El silenci de la virtualitat

Finals de maig: recta final del projecte enRESiDÈNCIA. Tot i la sensació de la separació física, de la comunicació limitada al teclat i poc més, enRESiDÈNCIA està acabant i de la forma que menys ens podíem imaginar a l’iniciar el curs.

Parlem amb l’Elisenda i decidim fer una darrera sessió virtual amb la classe, després de treballar amb unes directrius més concretes i aparentment acotades del que era a l’inici de la residència. Els darrers mesos hem seguit fent una sèrie d’exercicis a distància, que versaven sobre el cos, la salut i la malaltia, la societat, el no fer o les cures, entre altres. Més endavant penjarem resultats d’aquestes. El Google Drive s’havia convertit en el nostre canal de comunicació.

Avui tan sols això: ens hem vist! Hem parlat poc, la càmera amaga un estrany silenci, ens enfoca directament, parlem davant un dispositiu que no ens sent però que reprodueix la veu i la imatge, ens fem més presents (semblem més a prop…i som més lluny!).

No hi pot haver soroll, i aquest es troba a faltar.

Potser estem cansades d’estar exposades sempre a les càmares i aquest collage de cares exhaustes és simplement un impuls sord de traspassar la virtualitat.

Sessions de creació a l’institut: Llegim poesia i comencem a fer accions

Entre el febrer i març, vam dedicar de les últimes classes (sense saber-ho, abans de l’epidèmia del Covid-19!) a la creació de petites accions o performances que expliquèssim quelcom del cos; com se sent, com es manifesta, com es veu o com el veu l’altre, com es relaciona amb el seu entorn… Les sessions, anomenades ACCIONS i COSSOS, van ser dues. A continuació es descriu la primera.

Abans de començar, vam llegir i comentar entre totes un poema de la Chantal Maillard titulat Escribir . El poema explica la relació de l’autora amb el fet d’escriure, sobre com conforma un món a partir d’aquest acte i com a la vegada s’hi rebel·la. En aquest poema, l’autora també parla de la relació d’aquells cossos malalts, d’aquelles persones que es troben en malestar i com això esdevé una força creativa, d’expansió i unió.

Tot seguit, ja vam començar amb la primera proposta d’ACCIONS i COSSOS. L’exercici proposat consistia a poetitzar gestualment una acció quotidiana del nostre cos. L’acció havia d’anar acompanyada d’una contextualització conceptual per part dels alumnes. Van sortir un plegat de propostes interessants!

Dormir / Pensar (Maikel, Itziar i Ainhoa)

Una persona que dorm és perquè no pensa i una persona que pensa és perquè no dorm. Mai es pot pensar simultàniament al dormir ni a la inversa.

“Punt” de vista (Laia, Laura, Mario i Edhrian)

Es dibuixa un punt a la pissarra. Cadascú hi veurà allò que vol que sigui: depèn del punt de vista de cadascú.

Vestir-se (Teo, Andrea, Berta i Júlia)

Una veu narra el que fan 3 persones al despertar-se: Triar la roba i ficar-se-la.

Vestir-se esdevé una acció important perquè mostra com vols que els altres et vegin.

Dormir 1 (Ton i Elies)

Una persona estirada a terra, i una altra li tira uns papers amb diferents noms: Estrès, fatiga, cansament

La persona que està dormint es desprèn de totes les coses que li ocasionen malestar durant el dia, sent la nit la part que més relaxat es troba el cos.

Dormir 2 (Arnau, Marc, Subin i Abel)

Quatre motxilles amb paper a terra. Apareixen, un per un, quatre persones que es queden adormides sobre les motxilles, tapades alguns amb el paper. No es desperten. L’institut ocasiona adormiment.

Sessions de creació a l’institut: Escriptura automàtica

Durant el mes de febrer vam realitzar una sessió d’escriptura a l’aula. Es tractava de practicar l’escriptura creativa. Per això, es van dur a terme els següents exercicis, que pretenien introduir als alumnes a tal pràctica, realitzar un procés d’introspecció i, “com una gimnàstica”, entrenar la capacitat d’escriptura.

