Carolina Torres Topaga EN RESiDÈNCiA a l’Institut Sants

Una Experiència Educativa Viva: Diaris, Línies i Reflexions

La sessió d’avui amb els diaris va ser extraordinària. Per a molts dels participants, era la primera vegada que sostenien un diari físic; alguns ni tan sols sabien com obrir-lo. Al principi, va haver-hi comentaris com: “Ai, aquest està trencat”. Va ser un començament tan genuí que va saber a descobriment. Abans d’iniciar la classe pròpiament dita, vaig organitzar l’espai col·locant cada persona en un lloc separat, repartits per tota la sala. A cadascú se li va lliurar un full en blanc amb un objectiu clar: que responguessin individualment, sense “contaminar-se” —per dir-ho així— pels pensaments dels altres.

Les preguntes que vaig plantejar van ser profundes i personals:

*   Què m’agradaria ser de gran?

*   Què penso dels adults?

*   Què penso de mi?

*   Què penso de les dones? Tinc alguna referència femenina?

*   Què penso dels homes? Tinc alguna referència masculina?

*   Què penso sobre la humanitat?

*   Què penso de la meva generació?

*   Què sento que em falta veure? (Referint-me a allò que els pares o avis no els permeten veure).

Després d’aquesta reflexió individual, es va recollir tots els fulls. Aquest material és fascinant i dona per a molta anàlisi; són els pensaments crus d’ells sobre el món.

La Transformació de l’Espai amb Línies i Notícies

La següent fase va ser dinàmica i transformadora. Un a un, van anar entrant a l’espai. La seva primera missió va ser crear una línia a terra amb cinta de paper, modificant físicament el lloc. Després, jo els lliurava un diari. La seva tasca era triar una notícia, estudiar-la i apropiar-se’n. Va ser fascinant observar com, a mesura que cada persona entrava, l’espai es transformava amb les línies que generaven, creant una nova geografia plena de límits i camins.

L’Eco de les Notícies del Món

Cadascú va llegir en veu alta el títol de la seva notícia. La selecció va ser molt reveladora de la seva mirada:

• Alguns van triar anuncis publicitaris pensant que eren notícies, com la d’un influencer* famós a Instagram o el Black Friday d’Amazon.
•  Altres notícies van ser més convencionals, però les seves interpretacions van ser el més valuós. Es va parlar de Pedro Sánchez i el seu enviament de diners a Ucraïna: alguns es preguntaven “per què els dona tant?”, mentre que altres reflexionaven “què té de dolent si en tenim molt i els donem a qui no en té?”.
• També van sorgir temes com Trump i les seves relacions amb Veneçuela, Colòmbia i Mèxic, generant opinions sobre aquests personatges.
• Altres notícies tractaven sobre economia (Repsol), un homicidi, anime, un espai a Anglaterra i fins i tot històries locals de València.

Donar Vida a les Notícies: Cos i Moviment

La continuïtat de l’activitat va consistir a caminar per aquell espai intervingut, explorant els límits de les línies que ells mateixos havien creat, i fent servir diferents velocitats. Mentre caminaven, tots sostenien la seva notícia. Només hi va haver temps a treballar amb dues notícies en profunditat. La idea era passar pels títols i generar imatges corporals. Vàrem caminar, van crear una diagonal a l’espai (una tècnica que hem treballat amb *viewpoints*), i sobre aquesta línia es va llegir la notícia dels diners enviats a Ucraïna. A partir d’aquí, van crear un cànon sobre com es transfereixen els diners. Per a cada notícia, no només llegien el títol, sinó que construïen un gest representatiu. Així, vam acabar muntant petites escenetes. Inspirada per la sessió, i anticipant-me a la falta de temps, fins i tot vaig començar a muntar un petit fragment coreogràfic basat en els seus pensaments.

