’he acabat, però crec que seré més responsable, madura, previnguda i independent.

–  Seré un noi molt llest i amb un gran potencial que utilitzaré per anar a la universitat.

– Doncs aniré a la universitat a estudiar.

– Un noi responsable.

– Doncs una nena que tingui treball i bons estudis i començar batxiller.

– Jo crec que repetiré algun curs, però espero no fer-ho perquè ho passaria malament, però seré una persona responsable al menys amb la ESO i Batxillerat acabat.

– Profe de guarderia.

– Doncs més gran i per tant més madura; sabré més coses.

– Jo voldré continuar estudiant, i crec que seré intel·ligent.

– Gran, intel·ligent i amb les idees clares.

– Doncs un nen que ha aprovat algunes assignatures.

– De què creus que t’haurà servit passar aquests anys a l’institut?

– Pel dia de demà.

– Per fer una bona carrera.

– M’haurà servit per a aprendre i per treballar.

Per la carrera.

– M’haurà servit per aprendre dels errors que hauré tingut i per aprendre noves coses.

– Per poder entrar a la universitat i poder tenir una carrera universitària.

– M’haurà ensenyat coses noves.

– Per a la carrera.

– Per aprendre, trobar amics, ajudar-me a buscar feina…

– Per treure un treball.

– De molt perquè hauré aprés molt.

– Perquè ajuda a formar-me per tenir bon futur.

– De molt ja que aprendré (espero) moltes coses.

– Doncs que puc aprendre més, ser responsable, més llest…

De Montjuïc a Drassanes

Des de Àngels Margarit EN RESiDÈNCiA a l’Institut Joan Coromines https://blocsenresidencia.bcn.cat/joancoromines/?p=287

Aquest mes de gener ha estat generós en sortides, gràcies a la intervenció de la nostra imprescindible Montserrat Ismael.

Dijous cap al Mercat de les Flors per veure un espectacle de dansa contemporània amb comentaris en directe del coreògraf. Hi va haver intervenció i diàleg i, sobretot, els alumnes van entrar dins de l’espectacle d’una forma privilegiada. Sònia, Laura: gràcies per acompanyar-nos!

Divendres cap a La Rambla. Visita personalitzada i privilegiada a l’exposició sobre dansa contemporània a Catalunya. En Toni Jodar va exercir de mestre de cerimònies d’una manera excepcional.

I després d’això? Estem treballant en la manipulació sonora de músiques ja existents: creem fragments curts i els transformem per tal d’obtenir nous sons amb els quals confeccionarem la nostra banda sonora particular.

J. M. Guix

El Graner

Des de Àngels Margarit EN RESiDÈNCiA a l’Institut Joan Coromines https://blocsenresidencia.bcn.cat/joancoromines/?p=271

Hola, somos Siying y Casandra, las clases nos gustan mucho, aunque parece que hagamos tonterías, porque saltamos y hacemos cosas super-raras con el cuerpo.

La última vez que fuimos nos pusimos con un compañero, y uno de los dos se quedaba como un maniqui, quieto. La otra persona, tenia que tocar una parte de su cuerpo y la otra tenia que mover solo esa parte  del cuerpo, y asi sucesivamente.

Luego podiamos moverlo como un muñeco, podiamos hacer todo tipo de gestos por ejemplo: hacer que corriera, que fuera a andar, que se pusiera como un sargento..etc.

pdd: Nos lo pasemos muy bien

Gaudim del teatre

Des de Cristina Clemente EN RESiDÈNCiA a l’Institut Príncep de Girona https://blocsenresidencia.bcn.cat/princepdegirona/?p=131

Diumenge, 3 de febrer, anem al Teatre Nacional de Catalunya. És l’última representació d’«Els nostres tigres beuen llet». Semblava el pati d’un institut, hi havia moltes noies de l’ESO. En mig de l’esbarjo també havia noies que ho havien estat fa cinquanta anys. Totes, també nosaltres, volíem veure teatre i… els actors. Uns nois molt atractius que surten per la televisió.

Dins de la sala no havia cap seient lliure. Van apagar les llums. Es va encendre un focus i al mig de la platea va aparèixer l’Albert Baró i de sobte es va organitzar un partit de futbol a l’escenari. L’obra tracta del pas de la joventut a la edat adulta d’un grup nombrós de germans —i només una germana, pobrissona—. Hi és el pare, que es despreocupa una mica dels seus fills; la mare, que era molt dolça; i els germans, un dels quals va robar els anells de la mare el dia de la seva mort.

