22 de gener. “Contaminant” el claustre de professors de l’Alzina!

Per fi va arribar el moment. Nervis, molts nervis, perquè no era només que havíem de parlar davant d’un munt de persones, sinó que tots eren professors, allò estava ple de professors! Tants eren els nervis que ens vam equivocar i no vam saber gravar l’inici (quin greu ens sap!), la presentació que la nostra directora, la Isabel, va fer de l’acte i dels representants de l’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona), en Carles Giner, l’Anna Pentinat i l’Elisa Díez, així com del nostre mediador, el Víctor Muñoz, de la Sala Beckett. Tanmateix, la Isabel ha tingut avui la gentilesa de deixar-nos aquestes paraules:

Isabel Balaguer, directora de l’IES L’Alzina.

A continuació, teniu les intervencions del Víctor, i del Marc Artigau, el nostre artista en residència a l’Alzina:

En Víctor Muñoz i el Marc Artigau.

Després, el Sebas, la Xiaoyu, la Kaixin i la Laura van llegir els seus textos:

El Sebas,, la Xiaoyu, la Kaixin i la Laura (per ordre d’intervenció).

Jo sóc una de les persones que llegeix i al principi estava bastant nerviosa perquè havia de llegir davant de tots els professors de l’Institut, unes 50 persones allà, però era diferent perquè davant de 50 companys no és el mateix. Així que em vaig permetre posar-me tan nerviosa, però això ho havia de canviar quan llegís. A l’hora de llegir mica en mica se’m va treure la vergonya i els nervis, i sobretot no vaig perdre el ritme en el que anava llegint. Personalment crec que el claustre va anar bastant bé, per no dir molt bé. Espero i crec que els professors van tenir una bona impressió del que és Creadors en Residència i vam tenir comentaris d’ells molt positius. (Laura Martí)

Per motius personals, a la Jana li va ser impossible a última hora assistir a l’acte. Aquí en teniu, no obstant, les lectures que va fer del seu text durant els assajos:

La Jana.
La Jana.

I per finalitzar, en Marc va voler mostrar al claustre un exemple de les moltes dinàmiques que fem amb ell els dilluns a la Sala Garcilaso:

La Clara, la Marina, la Mara, la Hui, la Carlota, el Quique, el Jordi, la Laia, la Laura, el Sebas, l’Ivan, la Xiaoyu i la Kaixin (d’esquerra a dreta).
La Clara, la Marina, la Mara, la Hui, la Carlota, el Quique, el Jordi, la Laia, la Laura, el Sebas, l’Ivan, la Xiaoyu i la Kaixin. (Faltaven, per diferents motius, la Jana, la Ramadeep, el Kolna, el Cristian, l’Alen, l’Estefany i l’Adri. Però haguessin volgut ser-hi!)

Aquell dia estava una mica nerviós perquè estava veient tots els professors i havia de llegir. (Sebastián López)

Aquesta va ser per a mi l’activitat més especial que hem fet fins ara. Tot i que jo no vaig llegir, només al fer la dinàmica em vaig posar nerviós. El fet d’estar davant de tot el claustre de prfessors és impactant, ja que normalment ets tu qui els escoltes a ells. Va ser una bona prova, ja que va ser el nostre primer públic de veritat i crec que tots ens vam posar nerviosos. És important en el teatre controlar bé els nervis i que no t’afectin negativament. (Jordi Aragall)

El dimecres 22 de gener per la tarda vam anar a mostrar i explicar breument l’optativa de creadors en residència als professors de l’institut. Trobo que està bé que ho expliquem ja que és la primera vegada que es fa i no saben de què va aquesta optativa. El Marc va explicar una mica el que tenia pensat fer amb nosaltres i com ho faria; després alguns dels nostres companys van llegir un dels seus textos, ho van fer molt bé. I finalment vam fer la dinàmica del telèfon amb mímica davant dels professors. Va fer bastant vergonya però que tinguésim públic ens prepara pel que farem a final de curs. (Marina Giménez)

Aquell dia es tractava de presentar l’optativa i ensenyar davant del professors el que fem. Jo no havia de llegir i no vaig passar vergonya. Al fer la dinàmica tampoc em sentia nerviosa ni amb vergonya, no sé per què la gent si. Ens va sortir prou bé en realitat i alguns professors ens van felicitar i ens van dir que era un molt bona optativa i que els hi agradava que haguéssim fet allò. (Laia Herrero)

Això va ser a l’institut quan es van reunir tots els profes de l’institut per a que els expliquéssim el que fem en aquesta optativa. I va ser molt divertit i nerviós. (Ramandeep Kaur)

Feia impressió estar davant de tantes persones que eren els professors i sense saber el que el Marc ens faria fer. Després ens va dir que féssim el joc del telèfon amb mimica, i ens va posar una acció molt difícil i poca gent la va entendre. Va ser divertit. (Carlota Enseñat)

Els meus companys van assistir al claustre fent una petita lectura que, per cert, era molt bonica. (Kolna Smith)

Teníamos que venir por la tarde  a “Institut Alzina “ para enseñar a los otros profesores de la Alzina lo que hacíamos en “Creadors en residència”. Estábamos casi todos, algunos faltaron por x razones. Estaba muy nerviosa ya que estaba delante de todos los profesores del Alzina, había muchos profesores que no conocía y a algunos sí.  Había 5 compañeros que tenían que leer alguna de las redacciones delante de los profesores, pero una de ellas no había venido y realmente me hubiera gustado que los profesores hubieran podido oír su redacción, ya que hablaba de su abuela. (Hui Wang)