Reflexions Finals i Passos següents

Enregistro en àudio tot el que van dient constantment, perquè crec que aquí són els nostres temes centrals: Com ens afecten aquestes notícies? Què en pensem? Són veritat? No ho són? I, sobretot, és una finestra a com veuen ells el món i als adults. Les respostes inicials dels nois i noies són increïbles. N’hi ha que volen ser ballarina, policia, militar, advocat (però “sense estudiar”), o veterinari. Un d’ells, Kevin, va dir alguna cosa poderosa: “Jo no vull posar cap referent ni d’home ni de dona i, en tot cas, crec que si em posés algun referent d’home em posaria a mi mateix”. Tenim un camí molt interessant al davant. El bo és anar muntant des d’ara, fent servir el material que anem generant, i avançar una mica més cada dia.

“Estuvimos dos sesiones con Luis, el sustituto de Carolina, debido a que durante dos semanas se tuvo que ir por trabajo.

1ª sesión:Estuvimos bailando Tarantela Napolitana y reiniciamos la actividad de cada gesto por cada nombre,movernos por el escenario con música y cuando Luis aplaudía hacíamos un movimiento que nos había enseñado previamente y por último con un compañero hacíamos de espejo en tres niveles de altura.

2ª sesión:En la segunda sesión yo no pude hacer mucho debido a una lesión,pero igual junto a dos compañeros salimos a decir una noticia y por último cada uno con los ojos cerrados describimos nuestras habitaciones con grupos de tres»

Joan Manel  

“Fueron dos sesiones muy divertidas y movidas. Nos enseñó a bailar con  coordinación y equilibrio. A tomarnos en serio el teatro, a expresar las cosas sin palabras. Nos enseñó diferentes bailes, por ejemplo un baile con la canción de la Tarantela, una canción procedente de Italia. A como seguir el ritmo y compás de la música, sin adelantarse ni retrasarse; a ir todo/as igual/es. Juegos a diferentes juegos, por ejemplo, el juego del espejo, que es básicamente, copiar lo que hace la persona ( tu pareja) que tienes enfrente. Jugamos a mantener el equilibrio con una moneda en cada mano, sin que cayera, y a un  juego de enseñar lo que había en tu habitación sin hablar. Yo, sinceramente, me lo pasé muy bien, me reí mucho con mis compañero/as».

Elna

«LA SEGUNDA SESIÓN CON LUIS FUE MUY DIVERTIDA, ME GUSTÓ PORQUE FUE DINÁMICA, CON MUCHA ACTIVIDAD FÍSICA Y PRAC TICAMOS EQUILIBRIO CON  MONEDAS Y TAMBIÉN HICIMOS TARANTELA  NAPOLITANA».

Jean Carlo

“Primera sesión

Para comenzar, el primer día, nos presentaron a Carolina, la dramaturga que estará a lo largo del año con nosotros en este proyecto. Después nos subimos al escenario del teatro, Carolina hizo una pose para representar su nombre y todos nosotros tuvimos que hacerlo igual. Luego, todos continuamos haciendo la pose de nuestro nombre, tuvimos que repetir la de todos consecutivamente. Fue bastante cansado tirarse al suelo (porque en algunos nombres nos teníamos que tirar al suelo), fue divertido, como educación física, pero más dinámica.

Después, tuvimos que movernos por el espacio del teatro, Carolina marcaba las velocidades (1,2,3,4,5) y dependiendo de la velocidad tenías que moverte más rápido aunque era un lío con todo el mundo corriendo.

Por último, hicimos grupos y tuvimos que crear gestos con poses, enseñarlo a los demás y responder con gestos a otros grupos cuando Carolina lo decía.

Segunda sesión:

En la segunda sesión, tuvimos que volver a repetir las poses de los nombres, no queríamos porque era muy cansado,  pero se hizo. Luego, volvimos a repetir las velocidades, movernos al ritmo del número. 

Seguidamente, hicimos un nuevo ejercicio, teníamos que decir números del uno al veinte, no podíamos repetir ni coordinarnos, solo escuchar. Nos equivocamos bastante y era frustrante si alguien se equivocaba y faltaba poco. Al final nos dividieron en dos grupos y fue más fácil, pero nos equivocamos. No lo conseguimos pero fue interesante.

Después, hicimos otro ejercicio , teníamos que coordinarnos entre todos y hacer distintas formas, líneas y círculos sin hablar ni hacer señas, esto sí que lo conseguimos.