 El públic s’ho va passar d’allò més bé. Cridaven. Una noia al nostre costat es va posar a plorar quan parlava en Mikel Iglesias. Després, quan el germà gran els va demanar que es despullessin, una altra noia va cridar a la sala: «Sí sí sí». I els actors es van treure —només— la samarreta.

 En alguns moments, la obra ens va semblar lenta. Una mica avorrida. Bé, en aquest aspecte no estem d’acord totes tres. Anem 2-1. L’opinió majoritària és que al text li mancava intensitat, força, era fluix. L’opinió minoritària diu que mai es va avorrir a la funció.

Una vegada fora de la sala, després d’un final apoteòsic, amb la gent en peus i fins i tot amb pancartes d’amor —«Mikel, t’estimo, truca’m al 657…….»—, vam buscar als actors —als actors!— per aconseguir els seus autògrafs. Ens van signar el Mikel i l’Albert.

 Va ser, tot plegat, una experiència molt divertida. En un futur ens agradaria a nosaltres formar part de l’obra. La Lucía podria ser escriptora. L’Ana María cantaria a l’escenari i la Maria actuaria com a primera actriu. Estem segueres que la Cristina ens donarà un cop de mà en aquest desig.

 Lucía, Ana María i María.

El món en un mur

Des de Nutcreatives EN RESiDÈNCiA a l’Institut Joan Boscà https://blocsenresidencia.bcn.cat/joanbosca/?p=663

Tot veient diverses instal·lacions, intervencions urbanes i land art, em van suggerir un text de Gerald Durrel del llibre “La meva família i altres animals”, que encaixava perfectament amb una imatge de l’artista Helen Nodding dins del projecte Hideaway.

En aquesta imatge, com en alguna altra intervenció, podem veure el joc d’escales, i entendre aquesta petita escletxa com tot un paisatge. Llegiu aquests text de Durrell, en versió original en anglès i amb traducció al castellà. Podreu tenir el plaer de trobar una interessant descripció i una riquesa de vocabulari extraordinària . Us recomano aquest llibre, que he llegit a partir de l’ interès que aquests paràgrafs em van despertar.

Àngels Pradilla

CHAPTER NINE

The World in a Wall

The crumbling wall that surrounded the sunken garden alongside the house was a rich hunting ground for me. It was an ancient brick wall that had been plastered over, but now this outer skin was green with moss, bulging and sagging with the damp of many winters. The whole surface was an intricate map of cracks, some several inches wide, others as fine as hairs. Here and there large pieces had dropped off and revealed the rows of rose-pink bricks lying beneath like ribs. There was a whole landscape on this wall if you peered closely enough to see it; the roofs of a hundred tiny toadstools, red, yellow, and brown, showed in patches like villages on the damper portions; mountains of bottle-green moss grew in tuffets so symmetrical that they might have been planted and trimmed; forests of small ferns sprouted from cracks in the shady places, drooping languidly like little green fountains. The top of the wall was a desert land, too dry for anything except a few rust-red mosses to live in it, too hot for anything except sun-bathing by the dragon-flies. At the base of the wall grew a mass of plants, cyclamen, crocus, asphodel, thrusting their leaves among the piles of broken and chipped roof-tiles that lay there. This whole strip was guarded by a labyrinth of blackberry hung, in season, with fruit that was plump and juicy and black as ebony.

The inhabitants of the wall were a mixed lot, and they were divided into day and night workers, the hunters and the hunted. At night the hunters were the toads that lived among the brambles, and the geckos, pale, translucent with bulging eyes, that lived in the cracks higher up the wall. Their prey was the population of stupid, absent-minded crane-flies that zoomed and barged their way among the leaves; moths of all sizes and shapes, moths striped, tessellated, checked, spotted, and blotched, that fluttered in soft clouds along the withered plaster; the beetles, rotund and neatly clad as business men, hurrying with portly efficiency about their night’s work. When the last glow-worm had dragged his frosty emerald lantern to bed over the hills of moss, and the sun rose, the wall was taken over by the next set of inhabitants. Here it was more difficult to differentiate between the prey and the predators, for everything seemed to feed indiscriminately off everything else. Thus the hunting wasps searched out caterpillars and spiders; the spiders hunted for flies; the dragon-flies, big, brittle, and hunting-pink, fed off the spiders and the flies; and the swift, lithe, and multicoloured wall lizards fed off everything.

