El nostre fanzín web intervingut

Un curs sencer mirant coses. Mirant-nos a nosaltres i als altres. Als objectes que voldríem que algú desenterrés d’aquí cinquanta anys. A la ciutat. A les cases i als fantasmes. Als canvis petits que esdevenen importants.
Un curs sencer escoltant-nos. Explicant-nos coses.

I tres mesos tancats a casa, obligats a parar atenció a coses que sempre hi eren i que ara ens són imprescindibles.
Una manta ronyosa, una maleta, una nota oblidada.

Així construïm les històries, mirant de molt a prop i allunyant-nos-en dos pams, tot alhora.

I algú, mentre nosaltres mirem, ens mira a nosaltres.

I tot, tot, ja hi era.

https://jamaisvudejavu.wordpress.com/

En Residència confinada

Continuem reflexionant sobre el relat i la importància dels objectes en el nostre dia a dia malgrat que sigui de forma telemàtica i mitjaçant el Classroom. I com no podia ser d’una altra manera, ara que estem confinats o desconfinant-nos hem buscat coses del vostre voltant que ens meravellen/agraden. Coses que fins ara no havíem atès gaire o gens i ara, de cop, són imprescindibles.

CARLA
Molinet de cafè antic

Ahir vaig obrir el Gmail per saber els nous treballs pendents d’aquesta setmana.
Mirant entre milers de correus em vaig fixar en el de projecte de creació, feia temps que no donàvem aquesta assignatura. Llegint la tasca sobre l’objecte que teníem que trobar em va fer pensar durant hores, que tenia jo que no hagués vist?
Em trobava mirant i donant voltes per tota la casa, a vegades pillava als meus pares mirant-me amb curiositat. Rendida pel fracàs de la meva cerca, no se’m va ocórrer res més que estirar-me al sofà i mirar per la finestra, cosa que s’ha fet una rutina a l’estar confinats. Girant el coll per acomodar-me bé un altre cop, vaig fixar la meva vista sense voler en un prestatge blanc que hi ha damunt la meva televisió, havia trobat el meu objecte sense buscar-ho a posta, un molinet de cafè antic que tenim com a decoració.
És un molinet fet de fusta als anys setanta de la marca Elme, té una forma quadrada amb una palanca de ferro que fa moldre el gra de cafè, i un calaix petitó per on surt el gra mòlt.
El tenim com a objecte decoració sentimental, ja que, el meu avi conjunt el meu pare el feien servir. No absent, encara el tenim per la història que té i per les generacions

SHALIN
Cartes difuminades

Estem envoltats d’objectes de tota mena, de vegades, els colors fan que ens assabentem que hi són, o la seva forma, i d’altres, nosaltres els trobem amagats profundament en un racó de casa.
Per què dic això? Senzill, sabeu quan perdeu unes arracades i les esteu buscant, però per més que remeneu tota la vostra habitació se us fa impossible aïllar-les? I que temps després quan ja donàveu per fet que s’havia perdut el trobeu, però ja no les necessiteu? És alguna cosa que a més d’un ens ha passat, no?
I us preguntareu, per què parlo sobre això? Doncs perquè la iniciació a la quarantena no va ser com esperava, va ser estressant i com no estava tan acostumada se’m va fer bastant costa amunt. I sense saber que més endavant trobaria un “naipe” diferent.
L’objecte del qual voldria parlar tracta sobre quan jo anava a primària, fa tant d’això, encara que després d’haver-ho llegit, sembla que fos ahir mateix. El cas és que l’altre dia estava endreçant la meva recamarà, i mentre ordenava vaig trobar-me un paper, cosa que no li vaig parar molta atenció (tot s’ha de dir), i el vaig amuntegar en tots els fulls que tenia, la cosa és que no va ser fins més tard, que vaig posar atenció en aquest. La veritat, no sé ni perquè em vaig fixar justament en aquest, segurament perquè em sorprenia tenir una nota decorada d’una forma tan peculiar, tot i que a primera vista és bastant usual, però com era de color rosa, i a mi mai m’agradat aquest color, em feia curiositat saber que hi havia escrit (no sé el motiu). En ella hi havia un escrit, un escrit d’aquelles que les nenes de deu anys escrivien per matar el temps, però aquesta parlava sobre un record que fins ara no recordava del tot, llegir-ho va fer que la meva ment borrosa reinicies, i que d’uns simples records que s’havien oblidat per complet, es convertissin en pensaments amuntegats en un mateix escrit. Era un papelito d’una conversa amb una companya, la qual va canviar dràsticament per la influència dels “popus” (o per una raó allunyada d’aquesta) encara que si no és per la raó anterior, no sé quina altra podria ser. El que sí que sé és que, em va agafar gran nostàlgia en adonar-me de què aquella persona havia quasi estat amiga meva i com va canviar fàcilment tot això. És tan irònic el canvi de percepció que tens d’una persona després de fixar-te com actua envers a tu. Amb ella no es que em portes bastant, però si que haviem compartit moments. El més sarcàstic de tot, és el fet que la meva ment elimines de forma “permanent” tot record d’aquella persona fins fa què, una setmana? Realment bastant poc. 
Aquest objecte no és que sigui dels meus preferits, però per coses com aquesta, he tornat a fixar-me en les coses en detall, hi ha reflexionar-les.

DOSTIN
Una maleta 

Esta maleta llevaba mucho tiempo sin verlo estaba debajo de la cama porque cuando viene de colombia ha hi tenia mis cosas y puse la maleta debajo es una maleta grande de un color verde oscuro y la utiliza para ir de viajes largos  o de muchos días.Llevo con esa maleta mucho tiempo y me gusta utilizarla porque es muy útil tiene mucho espacio y es fácil de llevar algo más que puedo tener mas cosas como el juego que nunca utilizo para la pley 3 que va solo con wifi por cierto no se si haya gente que ha hun tenga la play 3 y juegue con ella yo si que juego con ella.

CHLOE
Aquests dies he descobert que tinc una afecció especial envers a la manta ronyosa plena de pèls de gat del sofà. És suau, abriga bé, però no excessivament, i és prou ampla com per embolicar-m’hi dues vegades. Evidentment, és una manta molt lletja i diria que té un parell de forats en una de les puntes, però bé, on vaig me l’emporto. M’arrossego per la casa amb l’estúpida manta: del sofà a la butaca, de la butaca a la cuina, de la cuina a l’habitació, de l’habitació al sofà, del sofà al balcó i del balcó a la butaca.
Naturalment, a vegades he de defensar aquesta propietat tan preciosa perquè, tot i què algunes altres mantes deambulen per la casa, certs simis i felins semblen cobejar també aquesta en concret. I, òbviament, no em puc permetre el luxe de compartir amb qualsevol la meva companya de siesta i sèries, és una qüestió bàsica de principis comprensible tan sols entre propietaris de mantes egoistes. De fet, ara mateix una pantera l’està atacant i he d’anar a salvar-la, pobre.

MIRIAM
Medallas
Tengo unas medallas en la habitación  que son de cuando era pequeña y hacía competiciones y hace mucho no les había tomado atencion y ahora me han dado muchos recuerdos.

ERICK
EL MEU COIXÍ

L’objecte que he agafat és un coixí que em va regalar la meva cosina mitjana. 
El coixí te forma d’excrement i em fa gràcia veure-la.És bastant lletja la veritat pero me acostumat a tindre-ho a la meva habitació i cada vegada que agafo el coixí em recorda a la meva cosina i en certa part em fa recordar i pensar que l’enyoro molt. 

YAZMIN
Els fantasmes de casa meva

Tot va començar el dia que em vaig mudar a Santa Coloma, fa uns quatre anys. Al principi tot era bastant normal, em refereixo a que no passava res, per part de tota la família. He de dir que els meus pares no creuen en res de les coses paranormals, van treballar fa temps en una casa on passaven aquest tipus de coses, tant a ells com a les persones que vivien en aquella casa y als altres treballadors. He de dir que les coses que van passar en aquella casa es pot fer un llibre. Puc explicar una mica? És clar que puc. M’agrada explicar les coses que passaven en aquella casa perquè són històries bastant interessants que no només una persona ho afirma.

Cap a l’any 1990 el meu pare va començar a treballar a Casuarinas, així és com li diem a aquesta casa. Aquí, mostraré unes fotos de parts de la casa, perquè sí, la casa era immensa com uns 3.600 metres quadrats i aquestes fotos no són res comparades amb la casa de veritat.

Aquesta és una part del jardí, on els guàrdies vigilaven per les nits. He de dir que aquesta família no era tan normal com es pot creure. La típica família amb diners, si ho era però tenen coses especials com el fet de que van comprar una casa que té un cementiri a sota tota aquella construcció, inquietant o també que són com Batman, surten de nit però dormen tot el día.

I aquestes són dos fotos on el meu germà (primera foto) i jo (la nena de la segona) passavem una bona tarda en aquella casa. Per aquell moment, la casa estava totalment buida (en la segona foto em sembla, el meu germà era més gran quan vaig néixer). Fins a dia d’avui aquesta casa no es pot vendre, la dona que porta tot això en ordre, la Sr, Aurelia. Ella va estar en aquesta casa amb la Senyora Estrella desde fa molt de temps, és de les poques persones que pot aguantar aquesta senyora, no és dolenta però té un caràcter especial. Una altre persona és la meva mare, però ella diu que ni boja torna, però aquesta és una altre història que és més un tema personal d’ella. Com anava dient, La Sr. Aurelia ens va dir al meu germà i a mi que aquella casa no era normal, quan ella parlava amb persones interessades en la compra de la casa i fins i tot feien un contracte dias abans de firmar diuen que ja no la volen i desapareixen. Ara hi està una cosina de la senyora, per fer-li un favor li va deixar la casa un temps.

