Trobada virtual Ens havien dit que el cos era UN

A continuació us deixem l’enllaç del vídeo de la trobada virtual sobre el projecte, on vam poder mostrar el procés de creació i reflexionar sobre els diferents elements que conformen el projecte d’enRESiDÈNCIA. Amb l’assistència d’Isabel Barios Ibars, Joan Ivern (Experimentem amb l’Art), Elisenda Vila (docent) i els alumnes Ton Blanco, Elies Maldonado i Andrea Martínez. Gràcies a tots els que vau venir (des de les vostres cases)!.

Sessions de creació a l’institut: Accions i Cossos II

Continuem amb la segona part dels treballs realitzats a classe, entre el febrer i el març, dins de la proposta ACCIONS i COSSOS. En aquesta sessió, l’exercici consistia a poetitzar gestualment quelcom del nostre cos. L’acció havia d’anar acompanyada d’una contextualització per part dels alumnes. De la mateixa manera que en la primera sessió, van sortir propostes molt interessants!

Simetria/Asimetria (Maikel, Itziar i Ainhoa)

S’explica a través d’un bust com l’anatomia humana consta d’unes proporcions. Com que el bust resulta un objecte que imita la realitat, es prenen les mateixes mesures en una persona real. S’observa asimetria.

Batecs de cor (Arnau, Marc, Subin i Abel)

El Subin es tapa amb una jaqueta, simula els batecs del cor amb el seu cos (Bum-bum). Apareixen diverses situacions que modifiquen els batecs del cor: Primer algú que es droga – el cor va més ràpid, després algú que dorm – el cor va lent, algú que s’enamora – torna a anar de pressa, algú que mor- el cor es para.

Neurones i masturbació (Arnau, Marc, Subin i Abel)

Apareix un noi masturbant-se, darrere seu, L’Arnau, el Subin i l’Abel còmicament simulen ser les seves neurones en aquest procés, movent-se, excitant-se i, finalment, relaxant-se.

La clau del cos (Ton i Elies)

Una clau que obre una porta. Algú ajuda a obrir la porta: és l’entrada al cos.

Cuidar (o no) el cos (Guida, Andrea, Berta, Júlia i Teo)

Es fa una fila de cadires que separen dues escenes. En una banda hi trobem dues noies fent exercici, a l’altra un grup fumant i bevent.

Descripció d’un cos (Guida, Andrea, Berta, Júlia i Teo)

Dos cossos estirats a terra. Tres veus descriuen el que aparentment veuen del cos (aspecte físic) i el que s’imaginen d’aquest (aspecte psicològic).

El silenci de la virtualitat

Finals de maig: recta final del projecte enRESiDÈNCIA. Tot i la sensació de la separació física, de la comunicació limitada al teclat i poc més, enRESiDÈNCIA està acabant i de la forma que menys ens podíem imaginar a l’iniciar el curs.

Parlem amb l’Elisenda i decidim fer una darrera sessió virtual amb la classe, després de treballar amb unes directrius més concretes i aparentment acotades del que era a l’inici de la residència. Els darrers mesos hem seguit fent una sèrie d’exercicis a distància, que versaven sobre el cos, la salut i la malaltia, la societat, el no fer o les cures, entre altres. Més endavant penjarem resultats d’aquestes. El Google Drive s’havia convertit en el nostre canal de comunicació.

Avui tan sols això: ens hem vist! Hem parlat poc, la càmera amaga un estrany silenci, ens enfoca directament, parlem davant un dispositiu que no ens sent però que reprodueix la veu i la imatge, ens fem més presents (semblem més a prop…i som més lluny!).

No hi pot haver soroll, i aquest es troba a faltar.

Potser estem cansades d’estar exposades sempre a les càmares i aquest collage de cares exhaustes és simplement un impuls sord de traspassar la virtualitat.

Sessions de creació a l’institut: Llegim poesia i comencem a fer accions

Entre el febrer i març, vam dedicar de les últimes classes (sense saber-ho, abans de l’epidèmia del Covid-19!) a la creació de petites accions o performances que expliquèssim quelcom del cos; com se sent, com es manifesta, com es veu o com el veu l’altre, com es relaciona amb el seu entorn… Les sessions, anomenades ACCIONS i COSSOS, van ser dues. A continuació es descriu la primera.

Abans de començar, vam llegir i comentar entre totes un poema de la Chantal Maillard titulat Escribir . El poema explica la relació de l’autora amb el fet d’escriure, sobre com conforma un món a partir d’aquest acte i com a la vegada s’hi rebel·la. En aquest poema, l’autora també parla de la relació d’aquells cossos malalts, d’aquelles persones que es troben en malestar i com això esdevé una força creativa, d’expansió i unió.

Tot seguit, ja vam començar amb la primera proposta d’ACCIONS i COSSOS. L’exercici proposat consistia a poetitzar gestualment una acció quotidiana del nostre cos. L’acció havia d’anar acompanyada d’una contextualització conceptual per part dels alumnes. Van sortir un plegat de propostes interessants!

Dormir / Pensar (Maikel, Itziar i Ainhoa)

Una persona que dorm és perquè no pensa i una persona que pensa és perquè no dorm. Mai es pot pensar simultàniament al dormir ni a la inversa.

“Punt” de vista (Laia, Laura, Mario i Edhrian)

Es dibuixa un punt a la pissarra. Cadascú hi veurà allò que vol que sigui: depèn del punt de vista de cadascú.

Vestir-se (Teo, Andrea, Berta i Júlia)

Una veu narra el que fan 3 persones al despertar-se: Triar la roba i ficar-se-la.

Vestir-se esdevé una acció important perquè mostra com vols que els altres et vegin.