Els exercicis van ser els següents:

  1. Recital automàtic (aquest era en oral) responent breument la pregunta “què sents en aquest moment?”
  2. Escriptura automàtica de les següents paraules: Batecs del cor, dormir, úter, què sents en aquest moment?
  3. Escriptura d’una carta a partir de l’elecció de 4 temes:
  • Quan em trobo malament
  • Un record i un somni
  • Ara que no hi ets
  • Coses que ens curen
  • La por i la societat

La sessió es va acompanyar pel silenci, important per la concentració i música atmosfèrica de Basinski i Brian Eno.

L’escletxa

L’escletxa: una fissura geogràfica, separa una muntanya d’una altra. Delimita els seus extrems, en fa una vall. Una interrupció del territori, que ordena les seves pujades i baixades, la col·locació dels seus elements que, al llarg dels anys, s’adapten al que suposava el desnivell. És difícil arribar a l’origen d’aquesta falla; en quin moment la terra comença a separar-se, lentament, molt lentament, per a crear el que serà una obertura de la seva pell –la seva terra-?.

Em trobo al mateix lloc on vaig iniciar l’EN RESiDÈNCIA: Farrera. El confinament aquí pren una altra dimensió. Observo el territori i me n’adono com el punt (social, econòmic, emocional) en el que ens trobem és el mateix que el que observo a través de la finestra per la qual ara miro: l’escletxa que d’una vall. M’imagino com, aquesta aturada deguda al COVID-19, crea en les nostres ments, en el nostre sistema, en els nostres cossos una fissura que pot equivaldre perfectament a la fissura geogràfica que tinc davant meu. Segueixes en línia recta, per allò que sempre se t’ha donat: neix, creix, estudia, treballa, consumeix, segueix, segueix, segueix, mor. Un engranatge construït a través de valors en els quals prima la producció, la superació, l’avenç. No ens adonàvem que aquests són igual de fràgils que els batecs dels nostres cors? Com imaginar que aquesta cadena, aquesta successió que ens manté vius es trenca?

Gairebé per sorpresa, arriba quelcom invisible: tan petit, tan petit, tan petit, que els nostres ulls no ho poden veure, però els nostres cossos ho perceben. Això tan petit impacta sobre el nostre cos, i l’afecta. I es propaga tan ràpidament que ni les medicines més noves són capaces d’aturar-ho. I els cossos cauen i, amb ells, cau l’economia. Per fi s’ha entès que els cossos són qui mouen les coses. 

L’esquerda ve per un impacte, una força superior que trenca, obra espai, fa respirar. Provoca una fissura. De la mateixa manera, ens trobem ara mateix en aquest sotrac de la terra, que ens fa caure, que ens remou les entranyes, que separa persones i cases i països, que ens tanca i ens fa sentir insegurs. La terra es mou i les persones no saben si deixar-se anar o quedar-se en els seus marges per, quan passi tot, saber com tornar a situar-se.

Però, després d’una falla el terreny no torna a ser el mateix. S’ha d’aprendre a conviure amb el lloc desdibuixat, modificat. Cal saber llavors, quina situació prenem, cap a on anem, què volem. Cal saber que els cossos han d’estar units i sans i valents. Cal recordar el que l’aturada ens proporciona una crisi de tots els valors imperants en la nostra societat occidental.

La por del territori tremolant no ha de restar amb nosaltres, que la manca d’aire que això ens provoca desaparegui enmig d’una gran exhalació per respirar la vida, per imaginar-la i inventar-la, per compartir-la: per viure-la.

Isabel Barios Ibars

Sessió de contaminació

Dimecres 5 de febrer, els alumnes van explicar als professors de Centre com anava el seu projecte.