Aquesta casa té un misteri molt gran i també interessant, pràcticament tota la meva família es va conèixer allà, el meu pare amb la meva mare lamentablement es van conèixer en aquella casa, el meu oncle, germà petit del meu pare, també va treballar allà però va tenir més sort que els demés perquè es va fer amic del fill de la Senyora, Omar i Polo, el fill de la germana de la Senyora, la Senyora Meri. Per part de la meva mare estaven les meves dues tietes.  És complicat explicar tots els conflictes d’aquesta família perquè són moltes persones que estan envolupades en això. 

Comencem pel més fàcil i el més famós al Perú, la malaltia del Senyor Elias. No és bonic dir-ho així però en aquell moment va ser bastant conegut. Presentaré aquest home. 

Elias Musiris, els meus pares, tiets, amics familiars que van treballar amb ell i totes les persones que van parlar i establir un vincle social et diran que era de les persones més amables que en la vida han conegut. Tractava als seus empleats com el tractaven a ell, és a dir, si ell menjava llagosta, ells també. Era molt bona persona, però també tenia els seus límits, no deixava que ningú li prengues el pel. El meu pare va aprendre una mica d’assistència mèdica perquè era l’encarregat de cuidar-lo fins els últims moments de la seva vida. Ell tenía una malaltia anomenada Esclerosis de motoneurona pura. Aquesta és la veritat de la seva mort, però hi va haver un rumor que diu que la causa de la seva mort va ser bruixeria. Fora conyes això s’ho va creure molta gent. Y per què? Et preguntaras. Doncs per un vídeo que van trobar d’una dona, Gladis Manzur, no sé si s’escriu així però direm que sí. Com veureu a la següent imatge hi ha una senyora semi nua, em van explicar que aquesta senyora volia que el Senyor Elias estigues amb la seva germana, però ell ja estava casat amb la Senyora E. i es va enfadar. És veritat que va buscar una bruixa per poder maleir a la família però la raó de la mort del Senyor Elias va ser la seva enfermetat. El meu pare em va dir que, en aquell moment, el nombre de persones al món que tenien la mateixa enfermetat eren unes 5 persones. En aquest tema hi havia poca veritat i molta mentira. Moltes persones creien i segurament creuen que la mort va ser per això però no, els meus pares es segueixen parlant amb la Senyora Estrella i les seves germanes (té una germana que es diu Yazmin, i d’aquí va venir el meu nom), amb això vull dir que ells van establir una gran amistad amb les persones d’aquella casa a tal punt de saber tot el que passava i el que no. La meva mare treballava amb la senyora, no sabria dir un nombre exacte pel treball de la meva mare a Casuarinas però sempre estava amb la Senyora.  

Tornant al tema principal, que són els fantasmes, aquesta casa diuen que esta maleïda i segons la Senyora Mona (la Senyora Yazmin, està més acostumada a que li diguin Mona) el diable es va presentar en aquella casa, òbviament exagerant però em va fer gràcia com ho va dir, té una manera divertida de parlar i en cada oració que diu hi ha una paraulota mínim. Molts creuen en això, podem incloure fins el meu tiet. Personalment m’encanta escoltar històries que la meva família m’explica, tots tenen alguna cosa interessant a dir i quan estem junts sempre expliquen una o dues. Explicaré les que més en recordo.  

La casa era molt gran, per la nit hi havien guàrdies que vigilaven el jardí i això, en parts espantava alguns treballadors perquè de vegades la llum s’anava i el lavabo estava molt lluny de la casa principal, havies de travessar un gran passadís i sense llum més els guardes et donava cosa anar-hi. Pot ser aquesta part és la més creïble de totes les històries que explicaré perquè té un sentit i perquè sabem que eren els guardes però és més interessant creure que hi ha alguna cosa que hi viu a la casa però no és un ésser viu.

Ara si que començaré amb la part interessant d’aquesta història, els successos paranormals.           

Aquesta història va passar en una part una mica lluny de la casa, la part de la casa que donava al jardí, les parets, eren de vidre, on pots veure la piscina des de dins. Aquell passadís et portava a dues sales, la del cinema i la piscina que està dins de casa. Aquesta piscina totes les nits s’havia de tancar per a que el vapor no se’n vagi a la sala de cinema. El meu pare m’explica que per aquell lloc hi ha molta llum per les nits, pels fanals que hi ha, i pots veure el terra ple d’ombres. Al anar a tancar aquella gran porta de la piscina, el meu pare va notar com una d’aquelles ombres es va aixecar i se’n va anar al darrere d’ell passant pel seu cos. Va sentir com que el seu cos es va inflar. I no només li va passar a ell, si no també al meu oncle i al fill del senyor, Arturo. Això li va passar al meu pare més o menys quan va començar a treballar a la casa però no va dir res, anys després li va passar al meu tiet però tampoc va dir res i uns anys després al fill del Senyor que sí que ho va dir. Se’n va anar corrents d’allà i tot suat e hiperventilat va dir “mierda, me acaba de suceder una putada bien fea, pensé que me había chocado con alguien pero era un bulto oscuro.”   

El protagonista de la següent història és el meu oncle, més que protagonista ell ho va veure i m’ho va explicar. La senyora tenia una part que es deia Family, com un lloc per passar el temps, és com una plata subterranea. A prop de les escales hi havia un quadre que a primera vista no semblava res però el meu oncle es va donar compte que el quadre estava del revés perquè la firma no estava a sota si no a dalt de tot del quadre. Quan el senyor estava malalt anaven moltes persones com curanders, sacerdots, metges, etc. i el meu oncle va aprofitar a preguntar sobre el quadre i li van donar la volta. Al donar-li la volta van veure que tenia la figura del diable pintada sobre el llenç i van decidir cremar el quadre, per fer això se’n va anar a una part abandonada darrere la casa. El meu oncle va agafar la gasolina que hi havia al magatzem i va anar amb el cura i les monges per cremar aquell quadre. Va posar palla seca, la gasolina i va llençar un llumí. El cura li va dir “Traes un rosario, entonces ponte para atrás y comienza a orar”, tot seguit el meu oncle ho va fer però per sorpresa el quadre no es cremava, seguia intacte. Van continuar amb les oracions fins que després d’una llarga estona va sortir un foc vermellós del quadre i es va cremar. El quadre era de fusta i llenç, això hauria d’haver cremat ràpid. Fins a día d’avui el meu oncle no s’explica el que va veure però li sembla interessant i ho explica.     

El meu oncle té tres històries, la primera que va ser el quadre i la segona i la tercera, les explicaré ara. Com he dit abans, la gran porta del family per les nits es tancava i poques persones volien anar a tancarla perquè havien escoltat coses sobre aquella zona i ell anava de vegades. Cada vegada que tancava la porta, a uns dos centímetres de ser tancada, una mena d’aire fort sortia de l’habitació. No hi havia cap finestra oberta en aquella sala, per la seguretat de la casa no deixaven res obert, sempre per les nits ho tancaven tot. Això passava sempre però un dia es va donar la volta i es va adonar que una ombra negra pujava les escales, que estaven al costat d’ell, corrents. Diuen que aquesta part de la casa era la que més por donava perquè veies coses, si et quedaves a dormir al sofà tenies un malson i coses així. Per aquella època ell no creía en res, li podien passar milers de coses però es quedava tal qual, com si res. Però segons el que em va explicar, això si que li va espantar. El meu oncle estava sol a casa i li van dir que apagués tots els llums per anar a sopar a un restaurant i, com era el seu treball ho va fer. Quan va anar al Family va veure que a la part del sofà on poses el teu braç hi havia una cosa en forma de persona blanca i radiant. Va sortir corrents cap a l’habitació del meu pare perquè quedava més aprop per canviar-se de roba, després de cambiar-se se’n va adonar que el que va veure fa uns minuts estava a l’habitació. Va començar a cridar però no va ser escoltat. Tot i que estava sol dins de la casa, sempre hi havien guàrdies que vigilaven sempre la casa no el van escoltar. De la por va encendre la ràdio i va ser quan aquella cosa brillant se’n va anar. 

Fa uns anys vam anar a menjar amb la Senyora Estrella i li va dir que ella també ho havia vist i li van passar moltes d’aquestes coses però que mai ho volia dir perquè si ho deia el seu personal tindria por i s’anirien. 

Per últim, per no fer-ho tan llarg, explicaré el que li va passar a la meva mare. Aquell dia la seva àvia va morir i ella va anar a la seva vetlla però no va anar a menjar a la casa, com és tradició allà, perquè estava cansada, llavors se’n va anar a la seva habitació a Casuarinas. A l’arribar se’n va adonar que s’havia deixat les claus i si anava a l’habitació de la senyora a demanar les claus ella li demanaria algunes coses, llavors va decidir entrar per la finestra. Una vegada dins se’n va anar a dormir, va tenir un malson i va sentir com la seva àvia li agafava dels peus i l’intentava tirar al terra. Es va despertar i se’n va dormir un altre cop però li va tornar a passar però aquesta vegada va sentir que li estirava dels peus més fort. Aquella nit se’n va anar la llum i tot estava fosc, va començar a tenir més por llavors va optar per anar a l’habitació del costat, la del meu pare, que en aquell moment només eren coneguts, i Cosme. Com no volia despertar la senyora va començar a tocar la paret que donava a  l’habitació del costat però no la van sentir llavors va sortir per la finestra amb la seva manta. Estava tot fosc i ni ella sap com va entrar per la finestra a l’habitació del meu pare i en Cosme. A l’habitació es va calmar una mica i del llit d’en cosme van treure un matalàs per a que la meva mare pugui dormir però li va donar un  altre malson. Va decidir dormir amb Cosme perquè era homosexual i li va dir “rosca con rosca no vamos a hacer nada”, no sé bé el qué significa però el noi era homosexual.

