L’escletxa

L’escletxa: una fissura geogràfica, separa una muntanya d’una altra. Delimita els seus extrems, en fa una vall. Una interrupció del territori, que ordena les seves pujades i baixades, la col·locació dels seus elements que, al llarg dels anys, s’adapten al que suposava el desnivell. És difícil arribar a l’origen d’aquesta falla; en quin moment la terra comença a separar-se, lentament, molt lentament, per a crear el que serà una obertura de la seva pell –la seva terra-?.

Em trobo al mateix lloc on vaig iniciar l’EN RESiDÈNCIA: Farrera. El confinament aquí pren una altra dimensió. Observo el territori i me n’adono com el punt (social, econòmic, emocional) en el que ens trobem és el mateix que el que observo a través de la finestra per la qual ara miro: l’escletxa que d’una vall. M’imagino com, aquesta aturada deguda al COVID-19, crea en les nostres ments, en el nostre sistema, en els nostres cossos una fissura que pot equivaldre perfectament a la fissura geogràfica que tinc davant meu. Segueixes en línia recta, per allò que sempre se t’ha donat: neix, creix, estudia, treballa, consumeix, segueix, segueix, segueix, mor. Un engranatge construït a través de valors en els quals prima la producció, la superació, l’avenç. No ens adonàvem que aquests són igual de fràgils que els batecs dels nostres cors? Com imaginar que aquesta cadena, aquesta successió que ens manté vius es trenca?

Gairebé per sorpresa, arriba quelcom invisible: tan petit, tan petit, tan petit, que els nostres ulls no ho poden veure, però els nostres cossos ho perceben. Això tan petit impacta sobre el nostre cos, i l’afecta. I es propaga tan ràpidament que ni les medicines més noves són capaces d’aturar-ho. I els cossos cauen i, amb ells, cau l’economia. Per fi s’ha entès que els cossos són qui mouen les coses. 

L’esquerda ve per un impacte, una força superior que trenca, obra espai, fa respirar. Provoca una fissura. De la mateixa manera, ens trobem ara mateix en aquest sotrac de la terra, que ens fa caure, que ens remou les entranyes, que separa persones i cases i països, que ens tanca i ens fa sentir insegurs. La terra es mou i les persones no saben si deixar-se anar o quedar-se en els seus marges per, quan passi tot, saber com tornar a situar-se.

Però, després d’una falla el terreny no torna a ser el mateix. S’ha d’aprendre a conviure amb el lloc desdibuixat, modificat. Cal saber llavors, quina situació prenem, cap a on anem, què volem. Cal saber que els cossos han d’estar units i sans i valents. Cal recordar el que l’aturada ens proporciona una crisi de tots els valors imperants en la nostra societat occidental.

La por del territori tremolant no ha de restar amb nosaltres, que la manca d’aire que això ens provoca desaparegui enmig d’una gran exhalació per respirar la vida, per imaginar-la i inventar-la, per compartir-la: per viure-la.

Isabel Barios Ibars