Visita a Can Framis

Des de Clara Nubiola EN RESIDÈNCIA http://blocsenresidencia.bcn.cat/salvadorespriu1920/2020/01/31/visita-a-can-framis/

Avui divendres 31 de gener hem visitat el projecte “Nacer de un trámite” de Bruno Ollé a l’espai Can Framis del Poble nou . Aquest projecte forma part d’una residència de l’edició anterior del programa “creadors en residència” als instituts de Barcelona. Durant el curs 2018-19 un grup d’alumnat del 4t d’ESO de l’Institut Narcís Monturiol juntament amb Bruno Ollé es van plantejar què implica fer-se gran, què ens preocupa, què ens emociona i com podem expressar-ho amb l’art. Ens ha agradat molt com altres alumnes d’una altra residència han creat i exposat el seu propi projecte amb la veu dels propis alumnes que han expressat allò que senten en un moment determinat.

Evento, Baile y Respiracion

Des de Isamit Morales EN RESIDÈNCIA http://blocsenresidencia.bcn.cat/trinitatnova1920/2020/01/31/evento-baile-y-respiracion/

Nuestra artista (Isamit) nos propuso hacer una actividad: puso una música y, al escucharla, nos teníamos que identificar con un instrumento. Así, poco a poco estuvimos toda la clase moviéndonos al ritmo de la música.

También nos enseñó ejercicios para controlar la respiración, nos tumbamos en el suelo y todos pusimos la cabeza en el centro. Este ejercicio sirvió para relajarnos, algunos conseguimos relajarnos y conectar con la actividad, y a otros les costo más.

También prepararámos la sesión de contaminación, nos repartimos en grupos y cada uno tenia que hacer su trabajo, al principio hicimos una lluvia de ideas sobre como queríamos presentar a los profesores nuestro proyecto y nos pusimos a trabajar.

COMPARTIR AL BLOG, COSA COMPLICADA!!!!

Des de Lo Relacional EN RESIDÈNCIA http://blocsenresidencia.bcn.cat/verdaguer1920/2020/01/30/compartir-al-blog-cosa-complicada/

Els nostres alumnes saben que existeix aquest blog. Els he projectat un parell de cops aquesta pàgina on tots els “Residents” compartiu experiències, reflexions, microrrelats, enregistraments, fets artístics,…Entenem que és un espai per compartir Però costa molt aconseguir que escriguin i comparteixin les seves experiències en aquest espai públic. Parlem sovint sobre la importància de compartir, contaminar, expandir-se …en aquest blog. Ells prefereixen “l’Insta”. Per això hem obert un perfil d’instagram que es diu #enresidenciaverdaguer. Però tampoc acaba de funcionar.

Hem reflexionat sobre el tema: el fet que de vegades es troben incòmodes si es publiquen fotos o vídeos a diferents xarxes socials on hi surten ells . Respectem aquesta situació, per això vam decidir crear el perfil d’instagram. Veurem com anem compartint les sessions o moments més rellevants.

Gràcies a aquestes reflexions, però, vam acordar que a cada sessió un alumne es faria càrreg d’enregistrar fotos i vídeos i d’escriure una petita reflexió per penjar a “l’Insta” etiquetant el nostre hashtag.

A veure com funciona!!!!!!

ROSITA REVOLLO – QUÉ ES EN RESIDENCIA PARA MI

Des de Beatriz Fernández EN RESIDÈNCIA http://blocsenresidencia.bcn.cat/pedralbes1920/2020/01/29/rosita-revollo-que-es-en-residencia-para-mi/

En Residència es una optativa en la que te enseñan a tener confianza en ti mismo y en los demas compañeros,y se comparten ideas y opiniones con el grupo o pareja de trabajo.

En residensia se trabaja con el cuerpo la musica la mente y la confianza y se necesita estar relajados y concentrados en el momento de trabajar.