Després d’aquesta llarga història explicaré el que passa a casa meva. El primer any que vaig viure aquí no va passar res que jo recordi però per finals de segon i començant tercer van començar a passar coses estranyes, sobretot a la meva habitació. Fa temps vaig començar a somiar molt amb la meva àvia de part de la meva mare, li vaig comentar a la meva cosina i em va dir que parli amb ella perquè segurament creia que m’havia oblidat d’ella i ho vaig fer. I no va ser una vegada si no moltes que vaig parlar a l’habitació amb ella, el meu avi i la meva àvia, de part de pare. Poc després d’això no dormia per les nits, si tancava els meus ulls i donava l’esquena sentia que algú estava darrere meu, llavors si dormia ho feia mirant al sostre. Però aquest no era l’únic problema, el problema es que no podia dormir fins a les 3 o 4 de la matinada, hi havia dies que fins i tot em quedava a les 5 del matí. Això no era gens bo per la meva salut perquè no feia res, no estava amb el mòbil, simplement pensava i pensava. Els dies que dormia em donaven malsons i paràlisis de la son. No sé si alguna vegada han escoltat sobre això, és quan no et pots moure, ets conscient del que passa perquè estas despert però no et pots moure, fins i tot notes com un pes damunt teu que t’ho impideix. A mi em va passar de totes les maneres posibles, fins i tot que em volien matar ofegant-me amb les mans al coll. No podia dormir amb els llums apagats i encenia la tele però va haver un moment que tenia tanta por que dormia amb una llum de nit i la tele encesa. Això va durar com un any així que em vaig acostumar a sentirme observada a la meva habitació. Ara puc dormir amb la llum apagada però amb la tele encesa. No sé perquè però tinc la costum que a les tres o quatre de la matinada em desperto de cop, moltes vegades la tele esta encesa en cara i torno a dormir però quan veig que esta apagada em dona com un atac d’ansietat que desesperadament la torno a encendre i no estic exageran, em falta l’aire i desesperadament intento encendre-la lo més ràpid que puc. 

Fa uns anys recordo que estava fent una videotrucada amb Camila i de sobte em va preguntar si estava sola a l’habitació, eren com les tres de la matina, òbviament estava sola. Llavors em va enviar aquesta foto. 

Com es pot veure hi ha una cosa que no podia ser jo perquè estava a l’altre costat de l’escriptori. Aquesta imatge me la va enviar Camila, va fer una captura per ensenyar-me el que havia vist. Quan la vaig veure em vaig anar corrents al llit a dormir. 

Les persones que per primera vegada dormen a la meva habitació tenen malsons, un exemple és la meva tieta que es va quedar a dormir i li va donar un malson horrible. Un altre exemple és que li vaig deixar al meu germà la meva habitació, perquè a la seva estava el meu cosí em sembla, i també li va donar un malson. I per finalitzar amb la meva habitació parlaré d’una cosa molt cliché de les pel·lícules de por, objectes que es cauen sols o que escoltes una cosa que es cau i no és res. La primera vegada que va passar estava amb Camila i la meva cosina petita d’uns 3 anys. Eren com les 3 o 4 de la matinada i Camila i jo ja ens anàvem a dormir, intentavem fer el mínim soroll per a no despertar la nena i quan ja estavem al llit amb les llums apagades i tot fosc vam escoltar que una cosa es va caure al nostre costat. Vaig encendre la llum per verificar que cosa es va caure però no hi havia res al terra, igual ens vam anar a dormir. La segona vegada que va passar va ser quan una cosina més gran estava a la meva habitació. Jo havia d’anar a la meva academia d’anglès llavors estava al lavabo quan escolto que ella em diu “¿Yazmin?”. A l’anar a l’habitació em va preguntar si se m’havia caigut alguna cosa perquè va escoltar un soroll, com una cosa que s’ha caigut. 

Per explicar les següents històries aclariré la distribució de casa meva. Al costat de la porta principal hi ha l’habitació de la meva mare, al final d’un petit passadís hi es la del meu pare. Davant hi ha un altre passadís que porta a la sala d’estar (els dos passadissos formen una L) i a la part dreta del passadís trobem l’habitació del meu germà i cap al final, arribant a la sala d’estar, hi ha el lavabo. A la sala d’estar hi han tres portes, la de la meva habitació, la de la cuina i el balcó.  

Una cosa així és la meva casa. Per experiencia propia no recomano dormir al sofà, jo he dormit moltes vegades allà i he tingut malsons horribles. El primer no tenia cap significat i per sort no ho recordo molt bé però em vaig despertar plorant. El que recordo és que estava a la meva habitació amb els llums apagats i la televisió encesa amb un vídeo d’una cantant plorant que de vegades la imatge es canviava per una de borrosa. Recordo que jo també estava plorant i quan vaig poguer sortir de la meva habitació estava a la sala d’estar i no recordo més d’aquell somni. Una altre vegada vaig somiar que la meva mare s’havia mort i jo no podia anar a veure-la perquè estava molt lluny i feia el que feia no em podia moure del lloc on estava. El malson més actual va ser fa una setmana, recordo que a era bastant gran i vivia sola. Tenia el meu propi departament i m’estava traslladant cap allà, a l’arribar ja estava tot més o menys arreglat i vaig decidir anar-me a dormir, com de costum, amb la tele encesa. De sobte la meva mare va entrar per apagar la llum, em vaig espantar perquè vivia completament sola i ella no tenia la clau, a part era de nit. Vaig preguntar com havia entrat i no em va respondre, ni aquesta pregunta ni a res del que li vaig dir. Em vaig despertar d’aquell somni en el meu somni, era un somni dins d’un somni,  vaig  despertar-me en el sofà de casa i vaig veure el meu pare amb la roba per estendre anant cap al balcó. Va passar el mateix que amb la meva mare, no em contestava, però aquesta vegada va passar una cosa més estranya, es va començar a riure, no era un riure com el del Joker, era més calmat. Ho vaig ignorar i vaig dormir una altre vegada amb la manta sobre el cap i el braç sobre els ulls. De sobte em vaig despertar una altre vegada però no em podia moure, no podia parlar ni cridar, horrible. Volia cridar-li al meu germà que minuts abans ja s’havia despertat però per molt que ho intentes no podia. No se com vaig obrir els ulls i amb la llum que revia la meva manta vaig veure ombres que passejaven pel meu costat, eren moltes, algunes em miraven i d’altres passaven cap al balcó. 

Per últim explicaré dues coses, la primera és que fa temps a la paret de l’habitació del meu germà van aparèixer unes lletres que no sabíem el que significaven però tampoc teniem ganes de saber-ho. I la segona és que la gossa del meu cosí, quan ve de visita, sempre lladra a l’habitació de la meva mare, i fins i tot de vegades ve a la sala plorant i es queda. A la meva habitació tampoc hi entra però de vegades quan estem soles sí. Per tot això la meva mare va beneir tota la casa amb aigua beneïda però el que va aconseguir és que de vegades es pot veure una ombra al lavabo. 

En aquest temps de quarantena m’he adonat de que hi passen més coses així del que recordava, però crec que l’esperit i jo som amics perquè ja puc dormir en pau a la meva habitació, gairebé sempre. 

ALEX
tinc medalles de  casa meva campionats del futbol sala  cada dia  mire películas en la meva familia a vagadas miro animes en la meva habitació vaig sport cada dia







Barcelona, un objecte

¿Barcelona és un objecte? Quin? Avui hem reflexionat sobre la identificació entre objecte i realitat i aquest és el resultat:

1 BCN és el metro. Quan passejo per (damunt de) Barcelona sovint m’imagino l’àmplia xarxa de línies de colors del mapa del metro. M’agraden els túnels que s’estenen per sota la superfície grisa dels carrers com un cau amb milers d’extensions. I m’agraden els cucs blancs i metàl·lics que es desplacen a gran velocitat. I m’agrada, també, el rebombori, el xivarri, el xup xup, la remor de totes les formigues que van de camí a algun punt anodí de l’exterior. I la música d’un grill cantant en un passadís. Fins i tot el cant estrident dels escaladors mecànics, un crit planyívol en demanda d’oli. Tot això, m’agrada. M’agrada perquè olora a Barcelona

2.BCN = dragon/lagartija del parc güell

3. Identifico Barcelona amb la Sagrada Familia, perquè és un edifici pel qual els turistes venen a la nostra ciutat. Font de Montjuïc, l’espectacle amb colors que es fa cap a l’estiu. Arquitectura amb tècnica de mosaic, el trencadís (Parc Güell).El terra (panot).

4. BCN és un llibre. Al parc, als busos, al metro, a la consulta del dentista, a les aules… arreu hi ha un llibre, una escena, un conte, una autora, una editorial, una llibreria o algú que hi recita. Barcelona és un llibre.

5. Cuando ves Barcelona desde una perspectiva alta, puedes observar que los edificios en las calles forman cuadrados. Creo que para mí es lo que más representa Barcelona.

