Mes: desembre de 2025

Aquest dijous 4 de desembre, en Pau i la Cèlia ens van proposar portar una obra d’art escollida per nosaltres. Cadascú la va haver d’ensenyar a la resta del grup i explicar per què l’havia triada.

Algunes de les obres que vam portar van ser La Mona Lisa, El crit, El flautista d’Hamelín, El vals, escultures de marbre, Un solo en l’aire de Joel O’Keeffe, una coreografia de Cortis o una fotografia familiar, entre d’altres.

Totes les obres eren molt personals: eren coses que ens agradaven a nosaltres. Això ens va fer adonar que no havíem pensat a portar cap obra que no ens agradés, i a partir d’aquí vam reflexionar sobre el fet que, encara que una cosa no ens agradi, igualment pot ser considerada art. També vam veure estils molt diferents i vam poder opinar sobre alguns d’ells.

Una de les obres que més ens va sorprendre va ser la fotografia familiar, ja que no ens esperàvem que algú en portés una. Però la sessió no va ser només això: a l’inici de la classe vam fer un joc anomenat El pistoler. El joc consistia que una persona es posava al mig d’un cercle i girava assenyalant amb el dit; quan s’aturava, la persona assenyalada i les dues del seu costat havien de dir el nom el més ràpid possible.

Per acabar la sessió, vam parlar sobre les diferents maneres d’afrontar una obra. Hi havia persones que se sentien més segures aprenent-se un guió, mentre que d’altres preferien improvisar. Amb el ball passava una cosa semblant: a algunes persones els agradaria fer un musical que inclogués ball, cant i altres disciplines.

El dijous 13/11/25 va ser la primera vegada que vam sortir fora de l’institut per fer activitats a l’aire lliure. Va ser un dia normal… Normal en el sentit que un altre cop quasi ningú havia esmorzat i teníem l’energia baixa, però emoció de començar un dia més. Vam començar al gimnàs, i de sobte el Pau diu “Anem al turó”.

Ens vam quedar parats durant cinc segons, no sé si era perquè tots anàvem mig adormits o per si no ens esperaven aquestes paraules. Encara no havíem flipat prou, perquè només posar un peu al turó el Pau va dir que havíem de fer una carrera fins a la creu que estava a dalt de tot. Molts van començar a remugar com avís, però vam pujar contents, i en el meu cas em vaig il·luminar i vaig córrer fins a dalt. I el premi? Arribar el primer i acabar exhaust. En un temps d’uns cinc minuts van arribar tots i ens vam posar en cercle. Va arribar la Cèlia, i començarem l’activitat. El Pau no sé què s’havia pres al matí, però ens va fer cridar. Va fer un exemple i vam esclatar a riure de què absurd que ens va semblar. En anar un per un teníem més vergonya, però quan ens vam deixar anar i semblarem bojos escapats d’un manicomi (en resum ens vam quedar a gust); va ser la millor activitat que vam fer el dijous.

Després vam haver de donar una volta pel parc per poder intentar retratar-lo (ho vam fer per grups). Un cop tots junts amb els esquemes, el Pau junt amb la Cèlia van demanar dos voluntaris per que s’amaguessin en alguna part del parc i amb els seus crits poder esbrinar on estaven. Uns quants es van assabentar i uns quants altres no. Va acabar d’una forma estranya perquè van desaparèixer, però va ser un gran dia.