Amb una coneguda dinàmica de grup, tots en rotllana i amb un cabdell de llana, En Joan tenia un cabdell de llana i començà l’activitat: va llençar el cabdell de llana a un alumne i mentre el llençà va fer una pregunta a un altre assistent. Aquest alumne contestà i acte seguit, l’alumne va passar el cabdell de llana a professor perquè li demanés una altra cosa sobre el projecte. D’aquesta manera, successivament, tots van poder fer intervencions fins que el cabdell quedà desfet fins a crear una estrella de fils de llana.

Els nois van explicar com van ser els seu inicis, quan la Isabel no hi era i les comunicacions es feien a través de cartes i dibuixos per conèixer.

Van comentar diversos exercicis que van fer entre ells per trobar un camí que els portés a treballar conjuntament i que fos del seu interès en un projecte que els porti a un treball a final de curs.

Van veure que Instagram els aportava una manera de comunicar-se de manera senzilla i natural; ja que entre totes totes les xarxes socials és la que més usen, on tots tenen un perfil i la que tots fan comentaris sobre la seva activitat.

Aquí arriba en Fabian Domingo i…

… el seu primer relat!!!

Com construïm un personatge?

A partir dels elements que es van anotant a la pissarra entre tots els nois i noies construïm el nostre personatge fictici:

El grup de l’Andrea:

Del cielo bajó un pintor para pintar tu figura, pero no encontró color para tanta hermosura.

El Fabián és un noi de família modesta del sud de Múrcia. Va venir aquí a Barcelona perquè el seu pare està malalt i només li poden curar aquí. És un noi alt, està fort, fibrat, i li agrada l’esport. No ha tingut una vida molt fàcil, als 15 anys va començar a consumir droga porro al parc amb els seus amics. També ha format part d’algunes baralles de carrer. Però ha canviat de mentalitat i vol convertir-se en un estudiant exemplar. Ara mateix la seva vida sexual és molt baixa, el que passa és que està molt sortit i només fa que veure vídeos per gent gran.

El Fabian és una persona extravertida i sempre diu el que pensa. És del Múrcia Fútbol Club i li encanta la marca de roba Siksilk tot i que no té diners per comprar. Està enamorat d’una actriu molt famosa anomenada Katherina però mai podrà arribar a conquerir-la, és un amor platònic. Alguna vegada ha pensat en suïcidar-se. Té molts amics, sobretot la seva colla de Mataró.

De petit es va traumatitzar perquè va veure a la seva mare practicant l’acte sexual amb el seu germà i el va matar. Llavors, la seva mare, el va castigar sense Fortnite. 

Aquest és un resum de la vida d’en Fabian. 

El grup de l’Edrhian:

En Fabian té 16 anys, viu a Madrid amb els seus pares i la seva germana petita de 9 anys que va a la mateixa escola que ell, la seva mare treballa de directora informàtica i el seu pare en una empresa de vaixells. Estudia 4t ESO en una escola privada al centre de Madrid on té molts amics; el seu millor amic es diu Marco i també té una amiga, Paula. Porta un uniforme negre amb corbata vermella i camisa blanca, el seu xofer l’acompanya per tot arreu. Els caps de setmana va a caçar amb el seu avi amb el seu iot de 200.000 euros. És feixista, ateu i molt ric. És alt, té els cabells de color negre, els ulls blaus,  1,80 metres i té un pes normal. Sempre es pentina amb un tupé, porta una polsera amb la bandera d’Espanya. Li agrada molt els macarrons amb tomàquet i la pizza. El seu somni és ser astronauta o treballador al McDonals. Té por a la mort i a les altures, també és aracnofòbic.

El grup de d’en Ton:

Noi molt musculat.

17 anys.

Fill únic.

Viu a Monitoenmoto capital de Tukuscamba.

Model de l’equip nacional de fùtbol.

No és bo en els estudis però li és igual perquè ja té la vida solucionada.

Té molts amics.

No té parella.

Té una ment molt oberta a les persones però només confia amb els amics de la infantesa.

Els seus pares estan divorciats.

Els seus somnis els està complint perquè el seu somni era ser model.