6. BCN és un micròfon. Perquè la gent és tafanera i ho vol saber tot. Barcelona és un poble.

7. BCN és l’Arc de triomf

També ens hem preguntat si la història es pot explicar a través dels objectes

Els objectes ens representen, o més aviat nosaltres acostumem a definir-nos amb ells. És una de les característiques de la nostra espècie, allà on anem deixem vestigis del nostre pas, deleitosos per a que algú futur ens descobreixi. D’alguna manera, no som nosaltres qui hem desenterrat els secrets del nostre passat, són els nostres ancestres els qui ens han trobat gràcies als seus objectes.

Gràcies als objectes hem descobert altres civilitzacions i costums dels nostres avantpassats, sense ells no tindríem la suficient informació per explicar la història de la humanitat.



ESTEM FETS DE PARAULES?

Malnoms, paraules inventades, expressions de moda, diàlegs de les nostres sèries favorites, converses al whats, comentaris que ens diuen, sentim o fem like; cançons, crits, silencis, paraules inventades, etiquetes. Les paraules ens defineixen, ens fan créixer, ens ajuden, ens abandonen, ens enamoren, per dins ens assassinen, ens alegren, ens entristeixen, ens instrueixen, ens desenganyen, ens miren i ens fan obrir els ulls i també ens ceguen, ens suporten, ens desesperen…
Som un diccionari sencer, utilitzem centenars de paraules cada dia. Ens defineixen com a espècie; tenir un codi per poder relacionar-nos és impressionant. Estem fets de paraules? Estem fets de paraules. Si no tinguessim paraules, no podríem dir que ens fan viure

  1. ESCARXOFAR-SE
    M’encanta la idea del meu cos enfonsat, submergit pels coixins i les mantes d’un sofà. Sobretot quan plou i fa fred, i hi ha xocolata desfeta o te calent i puc mirar una sèrie o llegir un llibre
  2. MIERDA/SHIT
    Me gusta esta palabra porque es muy útil y además es como que la expresión que utilizo siempre sirve para cuando estás enfadada o para cualquier ocasión
  3. DEIXONDIR-SE
    “Fer sortir d’un estat d’ensopiment, peresa”

    Em sembla que a l’escola intentem deixondir-nos. Aquest món és una mandra
  4. FRESQUITO
    Cuando digo esa palabra me entra una sensación relajada siempre a sido mi favorita
  5. VÍBORA
    perquè a part de que m’agrada moltíssim el rèptil en si, utilitzo aquesta paraula d’adjectiu moltes vegades per referirme a les persones.
  6. MONGÓLICA
    persona que padece mongolismo.

    L’he triat  perquè sempre ho dic i se m’he enganxat a la meva ment. 
  7. FANTASY
    Facultad humana para representar mentalmente sucesos, historias o imágenes de cosas que no existen en la realidad o que son o fueron reales pero no están presentes.
  8. SUPERCALIFRAGILÍSTICOESPIALIDOSO
    Es el título de una canción de la película de Mary Poppins.La canción describe la forma milagrosa en salir airoso de situaciones difíciles, e incluso cambiar su propia vida.

    La palabra solo me gusta porque la aprendí de pequeña y me hizo ilusión.   
  9. YELLOW HEARTS = CORAZONES AMARILLOS
    Porque me gustan los corazones y el color amarillo es mi color favorito el color de las estrellas.
  10. ASTRAFÍLIA
    Fascinació pels trons,raigs i llamps, he escollit aquesta paraula perquè és una realitat per a mi,també em sento identificada amb la paraula lisztomania ja que sentó necessitat d’escoltar música sempre.
  11. FORNITE
    a es una palabra para decir que es un juego muy bueno yo lo tengo i tengo una skin de 1500 euros . i también en total son 2000 euros que vale mi cuenta bueno fornite es el mejor juego para mi.
  12. ESTIGMA
    “Antes lo llamábamos el estigma de Caín; supongo que lo recordarás. Es nuestro estigma. Tú siempre lo has llevado; por eso me hice tu amigo. Pero ahora se ha acentuado”. 
    – Demian, Hermann Hesse 
  13. Adicta, rara, malícia, vulnerable 

Hem sortit a passejar al voltant de l’institut…

i hem vist coses que normalment no mirem:

– A Antoni maria Claret al costat del teatre gaudí hi ha un edifici molt singular.
– Todas las tiendas tienen persianas con dibuixos distintos.
– Davant de l’institut hi havia un cotxe dels mossos i dos mossos xerrant amb dues persones.
– Les rodes del cotxe dels mossos estaven molt desinflades i el cafè està tancat.
– Dels dos agents un anava molt ben vestit, molt polit i arreglat i l’altre duia l’uniforme desmanegat.
– La paret de l’escola de primària té uns graffitis molt xulos.
– Un gos davant de l’escola de primària tirava de l’amo i es rebel·lava una mica.
– Hi ha menjar per gats en una porta del costat de l’institut.
– No hem vist cap gat, però.
– Hi havia un aparador on les tradicions de consum s’atropellaven: sant Valentí, nadal, tot barrejat a punt per gastar.
– Un pétalo tirado por ahí. Esta mañana había un niño con una rosa y un regalo…igual es de su flor.

CAMINS de tornada

El passat divendres vam fer un passeig al voltant de l’institut amb l’única intenció d’estar ben atents a tot allò que ens envolta i que normalment ni mirem. Vam veure moltes coses i de seguida les vam posar en comú. Va ser tan intreressant que ara hem descrit els nostres camins de tornada perquè els treballarem a la propera sessió.

1.
Sortiré de l’aula. Per alguna raó soc de les últimes, com sempre. Tinc gana, tinc pressa, però de totes maneres sempre soc la última. Per sort, els dimarts el professor marxa abans que els alumnes i no m’he de quedar a parlar amb ell. SEMPRE em quedo a explicar-li la meva vida a algun docent, pesada que soc, suposo que per omplir el silenci i intentar ser simpàtica. Però els dimarts no. Si ningú em para pel passadís marxaré per la porta, on segurament ja s’ha dissipat l’acumulació d’alumnes amb presses. I cridaré un adéu precipitat sense resposta, per fi llibertat. Passaré a través del portal de ferro vermell esquivant les persones que s’abracen o caminen endinsant el cervell en els seus telèfons mòbils. Ara em moc ràpid, abandonant en dos carrers el gruix de desertors aturats. Ara enfilaré el carrer Indústria durant tres travessers i baixaré pel carrer Castillejos, esquivant si puc, la mirada de la dependenta del forn Bou perquè em fa por que em pregunti per què ja no compro pa allà, o més aviat em fa mandra arribar tard a cada per veure’m obligada a contestar. Així doncs, passo ràpid. A la cantonada giraré a l’esquerra. Si el semàfor està en verd, o si no venen cotxes, creuaré el carrer Còrsega i el recorreré aturant-me davant de l’aparador d’algun nou emprenedor que no sap que no durarà ni dos setmanes resistint el lloguer, o potser, al bar japonès amb amos xinesos em toparé amb el bebè de la família corrent entre les taules seguit de prop de l’avi. Si, per contra, no creuo, seguiré per la vorera muntanya seguint l’olor del durum kebab de la cantonada oposada. Finalment, baixaré per Cartagena. Al centre de yoga hi veuré un parell d’angloparlants discutint apassionades sobre alguna cosa. Passo la farmacia. Trec la clau i entro al portal.

2.
La meva rutina sempre és la mateixa, mai canvio res del meu camí cap a casa.
Surto de classe, el primer que faig és buscar una de les meves millors amigues i el meu novio. Tot seguit esperem a la porta de l’institut al nostre amic que estudia a tercer de l’eso. A continuació baixem pel carrer marina fins la parada del bus. Normalment esperem a l’H8 o la 47. De vegades baixo sola i altres vegades amb els meus amics,a l’autobús normalment es queden Yazmin i Shalin que es baixen juntes a la següent parada.
A l’últim arribo a casa i no faig res.

3.
Al acabar las clases cojo la mochila y salgo del aula, bajo las escaleras y me voy directa hasta la salida, real, solo salgo. Ya afuera voy con la gente y nos vamos hasta la parada de bus donde nos dividimos entre las personas que suben en la H8 y la 47. Siempre me voy en el H8 con Shalin, subimos hasta la parada de Shalin, no me acuerdo como se llama, pero siempre me bajo ahí con ella aunque mi parada está a 5 minutos más en bus. Hablamos en el portal de su casa hasta las 15:45 aprox. Ahora comienza mi trayecto sola. Al despedirme saco mis auriculares para no aburrir el camino a casa. La parada de metro Navas está cerca de la casa de Shalin así que me dirijo hacia ella, como siempre. Espero el metro porque aunque esté ahí no voy a correr, la última vez me caí por las escaleras, no pienso volver a pasar vergüenza. Llega el metro y me subo, lógicamente. Son 7 paradas así que tardo unos 14 minutos en llegar a Santa Coloma, cuando llego suelen ser ya las 16:00. Salgo del andén hasta la parte donde se entra y salgo por una de las 3 bocas de metro. Al salir del metro camino hasta llegar a casa, tampoco tiene mucha historia solo es caminar una subida, pasar por un mercado y llegar a casa. En total tardo 1 h y 15 min. de regreso a casa. 

