Després de la presentació ens quedava temps de fer una última sessió amb la Laura, en la qual vam estar fent valoració del projecte, d’allò que més ens havia agradat i allò que menys. Va haver moments en que es va fer llarg i ens vam desconnectar, però també ens va servir per fer memòria i poder entendre millor el sentit d’alguns exercicis i la importància de la repetició.
A mode de tancament, vam sortir al pati a buscar un emplaçament per la lona, que quedarà al pati de l’institut com a record i testimoni del projecte. L’últim dia de classe vam penjar la lona amb el Lluc i ara ja forma part del paisatge del centre i queda com a record físic, més enllà del record que ens emportem nosaltres del procés.
Cuando me dijeron que tendría artes plásticas y visuales, imaginé pinceles, cartulinas, quizá tejer algo con los dedos torpes, y acabar con las manos llenas de pintura. Pero en vez de eso, llegó Laura. Llegó con su forma de ver el mundo sin formas, sin sentido lógico, con ese caos suave de quien no quiere que entiendas, sino que sientas. Nos enseñó que las cosas también tienen voz sin palabras, y que los sonidos pueden dibujar.
Al principio, la clase era un pequeño caos: risas, murmullos, silencios tensos cuando nadie quería ser el primero en hacer un sonido. Nos daba vergüenza, como si hablar desde lo abstracto fuera más íntimo que mostrar la cara. Pero poco a poco algo cambió. La incomodidad se volvió costumbre, y la costumbre, juego.
Yo no siempre estaba presente. A veces el ruido me dejaba fuera, como si todos se movieran en una sala y yo los viera desde una ventana. Ansiedad, miedo a participar, miedo a ser notado demasiado. Pero con los días, el miedo se hizo pequeño. Todavía vive en un rincón, pero ya no me impide estar. Me gusta esta clase. Es lo mejor de mis martes. Aquí me siento un poco más yo, y también más parte de algo.
Hubo una clase que me marcó. Nos pidieron dibujar lo que sentíamos al escuchar una canción. No era copiar el sonido, sino dejar que el recuerdo saliera solo. Una forma que no sabías de dónde venía, pero que era tuya. Yo vivo atrapado entre memorias, y esa consigna me tocó. Era como abrir la jaula y ver que el pájaro no quería escapar. Solo quería que lo vieras.
Ahora, cuando escucho un sonido, no quiero saber de dónde viene. Quiero adivinarlo. Quiero dejar que me intrigue. Hay algo hermoso en no entender del todo. Hay sonidos que me hacen sentir nostalgia, otros que me incomodan, quizá por mi forma de ser, por cómo percibo el mundo. Pero está bien. Todo eso también es forma. Todo eso también se puede dibujar.
Sigo sin entender del todo esta propuesta, pero cada clase me regala una pista. Una frase de Laura, una mirada de Lluc, un trazo perdido en el papel. No es tanto entender, como aceptar. Como estar de pie en la orilla del mar, con un oído hacia las olas, y el otro hacia los coches que pasan lejos. Dos sonidos que se cruzan y, por un segundo, hacen que todo tenga sentido. No porque sea lógico, sino porque estás ahí, y lo sientes.
Trabajar con los demás fue intermitente. Cada uno iba a lo suyo, pero cuando nos uníamos, algo mágico pasaba. Jamás me sentí fuera. Al contrario, las veces que conectamos fueron verdaderas. Éramos personas haciendo cosas raras juntos. Y era hermoso.
Esto no fue lo que esperábamos. Fue algo mejor. Algo que todavía no entiendo del todo, pero que me habita.
Y aunque el curso ya está cerrando los ojos, todavía queda un último suspiro. No hemos terminado el proyecto, y eso me ilusiona. Imagino que en las próximas clases nos reuniremos en círculo, compartiendo ideas sobre el final del proyecto, hilando conceptos con la voz temblorosa de quien se atreve a crear. Tal vez exploremos más sonidos, más texturas, quizá incluso salir del aula y grabar la ciudad respirando, como ya hemos hecho antes. Me gustaría que esa energía rara, esa que se queda flotando después de una clase intensa, se condense en algo tangible. No algo perfecto, sino algo vivo. Algo que sea nuestro.
