Interludi: [del b. ll. interludium íd.]
m 1 MÚS Peça musical breu que hom interpreta entre dues parts més extenses d’una composició instrumental, orquestral o escènica.
2 Farsa, entreteniment, peça musical, etc., executats entre els actes d’un misteri, d’un drama, etc.
No hem volgut deixar de banda la nostra visita a Vic, com a interludi entre la nostra creació de contactes de fang i les peces finals i la presentació de la nostra Residència al Museu Marès.
Hem tingut el privilegi de visitar la casa taller de l’artista Joan Furriols. També hem fet una taller i visita guiada a l’AcVic a l’exposició “silencis”.
Sortim en tren cap a vIc, a primera hora. Ens espera un dia radiant i fred, però intens a la capital d’Osona.
En Joan Furriols ens rep a la seva casa taller. Ens te preparades unes peces i ens explica com treballa. Mirem catàlegs i fem preguntes sobre la seva obra.
Paraules com silenci, buit, fragilitat, intimitat, transcendència, delicada, discreta com potent i torbadora són paraules que defineixen l’obra de Joan Furriols.
L’Estudi
Ens fascina el seu estudi, que comunica amb la casa a través d’un pati. Una breu escala metàl·lica dóna accés a l’altell.
Silenci i sobrietat de la seva obra i a l’hora un amuntegament de materials, peces, eines, suports..
Elements habituals a la seva obra en tots els racons, que sembla que hagin escapat d’alguna composició i que tinguin vida pròpia.
Veure les peces de la seva obra pel taller evoca el plaer de la troballa…
Abans de marxar, en Joan ens obsequia amb alguns dels seus catàlegs. Els signa ala alumnes. Algú comenta que el desarà a un lloc privilegiat de la seva habitació d’adolescent…
Per acabar fem una foto de grup
“Furriols és una figura singular en el context de l’art contemporani català; la seva obra no és habitual, ni quotidiana, ni cridanera, ni fàcil”
“la fragilitat i la intimitat que acompanyen una iconografia personal, sovint tràgica, de vegades irònica, que convida a fer un parèntesi de meditació”, comenta Àlex Mitrani, comissari de diverses mostres de l’artista
El sentit del buit
Joan Furriols (Vic, 1937) és una figura singular en el context de l’art contemporani
català. Va endinsar-se en l’avantguarda amb gran precocitat i
en temps difícils. Molt jove, a la meitat dels anys cinquanta, va ser un dels
pioners de l’abstracció informalista, i va entrar en contacte amb figures
com Tàpies i artistes de vàlua i empenta com Tharrats i Vilacasas, o amb
Joan Brossa, amb qui va mantenir una amistat fecunda. Va ser un dels impulsors
de la moderna revista vigatana Inquietud. Però aviat les circumstàncies
el van obligar a retirar-se a un segon pla. Alimentat, però, per la
soledat i la reflexió, enlloc d’apagar-se, va ressorgir de nou al cap d’uns
anys amb una obra diferent i personal, interessat primerament per la geometria
i després per l’objecte, amb un mateix fonament essencial: la reflexió
sobre l’espai.
Furriols parteix sempre d’una reducció deliberada dels seus mitjans materials,
que amaga una elaboració molt treballada, refinada i subtil, atenta al
detall i cromàticament exquisida. El rigor, l’exigència i la contenció esdevenen
un mètode i una ètica. Com a la recerca de la dimensió interior, a les
seves peces els forats, les distàncies i els buits dialoguen amb els recipients,
amb la densitat del negre i de la matèria. Furriols supera la divisió
convencional entre pintura i escultura. Les seves obres bidimensionals evoquen,
paradoxalment gràcies al límit, l’amplitud i l’infinit. Les seves natures
mortes no responen a cap categoria tradicional. Reposen sobre la seva base
com una maqueta sobre una taula. Les hem de mirar com un paisatge o
com un conjunt de fragments arqueològics que cal desxifrar i reconstruir.