 

El mundo en un muro

El muro ruinoso que rodeaba el jardín hundido contiguo a la casa era para mí un rico coto de caza. Era una tapia antigua de ladrillos en otro tiempo enlucida, pero ahora aquella epidermis aparecía verde de musgo, levantada y combada por la humedad de muchos inviernos. La superficie entera era un mapa intrincado de grietas, unas de varios centímetros de anchura, otras del grosor de un cabello. Aquí y allá se habían desprendido fragmentos grandes de yeso, dejando al descubierto el costillar de rosados ladrillos. Visto de cerca, el muro constituía todo un paisaje: los tejadillos de cientos de hongos diminutos, rojos, amarillos y marrones, se arracimaban como pueblecitos en las partes más húmedas; las montañas de musgo verde botella crecían en bandas tan simétricas que diríanse haber sido plantadas y recortadas; de los puntos más sombreados de las grietas brotaban bosques de pequeños helechos, inclinándose lánguidos como arroyos de verdor. La zona alta del muro era tierra desértica, tan reseca que sólo nutría unos cuantos musgos rojizos, tan caliente que sólo servía de solana para las libélulas. Al pie crecía un amasijo de plantas: crocos, ciclámenes, asfódelos, que asomaban sus hojas por entre los montones de tejas rotas y melladas. Protegía toda esta parte un laberinto de zarzamoras moteadas, en estación, de fruta gruesa y jugosa, negra como el ébano.

Los habitantes de este muro formaban un conjunto variopinto, dividido en trabajadores diurnos y nocturnos, cazadores y cazados. De noche los cazadores eran los sapos que vivían entre las zarzas, y las salamanquesas pálidas y translúcidas de ojos saltones que habitaban en las rendijas de más arriba. Su presa era la población de típulas tontas, despistadas, que circulaban zumbando entre el follaje; las mariposas nocturnas de infinitas formas y tamaños, mariposas a rayas, a cuadros, jaspeadas, listadas, atigradas, que revoloteaban en blandas nubes junto al yeso marchito; y los escarabajos rechonchos, impecables como hombres de negocios, que corrían con obesa eficiencia a sus tareas nocturnas. Cuando ya la última luciérnaga había cruzado las colinas de musgo para meter en cama su linterna esmeralda, y salía el sol, el muro era invadido por el siguiente grupo de habitantes. Aquí era más difícil distinguir al cazador de su presa, pues cada uno parecía alimentarse indiscriminadamente de todos los demás. Así, las avispas depredadoras buscaban orugas y arañas; las arañas cazaban moscas; las grandes, quebradizas y rosadas libélulas se nutrían de arañas y de moscas; y las veloces lagartijas, esbeltas y multicolores, se alimentaban de todo en general.

 

Traducción Maria Luisa Balseiro / Alianza Editorial, Madrid

Utopies i desitjos

– Què esperes aprendre?

– Tot tipus d’assignatures.

– A no dependre dels altres.

– Espero aprendre moltes coses.

– Moltes coses.

– Espero aprendre tot el que ha aprés un adult.

– No ho sé.

– Moltes coses.

– Moltes coses.

– Moltes coses.

– Tot una mica.

– Les coses que m’ensenyin.

– Disseny, també vull aprendre a tocar el piano millor.

– Tot el que els profes m’ensenyin i més.

– Doncs aprendre a ser  més responsable, més llest, i aprovar moltes matèries.

– Creus que podràs aconseguir el què vols?

– Suposo que sí.

– Sí, si jo hi poso ganes en fer-ho.

– Potser.

– Sí que crec que pugui aconseguir el que vull.

– Jo crec que em costarà bastant però si m’ho proposo ho podria aconseguir.

– No.

– Sí.

– Crec que sí.

– Depèn.

– Sí, sempre i quan sigui optimista i posi ganes.

– Crec que sí, que acabaré fent dissenys, el que m’agradaria pel futur.

– Sí, si lluito per allò que vull.

– …

– Què ha de canviar perquè el futur sigui com tu vols?

– Jo crec que res.

– …

– Res, no ho vull canviar.

– Ser multimilionària per poder fer el que vulgui.

– Ha de passar que les guerres acabin i que tots els països estiguin en pau i harmonia.

– No ho sé.

– Que tingui més diners.

– La crisi, per tindre més diners dels que guanyi en el treball.

– La meva manera de ser en certs aspectes.

– Res, però espero que surti el que jo vulgui.

– Que sigui més estudiosa.

– No ho sé.

– ….

– Doncs que he d’estudiar i portar-me bé.