Registrant elements de l’espai urbà

Des de Clara Nubiola EN RESIDÈNCIA http://blocsenresidencia.bcn.cat/salvadorespriu1920/2020/01/28/registrant-elements-de-lespai-urba/

Avui dimarts 28 de gener hem sortit a caminar per la plaça de les Glòries amb un objectiu molt concret: comptar elements de l’espai urbà. Cadascú de nosaltres es fixava en un element diferent i l’havia de registrar, numerar la quantitat del mateix en un full de forma que es relacionés, en aquest full mitjançant espais, amb els moments o espais temporals en que l’hem registrat. Hem registrat fanals, excrements de gos, cotxes, camions, passos de vianants entre d’altres. Quin és per tant així el nostre veritable espai urbà?

1a entrada del blog! Ja era hora :(

Des de Míriam Cano EN RESIDÈNCIA http://blocsenresidencia.bcn.cat/princepdegirona1920/2020/01/28/1a-entrada-del-blog-ja-era-hora/

Hola! Des de l’inici de curs, a les sessions setmanals sense l’artista, hem anat escrivint, llegint i dient experiències, records, en una sola paraula, hem treballat amb textos. Ho hem fet en diversos formats i amb dinàmiques variades. Avui hem passat a net alguns dels fragments que teníem i hem parlat sobre el recital d’en Josep Pedrals que vam veure divendres passat a la sala d’actes. Hem destacat algunes paraules que ens van sorprendre.

ESQUITXADA
EL TODO Y LA NADA
LAS RATAS
ANTROPÒFIC 
SINCRÈTIC
PEL·LA

A continuació, els fragments

MÍRIAM HERNÁNDEZ
Pot ser l’últim instant i tu no saber-ho.Per això, pots o culparte dels teus errors o passar pàgina.Tot succeeix per alguna cosa,i mai tens que culparte per tot.No sempre  son els nostres pensaments no els diem per por al que els puguin dir o et jutgen pel que no ets.

NICOLE ALEKSIANDRAU
Hoy ha sido un dia de mierda porque me he levantado,he desayunado y me he encontrado mal así que me he quedado en mi cama hasta las 10 de la mañana, viendo ShinChan y no quería venir pero mi madre me ha obligado a venir al insti y ahora estoy con cara de puto asco de vida,con ganas de estar en mi casa viendo ShinChan.Mi única esperanza es que me voy a la 14:00.

Luego iré a casa a almorzar y me pondré a ver Netflix,una serie que me encanta.  Mañana será otro dia de mierda,porque tocan todas las clases que odio seguidas, también será divertido a la vez ya que veré a mis amigos y podremos hablar sobre el dia de mierda que es.

Un minuto con tu crush y un dia de por medio,que haces?

Decidí ir al Camp Nou a ver un partido del Barça yo sola,el Barça como  no,ganó.Al salir del estadio me encontré a unas niñas,no sabia que eran amigas mías de la infancia.Fuí a saludarlas y caminando hacia ellas me doble el tobillo y me lo rompí.

CHLOÉ GONZÁLEZ
El otro día fui a comprar un número de móvil nuevo porque el mío se había caducado.

Estuve todo el día mirando cuál comprar, no había manera de decidirme así que le pedí ayuda a un amigo. Mientras estábamos en el fnac, vi a un cliente robar un producto. No sabíamos qué era lo más ético pero decidimos decirle a un trabajador, que a la vez se lo dijo a su jefa y así pudimos huir de la ciudad porque explotó una bomba nuclear. Muchos no sobrevivieron a la onda expansiva y se convirtieron en zombis.

Text 2:
Me levanté en medio de una noche fría y oscura. Escuchaba ruidos raros como de personas caminando por el bosque. Me di la vuelta para comprobar si me seguían, pero no había nadie. Seguía escuchando mi música: trap, reggaeton… Como de costumbre hasta que mi perro se paró en seco, mirando a un punto fijo. Me asusté y me quedé quieto, inmóvil,en un punto de profundo silencio en el cual solo se oía mi respiración rápida y pesada, y intenté volverme a dormir pero con miedo. Estaba acostado con los ojos abiertos, en ese momento descubrí que me había paralizado el sueño.