El 22 de gener vam anar a la reunió del claustre de l’Alzina a compartir la nostra optativa. El Marc els va començar a explicar una mica en que consistia, i 5 nens van llegir textos davant de tot el professorat. Després, el Marc va improvitzar una activitat molt dinàmica per fer davant de tots els professors. Era una activitat que potser coneixeu com el telèfon. La primera persona pensava un verb, substantiu o el que fos. Aleshores ho expressava en mímica al següent. Al final l’última persona havia d’endevinar quin concepte havia representat la primera persona. Feia bastant vergonya fer el tonto davant de tots els professors, imposa molt. Però en realitat em va fer molta gràcia veure tots els professors juntets, parlant entre ells. Aquesta activitat em va resultar molt divertida i agradable. (Ivan Egido)

Aquell dia m’ho he passat molt bé amb l’ajuda del Marc, de la Marta i de l’Alejandro. Ells em van dir que respirés una mica, i va passar tot bé. Al principi, quan estava davant del públic, de tots els professors i les professores i la directora, estava més nerviosa, però quan va passar 1-2 minuts, ja no estava tan nerviosa.
He parlat de respiració, és molt divertit, no és una dinàmica amb el Marc, és una feina que sempre fem amb la meva professora Marta, en la última classe del dimecres. I en aquell dia, abans d’anar al claustre, també l’hem fet a l’última hora, i jo respirava i em relaxava, i per tant, no estava tan nerviosa.
(Kaixin Ji)

Assaig de la contaminació a l’Alzina

Només faltaven dos dies per a que presentéssim a l’institut una part del que estàvem fent amb el Marc, de manera que vam dedicar gran part de la jornada a preparar l’esdeveniment. Cinc voluntaris, la Jana, la Xiaoyu, la Kaixin, el Sebas i la Laura, es van postular per llegir els textos que el Marc havia triat d’entre els que havíem anat escrivint durant tots aquests mesos.

La Xaioyu.
La Xiaoyu.
La Kaixin.
La Kaixin.

Aquell dia estava molt nerviosa , però al final m’ho he passat bé, els professors estaven molt contents i a tothom li ha agradat. Després el Marc va posar una dinàmica divertida, una persona presenta una acció, una paraula, o una frase curta que li ha dit el Marc. No podem fer servir cap paraula, i hem de dir què és. (Kaixin Ji)

El Sebas.

Fue entretenido aunque no había puesto puntuación porque Alejandro me dijo que no (!) importaba, y aparte tuve que vocalizar. (Sebastián López)

Esta actividad solo la pudieron hacer unos cuantos. Tenían que leer un texto que después iban a leer a los profesores. Mientras Sebas estaba leyendo, no vocalizaba y no ponía pausas en la lectura, entonces Marc le hizo ponerse un boli en la boca a Sebas para que vocalizase mejor. Solo ponerse el boli empezó a leer y fue muy gracioso porque al principio le costó un poco. Era muy gracioso pero al final resultó muy eficaz el método del boli porque Sebas consiguió leer súper bien el texto y se le entendió muy bien. (Adrián Brosel)

El Sebas.
La Laura.

Aquí estàvem assajant perquè passats dos dies teníem el claustre de professors i jo voluntàriament volia llegir i explicar o parlar d’alguna cosa sobre aquesta optativa. Personalment a l’hora de llegir m’expresso bé amb un to proporcional a on som i faig la puntuació. Tot i així, si hi ha alguna cosa que he de millorar o el Marc em fa un comentari, ho intento canviar i fer-ho el millor possible perquè s’entengui encara millor i així anar aprenent dels meus errors. (Laura Martí)

Quan llegim textos amb el Marc és guai. Aquest cop però no eren històries ni coses així, eren uns textos triats pel Marc sobre què ens semblava l’optativa perquè havíem de presentar-ho davant de tot el claustre de profes! Al principi hi havia gent que no volia llegir davant de tothom, però, si no ho feien allà davant dels companys, ho havien de fer davant del claustre així que… A mi no em va fer molta vergonya fer-ho davant dels professors però va haver-hi gent que sí. (Laia Herrero)

Aquesta activitat la van fer poques persones. Era la sessió abans de la presentació de l’assignatura al claustre de l’Alzina, la nostra escola. Uns quants alumnes havien de llegir uns textos als professors, cosa difícil, i per tant ho vam assajar la sessió abans.
Hi havia gent que no vocalitzava suficient, i el Marc Artigau, els va fer llegir-ho amb un bolígraf a la boca. Al principi semblava una tonteria i ens feia gràcia, però al final vam veure que funcionava, i quan li treia el bolígraf, ho feia millor que abans.
(Ivan Egido)

Crec que les persones que van llegir ho van fer molt bé; a mi m’hagués costat molt llegir davant de tots els professors, m’hagués posat molt nerviosa. Em va agradar el truc que ens va ensenyar el Marc de posar el dit a la boca i intentar parlar així per aprendre a vocalitzar millor. (Carlota Enseñat)

No vaig poder asisstir però, per el que he vist, crec que els meus companys ho van fer molt bé i espero que ho segueixin fent així. (Kolna Smith)

Després de tota aquesta feinada, plena de nervis, en Marc ens va proposar una altra dinàmica: deia una paraula o expressió a cau d’orella a un de nosaltres i, a continuació, aquest havia de representar-la amb gestos. Aquí en teniu una mostra:

La Ramandeep.
La Clara.
La Marina.

Aquí, depenent de com s’expressés la persona i com entengués el que li deia el Marc, era més difícil o menys; tot i així molt fàcil no era. Ens posem intensos al no saber què representa el nostre company o la nostra companya. Majoritàriament totes van ser dites per un altre company i guanyava el grup qui adivinés totes correctament del seu grup. (Laura Martí)

Aquell dia va ser més calmat ja que ens vam dedicar casi tota la classe a escoltar els nostres companys, que llegirien el proper dimecres davant del claustre de professors. Admiro molt la valentia que han tingut al atrevir-se a fer això; jo no podria, em faria molta vergonya. Vaig trobar força interessants els consells per llegir millor del Marc. (Marina Giménez)

Diverses dinàmiques

No escoltar o, el que és el mateix, escoltar distretament, és com donar l’esquena a algú que ens demana un favor. Pierre Sansot.

