Des de Fernando Prats EN RESiDÈNCiA a l’Institut Menéndez y Pelayo https://blocsenresidencia.bcn.cat/menendezpelayo/?p=460

Hem obert la Residència a l’institut Menéndez y Pelayo  (Dimarts 29-1-2013)

Des de la classe de Llengua  de 4t  d’ESO  de la professora Carme Iglesias s’ha fet un exercici de comentari de text, aprofitant la notícia apareguda a tots els mitjans de comunicació des del dijous 23 de gener del 2013  i que tractava dels bombardejos patits per la ciutat de Barcelona des de 1937 al 1939.

En primer lloc s’ha esbrinat perquè un fet remot, de fa 76 anys, torna a tenir actualitat. Després hem valorat positivament la conveniència de reivindicar la Memòria Històrica i la justícia  sobre crims comesos contra la humanitat. Finalment s’ha fet la síntesi de la notícia i naturalment l’hem relacionat amb la visita al refugi 307 i  amb la visita a l’església de sant Felip Neri.

Us fem arribar un dels comentaris realitzats per una alumna .

Denúncia dels bombardejos sobre Barcelona fets per l’aviació italiana  durant els anys 1937-39

L’associació d’italians antifeixistes i dues víctimes dels atacs aeris  sobre Barcelona han posat una querella per denunciar l’aviació italiana d’haver realitzat bombardejos sobre la població civil amb finalitats experimentals. Aquesta querella fins ara no ha estat acceptada, es començaran  ma investigar els fets, hi ha aspectes molt concrets sobre el bombardeig que van fer el gener del 1938  a la Plaça de sant Felip Neri.   A part d’aquests fets també s’han denunciat a persones com a responsables dels atacs:    Benito Mussolini, Conde Ciano, Serrano Suñer i  Francisco Franco, juntament amb 21 oficials de l’exèrcit italià.

La finalitat de la denúncia  és preservar la Memòria Històrica de manera que fets semblants no es tornin a produir mai més, que no es tornin a violar els drets humans

Mònica Andrés

Des de Fernando Prats EN RESiDÈNCiA a l’Institut Menéndez y Pelayo https://blocsenresidencia.bcn.cat/menendezpelayo/?p=417

Primeres actuacions al refugi 307

• Primera actuació:

Va ser seleccionada per Fernando Prats una paret en la qual es veuen molt bé els rastres deixats per les piques.

Ens posem davant de la paret seleccionada, en aquesta paret es veuen molt clares les empremtes deixades por les piques de les persones que van construir el refugi. Les que estan  situades per sota pertanyen als nens, las que hi ha al mig a les dones i les mes altes al homes grans.

Comencem la gravació i cadascun es presenta donant el seu nom, explica el contingut de la seva caixa, la que baixaria al refugi, diu què és el que hi ha posat i perquè, i també explica amb una sola paraula com definiria el contingut de la seva caixa.

• Segona actuació:

Ens situem en un dels túnels escollit per la seva sonoritat.

Una vegada repartits i situats per la galeria han d’escoltar i sentir el silenci dels túnels.

Un cop fet això intentem trencar el silenci cridant ,tant com  es pugui , el nom i cognoms de cadascun, tot deixant un temps entre cada un dels noms per  no interferir  els uns amb els altres.  Entre un nom i el següent hi ha d’ haver l’espai de temps suficient per tornar a escoltar el silenci.

Es grava la segona actuació

• Tercera actuació:

Els alumnes es situen escampats per tot el refugi,  de forma individual i cadascun fa un dibuix de una part del refugi. El dibuix pot ser del que vulguin i de la forma que vulguin, poden expressar idees, sentiments, realitats,..

Després de la mitja hora donada per fer el dibuix ens reunim tots i un per un va explicant què és el que ha dibuixat, perquè i quin significat té per a ell

Es grava la tercera  actuació, durant l’explicació del dibuix i mentre miren els dibuixos que també son gravats.