No estoy animada: porque pues no soy un anime.

CARLA ESPRIU
Dentro de dos semanas me iré a Titus, un tituaso cunde bastante y aún más si hay casa sola al llegar a casa. Me beberé un par de botellas con mis amigos y la liaré un poquito.A lo mejor ni entro con mis pintas de loca que tengo. Sería muy hijo de …. que no me dejaran entrar. Y si entro algo haré con alguna en el lavabo. Como suponía no me dejaban entrar, así que le di una ostia al segurata, el tío cayó de mala manera y se rompió la cabeza. Luego vino un pimpim y me vaciló y pues yo le fuí a dar un puñetazo, me lo esquiva y después me dió una somanta de palos. Me dejó en coma. Al día siguiente me desperté en el hospital con una apuñalada, un palizón, drogado, etc. Y para colmo me dejaron tetraplégico. Entonces me hice gay dado a que ya no podrán ni podré liarme con nadie. Conocí a un chico ñ, Juanma,  que era un amigo de la infancia. Era de noche y fuimos a un descampado donde tuvimos un gran encuentro sexual.

JÚLIA ANDRÉS
Ayer estaba en Sagrada Família con una amiga y vimos las paraditas que ponen por navidad con piezas para el pesebre. Nos encontramos a un tio en un puestecito que es estaba más bueno que lo que vendia. Y después fui a pedirlw el instagram, estuvimos hablando por direct, finalmente ya habiendo hablado por WhatsApp y todo eso quedamos en su paradita y me dijo: pasa, pasa! Y pues pasé. Había como un escondite secreto. El se me lanzó y bueno pues estábamos dandonos un morreo bien largo después de eso pues meblo tiré de una manera magnífica, fue lo mejor que me paso aunque hubiera esperado un poco más de tiempo para tirarmelo, pero es que lo bueno que estaba me aumentaba las ganas,después de eso decidimos que nos veríamos más seguido,  lo cual fue todo mentira porque cuando acabo navidad recogió su puesto y se fue a su pueblo y nunca más me volvió a hablar.

ABY COLAN
Cuántas veces una persona se ha sentido tan solo e impotente de no poder cambiar una situación y no tener otra alternativa,de no poder hacer nada lo que uno realmente siente solo para que otra persona sea feliz.A veces tomar decisiones no es tan fácil.Cuando hay normas que seguir,todo es más difícil.Me gustaría poder decidir mis propio camino,decidir que hacer y cuando.Me gustaria poder ser libre,vivir sin opiniones ajenas que hieren,sin prejuicios.Un lugar donde pueda decidir por mi misma sin que alguien me diga que está mal lo que hago.Vivimos en una sociedad donde importa más las apariencias que lo que uno siente.Algún día me gustaría poder vivir sin límites.

DANIELA MELO
Me estoy meando fuertemente, bueno pues nada me aburro, ayer estaba en la Sagrada Familia con la Carla y vimos los puestos que ponen para navidad con piezas para el pesebre. Nos encontramos a un tío que estaba en uno de los puestos, el tio estaba mas bueno que las pasas que estaba vendiendo. Y después fui a pedirle el instagram, estuvimos hablando por directo. Finalmente ya habiendo hablado por whatsApp todo eso quedamos en su puestecito y me dijo: “ pasa, pasa! ” y pase. Había como un escondite secreto- El se me lanzo y bueno pues estuvimos dándonos un morreo bien largo, después de eso me lo tire de una manera magnífica fue lo mejor que me paso aunque hubiera esperado un poco mas de tiempo para tirarmelo, pero es que lo bueno que estaba me aumentaba mas las ganas despues de eso decidimos que nos veríamos mas de seguido. Lo cual fue todo mentira, cuando acabo navidad recogió su puesto y se fue a su pueblo y nunca mas me volvio a hablar después de eso yo me quede.