Aquell dia, al començament, vam alternar el joc de la construcció d’una història entre tots amb la dinàmica dels números. Com sempre, allò no tan fàcil ni habitual: silenci, concentració, escolta…

Construcció d’una història entre tots.

Va ser difícil perquè, quan un començava a parlar, no sabies si un altre també diria alguna cosa, però va ser divertit. (Carlota Enseñat)

Dinàmica dels números.

Dins d’aquestes diverses dinàmiques que fem, hi ha una que a mi m’agrada molt. És aquella en que sense veure’ns, hem de comtar tots fins a 10. Comença una persona, llavors algú altre ha de dir dos i així fins a deu. Costa perquè no ens veiem i no estem al cap dels altres, no podem saber si està pensant en dir el número. Tot  i que costi, a mi, no sé per què, m’agrada! (Laia Herrero)

Aquesta dinàmica consisteix en comptar fins a deu, de manera escalonada entre un grup de gent. Tot i que no és l’exercici més complicat que hem realitzat fins al moment, és mes díficil del que sembla, ja que molts cops dos jugadors deien el número alhora. Una de les claus per aconseguir l’objectiu era dir els números amb espai pel mig, ja que així es menys probable que coincideixin dos jugadors. A mi em va semblar divertit aquest joc, tot i que no crec que serveixi molt per millorar en el teatre. (Jordi Aragall)

En aquesta activitat havíem de numerar-nos (tots els membres del grup) sense interrompre’ns uns als altres. Per complicar-ho més, al final ho vam fer d’esquena, el que encara era més complicat, ja que no podies fixar-te en si els altres anaven a parlar o no. Aquesta dinàmica precisament no és una de les més entretingudes, però és més difícil del que sembla. (Clara Ferrarons)

Construcció d’una història entre tots.
Dinàmica dels números.

Esta actividad consiste en que nos tenemos que poner en circulo y de espaldas para no saber quién va ha empezar a hablar. Después, sin pisarnos al hablar, tenemos que decir los números hasta el 10 o hasta el que quieras. Si decimos el mismo o lo decimos a la vez, tenemos que empezar desde el principio. (Mara Solé)

Construcció d’una història entre tots.

Encara que no vaig ser a classe, sembla una activitat creativa. De les dinàmiques que he llegit la que en sembla més curiosa és la de crear una història sense trepitjar la paraula a ningú. De segur que sortiríem unes històries molt divertides. (Estefany Padilla)

Construcció d’una història entre tots.

La construcció d’una història entre tots és molt divertit, però jo he participat només una mica perquè no sé què he de dir i per tant només he dit una frase curta o una paraula. La dinàmica dels números és més divertida, jo sempre vaig dir el número 4, perquè m’agrada aquest número, no és el meu número preferit però m’agrada. I després uns dels meus companys va presentar una petita història sense veu. I ens expliquem de què tracta l’història. És molt divertit. (Kaixin Ji)

Després, en Marc ens va proposar una altra dinàmica: un de nosaltres havia de representar una breu història sense paraules a una única persona (la resta no podíem mirar). A continuació, aquesta persona privilegiada havia de representar-nos a la resta el que havia entès. Més tard, els “espectadors” explicaven què creien que havien copsat de tot plegat, i finalment, el primer actor ens explicava el que havia volgut transmetre.

El Sebas i la Laura.

Sincerament em va costar una mica endevinar el que el Sebas em volia transmetre, i a mi també em va semblar complicat fer-ho al contrari, igual que a molta gent també li és difícil expressar-se d’una o d’altres maneres. L’activitat va estar bé, no és de les millors però no avorreix o no arriba al punt de dir: “què està dient ara aquest home?”. (Laura Martí)

Les diferents interpretacions: la de l’Adri, la Jana, la Clara, la Laura, i finalment la del propi Sebas.
La Ramandeep i el Jordi, i les interpretacions de la Clara i la Carlota.

Hem fet moltes dinàmiques, algunes són molt semblants i hi han d’altres que no. La majoria ens ajuden a perdre la vergonya però també ens ensenyen a saber-nos escoltar i a comunicar-nos amb símbols en lloc de paraules. A mi una de les dinàmiques que m’agrada més és la d’explicar històries entre tots nosaltres. (Marina Giménez)

Siempre que hacemos ese juego es complicado saber cuándo dirán el próximo número, para no decirlo a la vez; una vez has dicho un número, te callas. El problema viene cuando ya nadie habla y reaccionan dos de golpe. (Sebastián López)

Totes les dinàmiques van estar molt bé, però la que més em va agradar va ser la de construir una història entre tots, perquè tenies que estar atent a tot perquè, si ens trepitjavem, havíem de tornar a començar. (Quique Pons)

Aquest exercici és un dels que més m’agraden. És molt senzill i fàcil de realitzar. Tracta de posar-se en rotllana mirant a l’exterior sense veure’ns entre nosaltres. L’objectiu és contar fins a 10, per ordre i una persona només pot dir un número, per tant és més difícil del que sembla. Si dos persones diuen el mateix número, s’ha de tornar a començar, fins a arribar a 10 consecutivament. Em va agradar molt, i és una activitat molt amena. (Ivan Egido)

L’activitat que vam fer aquell dia va ser molt divertida, em va agradar molt. Però era una miqueta difícil perquè cadascú havia de dir una cosa en ordre, però a vegades havia gent que parlava alhora i havíem de començar una altra vegada, però era interessant. (Ramandeep Kaur)

Me puse algo nerviosa con esto, porque no suelo prestar mucha atención a los sonidos de mi alrededor, y mucho menos a los que dicen personas que no conozco. Pero al final resultó ser muy divertido. Al menos no es tan escalofriante como cuando alguien de repente te empieza a hablar en un espacio cerrado a oscuras, mientras que pensabas que no había nadie más. (Xiaoyu Liu)

Formes de vel…

Estan cecs. Només veuen imatges (Mahmoūd Shabistari, poeta persa sufí del s. XIV. Gràcies a Toni Serra/Abu Ali).