4.
Visc molt a prop de l’insitut, tan tan a prop que gairebé el veig des de la finestra de casa. Hi ha molta gent que em diu això és una merda! o com pots viure tan a prop de l’insti? però en realitat m’agrada molt aquesta sensació de proximitat; em fa sentir molt bé, molt segur. Sempre que acaba el dia, recullo més o menys ràpid i procuro marxar sol perquè no vull que ningú em vegi sortint i sàpiga on visc. O surto molt ràpid o m’espero alguns moments assegut al departament mentre tohtom marxa. Si em cal alguna cosa passo pel supermercat o per alguna botiga propera . Sempre que surto de l’insti procuro dir adéu a tothom que em trobo i miro el despatx del cap d’estudis per veure si el veig. Des de fa dues o tres setmanes sempre que marxo faig una ullada als llimoners que van plantar els alumnes de 1r d’ESO a l’entrada del centre.
Surto per la porta i giro a la dreta i en menys de 2′ soc a casa. De vegades pujo els cinc pisos fins a casa per moure’m una mica més.

5.
Cuando salgo del instituto voy todo recto, siempre veo el mismo supermercado y estoy caminado i cruzo la carretera i voy i veo el mismo bar que siempre están las
mismas personas. Siempre esta el autobús subiendo por el mismo lugar mucha gente llendo. I el camino no es muy largo pero me gusta ir aveces subo todo luego bajo por el mercadona i voy todo recto para abajo. Y Solo tengo que girar i lla estoy en mi casa bueno eso es todo.

6.
En tornar de l’institut visc una mica lluny és anar per glòries i agafar el tramvia fins l’última parada mentrestant el tranvía arriba en ficu a una cadira miró cap a la finestra y comenzó a pensar en coses de la meva vida, pensatiu de qualsevol cosa y també mirant a la gent al voltant,després de l’última parada de tramvia ciutadella|vila olimpica camino desde el tranvia fins la meva casa un camí recte algo llarg a vegades me cansa aquest camí després de aquest cami lo primero que veig és un skate park skaters fen skate uns trucos molts bons cruzo al carrer continuo recte y ya estic al meu hogar 

Què és l’amor?

Divendres passat vam mirar 500 hundred days of Summer i vam parlar força estona sobre l’amor, l’enamorament i les expectatives que hi posem. Avui hem definit l’amor.

1.
El amor es un sentimiento o una idea muy ambigua ya que depende de cada uno definir lo.Para mi el amor es una simple idealización de la sociedad para que pensemos que solo seremos felices al lado de una persona. Es una completa mentira porque podemos encontrar la felicidad en la soledad por ejemplo. Muchas personas piensan que el amor maternal o paternal es el único amor puro o el que nunca decepciona esa es una idea que respeto pero no comparto ya que no hay nada en la vida que sea perfecto y que no decepcione, todos alguna que otra vez hemos sufrido por amor y no importa en qué sentido sea.

2.
Segons la primera definició del diccionari, l’amor és una inclinació o afecció profunda envers una persona. Aquesta pot estar dirigida a qualsevol individu.

Crec que és molt difícil de definir l’amor amb paraules. Quan parlo de l’amor i el sento de veritat, els mots no troben el seu camí, i quan per fi soc lliure de l’opressió que em suposa aquest sentiment ja no m’en recordo del que volia dir realment estar enamorada.

La racionalitat no és aplicable en un cas com aquest. Intentaré fer doncs una metàfora pobra que no iguali de cap forma l’amor. El que falta, que s’imagini.

Jo: un vaixell a la deriva, o més aviat una xalupa.
Tu: un dofí o una gavina o un tauró que m’acompanyarà durant una etapa.

L’amor: el mar, la immensitat, l’aigua, la profunditat plena de nàufrags enfonsats.

La racionalitat: el port on torno després de les tempestes, i les aventures, i les desesperacions, i del que sempre marxo.

Mirat així, totes les històries de pirates poden convertir-se en històries d’amor.

3.
¿Qué es el amor? 

Según el diccionario es: sentimiento de vivo afecto e inclinación hacia una persona o cosa a la que se le desea todo lo bueno. ¿Realmente es eso? Lo más probable es que sí,el diccionario nunca falla, però creo que el amor es algo más profundo, más complejo de lo que parece. 

Tengo la creencia de que el amor verdadero empieza con amarse a uno mismo, cuando te quieres a ti mismo significa que sabes cómo amar de verdad. En un pasado nunca llegué a amar de verdad a alguien, yo suelo querer mucho o poco a las personas pero nunca las llegué  a amar. Hasta que hace un año conocí a un grupo de personas que por primera vez sentí que de verdad los amaba inconscientemente, no sabría explicar como me di cuenta, ni cuando los comencé a amar, pero creo que sabría explicar el porqué. 

Se que amar es una palabra muy fuerte, normalmente se quiere a las personas, no se las ama, pero con este grupo de personas es diferente. Cuando los conocí me parecieron personas increíbles, divertidas y agradables, personas en las que podía confiar. Al paso del tiempo les quería, se habían ganado un cariño que ni yo conocía. Cuando los conocí aún más sentí que les amaba, los ánimos que me daban para que siguiera adelante, el amor que me transmitían con sus actos, ese amor incondicional que me daban sin nada a cambio, siempre hicieron que me sienta bien conmigo misma. Mucha gente me dijo que siempre tengo que amar a mi familia antes que a nada, claro que los quiero, però no es lo mismo alguien que siempre te está animando, que alguien que solo te llama por tu cumpleaños. Hoy en día son las únicas personas a las que diría que las amo con sinceridad, a ese grupo de personas, a mi madre y a la perrita de mi primo.  

4.
Per a mi l’amor no és només el que sents per la teva parella; també pots tenir un amor entre amics o l’amor entre pares i fill. Sempre que ens pregunten sobre amor ho relacionem directament amb un novio/a. Personalment mai m’he enamorat, encara som molt joves com per saber el que és estar enamorat d’algú. Òbviament sí que m’ha agradat algú però no com per dir “estic enamorada”. El meu únic amor ara mateix és cap a mi mateixa, que és el més important.

5.
L’amor és un sentiment, una emoció, el que sents per una cosa, persona o a qualsevol cosa que li tinguis molta estima. No sempre és correspost a l’amor dels altres.

Diguem que en part et fa feliç i en l’añtra és el pitjor que et pot passar en aquesta vida ja que et pot deixar depressiu, sense ganes de res o encara pitjor, et pot transformar.

Crec que ningú sap què és l’amor de veritat, encara que la gent estigui enamorada tota la vida de la persona amb qui comparteix la vida. Dubto que continuï existint el mateix amor que va existir quan es varen conèixer aquelles dues ànimes. 

L’amor que tu tinguis per cada persona serà diferent per cada persona diferent, depèn de com ho vegis. L’amor nohauria d’existir, és un punt dèbil que ens dona la vida. 
Desitjaria que no existís l’amor, no dona res a part de la felicitat, gelosia, lluites de parella, etc.

6.
Que es el amor?    
*Es un sentimiento, que no necesariamente tenemos que demostrarlo con un  NOVIO. *También se puede demostrar con nuestros padres, hermanos amigos etc.
*Puedes demostrarlo con una carta,un abrazo. No hay necesidad de  dar un extravagante regalo, solo di “TE AMO”- “TE QUIERO”.
*Demuéstralo de la forma como mas te sientas cómoda
La verdad no exactamente que es el amor en términos de noviazgo,si he tenido novio, pero no he llegado a sentir “EL AMOR” de esa manera.
Pero si lo se respecto a mi familia, a mi familia la aprecio mucho. yo sin ella no se que haria.

7.
El amor es sentimiento a una persona que tu amas fijamente  pero  esa persona no esta enamora de otra persona. Os deseo feliz sant  valentín a todos. 

8.
Que es el amor?Yo hablare del amor AMOR  en pareja lo que según dicen “mariposillas en el estomago”
El amor para mi tiene cuatro etapas difíciles de controlar:La primera sería enamorarse de esa persona, no separarte de ella y compartir bonitos momentos. Aunque esa persona no este contigo sigues pensando en ella y si te preguntaran por él/ella no tendrías mas q buenas palabras y horas para enamorarte.La segunda sería cuando vas conociendo mas esa persona y vas viendo todos sus defectos o descubriendo más intereses comunes que puedas tener con esa persona.Puede Haber altibajos pero igual os estáis conociéndoos y es lo que importa.
La tercera etapa serían las peleas,promesas,momentos horribles donde sabéis como es cada uno cuales son sus defectos y te peleas con esa persona y es donde decides si si sigues ya perdonas o pides perdón a esa persona en vez de ser orgullo o estropear la relación.
y la cuarta etapa es donde en la tercera etapa  has superado las peleas y todo lo malo y las dos personas siguen juntas con confianza con amor y  con todo todo lo bonito que puedas creer tu sobre el amor. Para mi el amor es superar ciertas cosas ,enfados y enamorarte sin importante que tan malo tenga esa persona, aunque aveces hay que tener tu amor propio y no dejarte engañar

9.
Bé, per a mi l’amor són moltes coses. Tantes que no sabria com definir-les. El que sí que sé és que és un sentiment que transmeti’m a les persones que estimem, però cadascú de la seva forma. Hi ha varius tipus d’amor:

Hi ha l’amor d’amics: aquell amor que sents cap als teus amics de preocupar-se, empatitzar, donar amor i afecte, d’estar sempre per animar, consolar i ajudar quan necessita. I no només això, sinó de riure, plorar, passar bons i mals moments junts.

