Des de Mònica Roselló EN RESiDÈNCiA a l’Institut Joan Boscà http://ift.tt/1Hszo2r
És el 6 d’agost de 1945. El món està en guerra: la Segona Guerra Mundial. Al matí, un avió bombarder ha sortit dels Estats Units en direcció al Japó, a Àsia. I quan passa per damunt de la ciutat d’Hiroshima deixa anar la seva càrrega. És una bomba atòmica, mai abans se n’havia tirat cap, i la ciutat desapareix literalment. Tres dies més tard els nord-americans en tiren una altra sobre la ciutat de Nagasaki. Els japonesos es rendeixen i així es posa fi a la guerra. Hi ha milers de morts i ferits, però no tan sols això, les bombes atòmiques desprenen radiació i molts anys després encara hi ha persones que en pateixen les conseqüències.
Un exemple d’això és la història de la Sadako Sasaki. Quan va caure la primera bomba sobre Hiroshima tenia només 2 anys i vivia molt a prop d’aquesta ciutat. Va sobreviure a l’explosió, però, deu anys després, quan en tenia 12, li van diagnosticar leucèmia, una malaltia provocada per la radiació de la bomba. La Sadako es va posar molt trista, però, quan era a l’hospital, va rebre la visita de la seva millor amiga, la Chizuko. Per animar-la, la Chizuko li va explicar una antiga llegenda japonesa que diu que si algú aconsegueix construir 1.000 grues de paper podrà demanar un desig i se li complirà. La Sadako va començar a fer aquests ocellets sense parar i en va aconseguir fer 644, però es va morir abans de poder arribar als 1.000. Aquesta història es va convertir en un símbol de la lluita per la pau i cada any arriben milers de grues de paper a l’estàtua del Parc de la Pau d’Hiroshima, que recorda la valentia de la Sadako.
Nosaltres, com la Sadako, també volem demanar un desig i que s’acompleixi. Per això volem construir mil pasteres de paper i demanar que s’aturi la tragèdia dels naufragis i morts a la nostra mar Mediterrània.
El material que utilitzem per fer les barquetes de paper sempre te a veure amb el mar. Són llibres vells amb la temàtica del mar, mapes o còpies dels articles de diari que aquests dies, més que mai, parlen dels immigrants que arrisquem, i moltes vegades perden les seves vides en la recerca d’una vida millor.