Quiero pensar que lo que haremos no es solo el cierre de un proyecto, sino una forma de capturar lo que esta clase nos cambió. Una especie de testimonio sin palabras, como una carta escrita en ruido. Que al final, cuando todo esté hecho, podamos mirar atrás y entender, al menos por un segundo, que el caos también puede ser hogar.
El passat dia 5 de juny vam realitzar la presentació del projecte a l’Antic Escorxador de Badalona. El títol triat va ser “Ufff final: Més enllà del soroll”.
El dia va començar aviat i vam tenir feina a muntar tot l’espai, instal·lar la lona, els micròfons, altaveus i demés aparells. Vam assajar durant molta estona finsq ue es va fer l’hora de dinar. Aquest cop hi va haver pizza per tothom. Després vam tenir una estona d’esbarjo i després vam tornar a entrar a l’espai per fer un últim assaig abans de la presentació.
El públic va arribar, va anar entrant i un cop més en Haokai Jin va fer els honors com a mestre de ceremònies per presentar la vetllada.
En primer lloc el públic va poder fer una ullada als nostres quaderns i alguns dels dibuixos i onomatopeies que vam fer al llarg del curs i que estaven penjats formant un mural.
Al mig de l’espai, hi havia la lona amb la partitura visual que vam composar i els diferents objectes de foley que posteriorment faríem servir durant la performance.
L’Òscar, el Santi, el Saim i el Joan van fer un petit concert amb Ableton i la controladora MIDI amb sons pregravats i seguidament vam interpretar tots junts la partitura de la lona, amb les nostres veus i els diferents objectes que fèiem sonar.
En acabar la performance, el Kevin i l’Ivan van convidar al públic a interpretar-ne alguns fragments i després de contestar unes quantes preguntes vam donar per acabada la jornada.
Agraïm de tot cor als assistens per venir a compartir aquella tarda amb nosaltres. Us deixem a continuació unes quantes fotos de la presentació.
Durant el segon trimestre vam fer una tasca peculiar. El Lluc ens va assignar a cadascú una obra de vídeoart de la pàgina i arxiu online www.ubuweb.com.
La consigna era visionar aquestes obres i fer, simultàniament, una audiodescripció del que vèiem. En acabat, intercanviàvem aquestes descripcions d’àudio amb un company o companya i havíem d’il·lustrar i fer un petit vídeo animat a partir de la descripció que rebíem, sense veure el vídeo original.
A continuació teniu una petita mostra dels vídeos que van sortir. Podeu veure la resta de vídeos al següent enllaç, així com buscar l’original a ubuweb i comparar!
Què? Us esperàveu una sessió normal més? Doncs… sí! De fet, es tractarà d’una sessió, ja veureu, ja veureu… PERÒ, sabeu què? La particularitat que té aquest dia és que estem parlant de la “Sessió Oberta”.
Benvolguts i benvolgudes a l’entrada de la “Sessió Oberta” del Barres i Ones amb Laura Llaneli. Pels que no estigueu al cas, la Sessió oberta d’En Residència és una petita sessió on els alumnes del projecte presentem a tots els professors de l’institut, que desconeixen el projecte, els experiments que hem creat. Això va passar al dimarts 25 de febrer.
Tot va començar amb el dinar de pizzes que ens va convidar L’Afluent. No, això no és part de la sessió, però les pizzes van ser imprescindibles. Després d’aquesta delícia, vam dirigir-nos cap a la planta baixa del centre per preparar la sessió. No, això tampoc és part de la sessió, però també va ser important. Ara sí, comença l’entrada de professors. Primer va entrar 1, després 2 més, després un grupet… exponencialment començaven a sumar-se fins als més de 50 que van assistir. Exponencialment també va ser l’acumulació dels nervis per part de l’alumnat; havia arribat l’hora que tanta preparació havíem dedicat.