Por último, y de forma tonta, nos hicieron reír, reírse por el tono, de más débil a más denso, lo repetimos y repetimos y era demasiado divertido, no parábamos de reír porque algunos tenían risas graciosas, fue una pasada, a mí me encantó. 

En mi opinión, con las sesiones que llevamos es que este proyecto me parece bastante divertido, ya que aprendo a expresarme de una forma nueva y a relacionarme con más gente. Además, los ejercicios a veces pueden ser un poco aburridos al principio pero te enseñan cosas. Este proyecto me encanta y me alegra haber sido escogida para hacerlo”.

La primera sesión pues sí que me gustó, pero me hubiera  gustado más comenzar de forma más tranquila porque fue muy rápido, pero la verdad es que estuvo bien y además fue divertida. De las dos sesiones la que más me ha gustado ha sido la segunda porque hicimos algo diferente: provocar la risa y hacer un ritmo con la manos y también lo de hacer en grupo las figuras.

En mi opinión, la segunda sesión fue mejor, aunque creo que haremos más cosas.

La verdad es que fue divertido y entretenido y para mí lo de trabajo en grupo estuvo muy bien porque así pudimos conocernos más, etc. Creo que la próxima sesión será mejor.”

Asthrid Anahy Pastrana

«SESIÓN PRIMERA:

Yo creo que la primera sesión fue muy interesante y todos nos divertimos. Al principio estábamos un poco dispersos y no nos escuchábamos mucho, pero pienso que durante la clase mejoramos y obtuvimos un buen resultado final.    

Al principio pensaba que empezaríamos hablando de qué obra representaríamos, en cambio, hicimos gestos de acciones que habíamos hecho ese día, diciendo nuestro nombre, para hacer una secuencia. La sesión fue muy dinámica, pero al final acabamos todos un poco fatigados porque hicimos muchas actividades físicas.

SESIÓN SEGUNDA:

En la segunda sesión venía preparado y un poco sabiendo qué hacer, aunque me lo pase muy bien, creo que la sesión podría haber sido un poco diferente a la primera y así aprender cosas nuevas».

Martín Candela

La primera sessió de novembre es va articular en tres blocs de treball.
En el primer, els grups, a partir de gestos, van explorar la coordinació de les veus i la escolta col·lectiva a través d’un experiment d’“orquestra grupal”, on dues o tres persones assumien el rol de suposades directores.

En el segon moment, vam treballar la dinàmica de la màquina, un exercici en què cada gest anava generant una cadena de moviments, inspirada en diverses temàtiques i ritmes proposats pel grup.

Finalment, amb trossos de tela i mocadors, es van crear accions corporals que donaven vida als objectes, cosa que ha permet interaccions espontànies i les primeres formes d’improvisació col·lectiva.

En aquests tres blocs hem observat com el grup continua configurant petites relacions i complicitats. A vegades costa mantenir l’escolta i el seguiment de totes les accions, però, al mateix temps, cada cop hi ha més persones que s’atreveixen a improvisar, generar gestos propis i crear moviments i coreografies que ja comencen a donar fruits visibles.

Sessió segona novembre: Explorant els imaginaris del feminisme i el masclisme a través del cos i la imatge

Avui hem viscut una experiència molt interessant a classe. Hem començat el dia amb una sessió d’estiraments, movent-nos amb música i caminant per l’espai per activar els nostres cossos. Després, la proposta era tornar a les imatges i a les fotografies a partir de diverses temàtiques.

Hem preparat una llista de paraules per treballar: infància, joventut, pubertat, edat adulta, obert, tancat, Espanya, Palestina… i, més endavant, hem entrat en qüestions de gènere: home, dona, masclisme, femení, masculí, feminisme.

El més interessant ha estat observar quins imaginaris o percepcions tenim cadascun i cadascuna de nosaltres sobre aquests conceptes. Primer hem creat imatges individuals i després en grups, on cada grup havia de representar un tema concret: el femení, el masculí, el feminisme i el masclisme.Un cop fetes, les hem comentat totes plegades: què volien expressar? Reflectien realment el que és el feminisme o el masclisme? Finalment, hem creat una imatge col·lectiva que unia aquests dos grans temes.

