El dimecres 19 de juny, a la Sala Beckett, al costat de pares i mares, companys, professorat de l’Institut Príncep de Girona i amics del programa En Residència, assistim a la cloenda del nostre projecte i a l’estrena del nostre curtmetratge. Presenta l’acte en Toni Casessis, que explica les característiques del projecte, després intervé en Carles Giner, de l’Institut de Cultura. A continuació la Maria i la Lucía evoquen les seves vivències durant el curs i a la Cristina Clemente, que havia escrit un text preciós, l’emoció li va impedir llegir-ho, i ho llegeix Toni en el seu nom. Després s’apaguen les llums… i tots ens veiem actuant dins d’una pantalla gigant.
Si us plau silenci, que ve la Cristina. Repetia el José Ángel. I de sobte entra un home a classe. Es presenta: Hola em dic Toni Casares. Poc més tard arriba una dona. Aquesta ja és la Cristina? Si , si que ho era. Aquella primera classe va ser molt divertida. Recordo que vam sortir totes amb el comentari de: Doncs, això està molt bé, segur que ho passarem genial… I, a dia d’avui podem dir que esperàvem que tot fos divertit però, es que al final hi ha hagut un “bon rollo” a dins i fora de les classes de teatre… S’ha de dir que la Cristina va ser la primera persona en dir-li Mitch al Mitchel, perquè veieu la confiança!
Potser una de les millors classes va ser aquella de les preguntes, es que era igual que fer un test de la Super Pop, però en veu alta. A més, no sé perquè però feia il·lusió el veure que la gent deia l’opció correcta sobre tu, que t’entenien, et coneixien més del que et pensaves. El meu moment preferit potser ha estat quan vam fer aquella prova per veure com reaccionàvem cadascú al estar davant d’un problema o situació difícil, aquella prova en que un grup s’anava fora amb la Cristina i era el que analitzava les reaccions dels components de l’altre grup que es posava en una sola cadira, tots junt i sense tocar el terra.
Recordo el dia que vam veure la pel·lícula de Juno. Tu María, jo i d’altres ens rèiem al veure que el Jose Àngel i la Cristina es reien de coses de la pel·lícula que per nosaltres no tenien gràcia, ho vam passar genial! Tots ens hem parat a pensar diverses vegades pels bons moments que hem passat durant aquest meravellós curs i, havien moltíssimes anècdotes! Aquell primer dia, quan vam jugar al joc d’inventar-se una història responent només si o no a les preguntes que ens feien un grup d’alumnes, els dies que vam jugar al joc del llop, que, s’ha de dir que va ser una idea genial ja que vam jugar inclòs el dia de la vaga a la classe d’Anglès! I així podríem estar durant molt temps ja que hem amortitzat d’allò més bé totes les sessions de teatre. No podem dir ni una sola vivència negativa, tot ha sigut inoblidable.
També cal agrair l’esforç de la Roser aquests últims dies en les gravacions. Que hauríem fet sense ella? Res! En pocs dies ens ha donat molts consells per actuar davant d’una càmera i ens ha proposat noves idees per a modificar els textos que se’ns feien difícils… T’ho agraïm molt també a tu, Roser, o com et diu la Cristina, Rus! Gràcies per tot.
Jo, personalment he aprés moltes coses a mesura que ha anat passant l’any, tant per la part acadèmica i potser professional en un futur, com per la part personal. Segurament no he sigut l’única. El que has fet, Cris, en realitat té molt valor ja que has pogut explicar-nos coses, exercicis, encomanar-nos tasques a nosaltres, la classe que més parla de tot l’institut o, això diuen i, sense fer ni un sol crit, no t’has hagut d’enfadar, ens has demostrat que tens una paciència de campionat, eh? Hem estat molt còmodes amb tu, això de que algú només veure’t et saludi amb tanta carisma i mostrant les ganes amb les que cada dia vens a passar una estona amb nosaltres… No sabem com agrair-te tot el que has fet per nosaltres, tot el que hem après, tots els bons moments, totes les vegades que hem rigut…
En realitat tot ha passat molt ràpid, sembla que un curs dona per a molt, però se’ns ha quedat curt. Hem de dir-te que ara tots t’havíem agafat un carinyu molt especial… Pensa que és molt difícil caure a tothom tant bé… No sé com tu montes, Cris! El que menys ens agradaria a tots es haver de pensar que això es un adéu, un adéu per sempre, ja que després de veure’ns cada dimecres y divendres gairebé durant un any estar sense tu se’ns faria molt difícil… N’estic totalment segura de que, tot i que ens vindràs a veure sovint, que això ningú ho dubtem, et trobarem molt a faltar! Ets molt gran Cris, no t’oblidarem!
