Txalo Toloza i Laida Azkona EN RESiDÈNCiA

Des del gener que no fèiem una entrada al blog, això no vol pas dir que no hàgim estat treballant molt amb la Laida i en Txalo.

Han estat moltes coses les que ens hem plantejat al llarg de tots aquests mesos.

Moltes i diverses proves que ens han portat a plantejar-nos d’altres que potser no esperàvem.

Ens hem conegut més entre nosaltres i, una mica també, nosaltres mateixos. Hem creat entre tots una persona que alhora som tots nosaltres: NOAH.

Hem pensat on ha viscut. Com era casa seva, amb qui vivia, què hi feia allà.

Li hem escrit cartes, hem pensat quina música li agradava Què llegia. De què tenia por. Quins eren els seus somnis més secrets…

Ens ho hem passat molt bé pensant, imaginant i coneixent la Noah. Ficant-nos dins del seu cap, i del seu cor.

La Noah, som tots.

Ha estat un camí molt llarg, ple de sorpreses, on la Laida i el Txalo ens han acompanyat amb paciència, humor i moltes ganes de fer bé les coses. Moltes gràcies a tots dos!!!

Ara, d’aquí a no res, estrenarem la peça que hem estat treballant tots plegats  a l’Antic Teatre, el 31 de maig i l’1 de juny a les 20.00

Us hi esperem!

 

 

Des de fa unes setmanes que hem anat pensant:

Quines preguntes m’agradaria formular?

Quines preguntes volem que ens responguin?

També hem pensat preguntes que potser no sabem respondre.

Després de moltes discussions i vàries votacions n’hem triat només dues. 

Hem penjat les dues preguntes als espais comuns de l’escola.

Així tothom pot llegir-les i constatar-se allò que vulgui, o potser, fer-se encara més preguntes.

Paula Quintanilla

Fa dues setmanes ens vam posar en parelles i ens vàrem explicar mentre dibuixàvem la casa on vam viure de petits.

Les següents sessions vam presentar el que havíem fet,

però explicàvem la casa de la parella com si fos la nostra.

Si hi havia alguna cosa que no la sabies o no la recordaves, t’ho inventaves.

Inventàvem records i generàvem nous espais a la memòria.

Zaira Cano i Virginia Mazzarino

L’altre dia vàrem fer una obra efímera, uns vídeos entre el Mannequin Challenge i l’obra d’Edwin Wurn, escultor austríac conegut per les seves escultures d’un minut

No és gens fàcil estar-se quiet, ni que sigui un minut només.

Però encara és més difícil bellugar-se a súper slow motion.

Una de les primeres activitats que vàrem fer va ser compondre amb allò nostre, allò que teníem a la motxilla.

Després cadascú ha ensenyat la seva obra a la resta com si fos una exposició.

Moltes coses que mostrem diuen més que no pas ens pensem.

Ja fa unes quantes setmanes que en Txalo i la Laida venen cada dimecres al Pau Claris.

De moment encara ens anem coneixent.

Vídeo dansa, instal·lacions, el cos i l’espai, l’art amb el cos…

… la relació d’aquest amb l’objecte, moltes són les preguntes que sorgeixen de tot plegat. Per dir-ne només una: cap a on anem amb tot això?

De moment, MISTERI!!