Sessió de “Contaminació” a l’institut

Per fi ha arribat el dia!. Avui hem pogut compartir amb l’equip docent el nostre projecte artístic. Estàvem una mica nerviosos, però amb ganes de donar a conèixer la nostra experiència i les situacions viscudes al llarg d’aquest procés.

Fa setmanes que treballem en la nostra obra, un tub, el nostre tub. Aquest tub de set metros de llargada que ha servit de coartada per relacionar-nos, perquè passin coses entorn d’ell. Mentre -entre converses- revestíem aquella estructura amb paper, cola i blanc d’Espanya, veiem com anava creixent un vincle entre nosaltres i alhora, també amb l’objecte. Dia a dia hem vist com el tub prenia forma i potser també, anàvem canviant nosaltres amb ell.

A mesura que arribava el professorat al pati que hi ha davant del nostre taller, i sense més preàmbuls, els convidàvem a entrar i a recórrer -un a un-  amb les mans aquesta llarga peça, tancant el ulls i restant amatents a les senyals del tub (relleus, textures, formes…).

Seguidament, altres alumnes els han acompanyat a un espai del pati on es trobaven exposades fotografies del procés viscut durant aquest curs. També en un altre racó, voletejaven unes cortines de paper amb frases i reflexions recollides d’uns i d’altres.

Quan han acabat de recórrer els diferents espais i de llegir alguns articles del nostre bloc, ens hem anat seient en un gran cercle. La Julia Spínola, l’artista que ens acompanya, ha presentat breument el projecte i la Martina ha llegit una reflexió -que crec tots compartíem- sobre l’experiència d’aquests mesos.

“Per mi la classe d’art, és una pausa en el temps, on totes les meves capes protectores es desprenen de mi, i queda només l’interior a flor de pell….Respecte al tub sento com ressona repetides vegades. El seu so és ple, rítmic, present. Al posar-hi més capes es fa vulnerable a la nostra mà, però al deixar-lo dies i dies sol, la capa exterior s’endureix i el seu so creix. I creix…….Sentim el ritme, i treballem i parlem… i ja no som més que una capa més del tub, que quan hem passat dies sols, ens endurim i formem noves amistats, noves mirades, nous somriures. Som els encarregats d’una fàbrica que mai para de funcionar: la de voler crear”.  (Martina) 

Llavors hem convidat als professors i professores a explicar la seva experiència amb el tub. “L’he sentit com a alguna cosa orgànica..com si fos viu”, “era com entrar en un estat de calma, de desconnexió”, “era com recórrer la vida mateixa” … Junts hem conversat …d’una forma diferent que a l’aula, des d’una especial proximitat, marcada potser… per la força del tub.

Un tub, aquest tub

Després d’uns primers mesos d’aproximació al procés artístic, de canviar mirades, d’observació i experimentació compartida i de fer-nos un munt de preguntes, iniciem –amb molta expectació- un nou repte, la creació d’una obra col·lectiva. I per fer-ho hem trobat un nou espai de treball al soterrani només per a nosaltres.

“No semblava que estiguéssim al institut” (Marta Domingo)

“Hi havia una llum tènue que sortia de les finestres del sostre.” (Martina Almiron)

Comencem sense un objectiu concret, només amb una estructura en forma de tub. El tub serà l’excusa, el suport damunt el qual s’iniciarà el nostre procés creatiu.

“El tubo es una coartada para relacionarnos, para que ocurran coses… ese tubo es el río, el animal que tenemos en medio, hay que tocarlo por el vientre, ver como cede a nuestar mano y como vuelve a recuperar su forma… ” (Julia Espínola)

“Vam començar tallant una malla metàl·lica per fer uns tubs i després enllaçar-los . Vam crear un tub gegant d’uns 6 metros de llargada” (Soukayna Laghrissi)

“ La idea és que després hi posem cartró pedra” (Maia Giannakos)

En la segona sessió hem estant revestint el tub amb paper, cola i blanc d’espanya. Caldrà moltes capes per obtenir un suport resistent.

Mentre  treballem restem amatents a les senyals, als signes de la nostra ma damunt l’objecte, gestos que es dipositen damunt el tub, formes irregulars que s’insinuen i desperten la nostra atenció.

“Em pregunto que passarà quan posem la resta de materials…” (Kyle Benter)

Durant les sessions han anat passant coses… també jocs i rialles al voltant del tub.

“Coses que ens van ajudant a tenir una relació amb l’objecte” (Marta Domingo)

I tot sorgeix del fet d’estar junts i treballar plegats.

“Crec que si ens esforcem quedarà una obra molt xula” (Laura Delgado)

“No puc esperar a veure com quedarà al final” (Guillem Cadafalch)

Desaprendre per aprendre i evolucionar

Fa un temps que estem treballant amb la Julia, intentant crear un projecte col·lectiu  en el marc de l’art contemporani. Sovint ens consta saber on som… però mica en mica ens anem trobant. Veiem que per aprendre sovint cal desaprendre primer, alliberant així una miqueta la nostra ment i obrir-nos a nous plantejaments.

 “L’art contemporani és un nou concepte per a nosaltres però l’estem intentant entendre amb el nostre treball a classe. Creiem que estem evolucionant com artistes” (Núria, Martina, Laia, i Mei).