L’amor de parella és idèntica, et preocupes per ella, la cuides i la “consenteixes” molt. Vols passar el màxim de temps amb aquella persona i desitges que no acabi mai. I dintre de la pregunta “què és per mi l’amor” em pregunto “importa a qui estimem?” La societat per norma general, ens ha fet creure que l’amor és heterosexual, moltes persones en canvi, canvien aquest pensament i ens diuen “estem orgulloses de ser com som” i d’aquí podem treure resposta,” no importa a qui estimem, sí que és sincer”. Hi ha un amor, el qual és “l’enamorament” el qual seria un sinònim del qual diria jo “odi”, ja que quan diem “Quan l’odio” ja estem dient que sentim un sentiment cap a ell, el qual és l’odi, o diem que l’odiem perquè ens agrada i no volem admetre-ho. A part, ens fixem més en les coses que fa per després parlar sobre allò, això fa més propens a què ens acabem enamorant.

I l’amor que per mi és el més important, és el mateix amor en si. Em refereixo a l’autoestima que tenim cap a nosaltres mateixos. Em va passar que coneixia una persona que no s’estima a si mateixa, tenia molt baixa autoestima tot i que no ho mostrava ni deia res al respecte. Ella temia, temia perquè no comprenia que els seus amics l’estimessin. No va ser fins fa relativament poc que es va esforçar per “autoestimar-se”.  
Per mi l’essencial de l’amor no és voler a una persona per com et fa sentir, no és enamorar-se d’un noi o noia per la seva personalitat o pel seu físic, no, per mi l’amor és estimar a les persones amb les seves inseguretats, defectes i virtuts i ensenyar-lis a fer el mateix. 




La nostra càpsula del temps

Ja fa uns quants divendres que la Míriam ens va parlar sobre les càpsules del temps. Hem vist algun documental i ens n’hem informat força. Ens sembla una bona idea fer-ne una, enterrar-la al pati i que la descobreixin en un futur proper o llunyà. A continuació expliquem els objectes que hem triat. Per cert, avui 4 de febrer de 2020, ja és oficial que som l’institut Teresa Pàmies.

GERARD
Una agulla d’estendre + un val de descompte del Bonpreu
He triat una agulla d’estendre que porto a la butxaca petita de la motxilla des del 14 d’abril del 2019, el dia de l’examen de les oposicions. L’he triat perquè és un objecte que em va portar molt bona sort durant el procés d’oposicions, però potser ja està bé que faci la seva i deixar de pensar-hi. També hi posaré un val de descompte del Bonpreu: sempre que me’n donen un penso que el faré servir però mai ho aconsegueixo. Els he triat perquè vull que al futur tothom tingui sort i que es compleixin les seves expectatives.

YAZMIN
Un trozo de papel

Mi objeto es un trozo de papel que me dieron en Venecia. Por vacaciones de Navidad me fui a Milán, nos dimos cuenta que estar dos semanas enteras solo en ese lugar era aburrido así que decidimos ir a Venecia ya que era el destino más barato. Sinceramente no es un objeto tan importante para mí, siendo sinceros se me olvidó tirarlo y como dijeron que necesitábamos un objeto que tenga valor pero no tanto lo cogí. Aunque lo encontré en el fondo del bolsillo pequeño de mi mochila, ahí fue cuando me di cuenta que no lo tiré. Creo que cuando abran la caja y vean el trozo de papel no sabrán que hace eso ahí, lo más probable es que le den poco interés. 

NICOLE
Una pulsera que me regaló mi padre

Porque tengo mas iguales ya que me dio unos cuantas. Es importante porque todo lo que tenga que ver con él lo es, porque al tener más me da igual deshacerme de uno.

ERIK
Una imatge meva

Porque tengo mas iguales ya que me dio unos cuantos. Es importante porque todo lo que tenga que ver con el lo es,porque al tener mas me da igual deshacerme de uno.

JAN GÓMEZ
El meu objecte és un preservatiu

He escollit aquest objecte per als nois de futur vegin com ha evolucionat la qualitat d’aquests productes. També per que utilitzin sempre protecció davant d’una relació sexual. Aquest objecte no és important per mi. Perquè està caducat i no el puc fer servir. Espero que el nois siguen preventius i que la taxa de naixement  no pugi dràsticament per els adolescents.

CARLA ESPRIU
El meu objecte és una arracada de festa.

Aquesta arracada és una imitació d’or, en realitat és ferro pintat. És llarga i té forma de gota d’aigua. Aquestes arracades les vaig comprar amb unes amigues abans d’anar-nos de colònies. Vam fer un viatge amb tren ja que vivíem en un poble i no hi havien botigues. Va ser el primer viatge en tren que vam fer soles. Desprès, vam comprar roba i arracades per la festa de les colònies. Són importants ja què em recorda al primer viatge i festa de colònies que vam fer tota l’escola. Posaré aquesta arracada ja que és un objecte important perquè té una història personal al darrere, però, no el vull, ja què vaig perdre l’altra mentre ballava. No espero res quan la trobin, suposo que m’agrada saber que no va acabar en una deixalleria ja que va ser important durant un temps.    

MÍRIAM
Collar hecho por mi hermana

Yo no conocía a mi hermana por q soy adoptada a si q seria la hija de mi madre adoptiva, pero como no se hablaban mucho entonces, un día decidieron verse de nuevo y cuando la conoci me regalo un baul lleno de joyas hechas por ella. Es importante por q fuela una de las ultimas veces q la vi y como ahora la familia no se lleva muy bien, lo quiero poner en la capsula para que sea un recuerdo que a lo mejor en un futuro si me lleve bien con ella y la recuerde con eso. Espero q despues de todo cambié el motivo por q me no quiero ese collar cerca mio y llevarme mejor con mi hermana y sobretodo me da ilusion usar una cápsula del tiempo.

ÁLEX
“Una cápsula del tiempo es un recipiente que almacena una foto recuerdo familiar balon de futbol representativos de cierto período o sobre un tema específico, que tengan un significado particular para una comunidad, grupo de personas, persona concreta o por toda la humanidad y que se esconde con la esperanza de que sea recuperada por esta o estas en un futuro más o menos lejano. Es decir, son recipientes con mensajes para el futuro.”

CHLOE
Tinc dues coses que m’agradaria afegir a la càpsula del temps: un bitllet d’avió i un tiquet de la compra

El primer és important per mi perquè significa el viatge que faré (en el moment d’enterrar la càpsula, hauré fet) a Paris, una ciutat que mai he visitat tot i ser la meva capital per part materna. El segon perquè documenta la meva “pasta” preferida del moment.
M’agrada la idea de les càpsules del temps perquè és informació de primera mà, a la qual podem accedir a la història sense un munt d’intermediaris, de forma més verídica. A part, em sembla emocionant el fet d’enterrar una caixa i no saber del cert què passarà amb ella, si serà descoberta en el moment propici, abans d’hora o per sempre abandonada.

ABI
El objeto que pondré en la caja del tiempo serán unos pendientes.

Solo hay un simple motivo para ponerlo en la caja,que es que no lo quiero tener en casa.A pesar de todo son especiales porque me los regaló mi hermano que es una persona muy importante para mi .No espero gran cosa de esta caja del tiempo ya que no creo que a nadie le importe estos pendientes

GABBY
ES UN BOTE PEQUEÑITO DE PERFUME
.
PORQUE TENGO UNO MEJOR. LO QUIERO PONER EN LA CÁPSULA DEL TIEMPO POR QUE YA NO TIENE. FUE UN REGALO DE MI ABUELA CUANDO YO TENÍA 11 AÑOS. 








1a entrada del blog! Ja era hora :(

Hola! Des de l’inici de curs, a les sessions setmanals sense l’artista, hem anat escrivint, llegint i dient experiències, records, en una sola paraula, hem treballat amb textos. Ho hem fet en diversos formats i amb dinàmiques variades. Avui hem passat a net alguns dels fragments que teníem i hem parlat sobre el recital d’en Josep Pedrals que vam veure divendres passat a la sala d’actes. Hem destacat algunes paraules que ens van sorprendre.

ESQUITXADA
EL TODO Y LA NADA
LAS RATAS
ANTROPÒFIC 
SINCRÈTIC
PEL·LA

A continuació, els fragments

MÍRIAM HERNÁNDEZ
Pot ser l’últim instant i tu no saber-ho.Per això, pots o culparte dels teus errors o passar pàgina.Tot succeeix per alguna cosa,i mai tens que culparte per tot.No sempre  son els nostres pensaments no els diem per por al que els puguin dir o et jutgen pel que no ets.

NICOLE ALEKSIANDRAU
Hoy ha sido un dia de mierda porque me he levantado,he desayunado y me he encontrado mal así que me he quedado en mi cama hasta las 10 de la mañana, viendo ShinChan y no quería venir pero mi madre me ha obligado a venir al insti y ahora estoy con cara de puto asco de vida,con ganas de estar en mi casa viendo ShinChan.Mi única esperanza es que me voy a la 14:00.

Luego iré a casa a almorzar y me pondré a ver Netflix,una serie que me encanta.  Mañana será otro dia de mierda,porque tocan todas las clases que odio seguidas, también será divertido a la vez ya que veré a mis amigos y podremos hablar sobre el dia de mierda que es.

Un minuto con tu crush y un dia de por medio,que haces?

Decidí ir al Camp Nou a ver un partido del Barça yo sola,el Barça como  no,ganó.Al salir del estadio me encontré a unas niñas,no sabia que eran amigas mías de la infancia.Fuí a saludarlas y caminando hacia ellas me doble el tobillo y me lo rompí.

