Des de Jeleton EN RESiDÈNCiA a l’Institut Comas i Solà https://ift.tt/1HF0Q99

Avui triem. De tot el que ens agrada, triem un camp per fer un tastet.

Ens dividim en dos grups:

Les dibuixants

Les cantants

Quan ens tornem a reunir comentem la nostra experiència i veiem el següent capítol de ciutat morta.

Jesús ens porta el seu dibuix setmanal. Comentem el significat d’una mà amb els dits creuats, tornem a la infància, quan creuavem els dits darrera l’esquena quan mentiem…

Des de Jeleton EN RESiDÈNCiA a l’Institut Comas i Solà https://ift.tt/1HgoayZ

jesús:

Continuem, a poc a poc, recordant les anteriors sessions, què ha passat, quines preguntes ens genera tot plegat. Aquesta és la part fonamental aquests primers mesos,ubicar-nos en un lloc comú que té a veure amb l’art i la pròpia biografia com a espai polític.

marta: Jesús porta un dibuix relacionat amb el que vam parlar la setmana passada sobre la llengua de les nostres àvies

jesús:

Repetim les preguntes sobre les nostres tècniques, i aquesta vegada les apuntem en un paper

Llegim una contribució de gelen sobre el mateix tema que jo vaig portar el dibuix la semana passada, “conflictes lingüístics”. És un text ràpid escrit des de les entranyes i sense matissar (segons la pròpia gelen), però coincidim en que conté la seva “perla de veritat”:

06/10/2015 00:55

Gelen Jeleton

Siempre me ha molestado cuando recién abro la boca y dicen: qué graciosa!, porque tengo acento del sur de Murcia. Que si hablo deprisa y no se me entiende, que si pronuncio mal el inglés o el francés, que si cuando lo pronuncio bien ya da igual pues ya están pensando y adelantando que no me van a entender y que lo voy a pronunciar mal.

Una vez que estaba de muy mal humor en el bar de un amigo cuando fui a la barra a pedir una cerveza un chico me dijo eres de Murcia no?, y yo le dije es imposible que por decir “perdona”, (literal no dije nada más, era para llamar al camarero) hayas deducido de donde soy, y me dijo no lo siento, estaba al lado de vosotros y escuché que eras de Murcia. Y ya me quedé más tranquila y me ruboricé por lo antipática que había sido, pero no era el momento y me sentó mal.

Estaba harta de escuchar bromas de gente cercana imitando mi acento en plan gracioso y haciéndolo fatal además, o amigos de Barcelona que me decía que cuando escuchaban a Rosa de “Operación Triunfo” (vosotros sois muy jóvenes pero preguntarles a vuestros padres) se acordaban de mi (Rosa tenía un acento andaluz, que no murciano, para ellos todo acento del sur iba en el mismo saco) y yo nunca imitaba el suyo, nunca me ha parecido gracioso imitar acentos me pueden parecer más bonitos o más feos pero no motivos de burla.

Ahora con el paso del tiempo y haber hablado mucho en público, se me dice, hablas muy bien, no tienes nada de acento y esto también me molesta, no me molesta si se me entiende mejor que es el esfuerzo que hago pues al fin y al cabo quiero comunicar, pero el esfuerzo es de todos, quiero decir hay un estándar que es el que predomina y reconocemos como el bueno porque ya lo conocemos que es el que nos han dicho está bien, no estoy de acuerdo con esto creo que tienen que entrar más acentos y modos y expresiones para conocer e integrar más, estar abiertos e integrar y no dejar fuera lo que no reconocemos por standard por raro. Las cosas dejan de ser raras cuando pasan muchas veces. Y hay un poder de unos acentos sobre otros unidos a clase, raza, lo de fuera lo extraño, para hacerte callar o pensar que no estás con el suficiente poder para hablar pues habrá que gritar ver si así se nos entiende mejor, que es lo peor que se puede hacer, pero asusta y demuestra la molestia, así se dejara´n de bromas pesadas sobre como uno se expresa o no.

Veiem un altre capítol de ciutat morta, el número 2, intitulat “patri”. ens adonem que coneixem molt poc els nostres drets, per exemple si un policia ens demana el nostre telèfon mòvil no sabem si li hem de donar o tenim dret a no fer-ho sense una ordre expressa.

També parlem de la importància dels signes corporals (roba, accent, pentinat, cos) a l’hora de ser considerades persones “perilloses” .

Des de Jeleton EN RESiDÈNCiA a l’Institut Comas i Solà https://ift.tt/1MnGvKO

jesús:

Hem començat mirant de veure quin record teniem de la primera sessió, i només teniem un embolic gegant, no podíem fer preguntes perquè era una sola pregunta tan gran que ha costat formular-la: “¿De qué va todo esto?”

Llavors hem donat algunes explicacions sobre creadors en residència, l’ icub, la mirò, jeleton, llibreries, coses. I sobre tot, què farem jeleton a la seva classe i què els convidem a fer, fins i tot una mica de per a què podria servir. Però com sempre que jeleton comencem un projecte, ara no sabem on som ni què farem, i per tal causa elles tampoc no ho poden saber; això em fa pensar que ahir a la directa vaig veure que hi havia una entrevista amb marina garcés, encara no la he llegit però en destacaven una frase on deia alguna cosa sobre que “cal aprendre a relacionar-nos amb la incertesa, amb allò que no sabem com acabarà”.

He portat un dibuixet, un esbós d’un record de la meva sensació de conflicte lingüístic a l’aula quan era jove al país basc. He explicat el que diu la puri pinto que li va pregunar la seva filla: “mama, hi ha iaies que parlin català?” Hem pensat com podria ser un dia en llengües de iaies, potser sense català ni castellà.

Hem començat a veure “ciutat morta” per capítols, com si fos una sèrie. el primer capí tol ens ha deixat amb ganes de més, però hem pogut parlar sobre el què havíem vist.

marta:

Hem acabat la sessió amb la lectura d’un poema d’adolescència de Gelen