ERIK FRANCO
Hoy es un dia de mierda por la razón de que tengo un examen y encima despues me toca educación física que no me gusta nada, estoy petada de exàmenes.
Hoy a la tarde posiblemente me quede toda la tarde jugando del chill, me pondré a ver siete pecados capitales, en mi camita. Me iré a las dos a casa, me quedaré todo el rato viendo la serie hasta la una o dos de la madrugada, esperando a que llegue a mañana, otro dia de mierda.
Al dia siguiente, nada más levantarme como a eso de las 11 am, vi que en el comedor había un regalo a mi nombre. Decía que en nada vendría otra sorpresa, y fué abrir el regalo y había muchos globos con música y de repente por la ventana viene un playboy y me perrea bien  dura. Y para rematar viene mi madre y sorprendida se desmaya.

SHALIN CORRALES
El otro dia cuando iba comiendo por la playa. Vi un coche un llamas y me fuí tal como lo vi porque estaba en un parking y podría  explota un cualquiera momento y hacerme mierda. Parking está en un sol tengo mucho frio  porque vivía en el frío y luego cambio de estación al calor entonces se fueron a la playa y luego murieron por un tiburón.
Una mujer que había visto la tragedia  es una, llamó de inmediato y le deambulación cosa que hizo que yo pudiera sobrevivir finalmente¡Pero mi amigo falleció, antes de poder hacer algo los infermeros.

DOSTIN MORA
Su olor es deprimente, ya no es el mismo de antes, su sonrisa desapareció, el brillo de sus ojos avellana desaparición,todo desde que ella lo abandonó, desde que lo tración,jugó con sus sentimientos.Esa era su primera vez enamorándose, y se enamoró de la persona equivocada sin embargo yo sigo queriéndolo, sigo estando a su lado, ese odio que tiene guardado en el fondo de su corazón no le permite lo que tiene a su lado.
Por qué? por qué debía abandonar de es forma?cómo puede un enamorarse de una persona tan vil y cruel? y lo odias,por segundo por ser objetivo de tu amor,no menciona.Y no puedes,puesto que sabes que tu eres la única culpable de esc sentimientos tan horrendo,bochornoso y silencioso a la vez.Y te odia te odia profundamente y descansa acabar con todo pero con la ideas te dan cuneta que amas demasiado tu vida.Juego el actúa como si nada como si no me hisse de sus amigos. haber imbécil, si me amaras seriamente no me hagas eso. Asi que le ha pasado en su vida sea yo. Por encima de todo me quiero a mi misma y no me hundo por cualquiera. Ahora el se arrepiente,pero,gracias a eso me valoro más que nunca.