Dormir 1 (Ton i Elies)

Una persona estirada a terra, i una altra li tira uns papers amb diferents noms: Estrès, fatiga, cansament

La persona que està dormint es desprèn de totes les coses que li ocasionen malestar durant el dia, sent la nit la part que més relaxat es troba el cos.

Dormir 2 (Arnau, Marc, Subin i Abel)

Quatre motxilles amb paper a terra. Apareixen, un per un, quatre persones que es queden adormides sobre les motxilles, tapades alguns amb el paper. No es desperten. L’institut ocasiona adormiment.

Sessions de creació a l’institut: Escriptura automàtica

Durant el mes de febrer vam realitzar una sessió d’escriptura a l’aula. Es tractava de practicar l’escriptura creativa. Per això, es van dur a terme els següents exercicis, que pretenien introduir als alumnes a tal pràctica, realitzar un procés d’introspecció i, “com una gimnàstica”, entrenar la capacitat d’escriptura.

Els exercicis van ser els següents:

  1. Recital automàtic (aquest era en oral) responent breument la pregunta “què sents en aquest moment?”
  2. Escriptura automàtica de les següents paraules: Batecs del cor, dormir, úter, què sents en aquest moment?
  3. Escriptura d’una carta a partir de l’elecció de 4 temes:
  • Quan em trobo malament
  • Un record i un somni
  • Ara que no hi ets
  • Coses que ens curen
  • La por i la societat

La sessió es va acompanyar pel silenci, important per la concentració i música atmosfèrica de Basinski i Brian Eno.

L’escletxa

L’escletxa: una fissura geogràfica, separa una muntanya d’una altra. Delimita els seus extrems, en fa una vall. Una interrupció del territori, que ordena les seves pujades i baixades, la col·locació dels seus elements que, al llarg dels anys, s’adapten al que suposava el desnivell. És difícil arribar a l’origen d’aquesta falla; en quin moment la terra comença a separar-se, lentament, molt lentament, per a crear el que serà una obertura de la seva pell –la seva terra-?.

Em trobo al mateix lloc on vaig iniciar l’EN RESiDÈNCIA: Farrera. El confinament aquí pren una altra dimensió. Observo el territori i me n’adono com el punt (social, econòmic, emocional) en el que ens trobem és el mateix que el que observo a través de la finestra per la qual ara miro: l’escletxa que d’una vall. M’imagino com, aquesta aturada deguda al COVID-19, crea en les nostres ments, en el nostre sistema, en els nostres cossos una fissura que pot equivaldre perfectament a la fissura geogràfica que tinc davant meu. Segueixes en línia recta, per allò que sempre se t’ha donat: neix, creix, estudia, treballa, consumeix, segueix, segueix, segueix, mor. Un engranatge construït a través de valors en els quals prima la producció, la superació, l’avenç. No ens adonàvem que aquests són igual de fràgils que els batecs dels nostres cors? Com imaginar que aquesta cadena, aquesta successió que ens manté vius es trenca?

Gairebé per sorpresa, arriba quelcom invisible: tan petit, tan petit, tan petit, que els nostres ulls no ho poden veure, però els nostres cossos ho perceben. Això tan petit impacta sobre el nostre cos, i l’afecta. I es propaga tan ràpidament que ni les medicines més noves són capaces d’aturar-ho. I els cossos cauen i, amb ells, cau l’economia. Per fi s’ha entès que els cossos són qui mouen les coses. 

L’esquerda ve per un impacte, una força superior que trenca, obra espai, fa respirar. Provoca una fissura. De la mateixa manera, ens trobem ara mateix en aquest sotrac de la terra, que ens fa caure, que ens remou les entranyes, que separa persones i cases i països, que ens tanca i ens fa sentir insegurs. La terra es mou i les persones no saben si deixar-se anar o quedar-se en els seus marges per, quan passi tot, saber com tornar a situar-se.

Però, després d’una falla el terreny no torna a ser el mateix. S’ha d’aprendre a conviure amb el lloc desdibuixat, modificat. Cal saber llavors, quina situació prenem, cap a on anem, què volem. Cal saber que els cossos han d’estar units i sans i valents. Cal recordar el que l’aturada ens proporciona una crisi de tots els valors imperants en la nostra societat occidental.

La por del territori tremolant no ha de restar amb nosaltres, que la manca d’aire que això ens provoca desaparegui enmig d’una gran exhalació per respirar la vida, per imaginar-la i inventar-la, per compartir-la: per viure-la.

Isabel Barios Ibars

Sessió de contaminació

Dimecres 5 de febrer, els alumnes van explicar als professors de Centre com anava el seu projecte.

Amb una coneguda dinàmica de grup, tots en rotllana i amb un cabdell de llana, En Joan tenia un cabdell de llana i començà l’activitat: va llençar el cabdell de llana a un alumne i mentre el llençà va fer una pregunta a un altre assistent. Aquest alumne contestà i acte seguit, l’alumne va passar el cabdell de llana a professor perquè li demanés una altra cosa sobre el projecte. D’aquesta manera, successivament, tots van poder fer intervencions fins que el cabdell quedà desfet fins a crear una estrella de fils de llana.

Els nois van explicar com van ser els seu inicis, quan la Isabel no hi era i les comunicacions es feien a través de cartes i dibuixos per conèixer.

Van comentar diversos exercicis que van fer entre ells per trobar un camí que els portés a treballar conjuntament i que fos del seu interès en un projecte que els porti a un treball a final de curs.

Van veure que Instagram els aportava una manera de comunicar-se de manera senzilla i natural; ja que entre totes totes les xarxes socials és la que més usen, on tots tenen un perfil i la que tots fan comentaris sobre la seva activitat.

Aquí arriba en Fabian Domingo i…

… el seu primer relat!!!