Laia Moretó EN RESiDÈNCiA a l’Institut Manuel Carrasco i Formiguera

En aquesta sessió, vam fer una activitat molt curiosa i creativa. La Laia va portar miralls per a tothom i fulls de llibreta (la resta de material, com la pintura, ja era a l’aula).

L’activitat consistia a fer un autoretrat sobre una làmina transparent enganxada al mirall, utilitzant pinzells i pintura.

Després, desenganxàvem la làmina i la pressionàvem contra el paper perquè la pintura s’hi transferís. Finalment, la separàvem, i així quedava impresa la nostra imatge.

Després de pintar la làmina, es desenganxa, es pressiona amb el paper de llibreta perquè la pintura s’adhereixi i finalment es separen.

Un cop acabada la part principal, la Laia ens va donar més llibertat per experimentar: podíem fer servir pintures de colors, diferents tipus de paper o, fins i tot, dibuixar el que volguéssim.

Com a detall extra, també ens va portar uns miralls retallats amb què podíem provar una tècnica molt curiosa: si es ratlla la part posterior del mirall amb una agulla, el reflex del davant també es trenca i s’hi formen siluetes molt interessants.

Al final de la sessió vam parlar de maneres de transformar l’aula. Vam omplir la pissarra amb diferents idees, veurem quines propostes podem explorar.

A la primera sessió amb la Laia Moretó, l’artista amb qui treballarem tot el curs, ens va demanar que portéssim un objecte que fos molt valuós per a nosaltres. Un cop a classe, vam fer un cercle i cadascú va explicar per què aquell objecte era important. Algunes vam portar objectes antics, d’altres algun penjoll, algun objecte decoratiu o també alguna joguina. Al darrere de cadascun hi havia una petita història…

La Laia també va portar un objecte. Va portar una caixa molt bonica, amb formes i colors vius, però agradables a la vista. El teixit exterior era sorprenent i, a l’interior, la tapa tenia un mirall tallat amb formes d’ocells i dos noms que feien pensar que era un objecte antic. L’interior estava encoixinat i la caixa era molt delicada.
Ens va explicar que aquella caixa l’havia fet una persona marginada de la societat. A partir d’això, vam fer una pluja d’idees per imaginar quin tipus de persona podria haver-la creada, fins que ens va revelar que l’autora havia estat una dona presonera.

A la darrera hora, la Laia ens va presentar el seu projecte “Olorar un llimoner”. Ens va explicar que, durant un projecte, havia visitat una presó de dones. Quan li van preguntar amb qui volia treballar, va respondre que amb una artista. Finalment, li van assignar una interna que sabia tocar el piano, la Sara. A la presó només n’hi havia un, però estava trencat. Quan la Laia li va preguntar què era el que més trobava a faltar de l’exterior, la dona li va respondre: “l’olor de les llimones”.

Intrigada, la Laia va preguntar a una expresonera si les llimones estaven prohibides a les presons. Aquesta li va dir que no ho sabia segur, però que mai n’havia vist cap. Investigant més a fons, la Laia va descobrir que no existia cap document o estudi científic que confirmés la llegenda urbana que les llimones alteren els resultats de les anàlisis de sang (que serveixen per detectar consum de drogues o alcohol). Tot i així, a les presons no es permetia tenir-ne ni consumir-ne.

Davant d’això, la Laia va decidir parlar amb la direcció de la presó per proposar-hi introduir un petit llimoner. Tot aquest procés està registrat i forma el conjunt de la obra. Després d’obtenir el vistiplau, va buscar on comprar-ne un i va planificar com fer-lo arribar. Finalment, el dia que el va portar, l’arbre va passar els controls de seguretat —fins i tot els raigs X— i va quedar instal·lat al pati de la presó.

Laia Moretó ja ha iniciat el procés de creació EN RESiDÈNCiA a l’Institut Manuel Carrasco i Formiguera (Vilapicina i la Torre Llobeta, Barcelona). En aquest blog podreu seguir els moments clau d’un procés obert, amb un final no predefinit. Fins molt aviat!!