Ens diu el poeta i filòsof llatí Tit Lucreci Car (s. I aC) que “el tacte, pels sagrats genis dels déus, és el sentit del cos” (tactus, pro divum numina sancta, corporis est sensus), és a dir, que el tacte és el sentit per excel.lència (segons la seva concepció atòmica de la Realitat). Doncs bé, en Marc ens va proposar un vell i sensual joc: tractar de reconèixer l’altre únicament a través del tacte, amb els ulls embenats: només podíem tocar la mà i el braç de tres voluntaris, en una primera ronda; i els seus caps, en la segona. Aquí en teniu un exemple:

Les mans (i l’enteniment) del Kolna consideren que la Ramandeep és la Kaixin, que el Jordi és el Quique i, finalment, que l’Adri és l’Adri.

L’activitat que us explicaré a continuació em va semblar molt amena i curiosa. El Marc triava una persona, que es taparia els ulls. Sense que la persona que es tapa els ulls ho escolti, tria 3 persones més. La persona amb els ulls tapats haurà d’endevinar quines persones té al davant, tocant-li la mà, el pel i la cara. Era molt curiós com la persona endevinava qui tenia davant, no és amb la presència, sinó tocant-li la mà. Quan la persona fallava, se’m feia molt graciós, no sé per què. (Ivan Egido)

Este juego consiste en que uno se tapa los ojos y otros tres se ponen delante de él. El que tiene los ojos vendados tiene que adivinar quiénes son las tres personas, solo con tocarle las manos y la cara. El que tiene los ojos vendados les toca las manos y dice el nombre del que cree que es; luego les toca la cara y puede decir a la misma persona que antes o cambiar de persona. Después de decir los tres nombres se destapa los ojos y ve a las personas: puede que haya adivinado a todos, a algunos o a nadie. (Mara Solé)

Esta actividad  es muy interesante  porque consistía en taparse los ojos  con un velo y a continuación se presentaban tres personas delante de ti. Tú habías de adivinar el nombre de las tres personas. Con solo tocar las manos y después la cara y el cabello. Fui la segunda persona, y única en acertar el nombre de las tres personas. Al acabar los compañeros me miraban raro porque pude averiguar el nombre de las tres personas sin mirar. En el momento en que me pusieron el velo me sentí nerviosa ya que no miraba nada. Luego al quitarme el velo me quedé sorprendida al saber que lo había adivinado. En mi opinión es un juego curioso, intrigante y divertido . Y no me importaría volver a jugarlo. (Estefany Padilla)

Aquesta activitat està bé, m’ha agradat. L’Estefany és una persona increïble, perquè va encertar les tres persones que li va posar el Marc. Crec recordar que eren l’Ivan, la Laura i jo. Va dir tots bé! Després vam jugar a allò que diem “cuarto oscuro”. M’agrada molt, no sé per què, però crec que és com el joc de l’escondite, però sense llum i és divertit. (Kaixin Ji)


En aquesta activitat em vaig posar nerviosa perquè sincerament no em va agradar gaire que em toquessin la cara ja que em va fer sentir una mica incòmode. Encara i així em va semblar curiós que em diguessin que era la Mara ja que crec que no ens assemblem en res.
 (Jana Rodrigo)

Era difícil saber qui era només tocant la mà de la persona, i a la gent li costava endevinar qui era, però al tocar el cabell o la cara ja era més fàcil, i els hi costava menys. Quan el Sebastián em va tocar la mà, em van entrar ganes de riure però em vaig aguantar, tot hi així va endevinar qui era perquè portava un anell que ell ja havia vist abans. (Carlota Enseñat)

Jo, com de costum, em presento voluntari per sortir a fer les activitats, i va ser entretingut veure qui pensava que era la gent. (Sebastián López)

En aquesta activitat vaig participar. Quan vaig participar em tenien que tocar la mà i, quan van començar a tocar-me la mà, vaig començar a riure, jo no podia parar, aixi que el Marc va venir al meu costat i em va ficar mirant cap el altre costat i ja vaig parar (em vaig posar nerviós, per això reia). (Quique Pons)

Aquesta activitat tracta de que un company es tapa els ulls i tres persones es posen davant d’ell/ella. L’objectiu és que amb els ulls tapats pugui descobrir qui té al davant. Té dues oportunitats, primer li toca les mans, i després, la cara. En aquesta activitat posem a prova la nostra atenció i una mica de sort. (Marina Giménez)

En aquesta activitat, molts/es només la vam mirar, ja que obviament no teníem temps per a tots/es, però només mirant-la em vaig divertir molt. Totes les persones que sortien amb els ulls embenats creien que la persona a la que tocaven era la Kaixin, i era molt graciós. Aixó si, l’Estefany va encertar les tres persones, ara sí una d’elles la Kaixin, si no recordo malament dues de tres a la primera. (Clara Ferrarons)

Després, i seguint d’alguna manera en la mateixa lìnia, li van demanar al Marc jugar de nou a allò que nosaltres anomenen “cuarto oscuro”, un dels jocs que més ens agraden. En la imatge de sota podeu observar el que féiem (dissortadament ens manca el so):