YAZMIN DIBUCHO
El Nadal no és una festa d’amor i pau per a tots, de vegades hi ha petits incidents que fan d’aquesta festivitat una tragèdia o un mal record. Si busquem persones que no gaudeixen del Nadal segur que trobarem moltes, cada una amb la seva raó. A la meva vida n’he escoltat moltes històries però n’hi ha una que em va impactar. Tractava d’un noi d’aproximadament uns setze anys, no tenia cap problema familiar ni escolar, s’esforçava per treure bones notes i cuidava dels seus germans petits. Sempre el veies somrient, però en el fons ell és sentia sol. De vegades ell es preguntava, perquè si tenia bones notes, amics, germans, se sentia tan malament. No entenia el perquè de vegades plorava, el perquè sentia aquella sensació de soledat, el perquè quan es feia aquelles ferides al braç calmava els seus mals.
Cap persona del seu voltant s’havia adonat del mal que tenia aquell noi. Moltes vegades volia parlar amb els seus pares però passava alguna cosa i al final no podien parlar, fins i tot una vegada volia dir-li al seu cosí però no li va fer cas. Tots tenim un límit i ell estava arribant al seu, ja no sabia com demanar ajuda, fins que un dia va decidir deixar la seva vida, aquella vida que li fa tant de mal, que només li porta dolors de cap i tristesa. I ho va intentar fer. Aquell dia, 25 de desembre, va ser tràgic per a tots els qui el coneixien, el noi va quedar en coma per intent de suïcidi.
En aquell coma va experimentar allò que ens sembla impossible. Quan va obrir els seus ulls lentament va veure que en el seu voltant hi havia parets completament blanques, no es podia diferenciar si hi havia una porta o no. Li feia mal el cap, molts records venien al seu cap, els suficients perquè se’n recordes del que va fer. Després d’això, no recordava res més. A poc a poc es va anar aixecant del terra, sentia que en algun moment el cervell li explotaria així que lentament va buscar una porta amagada en aquelles parets blanques. Va recórrer cada racó d’aquella habitació molt lentament i amb molta delicadesa fins que va trobar una sortida. En obrir aquella porta quasi invisible va veure una mena de sala d’ordinadors on es podia veure persones celebrant el Nadal, persones que no els hi podràs treure aquell somriure, persones que van viatjar des de molt lluny per a veure a les persones que estimen, des d’aquelles pantalles podia veure la felicitat en persona, però també podia veure altres persones que ho passaven malament, ja sigui perquè havien perdut una persona estimada, una mascota, perquè ningú l’havia anat a visitar, etc. En alguna d’aquelles pantalles va veure la seva família, envolta en un mar de llàgrimes, feta pols per la notícia, ell podia sentir el dolor només en veure els ulls de cada un d’ells. Va apartar els ulls de la pantalla, no podia veure més aquelles imatges, mai va creure que això afectaria la seva família d’aquesta manera. Va començar a mirar l’habitació amb deteniment, tot allò era tan estrany, no entenia el perquè hi havia tantes pantalles al seu voltant, no l’hi trobava la finalitat a tot allò, qui i perquè tenia tantes pantalles on es podia veure la vida de les persones? Observava la vida de les persones, ja sigui del mateix país que ell o d’un altre continent, en parts li agradava veure persones felices celebrant aquesta festa que, per a ell, era tan comercial que quasi no ho celebrava. La família ha d’estar unida tot l’any, sigui en persona o en missatge, i no una vegada a l’any per donar i rebre regals, és veritat que moltes persones viuen lluny dels seus familiars i per això poden viatjar una vegada a l’any, però de vegades les famílies són complicades i se’n recorden els uns als altres una vegada o dues a l’any sigui per nadal, any nou o el teu aniversari. Potser aquesta era una de les coses que el feien sentir amb tanta soledat, de vegades sentia que la seva família s’oblidava d’ell i no tan sols la família que veia cada molt, de vegades la família tan propera no el tenia en compte d’algunes coses, ell notava que volen donar-li amor a la seva manera, donant-li tot el que volia, això el va acabar molestant, sentia que no ho mereixia, no hi havia raó per donar-li tantes coses materials, feia tant que no sentia una abraçada, tant que es va acostumar a no fer-ne cap i, a la vegada, li feia sentir estrany que algú li faci una abraçada. Ell volia sentir-se estimat de veritat, volia que li retornin tot l’amor que una vegada va donar, però això era impossible, ningú ho faria amb tota la seva sinceritat, ell ho sabia més que res, va aprendre d’una mala manera que sempre hi ha una persona que estima més a l’altre, i ell estava convençut de què aquella persona sempre seria ell. Envoltat en aquells pensaments va veure una porta totalment tapada amb una mena de tela negra, en obrir la porta es va trobar una mena de calaixos bastant amplis, va decidir obrir-ne un.