El resultat ha estat sorprenent. Quan representàvem el masclisme, molts homes es mostraven còmodes adoptant actituds de poder, mentre que moltes dones apareixien en posicions de submissió. En canvi, en el moment de representar el feminisme, hi havia més dificultat: alguns homes es posaven a terra com si les dones els anessin a colpejar, o les mateixes dones adoptaven actituds més agressives. A partir d’això, hem pogut parlar de com interpretem amb el cos una paraula o un sentiment, i de com sovint projectem en l’altre allò que ens costa veure en nosaltres mateixos i mateixes.

Després de l’exercici, hem conversat amb les professores. Hem coincidit que és fonamental que totes i tots reflexionem i investiguem què volen dir realment aquests conceptes. Moltes persones, per exemple, encara associen el feminisme amb l’“extremisme” o amb el terme “feminazi”.

Aquesta sessió ha estat, sens dubte, molt productiva. Hem generat materials i reflexions valuoses per continuar explorant els imaginaris corporals i socials que tenim sobre el feminisme i el masclisme, i per entendre com aquests es manifesten, sovint de manera inconscient, en els nostres gestos, postures i emocions.

La primera sessió de la residència va anar força bé i va estar plena d’emoció. Som un grup d’unes dinou persones joves que vam prendre l’escenari i vam fer diversos exercicis col·lectius de reconeixement del grup. Bàsicament, cada persona va escollir un gest que la definia i un nom, i a partir d’aquí es van desenvolupar diferents coreografies i dinàmiques per trencar el gel i, alhora, començar a treballar amb el cos.

La segona sessió va explorar la dramatúrgia de l’espai, treballant amb línies, cercles i composicions que ajudin els alumnes a situar-se i relacionar-se dins del grup. L’objectiu principal era que aprenguessin a escoltar-se i observar-se mútuament, fomentant la connexió entre tots. També vàrem fer jocs rítmics i exercicis de coordinació, pensats per reforçar l’atenció i la col·laboració. Aquests moments van ser claus perquè cada alumne pogués sentir-se part del grup i comprendre la importància d’escoltar i respectar els altres.

Finalment,  es van fer  exercicis de confiança que van posar de manifest com la connexió i l’escolta són essencials per treballar en equip. Tot i algunes dificultats inicials, els estudiants van mostrar una millora notable en la seva capacitat de cooperar i connectar-se entre ells respecte a la sessió anterior.

Carolina Torres Topaga ja ha iniciat el procés de creació EN RESiDÈNCiA a l’Institut Sants (Sants, Barcelona). En aquest blog podreu seguir els moments clau d’un procés obert, amb un final no predefinit. Fins molt aviat!!

Proposta inicial de treball

Com sortir de tanta virtualitat i tornar al temps real?
Aquest procés creatiu és una invitació a tancar pestanyes mentals i obrir el cos al present. A través del teatre, la performance i l’ús crític de la càmera, explorarem el nostre ritme intern —aquell que no busca likes, sinó connexió real.

Un laboratori per a joves on la identitat es construeix des del cos, la paraula i l’acció. Sense filtres ni scroll infinit: amb pell, veu i carrer. Una experiència col·lectiva per habitar el present amb intensitat i consciència. Posarem el cos en joc per pensar-nos des del desig, el gènere, la memòria i l’error. Sortirem al carrer per convertir el quotidià en un acte poètic i polític. Ens mirarem amb uns altres ulls —més propers, més nostres.

---

Eixos de treball

Explorarem el cos com a interfície real, més enllà de la pantalla, i l’espai —aula, plaça o carrer— com a territori d’expressió. Habitem un temps expandit, sense scroll, on l’acció escènica es construeix des de l’espontaneïtat, l’error i la trobada.

La imatge i el relat de nosaltres mateixes seran també un camp d’experimentació: com ens veiem, com ens expliquem. Al llarg del procés creatiu, activarem accions performatives a l’espai públic, des de l’àmbit íntim fins al col·lectiu. Ens preguntarem què vol dir ocupar el carrer amb el cos, com es llegeix una acció i si la performance pot ser protesta, joc o cura.