Sempre li demanem jugar al Marc aquest joc, al “cuarto oscuro”. Simplement es tracta de la sala a les fosques, sense cap llum proper a nosaltres ni un sol reflexe que ens deixi distingir siluetes. En aquesta activitat hi ha dos assessins, els quals només ells mateixos saben que ho són. El joc comença i tothom va donant voltes per l’espai a les fosques, quan una persona toca a una altrea o involuntàriament es xoquen, s’han de xocar les mans d’una manera una mica diferent a la normal, llisques les mans per sobre del company/companya que t’hagis trobat i el contrari fa el mateix. En aquest moment distingim si continuem jugant, o bé, deixem de jugar perquè l’assessí ens ha matat. L’assassí en lloc de lliscar les mans ha de donar un cop de mans a les teves, si ho fa, és l’assessí i tu estàs mort. T’envas a una part de la sala on heu quedat que aniríem les persones eliminades. Tu mateix quan escoltes un cop de mans vol dir que han assessinat a un company teu, i depèn si estàs molt a prop del soroll, t’envàs d’aquella zona, o bé, t’arrisques a estar eliminat tu també. L’activitat és sencilla i fàcil de portar. Això sí, tothom ha de fer silenci i no es pot parlar. A mi personalment és un exercici que m’agrada moltíssim pel fet d’estar a les fosques. Al claustre de professors vam demanar fer aquella activitat però a part de que els tutors no veurien res, no era moment. I menys el nom que nosaltres mateixos li hem possat, és una mica confós perquè es poden imaginar coses que no són; tot i així ens divertim molt. (Laura Martí)

Donat per acabat el joc, aquests són els morts (eliminats):

En este juego se juega con las luces apagadas. Consiste en que dos personas son asesinos y el resto de gente es el pueblo. Hay que caminar por el cuarto oscuro y, si te chocas con alguien, tienes que pasar tus manos por encima de sus manos, y luego él a ti, si te choca las manos fuerte, es que es el asesino y te tienes que ir al sitio de los muertos, y así todo el rato hasta que no haya nadie o queden unos pocos del pueblo, pero si los dos asesinos se chocan las manos, ellos mueren y el pueblo gana. (Mara Solé)

Aquest joc que tant ens agrada és com un assassí. Consisteix en posar-nos escampats per la sala, tancar els llums i començar a caminar per la sala. Et trobes algú, us doneu les mans i, si cap dels dos és assassí, les passeu normal; si un dels dos és assassí, et xocarà les mans i, si fa aixó, estàs eliminat. A mi no m’agrada tant com als altres però suposo que els hi agrada tant perquè és una cosa diferent a les dinàmiques que fem normalment. (Laia Herrero)

Este juego consiste en apagar las luces de una sala e irse moviendo por ella. Entre las personas que hay en la habitación hay 2 asesinos y todos los demás son inocentes. Entonces tú ibas caminando a oscuras y, cuando te encontrabas a alguien para saber si era asesino o inocente, ponías las palmas de la mano una encima de la otra; los asesinos, cuando pasabas la mano por encima de la del otro, tenían que dar una palmada y entonces el otro sabía que estaba muerto. Si por algún casual los dos asesinos se chocaban las manos a la vez, los 2 estaban muertos y ganaban los inocentes. Este es uno de los juegos que más nos gusta jugar y siempre se lo pedimos a Marc. (Adrián Brosel)

Juguem al Cuarto Oscuro! Aquesta activitat, a la majoria, ens va encantar, i ara ens passem les classes demanant-li al Marc per jugar-hi de nou, ja ho hem aconseguit una vegada però em sembla que serà l’última… En aquesta dinàmica, es tanquen tots els llums, i els participants han de caminar a les fosques per la sala, hi ha el poble i els assessins. Quan dues persones es troben (o xoquen), han de “tocar-se” les mans suaument, però quan una d’aquestes dues persones (o les dues) és un dels assessins, ha de picar fort les mans del altre, perquè tothom ho senti. En l’escàs cas en el que dos assessins es troben (i xoquen les mans mutuament), el poble guanya. Personalment, m’encanta aquesta activitat, perquè m’agrada la foscor, crec que, quan un lloc està a les fosques, es torna més tranquil, i dona més opcions per a la imaginació, i està clar que m’encanten les coses “paranormals”, així que m’imagino moltíssimes coses fantàstiques. M’agradaria fer més activitats a les fosques. A part, al ser a les fosques no ens poden gravar, el que ajuda bastant a perdre la vergonya. (Clara Ferrarons)

Realmente me ha gustado este juego llamado “cuarto oscuro”. Son muchas cosas las que siento al jugarlo, ya que nunca en mi vida había sentido esa sensación de no saber el tamaño del espacio/lugar que me rodeaba y, al ser la primera vez, me puse muy nerviosa, y también me sentí libre ya que, al tener el cuarto con las luces apagadas, nadie podía ver exactamente lo que hacía y aprovecho ese juego para saltar silenciosamente, hacer gestos extraños. A la vez no podía ver nada, solo una inmensa oscuridad que me rodeaba, sin saber dónde estaba el “final” de ese espacio. Solo podía oír golpes a mi alrededor sin saber de dónde provenían exactamente; tenía miedo y me gustaba tenerlo, no todos los días podía sentir el sentimiento de miedo de aquella forma. (Hui Wang)

Mi día preferido: hemos jugado al cuarto oscuro, que me gusta mucho y me divierto muchísimo. Moló mucho y espero jugar otra vez. (Ramandeep Kaur)

Consisteix en apagar tots els llums i que l’assessí (és una persona que el Marc decideix) mati a les persones del poble (que són totes les altres) picant de mans. Si dos persones del poble es troben, es toquen les mans, però si dos assessins es troben i es maten entre ells, guanyen les persones del poble. Em sembla un joc divertit però m’agobio una mica amb els llums apagats perquè no es veu res. (Carlota Enseñat)

Aquest joc és molt divertit, no el fem molt ja que no té res a veure amb l’optativa, però ens agrada molt a tots. Tracta de tancar els llums i que el Marc esculli a un o dos assessins, llavors tu et vas movent per la sala sense veure res, si et xoques amb algú has d’anar a buscar contacte amb les mans, si ningú és assessí no passa res i segueix jugant, però si et topes amb un assessí et pica de mans i estàs mort. Espanta bastant si estàs tranquil·lament caminant per la sala i de repent escoltes el picar de mans d’algú. Crec que aquesta activitat ens ajuda a aprendre a fer servir més sentits i no només la vista. (Marina Giménez)

Me gustó mucho este juego, aunque siendo sincera, lo que me gustó más de este juego es que cerraran las luces. Pero la verdad es que me pareció muy bien la idea del contacto solo con las manos en una situación que es imposible ver. (Xiaoyu Liu)

Lectures de viva veu

De tant en tant en Marc ens posa deures, ens demana que redactem textos, i després ell els llegeix davant nostre. A vegades ens demana que parlem dels nostres avis, o del que ens fa por del futur, o que ens inventem, per exemple, un diàleg. En aquesta ocasió ens havia demanat una història extraordinària.

