Al parc, us proposem jugar a un petit joc. El joc és molt senzill. Una de les dues persones ha de tancar els ulls i ser dirigida per la persona que hi ha darrere. La persona que hi ha darrere taparà els ulls de l’altre. Així vam començar a experimentar sobre què passa quan tanquem els ulls i ens hem de moure.
Wanling Zhu
Jo parlaré sobre el joc que vam fer al parc de les glòries, el vam fer a partir d’una ‘’dansa’’ que vam veure al centre cívic Fort Pienc. A la dansa ballaven amb els ulls tancats, havien de confiar en els seus companys i desenvolupar els altres sentits per no xocar-se i poder anar coordinats. A mi em va agradar bastant, però el joc es basa en la confiança que tinguis amb la resta de companys i jo no en tenia gaire.
Júlia Aragón
Personalment aquella sensació de no poder veure res, d’estrès i també una mica de por, perquè sento com que no sé que estic fent o a on sóc, m’agobia bastant.
Amarena Bradossian
Per nosaltres, la sensació de caminar sense veure-hi és, sobretot, agobiant, però et fa pensar en les altres parts del cos a l’hora de fer-ho. Te n’adones que les altres parts del cós també hi són presents i són les que realment fan possible que et moguis, que sentis i toquis. També aprens a posar la teva plena confiança en el teu instint i en la persona que et guia.
Hem provat de tancar els ulls i apropar-nos a una paret a veure si podíem parar al temps correcte perquè no ens xoquéssim. Cada cop ho vam anar provant de diferents velocitats, espais, llocs i si és veritat que la majoria de cops paràvem abans d’arribar a tocar la paret. També si ens fixem en el que fèiem normalment posàvem el peu o la panxa primer per si xocàvem que no ens donéssim al cap (per por).
Noa Hermel, Martina Medina
Caminar sense veure és una sensació estranya i claustrofòbica, al no veure res t’has de deixar portar i confiar en aquella persona, o en el cas d’estar cec confiar en tu mateix o en el gos que et guia. Personalment penso que quedarte cec o ser cec, és més dur del que pensem. Necessites una ajuda i guiar-te per alguna cosa, com per exemple el só, el tacte, tot l’entorn en general. Això és el que transmetia la dansa de la sortida del dia 3 de març.
Veure a tres nois fent dansa a cegues, coordinats, guiant-se pel so, i pel tacte, és bastant sorprenent, a mi em va fer molta gràcia perquè mai havia vist una actuació d’aquest tipus.
Mireia Carvajal
Jo crec que s’ha de tenir confiança amb les altres persones, i molt més quan no hi veus, ja que si t’han d’ajudar i acompanyar algun lloc o qualsevol cosa, hem de confiar amb l’altre persona i també al treballar amb altre gent la coordinació és molt important.
Biel Navarra
Vam haver de confiar en la primera persona de la fila i en l’última. En l’última perquè era l’única que tenia els ulls oberts i donava les ordres, i en la primera persona, perquè, encara que no tingues els ulls oberts, era a la que tothom seguia, degut això, la confiança juga un paper molt important.
Romina Desante, María Igón
De vegades no ens adonem que sense el sentit de la vista no en som res. La nostra coordinació s’ens dificulta, fins que nosaltres mateixos tenim por de l’entorn que ens envolta, ja que ens costa de podem visualitzar-lo. Les persones cegues, per desgràcia, tenen aquest desavantatge que afavoreix, però, el desenvolupament dels altres sentits, sobretot el del tacte. Quan tanques els ulls pots percebre com l’atenció va dirigida als peus per poder detectar el lloc per on trepitges, enviant aquesta informació al cervell, per poder fer una petita imatge de per on camines. D’aquesta manera converteixes els nostres peus en ulls.
María Civit