Els alumnes de l’aula oberta de l’Josep Comas i Solà ja tenen data, espa i nom per l’espectacle que estan creant sota la direcció de Toni Mira.
La peça avança de forma exponencial i ja no queda ni un mes per a l’estrena que serà a la sala Pina Bausch del Mercat de les Flors el 16 de juny a les 12:00h.
El coreògraf ha estat pensant durant el procés quin nom posar a una peça que encara està en construcció, però ha trobat una manera participativa y poètica de trobar un nom entre tots basat en un joc que a descobrir en la seva adolescència.
El joc es desenvolupa de la següent manera: entre tots proposem un total de 32 paraules arbitràries que s’escriuen en un paper. Aquestes s’agrupen de dos en dos en l’ordre que són proposades i s’extreu una paraula que relacioni tots dos conceptes, de manera que resultin 16 noves paraules. Es tornen a unir els conceptes de dos en dos i es proposen un total de 8 paraules que podrien ser la intersecció, segons els alumnes, entre les dues paraules anteriors. Es repeteix el procés fins a aconseguir una única paraula resultant. Es diu que aquesta última paraula correspon a allò que preocupa a qui està jugant.
Ells van jugar i la última de les seves relacions va ser ‘relación-mundo’. Voleu saber qina va ser la paraula resultant i, per tant, títol de l’espectacle?
Toni Mira, consolidat coreògraf i director de la companyia Nats Nus Dansa, ja ha creuat l’equador de la seva residència al Josep Comas i Solà. Després de 5 mesos d’experimentació i creació d’un ambient flexible i proper que possibiliti la cohesió de grup i susceptible per a la creació artística, Toni comença a donar forma a la peça que els alumnes de l’aula oberta de 3r i 4t de l’ESO de l’institut duran a escena a final de curs.
En Residència és un projecte transversal que intenta donar resposta a les necessitats múltiples dels centres i els joves acostant l’art, en totes les seves disciplines, com una forma directa de creixement i desenvolupament. És per això que el projecte es concep com un contaminant i no pretén quedar-se a l’aula, sinó que intenta arribar més enllà de l’aula i més enllà del centre. Arribar a altres alumnes, al barri, crear comunitat, interès i, també, públic.
D’una banda, el Toni entén el procés de forma col·laborativa i sinèrgica on tot suma i tots sumem. El seu coneixement i amor per l’arquitectura fan que les seves peces tinguin molt a veure amb la forma, la geometria, allò visual, el mapping … És per això que es planteja la continuïtat diagonal del procés recolzada per altres docents i altres assignatures com és el cas de les matemàtiques o la plàstica. La dansa és un codi que es permet moltes llicències i el Toni treballa la peça com un tot fragmentat que passa per diferents estats i com una construcció d’espais que es van resignificant. De vegades amb contundència i de vegades pel plaer de fer i de mirar.
“La meva forma de treballar és des de la forma. A partir d’aquíes pot generar tot el contingut que vulguem” Toni Mira
A més, la particularitat de la residència en aquest centre, al marge de l’especificitat artísticaque varia cada any, és que sigui dins d’una aula oberta i que aquesta tingui un enfocament tan pràctic. Els alumnes tenen la possibilitat de fer pràctiques curriculars en empreses de diferents sectors professionals. Aquesta residència tracta que es faci real l’obertura de sectors i que les arts escèniques en tots els seus processos i professions sigui també una opció pels joves.
L’obertura de possibilitats és sempre obertura de futur. El grup ha pogut assistir a sessions concretes com la de l’artista Alicia Laguna, directora artística del Teatro línea de sombra de Mèxic o la visita al Mercat de les Flors per veure el nou espectacle del Pere Faura, Sweet Tiranny. Aquestes sessions han permés obrir també altres maneres de fer i l’apropament a altres espais i artistes.
De la mateixa manera el coreògraf tracta que el contingut que es generi en la peça sigui d’interès per a ells i per això ha volgut saber quines són les coses que detesten i que els agraden del seu entorn. La dansa, en definitiva, és una forma d’expressió pròpia i sempre és més interessant quan un parla sobre el que realment li preocupa o vol explicar als altres.
“La fisicalitat s’omple d’emoció” Toni Mira
La proximitat del Toni i el seu saber fer i estar han generat molt interès entre alguns dels alumnes i això demostra que l’art genera llaços, canvis i, sobretot, treballa l’emotivitat, les complicitats i l’afecte entre les persones.
“Es genera molt interès a la porta del gimnàs. Sempre hi ha ulls darrere” Toni Mira
És destacable i actua com a bon indicador del projecte que dos joves de 4t del grup hagin decidit participar en un espectacle que el Toni està preparant per l’Altre Festival, festival d’arts escèniques i salut mental. L’Ashley Rosat i l’Alam Carrera estan anant a tots els assajos que el coreògraf està impartint a la Fabra i Coats i el Centre Cívic Baró de Viver per tirar la peça endavant.