En Marc llegint una història del Sebas.
En Marc llegint una altra història del Sebas.
En Marc llegint una història de l’Ivan.
En Marc llegint tres històries de la Xiaoyu.
En Marc llegint una història del Jordi.
Ramandeep llegint la seva pròpia història.
En Marc llegint una història de la Clara.

M’agrada molt quan el Marc explica les històries i anècdotes que redactem nosaltres, els alumnes. M’agrada molt perquè ens divertim una estona sabent les coses que els passen a la gent i a més coneixem més aquella persona i sabem coses que li han passat que potser de normal no ens diríem. Hi ha algunes anècdotes que semblen increïbles, que dius: com pot ser aixó! Es impossible! No li pot haver passat això a una persona! Em sembla molt bé que fem aquesta dinàmica/activitat, la trobo molt bona manera de saber més de nosaltres. (Laia Herrero)

Algunes classes les dediquem a llegir les petites històries o textos que escribim els dimecres; no són tan divertides però trobo que està bé compartir el que escribim i comentar-ho. A vegades dóna vergonya que llegeixi els meus textos però no crec que m’hagi d’avergonyir. (Marina Giménez)

Cada persona va escriure una història extraordinària diferent, depenent del que cadascú volia explicar. A totes aquestes activitats molts no trobem el sentit però, pel projecte final, al Marc tot això que escribim li va molt bé per conèixer-nos més. (Laura Martí)

El que més m’agrada de l’optativa és escriure aquests textos i poder compartir-los, i més encara amb un escriptor. Sento que podem explicar i tenim a explicar moltes coses interessants, i a la vegada també podem dir la nostra opinió o com ens sentim. Crec que és una manera de que tothom sigui escoltat per igual, és a dir, a l’optativa hi ha gent que no parla gaire i gent que parla molt, i, per a mi, escriure aquests textos fa que tothom es posi al mateix nivell i se l’hi escolti a tothom per igual. A mi, per exemple, m’encanta escriure sobre una història o anècdota dels meus avis, quins són els meus desitjos, un diàleg inventat… No ho sé; sincerament això és el que més m’agrada d’anar els dilluns amb el Marc, ni jocs ni dinàmiques sinó que ens faci escriure i que llegeixi els nostres textos. (Jana Rodrigo)

El Marc llegeix les històries sobre els nostres avis, sobre les pors que tenim del futur, els nostres desitjos… El Marc les llegeix molt bé, i a vegades és molt divertit. M’agrada molt perquè així podem compartir les històries sobre les nostres vides i els nostres records. (Kaixin Ji)

En algunes classes, llegim els deures que ens posa el Marc per als dimecres. A alguns els podria semblar avorrit, però a mi em sembla que és molt interessant llegir el que la gent escriu. Per exemple, hi ha una noia que escriu MOLT bé, i no ho sabríem si no haguéssim llegit els seus “relats”. Aixó si, quan llegeixen els teus escrits (almenys en el meu cas), em segueix fent una mica de vergonya… (Clara Ferarrons Díaz)

Quan acaba un dilluns a la Sala Garcilaso, a vegades el Marc ens fa fer deures. Però son deures divertits, que no em molesta fer. Normalment hem de fer alguna redacció personal, de vivències pròpies o experiències incòmodes. El que més m’agrada és llegir-les al següent dilluns davant de tots. És com compartir experiències amb tot el grup, que si no fos per la redacció, no les explicaries a ningú, ja sigui per vergonya o perquè no hi ha suficient confiança. Pots expressar idees i emocions, històries inventades o vivències, i està molt bé. (Ivan Egido)

Aquesta activitat em va semblar bé perquè vaig sentir als meus companys llegir i em va produïr molta calma escoltar les seves letcures. (Quique Pons)

 Avui hem llegit el que vam escriure tots. Els textos em van agradar perquè cadascú va escriure coses molt bones. (Ramandeep Kaur)

És divertit quan el Marc llegeix els deures que ens ha posat la setmana anterior perquè normalment son anècdotes o històries divertides dels companys i és entretingut d’escoltar. (Carlota Enseñat)

M’agrada molt quan el Marc lleigex perquè és molt diferent a com ho llegim nosaltres. (Kolna Smith)

Me gusta escribir historias, sean inventadas o hechos reales. Yo creo que si escribes, será porque quieres, y no solo porque otros quieren que los hagas. Siempre he pensado que si haces algo que de verdad no quieres hacer, por mucho que lo intentes, nunca te va a salir bien. Y si al final te salió bien, será porque hiciste un esfuerzo “invisible” (invisible porque a veces, no solo otros no lo ven, sino que puede que ni tú te hayas dado cuenta) solo para conseguirlo. (Xiaoyu Liu)

“Cors grecs”

A Cristián Carandell, με πολλή αγάπη.

In memoriam.

Corifeu: Laia.
Corifeu: Laia.
Corifeu: Laia.
Corifeu: Hui.
Corifeu: Hui.
Corifeus: Quique i Adri.
Corifeus: Quique i Adri.
Corifeus: Quique i Adri.

