Dia 10 de juny a La Capella: presentem el projecte!

Compartim el text i les imatges de la presentació realitzada a La Capella. Gran emoció de compartir el projecte i les novetats de la correspondència!

Rebuda

Avui farem una presentació del nostre projecte. La nostra peça està a la capelleta (indicar), per si us la voleu anar mirant. La presentació la farem a les taules (indicar). Si voleu, podeu agafar una cadira per la presentació i assentar-vos a prop de les taules

Introducció

Bona tarda,

Som un grup de 20 alumnes de primer d’ESO de l’Institut Vapor del Fil de Sant Andreu, aquí a Barcelona. Aquest curs hem estat treballant amb l’artista Martí Madaula Esquirol, amb qui hem fet un projecte d’art contemporani dins del programa En Residència. Ara us explicarem el nostre procés, després deixarem espai per preguntes i al final podreu mirar l’exposició tranquil·lament, però estarem per aquí per si teniu qualsevol dubte.

Inici del projecte

El tema principal del nostre projecte ha estat l’espai exterior, un dels temes que el Martí treballa amb la seva obra. Des del principi, el tema de l’espai exterior sempre ha estat relacionat amb la idea de casa, amb el record de la llar.

Per exemple, a l’inici de curs vam fer un mural on cadascú de nosaltres va escriure coses que ens feien sentir a casa. Després, vam dissenyar unes naus espacials en què cadascu va incloure aquestes coses que ens recordaven a casa i ens feien sentir a gust. Ja que si ens imaginàvem que hauríem de viatjar per l’espai exterior durant mesos, volíem viatjar amb en una nau que ens fes sentir a prop de casa nostra i que sigui un espai càlid.

Resta del curs

Durant la resta del curs, vam estudiar altres temes relacionats amb l’espai i la idea de casa. Com per exemple, vam treballar el menjar espacial dels astronautes i la importància que tenia per fer-los sentir a prop de casa. També ens vam preguntar quin menjar ens agradaria menjar a nosaltres. Si jo anés a l’espai, jo portaria patates fregides i el JuanDa va dir que moltes hamburgueses. També vam tractar les plantes a l’espai, els objectes personals que portaven de casa, etc. Fins a arribar a la Lluna i al primer pas.

Canvi de rumb

A classe, el Martí ens va posar el video de quan Neil Armstrong va fer el primer pas a la Lluna. Vam parlar de la mala qualitat de les imatges, que eren molt abstractes. De com crèiem que es va sentir Neil Armstrong, de quina frase ens agradaria haver dit a nosaltres, etc.

Després de veure’l també van sorgir conclusions i dubtes. Va ser un moment molt important ja que ens portaria a conèixer una història nova que canviaria el rumb del nostre projecte.

Preguntes

En aquelles sessions, vam preguntar als nostres avis i àvies com van viure el primer pas a la Lluna, i com es van sentir en aquell moment.

Molts van pensar que realment no hi havien anat i que era un engany. D’altres pensaven que era impressionant que haguessin arribat tan lluny.

Nosaltres ens vam fixar en què en lloc de veure els astronautes, el que veiem era el seu vestit especial. A partir d’aquí ens van sortir una sèrie de preguntes:

  • com eren els vestit espacials?
  • Qui els havia fet?

Vam trobar resposta a la primera pregunta i vam trobar moltes coses sobre la composició del vestit, però no sobre qui o com s’havia fet.

Història vestit espacial

A la següent sessió, el Martí ens va portar unes fotografies antigues i ens va explicar una història.

Als anys 60, la NASA tenia problemes amb els vestits espacials, perquè els seus vestits eren massa rígids i no permetien que els astronautes es poguessin moure. Per això van fer un concurs públic en què l’empresa de roba interior ILC Dover va sortir guanyadora. Ja que van proposar un vestit espacial més tou, tèxtil, que complia els requisits que havia de tenir.

Per a fer el vestir, l’empresa va contractar un grup de 60 dones cosidores, que eren molt bones cosint i confeccionant roba.

Relació cosidores – enginyers

Al principi, els enginyers de la NASA desconfiava d’aquestes dones. Ja que en a la NASA als anys 60 gairebé no hi treballava cap dona i se’n reien de que no haguessin anat a la universitat.

Tot i aixi, aviat van veure que aquestes dones, que havien après a cosir a casa seva gràcies a les seves mares i àvies, sabien molt i les necessitaven.

Llavors van començar a col·laborar de veritat. Els enginyers ensenyaven esbossos a les cosidores i elles deien que sí o no a les seves idees. Per tant eren molt importants.

Condicions cosidores

Les cosidores treballaven en unes condicions molt estrictes.

Una d’elles era que cada dia els hi donaven 10 agulles i a l’acabar havien de tenir 10 agulles. Sinó les podein acomiadar, perquè si s’havien deixat una agulla a dins del vestit podria suposar la mort per un astronauta. Ja que no hi podia haver cap error ni forat.

Algunes nits no podien dormir per la pressió i es posaven a plorar. També feien hores extra per assegurar-se de que estava ben cosit i treballaven de 10 a 12 hores al dia, a vegades de dilluns a diumenge.