A partir d’unes idees o enunciats marcats per a Julia  treballem en un projecte col·lectiu. Ens vam dividir en grups i cadascun va haver de dissenyar un d’aquests objectes:

Un objecte que semblés tou però fors dur “ al principi ens va costar entendre i trobar un objecte que complís aquelles condicions, vam fer diferents propostes però al final ens vam quedar amb una, l’aigua”. Va ser així com van aparèixer marques d’aigua serrades en grans blocs de forespan. (Kayle, Nayara i Joan Joel )

Un objecte/escultura per deixar vora del mar. “Vam realitzar diferents objectes i ens vam adonar que treballant plegats podríem fer una composició entre tots ells força interessant, però estem trobant dificultats a l’hora de fer més grans les peces i buscar aquesta composició” ( Soukayna, Brittany i Daniel)

Un objecte que fos dur i tou al mateix temps  “Hem treballat amb estructures de  ceràmica i cotofluix, fent servir el filferro com element d’unió. Però encara estem en procés de crear la nostra obra” (Núria, Martina, Laia, i Mei).

Un fragment d’un objecte d’un passat llunyà.  “Ens va venir al cap una venus que vam veure al museu arqueològic  i vam començar a imaginar com seria una deessa del mar a la prehistòria, on l’hauríem trobat, quin fragment hauríem trobat. I així vam començar a fer diferents esbossos” ( Marta, Laura i Maia)

I un objecte d’un futur remot “Al principi ens costava….si era del futur l’objecte no havia estat creat…havíem d’imaginar com seria la societat del futur, ens venia al cap la imatge de ciutats molt controlades i contaminades. Després de moltes idees vam acabar optant per una mascara on camuflar.se “

Estem a mig camí d’alguna cosa que desconeixem però  intuïm engrescadora.

Anem a l’Espai 13 a veure “Vis” de Julia Spínola!

“Divendres 30 d’octubre vam anar a l’Espai 13 de la Fundació Miró. Estàvem molt emocionats perquè, per fi, després de dues setmanes intentant-ho ho vam aconseguir. Ens vam dividir en grups i mentre donàvem una volta per la Fundació Miró,  anàvem entrant en petit grup a l’Espai 13 on ens esperava la Júlia que ens va poder ensenyar la seva exposició” ( Mei i Ares).

L’espai era  diàfan i al voltant d’ell es distribuïen, quasi de forma imperceptible, variacions d’una mateix element escultòric, amb angles molt diferents i marcats per algun gest o petita  expressió gràfica .

 “ Vam trobar tres tubs de cartró sòlid ordenats al voltant d’un espai blanc on les obres ressaltaven i amb petits detalls, com taques de groc o verd que semblaven guiar el recorregut” ( Brittany i Nayeli)

Vam seure en rotllana en mig de la sala, semblava que aquella experiència formés part de l’exposició. Vam estar comentant  l’obra amb la Julia. Quin gust i privilegi poder gaudir d’una artista en l’entorn de la seva obra i poder-la comentar en directe.

Però també vam aprofitar per gaudir de l’obra de Miró.

“” Vaig sentir la força i la presencia que tenen el seus quadres, sobre tot quan els mires pausadament, sense intentar comprendre i captant tot el que és invisible” (Martina)

I per finalitzar vam passar també pel Museu Arqueològic. Va ser impressionat veure objectes de fa més de 5000 anys com ara una flauta o algunes escultures. Vam veure que malgrat els anys… potser no som tan diferents.

Ha estat un dia rodó, hem gaudit de l’art i de bona companyia.

Escalfant motors, per fi coneixem a la Julia Spínola!

Des de l’inici de curs -i abans de conèixer a la Julia- hem estat escalfant motors:

Ens hem aproximat a la paraula “creativitat” i plegats hem anat omplint la pissarra de les característiques que creiem té: innovació, esperit crític, sensibilitat, observació…

També hem estat treballant la “mirada” . Hem volgut dibuixar dos objectes una cadira i un paper arrugat . 

 “M’ha estat molt més difícil dibuixar un paper arrugat que una cadira, no sabia per on començar, suposo que perquè  la cadira ja la coneixia com objecte. Això m’ha fet veure que dibuixem  més allò que sabem dels objectes que no pas allò que veiem d’ells. He après que per dibuixar primer hem de saber mirar amb els nostres propis ulls”

I finalment, i amb moltes ganes, vam estar mirant una entrevista a l’artista que ens acompanyarà, la Julia Spínola. Vam intentar aproximar-nos al llenguatge de les seves obres:  L’ambigüitat, la relació entre gest i el moviment. Ens vam adonar que ens resultava difícil entendre el que planteja en el seu treball i amb la finalitat de conèixer-la millor vam decidir preparar entre tots i totes algunes preguntes per fer-li la propera sessió: Les teves obres sempre segueixen un recorregut? I sí és així tenen un final? Per què no treballes amb colors? Segueixes algun patró a l’hora de treballar?

I per fi, el dia 5 d’octubre vam conèixer la Julia i li vam poder fer totes les preguntes que havíem treballat. Ella ens va anar responent. 

“Ens va explicar la seva manera d’enfocar l’art.. i nosaltres anàvem dient també la nostra. Al final de la sessió ens va demanar que el proper dia portéssim un fragment d’una cançó que ens identifiqués. A la següent sessió les vam estar comentant i ella ho va aprofitar  per introduir temes clau  de l’art contemporani. Recordo que va dir que les ments obertes fan canviar i evolucionar l’art així com també l’art canvia les persones”.