Aquesta dinàmica que vam fer una vegada em va semblar difícil i bonica. Era bonica perquè veure a unes persones moure’s igual i anant a l’una és veu bonic des de fora. I també era difícil perquè anar tots a l’una no és senzill. Jo, que vaig fer de “corifeu” una vegada, intentava anar el més lent possible perquè la gent de darrera meu em seguís, però tot i així costava molt anar tots igual. Quan no era “corifeu”, costava encara més perquè era jo la que havia de seguir el seu pas (el del “corifeu”). (Laia Herrero)

Aquesta activitat va ser molt bonica fer-la i, ara , al veure-la gravada, encara em sembla més bonica. El Marc ens va fer sincronitzar-nos a tots moltíssim i això va fer que, si tots caminàvem al mateix tempo i iguals, feia un grup de gent sincronitzada i donava fins i tot gust de veure-ho. Després amb dos grupets ens feia anar-nos juntant intercalant-nos entre nosaltres i de dos grups formar un sol caminant tots a l’hora. (Laura Martí)

Aquesta activitat l’Alejandro l’ha anomenat cors grecs, ja que aquesta formació recorda els cors grecs, com als inicis de la història del teatre. Aquesta és una formació que pot servir per presentar un grup de persones en una obra. La dificultat d’aquest exercici era coordinar els passos tot el grup, per així fer l’efecte d’uniformitat. Crec personalment que és molt estètic i impresiu. (Jordi Aragall)

Amb molta sinceritat, aquesta activitat em va semblar molt avorrida. Entenc que pugui tenir la seva gràcia, però jo no li trobo; em va semblar molt inútil. Es tractava de caminar molt lent, per fer… és que no ho sé. No sé per a què servia. Caminar lent, sense sentit. Bueno, d’acord, ens cordiinem i anem a “una”, però em vaig cansar estant de peu sense fer res, caminant a 2 km/h. El resultar final és més o menys curiós. Assolim una bona coordinació i és bonic de veure. (Ivan Egido)

El cor grec és una experiència súper xula però mola més si el veus des de fora que no pas des de dins, que es veu molt ridícul. (Kolna Smith)

Aquesta dinàmica va ser una mica rara al principi perquè això de caminar tots junts era una mica estrany. Quan portàvem 5 minuts, ens començava a sortir millor i ja cordinàvem més. El que més em va sorprendre és el que ens va dir la Marta: ens va dir que aquesta actividad no la podia fer un grup d’homes d’uns 40-50 anys. (Adrián Brosel)

Esta actividad me parece muy difícil de lograr ya que se necesita mucha colaboración grupal y aún más difícil con un grupo como el nuestro. En pocas palabras: me sorprendió el resultado. (Xiaoyu Liu)

Aquesta activitat em va semblar molt curiosa. Encara que no ho sembli, era una mica difícil, perquè si la persona a la que seguies (normalment la de davant) canviava el ritme, era molt difícil anar a l’hora. De totes les dinàmiques que hem fet aquesta és una de les que menys m’han agradat, em va semblar una mica avorrida. (Clara Ferrarons)

La actividad era que teníamos que formar una pirámide con los compañeros e intentar caminar al mismo compás. Marc me escogió como la primera de la pirámide, como la líder de la formación: estaba muy nerviosa ya que teníamos que caminar al mismo ritmo, velocidad… Estaba tan nerviosa que al principio caminé bastante rápido sin darme cuenta, pero, gracias a Marc por avisarme de aquella situación, pude calmarme un poco e intentar caminar más lento que antes. El resultado final fue genial, éramos como solo una persona caminando lentamente de la misma forma. (Hui Wang)

El cor grec ha estat divertit i en el video ho veig molt bonic: tothom camina com a una màquina, i estem caminant tots igual amb el mateix ritme. I al Marc li va agradar molt, i va dir que es increïble el que hem aconseguit tan bonic. Mola molt. (Kaixin Ji)

Aquesta activitat em va agradar perquè és una activitat en la que ens tenim que concentrar tots perquè sinó no funciona. L’activitat va de que tots tenim que estar agrupats i tenim que anar al mateix ritme perquè es pugui veure la il.lussió de que som una massa, un grup igual. (Quique Pons)

Fer i aguantar el riure, i més…

Ja havíem jugat a no riure, però avui en Marc ens ho possava una mica més difícil: havíem de no riure i de fer riure en duels per parelles (avui per fer riure es pot fer de tot menys tocar l’adversari: parlar, moure’s, però també no dir res…).

El més del títol ho deixem per a la propera entrada…

Kolna i Sebas.

Al principi em va costar una mica perquè em feia una miqueta de vergonya, però, bueno, al final no em va costar res. (Kolna Smith)

Mara i Marina.
Mara i Marina.
Mara i Marina.
Laura i Estefany.
Laura i Estefany.
Laura i Estefany.
Laura i Estefany.
Laura i Estefany.
Laura i Estefany.
Laura i Estefany.
Sebas i Laura.
Sebas i Laura.
Sebas i Laura.
Sebas i Laura.

Aquesta activitat va ser molt divertida, tractava de posar-nos en parelles i intentar fer riure al nostre company o companya. Qui guanyava (no reia o reia després) seguia endavant, pel que cada cop anava pujant el nivell i també les ganes de riure. Al principi només podíem mirar-nos, després podies fer gestos i més endevant fer sorolls.
Em va sorprendre que a molta gent li costava més fer riure que no aguantar-se’l; jo no, jo em ric fàcilment, així que era el que més em costava, però també em costava molt fer riure ja que o no tenia idees o passava vergonya. Però aquesta activitat em va fer perdre la vergonya en alguns instants ja que vaig ser capàç de fer el ridícul sense estar pensant que m’estaven mirant.
Agraeixo molt al Marc que ens faci fer aquestes activitats ja que un dels meus propòsits que em vaig fer quan vaig apuntar-me a aquesta optativa era perdre la vergonya. Però crec que tot i que a vegades està bé competir, aquell no era un dels casos, ja que a molts ens van eliminar ràpidament i no vam tenir l’oportunitat de perdre la vergonya i gaudir tant, encara i així de públic també et reies molt.
M’ha agradat molt aquesta activitat i la tornaria a fer.
(Marina Giménez)

