Fragment de l’entrevista a TV3 a David Bueno, professor de Genètica de la UB i divulgador científic, el 12-9-2018 a Tot es mou.
COM FUNCIONA EL CERVELL D’UN ADOLESCENT?
Comencen a les 8:00 del matí. És un horari massa d’hora? Com pot influir?
És molt curiós, resulta que el cervell humà canvia a l’adolescència, canvien els ritmes circadiaris. L’instint de despertar-te al matí i anarte’n a dormir a la nit s’endarrereix.
Per això tenen ganes de sortir, cada vegada arriben més tard…
Sí, es desperten espontàniament més tard i també el seu cap els demana anar a dormir més tard. Hi ha un estudi recent, de fa poc més d’un any que es va fer a Anglaterra, que demostra que si s’endarrereix l’hora d’entrar a l’ institut en una hora i mitja, el rendiment augmenta més del 50%, però és que fins i tot, les malalties disminueixen a la vora d’un 60-70% perquè s’adapta més al ritme normal del cos.
I per què creieu que no ens atrevim a prendre mesures més contundents, d’endarrerir les classes fins les 10 i que després sortissin més tard de l’escola?
Bé, d’una banda és el costum aquest, la inèrcia que costa molt de canviar i després hi ha els horaris familiars. Estem acostumats a que acaben al migdia i no van a l’ institut a la tarda. Potser estaria bé introduir un horari més europeu. Fer un àpat una mica més fort a les 12 i poder estar als centres fins les tres, sense passar gana. Penso que hi hauria d’haver canvis d’aquest estil, canvis valents, però que no són tampoc res de l’altre món . Senzillament per adaptar molt millor el que estem fent a les aules a la nostra biologia.
L’adolescència, també és una etapa temuda pels pares que observen com aquell nen o nena ha passat de ser una personeta molt tendra a ser un jove rebel i que a més entra en contradicció amb sí mateix, però alhora amb rebel·lia amb els pares i amb els germans. Com hem d’entendre aquesta etapa que tots hem viscut, que tots hem passat? potser ara no recordem com érem nosaltres quan érem adolescents?
És una etapa fascinant, de fet és una etapa que defineix què vol dir ser persones. Som l’ única espècie animal que té adolescència, això ens defineix com a persones. Només algun primat, els ximpanzés, tenen unes setmanes semblants a la nostra adolescència. És l’època en què els infants deixen de dependre dels seus pares per convertir-se en uns joves que dependran d’ells mateixos. Això no vol dir que continuïn durant molt de temps vivint a casa dels pares. I com és fa aquest canvi?
Doncs el cervell el que busca es contraposar tot el que ha fet fins aleshores, tot el que ha après, mirar on estan els límits de tot això per veure que hi ha més enllà. D’aquí ve aquest desig dels adolescents de trencar límits. No és que ho facin per fer la guitza als seus pares o als seus mestres ho fan perquè les mateixes connexions noves que esta fent el cervell li demanen fer-ho.
I quina és una bona manera d’acostar-nos a ells/ells, pares i mestres, als joves adolescents? Ja sé que és molt genèrica la pregunta per que cada nena/nen és un món.
L’eix comú ha de ser donar-los el nostre suport. Com adults ells han de saber que compten amb el suport dels pares, dels mestres…el SUPORT vol dir senzillament estar al seu costat quan els fa falta, estimar-los quan a vegades menys es fan estimar, aconsellar-los però sense que ells se n’ adonin de que els estàs aconsellant perquè ells el que volen justament es fer la seva.
Però tu no creus que els adolescents ho donen per descomptat que els pares estem al seu costat? és a dir, demanen més i més, per exemple sortir més tard…és un moment de negociació constant. Ho parles amb gent i les negociacions s’assemblen moltíssim, tots demanen el mateix, fins i tot i ha una espècie homogeneïtzació en les conductes dels adolescents…
Hi ha una homogeneïtzació perquè ells s’emmirallen amb els seus companys. Ells estan bestint la societat del futur i la societat del futur son ells entre ells i això vol dir imitar-se, però en el fons també estan posant els seus límits respecte als seus companys. És una negociació constant i ells saben que els pares estan al seu costat encara que no ho percebin. És important que tinguin aquesta sensació de recolzament, de que no estan SOLES i SOLS.
De totes maneres, moltes vegades sembla que l’adolescent construiex un MUR,
Però és un MUR ple de finestres, per veure que fan els pares, perquè els hi puguin donar la mà…
Ens hem de fer a la idea que l’adolescència és una etapa molt llarga i molt heterogènia… Que és un procés de canvi llarg, un procés on cada persona ha de trobar els seus límits, el seu encaix a la societat, i tot això els ho hem de facilitar…
Vostè té fills adolescents?
les improvisacions fetes a les classes, de donar forma a les idees que tenim…
Es tracta de deixar-nos sentir i percebre d’una altra manera. Ens agraden i els fem motivats i en silenci.