Les seves pors són els violadors (el seu tiet)

El grup de l’Itziar:

En Fabián té 24 anys, treballa de camell viu a Madrid al barri de Carabanchel .Està casat amb un noi que es diu Felicio, en Felicio és actor porno.

Té una petita obsessió amb el seu físic,vesteix amb samarretes arrapades i té el cabell rissat .També té un gat que es diu Firulais.

Té dues mares que son models, el seu somni és fer la volta al món. 

Els seus hobbies són beure, fumar, sortir de festa, i anar al gym.

Es gasta els diners en operacions de cirurgia plàstica, li agradaria haver sigut cantant però canta molt malament.I els dissabtes va a un karaoke de la Gran Via de Madrid.

Té 5 germanes, totes més grans que ell,és l’únic noi de la família.

De petit vivia a una una auto-caravana amb la seva família i viatjaven tots junts per tot el món. i per això sap parlar molts idiomes.

Una de les experiències més dures van ser ser que de petit el va violar el seu tiet d´Albacete i va quedar-se molt marcat i  les seves mares no el van creure i per això mai l´han portat al psicòleg cosa que ara fa cada setmana. 

I una de les cosses que ell defensa, és el partit polític de Ciutadans, cosa que als seus amics no els agrada gens.

ALTAVEUS. Per què un instagram?

Des del projecte entenem el blog del projecte com un espai de registre i documentació, que possibiliti el cohabitar de veus, relats i capes dels agents que hi participem (docents, alumnes, artistes i mediadors), i explorar com entren en joc els processos d’aprenentatge.

Fa uns mesos vam explicar a l’alumnat l’existència d’aquest blog, amb la voluntat d’escoltar les seves veus i propostes, en definitiva perquè ho sentissin com un espai propi. Amb aquesta intenció, el compartir va començar amb la pregunta:

QUIN ÉS L’ÚS QUE FEU DELS BLOGS?

I la resposta va ser:

NOSALTRES NO UTILITZEM BLOGS, LES XARXES SOCIALS QUE FEM SERVIR SÓN INSTA I YOUTUBE

Indicador:

SI NO HO SENTIU PROPI, CAL PENSAR I BUSCAR ALTRES VIES O CANALS QUE SÍ UTILITZEU I US REPRESENTIN

Bé, doncs aquest és el punt de partida d’un perfil a Instagram que ben aviat publicarem. Estigueu atentes!!!

Després de debatre i posar en comú, es va decidir crear un únic perfil (no diversos perfils un per cada persona), inventant un personatge les històries del qual transiten entre realitat i ficció desplegades per l’alumnat, esdevenint una mena de retrat col·lectiu caricaturesc entorn a malestars contemporanis des de l’adolescència.

Sortida: Visita a l’exposició Miralls de l’invisible. Bill Viola

Dimecres 22 de novembre, ens vam acostar a la Pedrera i vam poder conèixer l’obra de Bill Viola, què és el videoart, la trajectòria de l’autor, observar diversos vídeos veient com ha anat canviant la tecnologia del vídeo, quins són els referents de l’artista i quin sentit té per a ell la vida, la família i la condició humana.

Què ens va passar a l’entrada?
Per seguretat, tots estris punxants es van haver de quedar a l'entrada; com als aeroports! Per tant un munt de tisores ens esperaven a la sortida.

Bill Viola és un vídeo artista que per crear les seves obres sovint agafa com a referent obres clàssiques de la història de l’art. A la sortida de dimecres en vam veure molts exemples.

L’activitat que vam proposar va ser triar una obra que hagués agradat de les que van veure del Bill Viola (o una altra diferent) i buscar el referent o referents en què l’artista s’ha basat per crear la seva obra. Fer un comentari comparant com Bill Viola ha utilitzat aquest referent i les diferències i similituds amb la seva obra.