• Quarta actuació:

Tallem el paper de  tota la llargada de la paret

Es fan dos equips, un a la part superior del mur i un altre per la part inferior

Mentre dos subjecten el paper, un  per cada costat,  la resta capturen l’empremta de la paret

Ens situem una altra vegada  davant de la paret seleccionada i amb un paper vegetal i les mans intentem capturar la marca que han deixats el pics a la paret. Ho fem fregant suaument amb les mans el paper vegetal que hem posat  sobre la paret , fins que ha sigut recorreguda tota la paret i hagin quedat impreses totes les marques.

Des de Fernando Prats EN RESiDÈNCiA a l’Institut Menéndez y Pelayo https://blocsenresidencia.bcn.cat/menendezpelayo/?p=404

Dijous 24 de gener

Tornem per segona vagada al refugi 307

A l’entrada del refugi es fa la pregunta pendent del dia anterior “ Que significa  la paraula defensa  passiva durant la guerra civil a Barcelona”

Desprès de las seves respostes es comenta la diferencia entre defensa activa i defensa passiva, es diu que la paraula  passiva  no es una traducció literal del seu nom, que si es veritat que si no es activa es per que no anaven a lluitar al front, ja que els seus integrants eren nens, dones i avis, però si que estaven actius i treballaven molt, en molts camps, estaven molt ven organitzats lo que els donava mes possibilitats  per sobreviure.

La Defensa Passiva  (1936/39)

L’organisme de Defensa Passiva principalment tenia com missiu la protecció física de les persones i dels vens; instruir a la població en les tècniques necessàries de protecció contra els atacs aeris, crear un sistema d’alerta que previnguessin amb antelació suficient dels atacs enemics, garantint la seguretat de la població durant els bombardejos, protegir els edificis i pal·liar els efectes dels atacs, sufocant els incendis, procurant asistencia medica, etc..

Fem una petita explicació d’aquest refugi treta de divers articles.

Barcelona fue la primera ciudad del siglo XX bombardeada sistemáticamente para provocar el desanimo entre la población civil y cortar los suministros para el frente

Estos bombardeos sistemáticos sobre la población civil, especialmente diseñados para conseguir su desmoralización y forzar su rendición, convirtieron la ciudad de Barcelona en el primer campo de pruebas que, en sucesivos enfrentamientos a lo largo del siglo, acabaría confirmando una perversa estrategia: el debilitamiento psicológico de la retaguardia es tan importante como la lucha en la línea de fuego. Winston Churchill, durante los peores momentos de los bombardeos nazis sobre Londres, puso a la Barcelona de 1938 como ejemplo de la capacidad de resistencia de la población civil ante los ataques de la aviación enemiga.

La ciudad fue bombardeada con brutal precisión por la aviación italiana (Aviazione Legionaria) con base en Mallorca y la Legión Cóndor durante casi dos años. La parte más afectada en un primer momento fueron el puerto y la Barceloneta, prácticamente destruida y evacuada; los barrios de Gracia, Poble Nou, Poble Sec, Sant Andreu y el Guinardó también sufrieron los bombardeos con especial intensidad. Entre el 13 de febrero de 1937 y el 24 de enero de 1939, Barcelona sufrió 385 ataques por parte de la aviación italiana (principalmente), alemana y franquista, y desde los barcos de guerra apostados frente la costa catalana, principalmente por parte del buque de guerra italiano Eugenio di Savoia.

Las medidas de protección de la Generalitat Republicana y del Ayuntamiento de Barcelona ante esta nueva realidad se improvisaron a partir del aprendizaje que las autoridades iban adquiriendo del mismo asedio. La denominada “defensa pasiva” se materializó en la construcción de una red de más de 1300 refugios, fruto de la iniciativa civil y verdadero ejemplo de solidaridad. Con la entrada de las tropas fascistas en Barcelona el 26 de enero de 1939, la mayoría de los refugios fueron tapiados y relegados al olvido.

El refugio 307

Este refugio se encuentra en el barrio del Poble Sec, concretamente en el nº 175 de la calle Nou de la Rambla.

El refugio fue redescubierto por casualidad en la Semana Santa de 1995, cuando fue demolida una pequeña fábrica de vidrio en la confluencia de las calles Nou de la Rambla y Magallanes. La desaparición  del antiguo inmueble dejó a la vista una de las tres entradas con que contaba originalmente el entramado de túneles.