No tenien gaire temps per acabar els vestits i tenien molta pressió.

Vestit espacial

Idees per explicar les característiques:

El vestit resultant era fet:

  • A mida
  • De fet, els astronautes anaven sovint a emprovar-se’ls i deixaven autògrafs a les cosidores
  • 21 capes de materials diferents
  • Els noms amagats entre les capes
  • En una missió anterior, hi va haver-hi una explosió. Per tant havien de ser resistents al foc, però també al fred, la radiació, al buit i als micrometeorits.

Èxit vestits espacials

Tots els vestits espacials van funcionar i les cosidores van estar molt contentes i emocionades de veure per la tele que els vestits que havien fet amb les seves mans estaven a la Lluna i que eren segurs.

Seria un record que no oblidarien mai.

No es reconeix a les cosidores

Tot i l’èxit, la missió de moltes d’aquestes dones estava acabada i no els hi van renovar el contracte.

Com que era un projecte molt secret a l’època, la seva història no es va explicar i no van ser reconegudes.

Per exemple, en una missió lunar es va deixar un document que reconeixia la feina de la gent darrera el primer pas de Neil Armstrong. Hi havia els noms dels enginyers de la NASA, però no van posar els noms de les cosidores.

Per internet és difícil trobar la seva història, que no es va descobrir fins molts anys més tard.

Algunes d’aquestes dones explicaven, de fet, que quan eren grans i explicaven el que havien fet no se les creien.

Què volem fer nosaltres?

El Martí ens va proposar fer alguna cosa per corregir això. Ens va preguntar què podríem fer per recuperar aquesta història i assegurar-nos que els noms d’aquestes dones no s’oblidin.

Van sortir diverses idees. Algunes més bojes i impossibles (que tornin a la Lluna per afegir els seus noms!! Que els deixin a Mart!!) I altres més reals: per exemple, fer alguna cosa com ho van fer elles. Cosint sobre tela, amb fil i agulles.

Dues cosidores i la idea de la manta

Quan el Martí ens va dir que dues d’aquestes dones encara estaven vives, la Jo Thompson i la Jean Wilson, vam pensar més idees.

No només volíem recordar els seus noms sinó també donar-lis les gràcies a la Jo i a la Jean.

Aquí va sortir la idea de la manta: si els vestit espacials van protegir els astronautes, ara faríem una manta que les protegís a elles.

Vam fer una manta amb 60 quadrats de tela, un per cada cosidora. Nosaltres vam brodar els noms de les cosidores que hem pogut trobar, que només son 19 de les 60 dones.

La Dolors Martínez Raduà, una dona que havia cuidat al Martí de petit, va ser qui va cosir totes les peces i construir la manta, ella va ser la nostra cosidora.

A l’interior de la manta, hi hem amagat els nostres noms (com ho van fer elles).

Títol projecte

Vam fer tres mantes, una per l’exposició (que la podeu veure aquí) i les altres dues per enviar a les dues dones cosidores que encara estan vives, la Jean i la Jo.

Quan vam pensar un títol, vam decidir escollir “Resistent, fiable i com si t’abracés”. Ja que Neil Armstrong descriuria així el seu vestit espacial. I nosaltres ara hem fet una manta que també les abraçarà a elles, i que esperem que les faci sentir molt bé.

A més, la Jean Wilson va explicar al Martí que per un problema de salut sempre té fred, així que serà un regal perfecte!

Enviament

Quan vam decidir que enviariem la manta, vam dir que posaríem mes coses a dins.

Ens vam fer unes fotos amb la polaroid, aguantant la manta. Vam posar-les dins d’un sobre on també hi vam posar imatges del procés (de com vam brodar la manta, però també de sortides que hem fet que ens van agradar molt com una observació nocturna de la Lluna). També hi vam posar una carta conjunta on els hi explicàvem la nostra idea i unes cartes individuals on els hi donavem les gràcies pel que van fer i els hi feiem més preguntes.

També vam decorar un paper d’embalar que va quedar molt xulo, amb dibuixos de l’espai exterior, que serviria per protegir el nostre regal.

Després odeu consultar aquest material a la taula i llegir les nostres cartes!

Resposta

De moment hem rebut la resposta de la Jo Thompson. La seva filla ens ha enviat unes fotos i vídeos de com obria el paquet.

Explicar reaccions: semblava molt emocionada i feliç, per nosaltres ha estat molt bonic veure el video de com obria i desembolica el paquet. I veure com de contenta estava amb la manta!!

També ens ha escrit un missatge molt bonic donant-nos les gràcies i ens ha dit que ens respondrà individualment a cada carta que li hem escrit. Podeu veure el missatge que ens ha escrit i les imatges aquí a la taula també!

Tot molt emocionant!!

Preguntes

Ara, ens agradaria molt que miressiu el nostre espai a la capella, on trobareu una de les mantes i imatges de les dones cosidores. A més a més, aquesta tarda també tenim material del procés en aquestes taules, el deixarem aquí i el podeu consultar. Nosaltres estarem per aquí i ens encantarà explicar-vos més coses del projecte.

Però abans, si voleu fer-nos alguna pregunta ara també ens la podeu fer!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.