L’ANTIC TEATRE

Dues vegades ja hem anat a l’Antic Teatre, espai que ens acollirà durant els assajos i a l’estrena del nostre projecte. Queda un mes per a l’estrena (el 26 de maig a les 19.00)

El primer cop que vàrem anar-hi la Núria i en Pierre ens van oferir una petita mostra de què entenen quan parlen de teatre. També vam assistir a una experiència de teatre i vida de la mà de Cristina Celada.

La Núria i en Pierre en acció
Cristina Celada compartint camerino, vida i teatre

El segon cop vam assistir a l’assaig obert del PROJECTE ARTÍSTIC COMUNITARI DE L’ANTIC TEATRE amb veïns i veïnes dels barris de Sant Pere, Santa Caterina i La Ribera, sota la direcció de Marta Galán.

Quina energia!

Un munt d’éssers meravellosos que varen compartir records i experiències de teatre amb nosaltres.

Gràcies per obrir-nos el cap i remenar-hi dins!

CONTAMINEM L’INSTITUT AMB ELS NOSTRES DESITJOS

La setmana passada vam fer la intervenció artística “Els desitjos”, a partir d’un dels punts de partida que estem fent amb la Núria Lloansi i en Pierre Peres, els artistes amb qui portem treballant des de l’inici de curs.

L’altre dia, varen passar per totes les aules de l’institut i van demanar a tothom quin era el seu desig més íntim i, de manera anònima, els van escriure i els van posar a una capsa. Després van dissenyar cartells (més de 200!!) que han penjat arreu de l’institut, amb la idea de compartir i trobar els desitjos de tothom.

D’aquesta manera podem descobrir en els altres moltes coses que també duem nosaltres dins.

Aquesta intervenció es troba dins la sessió de Contaminació del Projecte artístic En Residència, per això ens han ajudat a cobrir la intervenció els nostres companys de la Revista digital, ells estan preparant un reportatge que penjaran a la pàgina web de l’institut.

La idea és fer arribar al màxim nombre de persones alguna part d’això que fem amb la Núria i en Pierre, fer arribar quelcom que encara no tenim del tot clar, però que esdevindrà d’aquí a no massa a l’Antic Teatre de Barcelona una experiència que no oblidarem mai.

FUEGO FUEGO

Un dilluns la Núria ens va explicar que el dijous feia la preestrena d’una obra titulada: “Fuego fuego” al Teatre Nacional de Catalunya, a la Sala Tallers. Ens va convidar a veure-la, ens va dir que tenia unes quantes entrades i que si volíem podíem anar a veure-la. La Paula i jo no ens ho vam pensar ni un segon, i li vam demanar les entrades i tota la informació. Ens feia molta il·lusió i curiositat anar i veure a la Núria actuar.

Per anar-hi vam quedar al costat de casa de la Paula i vam anar juntes fins a la parada de metro de Sagrera. Vam agafar la línia vermella fins Glòries i ens vam perdre una mica, vam fer una volta que no feia falta, però com ens sobrava força temps no va resultar un problema. Vam arribar finalment al Teatre Nacional i llavors ens vam fixar que érem les més petites allà, tothom era major d’edat. Ens va fer gràcia comprovar que, a mesura la gent anava entrant al teatre es fixava que, a la primera fila, just al mig, hi havia unes nenes, nosaltres.

L’obra en si va començar força estranya, semblava que parléssim un idioma inventat i estava tot fosc, sentíem cops i crits. No enteníem res de la situació. Durant una estona l’obra continuava així i nosaltres estàvem molt confuses, però tot d’una es van treure un tipus de màscara que portaven i la perruca, i de cop semblava que tot tenia més llum. Llavors van començar a parlar en castellà, ja enteníem almenys les paraules. Semblava que els personatges estaven desorientats, però a poc a poc amb jocs de paraules ells mateixos reconstruïen el que havia passat. A cada escena tot cobrava una mica més de sentit.

Entre jocs de paraules i interpretacions podies entendre que l’obra no només es referia al que passava allà, a escena, sinó que era un petit exemple d’un seguit d’altres coses. A més a més, una part molt sorprenent va ser com ells mateixos d’un moment a altre canviaven de personatge i tot s’adaptava perfectament.

A les dues ens van agradar molt els jocs de paraules que feien.

Va ser molt entretinguda, i també molt divertida. Es notava que s’esforçaven molt. Ens vam quedar sorpreses i meravellades amb l’actuació de la Núria, i amb l’obra en general. A més a més, la Núria ens havia donat les entrades de primera fila al mig, és a dir, ho vam veure tot genial!