L’art és un element transformador i obre camins. S’està treballant activament perquè la creació de relacions sigui expansiva i que la col·laboració sigui entre el màxim nombre d’agents possibles. Generar lectures compartides i vincles entre ells és sempre enriquidor.
Després de més de dos mesos amb Toni Mira al Josep Comas i Solà, tot comença a cohesionar i a prendre forma. Més enllà de com vagi el procés de la peça final que el grup de l’aula oberta crearà al costat del coreògraf, s’evidencia que el Toni ha sabut guiar els alumnes en un treball de relacions, col·lectivitat i significació.
La gestualitat, la capacitat de donar sentit a allò que estem expressant amb el cos o, fins i tot, la capacitat de treure totes les capes conscients de més que li donem al nostre moviment, són coses que ja es palpen de forma més fluïda a l’aula.
Toni Mira no ha estat sol durant el procés i, aprofitant les circumstàncies que s’han anat donant fins ara en la seva estada a l’institut, s’ha treballat de manera plural, transversal i calidoscòpica. Més enllà del gran treball que està fent en Toni, i amb l’objectiu de crear relacions i aportar una visió molt més àmplia als adolescents, hem inclòs un parell de sessions que multipliquen i diversifiquen el projecte.
En primer lloc i aprofitant el viatge del Toni a Mèxic, la Cristina Alonso, coordinadora de projectes del Graner va guiar una sessió sobre identitat, origen i creació col·lectiva. Parlem d’on venim, d’on són els nostres pares i on ens agradaria viure com a tres motors senzills per reflexionar i crear un gran mapa visual de possibilitats. A més, la Cristina va acostar el festival Sâlmon a l’aula, donant la possibilitat que un dels artistes de focus llatinoamericà amb què el festival comptava, fes una sessió específica per a ells.
Relacionar-se de prop amb l’alumne, conèixer els seus interessos, la seva procedència, la seva manera de crear en un espai delimitat i entrar en diàleg amb la resta dels seus companys i professors, permet generar vincles molt més forts que després enforteixen, també, el treball grupal . A més, de facilitar la generació d’idees, la incorporació i recerca de recursos i la comunicació entre tots els agents participants.
Alicia Laguna, que va ser l’artista mexicana triada per unanimitat a la sessió amb la Cristina, va desenvolupar la segona sessió especial. L’ Alicia va compartir l’hora amb el Toni per parlar sobre els seus projectes al Teatro Línea de Sombra, especialment sobre la peça Amarillo. Els alumnes no van aixecar la mirada de la pantalla ni d’Alícia tota l’hora. La immigració, tema clau de la sessió, molt propera a la majoria de l’alumnat, i l’afabilitat d’Alicia van generar un gran interés en tots.
El Toni, que en la sessió anterior havia treballat amb els nois i noies de l’aula oberta una de les seves coreografíes més famoses, va veure ràpid la relació que tot allò tenia amb la seva feina. La sessió va ajudar a obrir horitzons sobre què continuar fent amb els alumnes i per quin camí portar el projecte per generar interés, creixement personal i proximitat, també, amb la peça. El que sí que sabem, segur, és que… seguim!
Cristina Alonso ens proposa una activitat de creació col·lectiva Muntem un circuit de quadrats
En cada quadrat hi haurà un amfitrió, i els convidats aniran visitant tots els quadrats. Els amfitrions agafen materials i comencen a treballar en els seus quadrats
Els convidats miren què ha fet el seu amfitrió, agafen algun element i fan modificacions i….canvi! Els convidats van cap a un altre quadrat, d’aquesta manera amfitrions i convidats interaccionen en el quadrat.
Finalment… les creacions conjuntes
Com ens hem sentit? Ens hem sentit còmodes amb tots els convidats?
Alam s’ha sentit una mica agredit per un dels seus convidats perquè no volia que li canviessin l’obra.
Othman es sentia propietari i ho volia fer sol al principi.
Sembla que tots els amfitrions acaben coincidint en què acaba manant més el convidat que no pas ells perquè el convidat és el que porta nou material per a la creació.
Tot i que el passat 5 d’octubre els alumnes de tercer i quart d’ESO de l’Institut Josep Comas i Solà ja van conèixer el Toni Mira, l’artista que els acompanyarà durant tot el curs, ha estat avui quan han començat a moure’s literalment amb ell.
La primera sessió amb el coreògraf ha començat a les 8: 30h del matí, quan les lleganyes encara no s’havien desenganxat dels nostres cossos.
“Caminem per l’espai a temps.” Toni Mira
Ens mirem als ulls, observem com camina l’altre i així, comencem a trencar les imaginàries limitacions de l’espai que hi ha entre la vintena de cossos que deambulen per la sala. Quan ja ens hem habituat a anar a ocupar els espais buits, a jugar amb les direccions i a captar l’atenció dels nostres companys, comencem a orbitar sobre qui ens trobem, encara sense entrar en contacte. Juguem amb les dinàmiques, amb el ritme i amb les alçades, però intentant no deixar el ritme que ens marca Ketama i que, el Toni, tracta que interioritzem.