En obrir aquell calaix es va trobar amb moltes claus separades per noms, cognoms i en ordre alfabètic. Va sentir curiositat per saber per a què servien aquelles claus i va decidir buscar el seu nom amb la seva respectiva clau. Una estona després va trobar la seva clau, tenia una forma particular, més que una clau normal semblava una clau feta específicament per a la persona a qui pertany, era llarga decorada amb petites fulles i espines de flor, el que més destacava era el cap de la clau, hi havia una flor blanca, tota la clau era d’un color fosc menys aquella flor que tenia una brillantor especial, li feia recordar a aquelles persones que en un passat li feien tan feliç i que a dia d’ara li podien donar aquella companyia que li faltava, aquella flor podia significar molt i a la vegada res. La va agafar i automàticament la porta es va tancar i es va convertir en una finestra, no molt alta, ja que el noi es podia donar suport amb ella. La finestra tenia una serradura on el noi, amb molta desconfiança, ja que semblava que en algun moment aquella serradura es cauria, va posar la clau i va obrir lentament la finestra. En obrir-la va veure una habitació on hi havia un noi ballant amb tota la passió que la vida li podria donar, aquell noi, per ara desconegut, sentia cada moviment que feia amb el seu cos, sentia la música, tenia aquella passió a la sang, gaudia cada segon de la música fins que algú va donar un cop a la porta. Un senyor alt, barbut i bastant gran va entrar en aquella habitació de mala manera, podies deduir que era el pare d’aquell noi. “Peter Oldman Freeman” va cridar el senyor, aquell noi va parar de ballar, aquella cara de felicitat, energia i passió es va anar quan el senyor va posar un peu en aquella habitació. El noi va començar a plorar mentre el senyor li cridava, cada vegada més fort fins que va començar a donar-li cops al pobre noi. Després d’una escena poc agradable de recordar el noi es va quedar a terra plorant, no tenia ningú perquè li donés suport o ànims. La imatge es va tornar borrosa una estona fins que es va veure una plaça bastant gran, enmig estava el noi de l’habitació, Peter. Era nadal, tot estava decorat i amb neu, com qualsevol paisatge nadalenc. Enmig d’aquella plaça Peter es va posar a ballar la cançó que practicava a l’habitació, amb la mateixa passió, els mateixos moviments amb només una diferència, ara el veien moltes més persones. En acabar tothom el va felicitar pel talent que tenia, fins i tot algunes persones li van dir que siguis ballarí i que si volia podia estar a la seva empresa. Es va posar tan content, per fi algú valorava el seu treball i la seva passió. No només a ell el felicitaven, sinó al pare per tenir un fill amb talent, però el pare no se sentia res content, així que es va anar d’aquell poble deixant al seu fill el dia de nadal. L’escena es torna borrosa una altra vegada i va aparèixer un noi ja més gran en una mena de presentació de ball per als nens orfes a nadal. En acabar la presentació un senyor ja massa gran es va apropar, era el seu pare, van tenir una conversa entre llàgrimes, van arreglar els seus problemes uns tretze anys més tard. Resulta que el noi després que el seu pare se n’anés va lluitar pels seus somnis per a convertir-se en un professional. Mai és tard per a perdonar i escoltar a les altres persones, sempre s’ha d’escoltar i per últim es perdona, no és bo viure amb rancor al cor.
La finestra es va tancar de sobte després d’aquella història, llavors el noi la va tornar a obrir amb la clau. Una noia va aparèixer a la finestra, estava asseguda en un sofà llegint atentament un llibre de García Márquez quan el telèfon va sonar. Era la seva mare per a dir-li que no podia anar a casa seva per a nadal debut a alguns assumptes de treball, ella amb tristesa li va dir que no passava res, total sempre estava sola al nadal, per un any més ja donava igual. Però aquesta vegada volia que la seva mare l’anés a veure, cada vegada que ella li anava a visitar se n’havia d’anar corrents al treball. Per un dia que ella la visiti no passava res, al cap de la seva mare sempre era primer el treball. Com abans la imatge es va tornar borrosa, ja era dia de Nadal. La noia es va preparar qualsevol cosa que es va trobar per la nevera i després de menjar volia dormir una mica. Quan estava posant-se el pijama algú va trucar la porta, es va apropar i va preguntar qui hi havia, una veu li va respondre “ets Jessica Lillis Cardenas?”, amb por ella va dir que si i va obrir la porta. Hi havia un noi d’una agència de correus, deia que portava un regal per a ella. La noia es va quedar confusa i va preguntar “de qui?”. El noi va somriure i es va fer a un costat, quan ja estava una mica més lluny va aparèixer la mare donant-li una sorpresa a la seva filla. La filla va anar corrents a fer-li una abraçada. Mai desconfiïs d’aquells qui t’estimen, ells sempre estaran per a tu.
La finestra es va tornar a tancar, i, per tercera vegada, el noi la va obrir. Ara es veia un gos dormint als peus del llit d’una nena. Era estrany, aquí no hi ha història, veritat? Només podies veure al gos feliç per l’amor que la seva família li donava, els regals que rebia. Per a un animal, l’amor és important per a viure, ells estan bé amb amor i carícies. De vegades hauríem de ser com els animals, sense prejudicis ni odi als altres. Pot ser feliç amb tan poc.
La finestra es va tancar però ara no la podia tornar a obrir. Aquella finestra es va tancar i es va tornar a convertir en porta, va tornar a obrir el calaix per a retornar la clau. En el lloc on va agafar la clau va trobar un full doblegat. Va agafar aquella fulla i tot seguit va deixar a clau, va tancar tot i va llegir el full:

“De vegades no ens adonem que tenim fins al moment en què ho perdem, tots mereixem una segona oportunitat però hi ha vegades que això no és possible. Les històries que has vist són coses que en veritat han passat, Peter Oldman Freeman, Jessica Lillis Cardenas i el gos aquell són les teves vides passades. Volia que vegis els Nadal més importants dels teus tu a les vides passades i aprenguis a lluitar per les coses, i buscar solucions, que tothom que t’estima estarà amb tu i que no hi fa falta tantes coses per a ser feliç. Sobre això, et donaré una segona oportunitat de vida i espero que l’aprofitis bé”. No posava de qui era.
Va sortir d’aquella habitació i una llum blanca, que cada vegada es feia més gran, el va cegar. Va despertar a l’habitació d’un hospital sense recordar res. Va escoltar els “piii” de la màquina que tenia al costat. Va començar a obrir els ulls a poc a poc fins que va veure un munt de gent al seu voltant. No recordava res del que va passar, li feia molt de mal el cap i no podia veure bé per la llum. Van passar unes hores per a què és pogués moure o parlar. Després d’una setmana es va anar cap a casa.
Mai es va recordar del que va viure en aquell coma, però inconscientment va valorar molt més la seva vida.

HAN PASSAT MOLTS DIES!!!!!!

Des de Lo Relacional EN RESIDÈNCIA http://blocsenresidencia.bcn.cat/verdaguer1920/2020/01/27/han-passat-molts-dies/

Si! Han passat molts dies desde la última entrada. Els alumnes de l’Institut Verdaguer estan molt contents amb les nostres artistes “Lo Relacional”.

És defícil resumir tot el que hem anat fent.

Després del Nadal hem començat a treballar al voltant del que és o no NORMAL. I entre mig vam anar al CCCB els nostres alumnes de En Residència van poder veure diferents performances a càrreg de Judit Vidiella i Assumpta Bassas #alabalala. Aquestes performances van estar realitzades per alumnes de Belles Arts i de Cicles Superiors d’Arts Escèniques responent als feminismes. Van estar totes molt potents i els alumnes van entendre molt bé què és una performance.

Lectures de viva veu

Des de Marc Artigau EN RESIDÈNCIA http://blocsenresidencia.bcn.cat/alzina1920/2020/01/27/lectures-de-viva-veu/

De tant en tant en Marc ens posa deures, ens demana que redactem textos, i després ell els llegeix davant nostre. A vegades ens demana que parlem dels nostres avis, o del que ens fa por del futur, o que ens inventem un diàleg, per exemple. En aquesta ocasió ens havia demanat una història extraordinària.

En Marc llegint una història del Sebas.
En Marc llegint una altra història del Sebas.
En Marc llegint una història de l’Ivan.
En Marc llegint tres històries de la Xiaoyu.
En Marc llegint una història del Jordi.
Ramandeep llegint la seva pròpia història.
En Marc llegint una història de la Clara.