El dijous 13/11/25 va ser la primera vegada que vam sortir fora de l’institut per fer activitats a l’aire lliure. Va ser un dia normal… Normal en el sentit que un altre cop quasi ningú havia esmorzat i teníem l’energia baixa, però emoció de començar un dia més. Vam començar al gimnàs, i de sobte el Pau diu “Anem al turó”.
Ens vam quedar parats durant cinc segons, no sé si era perquè tots anàvem mig adormits o per si no ens esperaven aquestes paraules. Encara no havíem flipat prou, perquè només posar un peu al turó el Pau va dir que havíem de fer una carrera fins a la creu que estava a dalt de tot. Molts van començar a remugar com avís, però vam pujar contents, i en el meu cas em vaig il·luminar i vaig córrer fins a dalt. I el premi? Arribar el primer i acabar exhaust. En un temps d’uns cinc minuts van arribar tots i ens vam posar en cercle. Va arribar la Cèlia, i començarem l’activitat. El Pau no sé què s’havia pres al matí, però ens va fer cridar. Va fer un exemple i vam esclatar a riure de què absurd que ens va semblar. En anar un per un teníem més vergonya, però quan ens vam deixar anar i semblarem bojos escapats d’un manicomi (en resum ens vam quedar a gust); va ser la millor activitat que vam fer el dijous.
Després vam haver de donar una volta pel parc per poder intentar retratar-lo (ho vam fer per grups). Un cop tots junts amb els esquemes, el Pau junt amb la Cèlia van demanar dos voluntaris per que s’amaguessin en alguna part del parc i amb els seus crits poder esbrinar on estaven. Uns quants es van assabentar i uns quants altres no. Va acabar d’una forma estranya perquè van desaparèixer, però va ser un gran dia.