Després comentar breument l’experiència en la sortida: com es va viure? què vas aprendre? què et va agradar? quines sensacions vas tenir? qu vas descobrir sobre tu mateix o els altres`…

Us deixem algunes de les intervencions:

Elies i Ainhoa: Aquesta foto en Bill Viola s’ha inspirat en la seva mare i el seu fill que representen les diferents etapes que té la vida i com una segueix a l’altra però sense tocar-s’hi. Per això quan mires la pantalla de baix, també veus el reflex de la pantalla de dalt i a l’inrevés.

Referent: Angeles Mas Vila

També mostra la unió entre la vida  la mort, (el naixement i la mort).

Comparteixen el simbolisme però no la forma de representar-la. Angeles Mas ho mostra amb una pintura molt representativa mentre que Bill Viola ho mostra amb dues pantalles una sobre l’altra però sense tocar-s’hi mostrant-ho de forma més visual.

L‘única diferència és que Angeles ho mostra amb una connexió directe i Bill indirecte, sense que la vida i la mort es toquin.

Ens va agradar molt l’exposició i la forma amb què s’expressa ja que és diferent a allò que estem acostumats a veure i ens agrada  molt la introducció de les pantalles dintre d’aquesta mena d’art.

Berta Pujol: Per a fer aquesta obra, Bill Viola es va inspirar en els quatre elements de la natura: la terra, l’aire, el foc i l’aigua. Vol demostrar que la natura sempre ens supera, i per això representa aquests quatre màrtirs de la natura.

A Martiri, suplici pel foc : en aquest quadre es representa un màrtir que està sent torturat de la forma més dolorosa possible, que és morir cremat. Bill Viola es va inspirar en obres com aquestes per representar els martiris que podem arribar a sofrir per part de la natura. Vol inspirar-se en aquesta brutalitat per arribar a emocionar al espectador com ho feien els antics artistes.

Aquestes obres es penjaven en esglésies per explicar al poble què els passaria si pecaven, i també l’obra de Viola es va fer per ser penjada en una catedral i que tingués el mateix efecte que els seus antecedents.

Personalment, la sortida ens va agradar bastant més que l’anterior, ens va agradar molt, en general, el treball i les obres de Bill Viola i les vam troabar molt interessants i amb molts missatges.

Sortida: Interfícies

Cartell de l’exposició

Dimecres 11 de novembre vam anar a veure l’exposició: Interfícies. Arts Visuals- Territoris i Salut. 

Imatge de l’exposició.

Maikel Aponte, Itziar Molinuevo i Nicolle Menjívar: Per a nosaltres la sortida va ser molt útil ja que vam descobrir a la nostre ciutat hi ha problemes com els desnonaments que es produeixen molt freqüentment i vam adonar-nos l’art pot tenir salut, i això es reflecteix en totes les activitats que podem fer als nostres barris, sols o amb amics o  amb la família.

 De les activitats que ens va proposar i ensenyar el nostre monitor ens va impactar molt el vídeo que van fer un grup de gent sobre els desnonaments i també ens va agradar posar en comú  la fitxa que vam haver d´omplir tots sobre el nostre barri.

Andrea Martínez: vaig aprendre molt sobre els moviments socials dels barris avui en dia. Em va agradar saber sobre les associacions que hi ha als barris com el Raval, també vam veure diferents projectes que interrelacionaven aquests tres aspectes en actuacions fetes al Barri del Raval i a Roquetes. Molt recomanable.

Murals a partir dels quals hem fet els nostres treballs:

Mario García. Berta Pujol, Arnau Verdaguer i Ahinoa Vélez: El primer projecte consistia en un mapa situat en el Raval on situava diferents herbolaris, que són llocs on es venen diferents herbes purificadores que ajuden a la salut, i que ajuden contra símptomes i infermetats com la grip, el refredat, etc… En la mateixa exposició s’explica que és la salut d’un barri, i com es pot mantenir. Després ens vam parlar sobre els jocs que jugaven fa dècades, i com això afecta a la salut del barri. Pensem què encara que siguin temes molt poc coneguts també són temes tant interessants com molts altres, o mot més.