Fragilitat i intimitat acompanyen la iconografia molt personal de Furriols,
sovint tràgica, de vegades irònica, que ens convida a fer un parèntesi de
meditació. Hi ha jocs i contrasts d’escala que de vegades són monumentals
i subtils i, d’altres, còmics. L’estatisme dels objectes abstractes contrasta
amb elements figuratius, animals o mitjans de transport que
evoquen el moviment. Ens recorden també les natures mortes de Zurbarán,
realistes i silencioses, estàtiques i vibrants. L’espai i l’ordre són fonamentals
per a Furriols, el lloc on es manifesta la seva reflexió sobre la vida
i la finitud, la bellesa i el temps.
Àlex Mitrani,
Trajectòria
1937 Neix a Vic el 16 d’octubre.
1952-1955 Aconsellat pel seu amic Josep Maria Selva, pioner de l’art
modern a Vic, entra en el grup Els Vuit, que tracta d’introduir la modernitat
artística a la capital d’Osona.
1955-1957 Contribueix a la fundació i edició de la revista Inquietud,
que introdueix i promou la cultura d’avantguarda. S’instal•la a Barcelona.
El 1957 munta el seu estudi al Poblenou. Entra en contacte amb
artistes d’avantguarda com Joan Vilacasas, Joan-Josep Tharrats, Joan
Brossa i Antoni Tàpies. Els anys següents, assistirà regularment al
Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona i a les activitats del
Club 49. Participa als Salons d’Octubre i al Saló Revista. Participa al
VIII Saló d’Octubre, dins la III Biennal Hispanoamericana de 1955, a
Barcelona, que significa un punt d’inflexió en la consolidació de l’avantguarda.
Assaja amb diversos materials i evoluciona ràpidament
cap a l’abstracció informalista.
c. 1960 Obres amb planxes de ferro retallades i foradades.
1965 Torna definitivament a Vic. Redueix sensiblement la seva presència
en el món de l’art. Tanmateix, al llarg dels anys setanta fa col•col·laboracions
teatrals d’avantguarda amb Lluís Solà. Progressivament,
experimenta i madura una obra personal que fructifica en la sèrie de
les fustes.
1979-1988 Torna a treballar regularment i participa en diverses exposicions
col•lectives. Cap a 1985 treballa amb paper tractat i plegat.
1988 Fa la seva primera exposició individual amb caràcter retrospectiu
al Temple Romà de Vic. A partir d’aquest moment, exposarà individualment
la seva obra de manera periòdica.
1992 Exposició col•lectiva Tres per tres. Mostra d’Art Contemporani. L’obra
de Furriols desperta l’interès i la complicitat de les generacions
més joves de creadors de Vic, que encapçala el grup lligat a les H. Associació
per a les Arts Contemporànies de Vic. Als anys noranta, Furriols
s’interessa per l’objecte i compon les seves peculiars natures mortes.
1996 Realitza una escultura monumental, única en la seva producció,
en Homenatge a l’Assemblea de Catalunya.
1997 Exposició retrospectiva La franja blanca, Espai Vau, Centre d’Art
Santa Mònica, Barcelona.
c. 2002 Comença a treballar amb les escumes pintades en negre.
2007-2013 El seu reconeixement es consolida. El 2007 fa una gran
exposició antològica a Vic: Joan Furriols. Pensar amb l’espai, que es
completa a Joan Furriols. El lloc del temps, a Tecla Sala, L’Hospitalet de
Llobregat, el 2010. L’any següent exposa a la Galeria Joan Prats Artgràfic
de Barcelona.
2011 E la forma és pura acció, e la matèria és pura passió, Ramon Llull,
Galeria Joan Prats-Artgràfic, Barcelona
2016 17 obres sense títol, el quadern robat, Barcelona
2016 Constel·lacions, Casino de Vic, Vic
2013 El sentit del buit, Sala Pere Daura del Museu de Montserrat
Col.lectiva “La lliçó de Diògenes”: Tecla Sala 2016. Comissariada per Àlex Mitrani
Segueix la seva trajectòria i acollit per una nova generació d’artistes de Vic exposa amb Jordi Lafon i Pep Montoya al Museu de l’Art de la Pell de Vic. 2016
Obres en col·leccions:
MACBA, Museu d’Art Contemporani de Barcelona
Museu de Montserrat
Fundació Vila Casas, Barcelona
Col.lecció Ernesto Ventós, Barcelona
Fons d’Art de l’Ajuntament de Vic
Universitat de Vic
Col.legi d’Aparelladors de Vic