CHLOÉ GONZÁLEZ
El otro día fui a comprar un número de móvil nuevo porque el mío se había caducado.

Estuve todo el día mirando cuál comprar, no había manera de decidirme así que le pedí ayuda a un amigo. Mientras estábamos en el fnac, vi a un cliente robar un producto. No sabíamos qué era lo más ético pero decidimos decirle a un trabajador, que a la vez se lo dijo a su jefa y así pudimos huir de la ciudad porque explotó una bomba nuclear. Muchos no sobrevivieron a la onda expansiva y se convirtieron en zombis.

Text 2:
Me levanté en medio de una noche fría y oscura. Escuchaba ruidos raros como de personas caminando por el bosque. Me di la vuelta para comprobar si me seguían, pero no había nadie. Seguía escuchando mi música: trap, reggaeton… Como de costumbre hasta que mi perro se paró en seco, mirando a un punto fijo. Me asusté y me quedé quieto, inmóvil,en un punto de profundo silencio en el cual solo se oía mi respiración rápida y pesada, y intenté volverme a dormir pero con miedo. Estaba acostado con los ojos abiertos, en ese momento descubrí que me había paralizado el sueño.

No estoy animada: porque pues no soy un anime.

CARLA ESPRIU
Dentro de dos semanas me iré a Titus, un tituaso cunde bastante y aún más si hay casa sola al llegar a casa. Me beberé un par de botellas con mis amigos y la liaré un poquito.A lo mejor ni entro con mis pintas de loca que tengo. Sería muy hijo de …. que no me dejaran entrar. Y si entro algo haré con alguna en el lavabo. Como suponía no me dejaban entrar, así que le di una ostia al segurata, el tío cayó de mala manera y se rompió la cabeza. Luego vino un pimpim y me vaciló y pues yo le fuí a dar un puñetazo, me lo esquiva y después me dió una somanta de palos. Me dejó en coma. Al día siguiente me desperté en el hospital con una apuñalada, un palizón, drogado, etc. Y para colmo me dejaron tetraplégico. Entonces me hice gay dado a que ya no podrán ni podré liarme con nadie. Conocí a un chico ñ, Juanma,  que era un amigo de la infancia. Era de noche y fuimos a un descampado donde tuvimos un gran encuentro sexual.

JÚLIA ANDRÉS
Ayer estaba en Sagrada Família con una amiga y vimos las paraditas que ponen por navidad con piezas para el pesebre. Nos encontramos a un tio en un puestecito que es estaba más bueno que lo que vendia. Y después fui a pedirlw el instagram, estuvimos hablando por direct, finalmente ya habiendo hablado por WhatsApp y todo eso quedamos en su paradita y me dijo: pasa, pasa! Y pues pasé. Había como un escondite secreto. El se me lanzó y bueno pues estábamos dandonos un morreo bien largo después de eso pues meblo tiré de una manera magnífica, fue lo mejor que me paso aunque hubiera esperado un poco más de tiempo para tirarmelo, pero es que lo bueno que estaba me aumentaba las ganas,después de eso decidimos que nos veríamos más seguido,  lo cual fue todo mentira porque cuando acabo navidad recogió su puesto y se fue a su pueblo y nunca más me volvió a hablar.

ABY COLAN
Cuántas veces una persona se ha sentido tan solo e impotente de no poder cambiar una situación y no tener otra alternativa,de no poder hacer nada lo que uno realmente siente solo para que otra persona sea feliz.A veces tomar decisiones no es tan fácil.Cuando hay normas que seguir,todo es más difícil.Me gustaría poder decidir mis propio camino,decidir que hacer y cuando.Me gustaria poder ser libre,vivir sin opiniones ajenas que hieren,sin prejuicios.Un lugar donde pueda decidir por mi misma sin que alguien me diga que está mal lo que hago.Vivimos en una sociedad donde importa más las apariencias que lo que uno siente.Algún día me gustaría poder vivir sin límites.

DANIELA MELO
Me estoy meando fuertemente, bueno pues nada me aburro, ayer estaba en la Sagrada Familia con la Carla y vimos los puestos que ponen para navidad con piezas para el pesebre. Nos encontramos a un tío que estaba en uno de los puestos, el tio estaba mas bueno que las pasas que estaba vendiendo. Y después fui a pedirle el instagram, estuvimos hablando por directo. Finalmente ya habiendo hablado por whatsApp todo eso quedamos en su puestecito y me dijo: “ pasa, pasa! ” y pase. Había como un escondite secreto- El se me lanzo y bueno pues estuvimos dándonos un morreo bien largo, después de eso me lo tire de una manera magnífica fue lo mejor que me paso aunque hubiera esperado un poco mas de tiempo para tirarmelo, pero es que lo bueno que estaba me aumentaba mas las ganas despues de eso decidimos que nos veríamos mas de seguido. Lo cual fue todo mentira, cuando acabo navidad recogió su puesto y se fue a su pueblo y nunca mas me volvio a hablar después de eso yo me quede.

ERIK FRANCO
Hoy es un dia de mierda por la razón de que tengo un examen y encima despues me toca educación física que no me gusta nada, estoy petada de exàmenes.
Hoy a la tarde posiblemente me quede toda la tarde jugando del chill, me pondré a ver siete pecados capitales, en mi camita. Me iré a las dos a casa, me quedaré todo el rato viendo la serie hasta la una o dos de la madrugada, esperando a que llegue a mañana, otro dia de mierda.
Al dia siguiente, nada más levantarme como a eso de las 11 am, vi que en el comedor había un regalo a mi nombre. Decía que en nada vendría otra sorpresa, y fué abrir el regalo y había muchos globos con música y de repente por la ventana viene un playboy y me perrea bien  dura. Y para rematar viene mi madre y sorprendida se desmaya.

SHALIN CORRALES
El otro dia cuando iba comiendo por la playa. Vi un coche un llamas y me fuí tal como lo vi porque estaba en un parking y podría  explota un cualquiera momento y hacerme mierda. Parking está en un sol tengo mucho frio  porque vivía en el frío y luego cambio de estación al calor entonces se fueron a la playa y luego murieron por un tiburón.
Una mujer que había visto la tragedia  es una, llamó de inmediato y le deambulación cosa que hizo que yo pudiera sobrevivir finalmente¡Pero mi amigo falleció, antes de poder hacer algo los infermeros.

DOSTIN MORA
Su olor es deprimente, ya no es el mismo de antes, su sonrisa desapareció, el brillo de sus ojos avellana desaparición,todo desde que ella lo abandonó, desde que lo tración,jugó con sus sentimientos.Esa era su primera vez enamorándose, y se enamoró de la persona equivocada sin embargo yo sigo queriéndolo, sigo estando a su lado, ese odio que tiene guardado en el fondo de su corazón no le permite lo que tiene a su lado.
Por qué? por qué debía abandonar de es forma?cómo puede un enamorarse de una persona tan vil y cruel? y lo odias,por segundo por ser objetivo de tu amor,no menciona.Y no puedes,puesto que sabes que tu eres la única culpable de esc sentimientos tan horrendo,bochornoso y silencioso a la vez.Y te odia te odia profundamente y descansa acabar con todo pero con la ideas te dan cuneta que amas demasiado tu vida.Juego el actúa como si nada como si no me hisse de sus amigos. haber imbécil, si me amaras seriamente no me hagas eso. Asi que le ha pasado en su vida sea yo. Por encima de todo me quiero a mi misma y no me hundo por cualquiera. Ahora el se arrepiente,pero,gracias a eso me valoro más que nunca.