Llavors, les paraules de Laura Llaneli van començar a sortir. Va contextualitzar al professorat què era En Residència. Després, va aparèixer un alumne que era el presentador. Va donar les indicacions més que excel·lent. En el nostre cas, hem preparat 7 tallers que eren activitats que ens havia ensenyat la Laura. Com que ella és una artista sonora, totes les dinàmiques es basen en el so i l’escolta. Fent una mica de zoom, per exemple, teníem activitats d’escolta activa, interpretació d’onomatopeies o explorant el rang del volum amb crits. Ningú del professorat s’esperava que haurien d’actuar i aixecar-se de les seves cadires. No obstant això, ningú se’n va penedir: amb rialles gaudien totes les nostres joguines. L’èxit era culminant per la Sessió oberta.
Finalment, l’alumne presentador es va convertir en l’alumne tancador i va fer la cloenda, també amb moltes rialles pel seu divertit i fascinant guió.
Al principio, susurramos. Como si el aire nos pesara en la lengua, como si temblara en nuestras bocas la posibilidad de ser escuchados. El murmullo apenas rozaba los oídos, un roce fugaz, una sombra de voz. Porque así hablamos a veces, bajito, con miedo a que nunca nos escuchen, pero con más miedo a que lo hagan.
Luego vinieron los gritos. Primero tímidos, tropezando con la distancia, como quien no sabe si tiene derecho a ocupar espacio. La pared fue testigo de nuestros primeros intentos, un muro que no devolvía nada. Pero cuando nos acercamos, cuando el aire se rompió en alaridos, entendimos algo: gritamos aunque sea a una pared porque sentimos cosas, y a veces las guardamos tanto que se nos enquistan en la garganta hasta explotar.
Después nos vimos. Frente a frente, con las bocas abiertas en desafío, con las voces chocando como olas contra rocas. Y entonces nos reímos. La vergüenza se deshizo en el aire, el miedo se volvió un juego, y los gritos dejaron de ser un peso para convertirse en una celebración.
Al final, ya no susurramos, ya no gritamos: cantamos. Cantamos con la voz que antes escondimos, con la risa que antes nos mordimos. Dos canciones de bachata, un coro de cuerpos vibrando en la misma frecuencia. Y en ese instante, en ese último eco antes del silencio, el sonido fue nuestro, fue puro, fue libre.
Hola! Avui hem après a editar, i abans no teníem ni idea de tot això.
La Laura ens ha explicat pas a pas com havíem d’editar els àudios que vam gravar la sessió passada, dijous, al pati. Primer de tot, la Laura ens ha ajudat a descarregar l’Audacity, una aplicació per editar àudios. El primer que vam fer va ser arrossegar els àudios que més ens agradaven. De cada àudio vam agafar sons que estaven molt ben fets, i amb aquests àudios vam crear-ne un amb tots ells. Va ser molt interessant!
Després, una vegada vam tenir tots els àudios, vam descobrir un so molt divertit: tota la classe es va posar a riure. A més, vam editar un so que estava molt saturat per millorar-lo. Quan vam acabar, cadascun dels grups va començar a editar i provar l’aplicació. A la pròxima sessió, acabarem d’avançar els àudios per acabar la pràctica.
Avui, la Laura Llaneli ens ha explicat una nova pràctica molt interessant. Ens ha dit que havíem de baixar al pati amb micròfons per gravar un total de 15 sons diferents. Ens ha donat exemples, com ara sons aguts, sons greus, o altres tipus de sons que poguéssim trobar al nostre voltant. Hem estat aproximadament una hora explorant i enregistrant aquests sons pel pati.
Quan hem tornat a l’aula, ens hem descarregat una aplicació anomenada Audacity, que serveix per editar àudio. Amb aquesta eina, hem començat a editar els nostres sons i hem creat diverses composicions experimentals a partir del que havíem gravat.