El refugio 307 se comenzó a construir en el año 1937 y conto con subvención municipal.

En el proyecto inicial se había previsto que pudiese acoger hasta 2000 personas, aunque las obras quedaron abortadas al acabar la guerra y solo se pudieron completar los 200 metros que se conservan en la actualidad.

Contaba con unas instalaciones muy completas que incluían cableado eléctrico, equipo electrógeno autónomo, seis sanitarios, enfermería y botiquines repartidos en diferentes puntos, alacenas para herramientas y fuentes de agua corriente que se alimentaban de los manantiales naturales de la montaña de Montjuïc.

paredes blanqueadas para dar una mayor sensación de amplitud

curvas de los pasillos para que la metralla no entrase

Se trata de un refugio de tipo galería de mina que tenía previstos unos 400 metros de túneles de bóveda con tres puertas de acceso para dar mayor fluidez a la entrada y facilitar la salida en caso de que alguna quedase obstruida, con capacidad para unas 2.000 personas.

Todas las esquinas de las paredes son redondeadas para facilitar la evacuación en litera de los posibles heridos.

Con el fin de minimizar los efectos de las explosiones cerca de las entradas, los accesos tienen forma de zigzag o describen un ángulo recto unos metros más allá.

En el área central del refugio se encuentran las instalaciones básicas: una enfermería, lavabos, un botiquín, un almacén de herramientas en previsión de posibles derrumbamientos y una batería de acumuladores. También estaba prevista la construcción de un espacio para el ocio de los niños.

Tras el final de la contienda civil, en 1940, las tropas franquistas continuaron excavando 50 metros más de túneles, y se proyectó otra entrada que debía conectar con el área de los sanitarios del acceso oeste, en previsión de posibles ataques en la segunda guerra mundial. Al finalizar la contienda fue clausurado.

Interior del refugio 307, concretamente uno de los tramos cerrado al público.

En el suelo se aprecian restos de los diferentes usos que tuvo el refugio durante décadas.

El 307 es uno de los pocos refugios que no fue clausurado por las tropas franquistas.

Un estudio revela que no sólo permaneció abierto sino que incluso se fueron documentando en planos los cambios y remodelaciones practicados con el decurso del tiempo, en sucesivas fases en las que el refugio sirvió de criadero de champiñones, almacén de una fábrica de vidrio y vivienda para sin techo, hasta que fue definitivamente cerrado a finales de la década de 1960.

http://www.fundacioelmolino.org/index.php?preview_rss=1206

http://www.agrupacionfare.es.tl/Defensa-Pasiva.htm

LOS REFUGIOS ANTIAÉREOS DE BARCELONA: PASADO Y PRESENTE DE UN PATRIMONIO ARCANO1- Andreu Besolí Martín.- Historiador- Departamento de Didáctica de las Ciencias Sociales- Universidad de Barcelona

Des de Fernando Prats EN RESiDÈNCiA a l’Institut Menéndez y Pelayo https://blocsenresidencia.bcn.cat/menendezpelayo/?p=396

Continuem amb els bombardeigs  a  Barcelona durant la Guerra Civil

Per una banda cadascú escull unes quantes fotografies ,  les  que representen  més bé  el que significa el fet dels bombardejos durant la Guerra Civil a  Barcelona. Aquestes fotos les porta impreses per poder concentrar-se  millor i fer mes fàcil la  selecció i la seva interpretació .

Les fotografies han estat tretes  de qualsevol mitjà : Internet, llibres, revistes, diaris,..

Cada alumne n’ escull  una entre les que ha portat  i explica perquè  ha triat aquesta  entre totes les que havia seleccionat.

Cada membre del grup, en un moment de la classe es posa davant de la fotografia  que ha seleccionat  i en  fa un esbós , intentant  representar-la  gràficament .

És un esbós, fet en mol poc temps, no es tracta de copiar la fotografia, es tracta  d’interpretar-la :  ja sigui el fet, ja sigui  el sentiment que  produeix.