YAZMIN DIBUCHO
El Nadal no és una festa d’amor i pau per a tots, de vegades hi ha petits incidents que fan d’aquesta festivitat una tragèdia o un mal record. Si busquem persones que no gaudeixen del Nadal segur que trobarem moltes, cada una amb la seva raó. A la meva vida n’he escoltat moltes històries però n’hi ha una que em va impactar. Tractava d’un noi d’aproximadament uns setze anys, no tenia cap problema familiar ni escolar, s’esforçava per treure bones notes i cuidava dels seus germans petits. Sempre el veies somrient, però en el fons ell és sentia sol. De vegades ell es preguntava, perquè si tenia bones notes, amics, germans, se sentia tan malament. No entenia el perquè de vegades plorava, el perquè sentia aquella sensació de soledat, el perquè quan es feia aquelles ferides al braç calmava els seus mals.
Cap persona del seu voltant s’havia adonat del mal que tenia aquell noi. Moltes vegades volia parlar amb els seus pares però passava alguna cosa i al final no podien parlar, fins i tot una vegada volia dir-li al seu cosí però no li va fer cas. Tots tenim un límit i ell estava arribant al seu, ja no sabia com demanar ajuda, fins que un dia va decidir deixar la seva vida, aquella vida que li fa tant de mal, que només li porta dolors de cap i tristesa. I ho va intentar fer. Aquell dia, 25 de desembre, va ser tràgic per a tots els qui el coneixien, el noi va quedar en coma per intent de suïcidi.
En aquell coma va experimentar allò que ens sembla impossible. Quan va obrir els seus ulls lentament va veure que en el seu voltant hi havia parets completament blanques, no es podia diferenciar si hi havia una porta o no. Li feia mal el cap, molts records venien al seu cap, els suficients perquè se’n recordes del que va fer. Després d’això, no recordava res més. A poc a poc es va anar aixecant del terra, sentia que en algun moment el cervell li explotaria així que lentament va buscar una porta amagada en aquelles parets blanques. Va recórrer cada racó d’aquella habitació molt lentament i amb molta delicadesa fins que va trobar una sortida. En obrir aquella porta quasi invisible va veure una mena de sala d’ordinadors on es podia veure persones celebrant el Nadal, persones que no els hi podràs treure aquell somriure, persones que van viatjar des de molt lluny per a veure a les persones que estimen, des d’aquelles pantalles podia veure la felicitat en persona, però també podia veure altres persones que ho passaven malament, ja sigui perquè havien perdut una persona estimada, una mascota, perquè ningú l’havia anat a visitar, etc. En alguna d’aquelles pantalles va veure la seva família, envolta en un mar de llàgrimes, feta pols per la notícia, ell podia sentir el dolor només en veure els ulls de cada un d’ells. Va apartar els ulls de la pantalla, no podia veure més aquelles imatges, mai va creure que això afectaria la seva família d’aquesta manera. Va començar a mirar l’habitació amb deteniment, tot allò era tan estrany, no entenia el perquè hi havia tantes pantalles al seu voltant, no l’hi trobava la finalitat a tot allò, qui i perquè tenia tantes pantalles on es podia veure la vida de les persones? Observava la vida de les persones, ja sigui del mateix país que ell o d’un altre continent, en parts li agradava veure persones felices celebrant aquesta festa que, per a ell, era tan comercial que quasi no ho celebrava. La família ha d’estar unida tot l’any, sigui en persona o en missatge, i no una vegada a l’any per donar i rebre regals, és veritat que moltes persones viuen lluny dels seus familiars i per això poden viatjar una vegada a l’any, però de vegades les famílies són complicades i se’n recorden els uns als altres una vegada o dues a l’any sigui per nadal, any nou o el teu aniversari. Potser aquesta era una de les coses que el feien sentir amb tanta soledat, de vegades sentia que la seva família s’oblidava d’ell i no tan sols la família que veia cada molt, de vegades la família tan propera no el tenia en compte d’algunes coses, ell notava que volen donar-li amor a la seva manera, donant-li tot el que volia, això el va acabar molestant, sentia que no ho mereixia, no hi havia raó per donar-li tantes coses materials, feia tant que no sentia una abraçada, tant que es va acostumar a no fer-ne cap i, a la vegada, li feia sentir estrany que algú li faci una abraçada. Ell volia sentir-se estimat de veritat, volia que li retornin tot l’amor que una vegada va donar, però això era impossible, ningú ho faria amb tota la seva sinceritat, ell ho sabia més que res, va aprendre d’una mala manera que sempre hi ha una persona que estima més a l’altre, i ell estava convençut de què aquella persona sempre seria ell. Envoltat en aquells pensaments va veure una porta totalment tapada amb una mena de tela negra, en obrir la porta es va trobar una mena de calaixos bastant amplis, va decidir obrir-ne un.
En obrir aquell calaix es va trobar amb moltes claus separades per noms, cognoms i en ordre alfabètic. Va sentir curiositat per saber per a què servien aquelles claus i va decidir buscar el seu nom amb la seva respectiva clau. Una estona després va trobar la seva clau, tenia una forma particular, més que una clau normal semblava una clau feta específicament per a la persona a qui pertany, era llarga decorada amb petites fulles i espines de flor, el que més destacava era el cap de la clau, hi havia una flor blanca, tota la clau era d’un color fosc menys aquella flor que tenia una brillantor especial, li feia recordar a aquelles persones que en un passat li feien tan feliç i que a dia d’ara li podien donar aquella companyia que li faltava, aquella flor podia significar molt i a la vegada res. La va agafar i automàticament la porta es va tancar i es va convertir en una finestra, no molt alta, ja que el noi es podia donar suport amb ella. La finestra tenia una serradura on el noi, amb molta desconfiança, ja que semblava que en algun moment aquella serradura es cauria, va posar la clau i va obrir lentament la finestra. En obrir-la va veure una habitació on hi havia un noi ballant amb tota la passió que la vida li podria donar, aquell noi, per ara desconegut, sentia cada moviment que feia amb el seu cos, sentia la música, tenia aquella passió a la sang, gaudia cada segon de la música fins que algú va donar un cop a la porta. Un senyor alt, barbut i bastant gran va entrar en aquella habitació de mala manera, podies deduir que era el pare d’aquell noi. “Peter Oldman Freeman” va cridar el senyor, aquell noi va parar de ballar, aquella cara de felicitat, energia i passió es va anar quan el senyor va posar un peu en aquella habitació. El noi va començar a plorar mentre el senyor li cridava, cada vegada més fort fins que va començar a donar-li cops al pobre noi. Després d’una escena poc agradable de recordar el noi es va quedar a terra plorant, no tenia ningú perquè li donés suport o ànims. La imatge es va tornar borrosa una estona fins que es va veure una plaça bastant gran, enmig estava el noi de l’habitació, Peter. Era nadal, tot estava decorat i amb neu, com qualsevol paisatge nadalenc. Enmig d’aquella plaça Peter es va posar a ballar la cançó que practicava a l’habitació, amb la mateixa passió, els mateixos moviments amb només una diferència, ara el veien moltes més persones. En acabar tothom el va felicitar pel talent que tenia, fins i tot algunes persones li van dir que siguis ballarí i que si volia podia estar a la seva empresa. Es va posar tan content, per fi algú valorava el seu treball i la seva passió. No només a ell el felicitaven, sinó al pare per tenir un fill amb talent, però el pare no se sentia res content, així que es va anar d’aquell poble deixant al seu fill el dia de nadal. L’escena es torna borrosa una altra vegada i va aparèixer un noi ja més gran en una mena de presentació de ball per als nens orfes a nadal. En acabar la presentació un senyor ja massa gran es va apropar, era el seu pare, van tenir una conversa entre llàgrimes, van arreglar els seus problemes uns tretze anys més tard. Resulta que el noi després que el seu pare se n’anés va lluitar pels seus somnis per a convertir-se en un professional. Mai és tard per a perdonar i escoltar a les altres persones, sempre s’ha d’escoltar i per últim es perdona, no és bo viure amb rancor al cor.
La finestra es va tancar de sobte després d’aquella història, llavors el noi la va tornar a obrir amb la clau. Una noia va aparèixer a la finestra, estava asseguda en un sofà llegint atentament un llibre de García Márquez quan el telèfon va sonar. Era la seva mare per a dir-li que no podia anar a casa seva per a nadal debut a alguns assumptes de treball, ella amb tristesa li va dir que no passava res, total sempre estava sola al nadal, per un any més ja donava igual. Però aquesta vegada volia que la seva mare l’anés a veure, cada vegada que ella li anava a visitar se n’havia d’anar corrents al treball. Per un dia que ella la visiti no passava res, al cap de la seva mare sempre era primer el treball. Com abans la imatge es va tornar borrosa, ja era dia de Nadal. La noia es va preparar qualsevol cosa que es va trobar per la nevera i després de menjar volia dormir una mica. Quan estava posant-se el pijama algú va trucar la porta, es va apropar i va preguntar qui hi havia, una veu li va respondre “ets Jessica Lillis Cardenas?”, amb por ella va dir que si i va obrir la porta. Hi havia un noi d’una agència de correus, deia que portava un regal per a ella. La noia es va quedar confusa i va preguntar “de qui?”. El noi va somriure i es va fer a un costat, quan ja estava una mica més lluny va aparèixer la mare donant-li una sorpresa a la seva filla. La filla va anar corrents a fer-li una abraçada. Mai desconfiïs d’aquells qui t’estimen, ells sempre estaran per a tu.
La finestra es va tornar a tancar, i, per tercera vegada, el noi la va obrir. Ara es veia un gos dormint als peus del llit d’una nena. Era estrany, aquí no hi ha història, veritat? Només podies veure al gos feliç per l’amor que la seva família li donava, els regals que rebia. Per a un animal, l’amor és important per a viure, ells estan bé amb amor i carícies. De vegades hauríem de ser com els animals, sense prejudicis ni odi als altres. Pot ser feliç amb tan poc.
La finestra es va tancar però ara no la podia tornar a obrir. Aquella finestra es va tancar i es va tornar a convertir en porta, va tornar a obrir el calaix per a retornar la clau. En el lloc on va agafar la clau va trobar un full doblegat. Va agafar aquella fulla i tot seguit va deixar a clau, va tancar tot i va llegir el full:

“De vegades no ens adonem que tenim fins al moment en què ho perdem, tots mereixem una segona oportunitat però hi ha vegades que això no és possible. Les històries que has vist són coses que en veritat han passat, Peter Oldman Freeman, Jessica Lillis Cardenas i el gos aquell són les teves vides passades. Volia que vegis els Nadal més importants dels teus tu a les vides passades i aprenguis a lluitar per les coses, i buscar solucions, que tothom que t’estima estarà amb tu i que no hi fa falta tantes coses per a ser feliç. Sobre això, et donaré una segona oportunitat de vida i espero que l’aprofitis bé”. No posava de qui era.
Va sortir d’aquella habitació i una llum blanca, que cada vegada es feia més gran, el va cegar. Va despertar a l’habitació d’un hospital sense recordar res. Va escoltar els “piii” de la màquina que tenia al costat. Va començar a obrir els ulls a poc a poc fins que va veure un munt de gent al seu voltant. No recordava res del que va passar, li feia molt de mal el cap i no podia veure bé per la llum. Van passar unes hores per a què és pogués moure o parlar. Després d’una setmana es va anar cap a casa.
Mai es va recordar del que va viure en aquell coma, però inconscientment va valorar molt més la seva vida.