La Núria és una gran actriu, i es nota que li agrada el seu treball i ho gaudeix, nosaltres també vam gaudir molt veient-la.

No ens penedim d’haver dit que si a les entrades, al contrari, ens va agradar molt i ens van agafar moltes ganes d’anar a veure més teatre.

Paula Lizaso i Paula Linde

CARREGAR PILES

Durant aquesta sessió la Núria i en Pierre han posat per escrit allò que ja tenim.

Cal endreçar-ho tot per no perdre’ns.
Són moltes coses!!

Ja portem 11 sessions i hem fet moltes coses: hem cantat, hem ballat, hem fet demostracions de lluita lliure, hem fet pentinats, hem escrit i llegits texts escrits per nosaltres, hem jugat a futbol, a bàsquet, a ping-pong, hem patinat, hem fet música amb piano, flauta travessera, ens hem dibuixat mentre ho fèiem tot i moltes altres coses; algunes fa molt de temps que les vàrem fer i gairebé no les recordem.

La Núria i en Pierre miren que no les oblidem.
Aquestes són algunes de les moltes coses que hem fet des del primer dia.

Es tracta que cadascú de nosaltres s’emporti a casa alguna d’aquestes coses (o d’altres que sorgeixen a partir d’aquestes) i les treballi per què a la tornada de les vacances mantinguem el ritme.

De cop i volta ens plantegem que potser totes aquestes coses, d’una manera o un altre (i segurament estranya) forma part d’una cosa més gran: potser una obra de teatre. I el guió? Però què farem? On va tot plegat? Preguntes sense resposta de moment…

Potser aquestes vacances ens serveixin per agafar distància, una mica, i veureu tot plegat de lluny, per entendre-ho millor, i carregar piles.

Ens veiem després de les vacances. Bones festes a tothom!

QUÈ SABEM, QUÈ PODEM FER

Aquest desembre està sent intens: seguim mostrant el que sabem o podem fer.

Hem tocat la flauta travessera, l’ukulele i el piano. També hem cantat cançons que portaven preparades, i altres hem dibuixat en directe els performers, hem jugat a bàsquet, futbol, ping-pong i he fet pentinats, anat amb l’skate o feta demostració de lluita lliure.

Hem assistit a les actuacions dels nostres companys/es-artistes i, la veritat és, que estem descobrint coses que desconeixíem totalment!!

CAP A ON ANEM?

En aquestes sessions ens hem sentit amb vergonya (encara no tenim la confiança suficient) però tenim una cosa en comú, ganes de començar aquest viatge per l’art.

La Núria i el Pierre ens semblen extravagants, actius, atrevits, positius, motivadíssims, apassionats, enamorats, i enamorats del que fan.

A la primera sessió ens van explicar que feien, ells treballen al món de l’art, i ens van ensenyar molts vídeos sobre el que feien.

També ens van explicar moltes coses sobre ells com; on havíem passat la seva infantesa, com han arribat fins aquí, etc. Ens va semblar un tipus de teatre que mai havien vist nosaltres els adolescents, perquè quan ens diuen teatre, pensem en el teatre clàssic, teatre amb un guió fixat.

Però ells ens han ensenyat que hi ha altres maneres de fer teatre i art. Com? Traient el talent de cadascú i veure que amb tants talents pots formar una peça d’art.

Però aquests dies només ens estem coneixent, entre nosaltres i a nosaltres mateixos, esperem descobrir els nostres talents ocults i els dels altres.

A l’hora de ballar per fer l’escalfament, aquests dies ens hem sentit bastant avergonyits, ja que no estem acostumats a ballar en públic i menys que tots facin el que tu fas.

Però a l’hora de representar els nostres desitjos, no som tan tímids i ens ho passem bé i riem.

Encara que costa agafar el ritme, de mica en mica estem perdent més la vergonya, encara que la vergonya segueix estant present.

SEGUIM!!!

CONEIXENT-NOS

La primera setmana la Núria i en Pierre ens van ensenyar les coses que feien, a què es dedicaven. Encara avui estem donant-li voltes a tot plegat.

Les setmanes següents ens vam presentar nosaltres i vàrem dir què ens agradava i què creiem que tenim traça per fer. Veiem que la Núria anava prenent notes i en Pierre dibuixava sense dir res. 

En Pierre ens va dibuixar a tots i després ens va regalar aquests retrats tan xulos.

Aquest som els integrans de l’Alzina.