Sembla que ens costa seguir el ritme, però només és qüestió de concentrar-se i recuperar la calma (sembla que l’energia del Toni s’encomana ràpid…). Anem a posar-hi remei! La classe dóna un gir de 180 graus quan el Toni ens fa quedar-nos quiets i prendre consciència de la nostra respiració i el nostre cos. De baix a dalt nomena els nostres ossos per a què, de manera molt simple, la nostra atenció interna es fixi sobre aquelles zones que escoltem. Ens imaginem com “un esquelet per on passa l’aire”. Un cop finalitzat el recorregut, tornem a obrir els ulls i a tornar a caminar. Wow! Això és una altra cosa…
Filem la nostra, ara, major consciència corporal amb una sèrie d’exercicis que ens proposa i comencem a moure’ns de manera lliure iniciant el moviment des d’aquelles zones que el Toni ens va assenyalant amb la veu. Un cop tot el nostre cos serpenteja sobre el parquet, el Toni ens dóna una pauta més: farem viatjar aquest moviment en una escala d’intensitat de l’1 al 10 i, així, prendrem, també, consciència de fins on som capaços d’arribar i aprendrem a contenir-nos per donar el just i necessari en cada ocasió.
Així, una classe que pretenia anar a l’uníson, al principi, es converteix en un marasme incontrolat de moviments:uns més tímids, altres més desinhibits, alguns absurds i altres més fluids. Tots vàlids.
Ha arribat l’hora d’entrar en contacte real amb l’altre. Cara a cara. I no hi ha una altra… anem a jugar al joc del mirall. Sembla que al principi tot va bé, però la cosa es comença a complicar quan el Toni ens diu que, ha arribat el moment de jugar amb simetries creuades imaginant que hi ha un eix al centre de l’espai que separa els membres de cada parella. Quan comencem a prendre consciència de la nostra lateralitat i de com d’aquesta manera és més fàcil aproximar-se a l’altre i entrar en contacte amb ell, ens proposa el kit de la sessió:
“Ara crearem, per parelles, una seqüència de 8 temps amb el tipus de simetria que vulgueu'”Toni Mira
Encara que portem ja més d’una hora en diàleg,és hora de cedir, de negociar, de prendre la decisió física de quina és la seqüència que voldrem mostrar, després, als nostres companys. El registre musical canvia per complet; més ràpid, més marcat.
Creem un semicercle i les parelles s’intenten moure, amb les seves seqüències, al ritme de la música. ‘Què ràpid!’ diu una veu femenina a la classe… Els que millor entenen la música i més segurs repeteixen la seva seqüència, intenten anar-la lligant fins a tres frases musicals seguides. Si el ritme no para … Per què ho hem de fer nosaltres?
“También es importante saber quedarse quieto” Marian Rivero (professora d’Expressió Corporal que guia els alumnes a la ‘tercera hora’ del projecte).
Ara que ja hem agafat més confiança amb el Toni, entre nosaltres, amb l’espai i, també, amb el llenguatge i el nostre cos, fem un últim exercici de pesos i contrapesos per compressió i per tracció. On està el nostre eix, el nostre punt d’equilibri? Quant pes puc i he de donar per aconseguir mantenir-me en peu i no fer caure a la meva parella? Els nostres cossos ja s’entenen millor i podem deixar-los sobre els dels altres, entrar en contacte total i generar un diàleg molt més compromès.
Per acabar ens posem en cercle, ens anem acostant progressivament i llencem tot allò del que ens volem desprendre amb el crit més fort que ens permet la nostra anatomia.
Deures per al proper dia:
“Porteu cançons que us agradin molt” Toni Mira
Tant de bo tots els deures fossin així de divertits …
La tercera hora amb la Marian Rivero porta el lema ‘Vamos a movernos como queramos’. Al principi hem parlat sobre la sessió amb el Toni, hem explicat el què hem fet, allò que ens ha resultat més fàcil, més divertit o més pesat.
Quan es treballa amb un grup reduït i amb un nivell de confiança elevat, com és el cas, és molt més fàcil accedir a treballar aquest tipus de pautes i d’exercicis. Tots ens vam adonar que era més fàcil del que es preveia accedir a cossos, en principi, desconeguts.
“La verdad es que ha sido fàcil. Tenemos mucha confianza.” Asley Rosado (alumna de quart d‘ESO)
Com ja veniem desinhibits de matí, no hi ha res que ens aturi. Amb cèrcols, amb pals, en parella, en grup, sols, amb reggaetón, amb balades … És igual, ens movem amb l’únic objectiu de moure’ns i saber associar això que ballem a les emocions que ens desperten les cançons que la Marian proposa. Què ens proposa ella per a la propera sessió? Quina casualitat!
Ens demana que el pròxim dia portem cançons que ens agradin molt, que ens facin moure’ns, que ens activin i que no puguem evitar ballar al escoltar-les.