L’exercici de riure va molt bé, encara que no m’agrada gaire i no el faig gaire bé ja que em dóna bastant de “corte”. Et fa treure la vergonya i en algun cas divertir-te, encara que no mentiré, jo no em diverteixo gaire… Però igualment és una manera de ser cada cop menys vergonyós i fer una mica el “ridícul”, encara que no el facis. Espero que amb el temps millori, perquè m’agradaria treure’m aquesta cosa de “donaré pena” o aquesta por a fer el ridícul. (Jana Rodrigo)

Si hi ha alguna cosa que no es pot controlar al teatre, aquesta és el públic. Amb aquest joc has d’intentar fer riure al teu rival deixant de costat el ridicul que puguis fer davant de l’altra gent al teatre. Algo bastant dificil és aconseguir provocar un somriure al públic. (Jordi Aragall)

Aquesta activitat és la dinàmica que més m’ha fet riure. Era un no parar. Vaig estar rient tot el matí després de fer l’activitat. L’activitat consistia en posar-se un darrera l’altre, donant-se l’esquena. Aleshores, al que li tocava començar, es pensava una forma de fer riure al rival, només amb gestos. Llavors li tocava l’esquena, es miraven, i la persona feia el gest. L’objectiu era fer riure a l’altre, i no riure. M’ho vaig passar MOLT bé veient l’activitat. La gent feia coses molt originals i inesperades, que eren una obra d’art. Va ser molt graciós poder riure dels moviments de la gent, i que ells acceptessin que la gent rigués amb ells. (Ivan Egido)

L’activitat d’aguantar el riure m’ha agradat i ha estat divertida.  En aquesta activitat ens mirem en parelles, mirem els ulls de la persona que està davant de tu. No podem riure; si et rius, perds, i si guanyes, vas a una altra banda amb les persones que també han guanyat. I es fa una mica més complicat amb totes les persones que han guanyat. Jo estic empatada amb la Carlota, però no donava temps en aquell dia: el Marc va dir que seguiríem la setmana que ve, pero ho ha oblidat, i per tant no vaig sortir a fer aquelles activitats. Les persones que van sortir van fer gestos que han estat molt graciosos. Cada persona ha fet els seus gestos. (Kaixin Ji)

En aquesta activitat, en la qual vaig arribar primer a la semifinal amb l’Estefany, va ser difícil a l’hora de fer riure i no sé per què s’em va fer tan difícil. Soc una persona la qual fa tonteries molts cops i faig riure, i en aquell moment no sabia com fer riure-la. Al final vaig fer que es rigués. A la final amb el Sebas, va ser difícil no riure ja que ell sempre em fa riure, però vaig concentrar-me i pensar en altres coses, com un examen de biologia que tenia i anava recitant les coses per dintre. Ja se m’havien acabat les idees i no sabia com fer riure al Sebas ja que ell també es podia concentrar molt i ni somriure. Finalment ell em va fer riure a mi, era molt complicat aguantar-se’l. (Laura Martí)

Aquesta dinàmica se’m dona bastant bé. Es tracta de no riure mirant fixament a l’altra persona. Quan ja tens això dominat, el que has de fer és també fer riure a l’altra persona i aguantar el riure quan l’altra t’intenti fer riure. Vaig anar passant de rondes però no se’m dona tan bé fer riure com aguantar-lo. Va ser molt divertit veure el que feien algunes persones per fer riure a la resta. Els que estàvem mirant hi havia vegades que no ens en podíem estar de riure. (Laia Herrero)

Esta actividad ha sido de las más chulas que hemos hecho hasta el momento. Yo no me lo pasé muy bien porque hacer reír con gestos no se me da bien, pero ver lo que hacían los compañeros fue súper divertido. Me gustaría volver a repetirla para poder pasar un buen rato otra vez. La recomiendo mucho hacer con amigos porque os lo pasaréis muy bien y perderéis la vergüenza. 🙂 (Adrián Brosel)

En aquesta activitat vaig disfrutar molt. És una activitat molt interessant i entretinguda. (Kolna Smith)

Aquesta dinàmica em va semblar molt difícil. A la primera ronda, ja em va tocar amb la Marina i de seguida vaig quedar eliminada, perquè amb ella és impossible no riure (almenys per a mi). Igualment, em va agradar molt. Vam fer unes 3 rondes d’aquesta dinàmica. Un membre de la parella començava intentant fer riure l’altre, i a l’inrevés: si es feien riure mútuament o no reia cap dels dos, seguien, però si només reia un, aquest quedava eliminat, i l’altre passava a la següent ronda. Van haver un munt d’empats, però no va ser el meu cas. (Clara Ferrarons)

Hemos hecho otra actividad de miradas como la semana pasada, pero esta vez de dos personas. Me pareció muy gracioso las formas en que las personas intentan hacer reír al otro para ganar “la partida” y pasar la ronda. (Xiaoyu Liu)

Quan estàvem tots en fila amb la persona davant, no podia aguantar el riure, em posava nerviosa, però, quan ja estàvem d’un en un, no em va costar gens no riure perquè em vaig concentrar més. (Carlota Enseñat)

Aquesta activitat em va agradar molt perquè jo soc una persona que no aguanta el riure i em vaig haver d’esforçar. Encara que m’eliminessin en la primera ronda, va ser molt interessant veure com els meus companys anaven passant de rondes. (Quique Pons)

Per a mi aquesta és l’activitat més  difícil que he fet fins ara. Em feia molta vergonya. Mai havia fet tan el ridícul davant de tanta gent. Però va ser una experiència divertida i diferent. Era molt difícil fer riure a la Laura i era molt divertit pensar en què faria per fer-me riure. La tècnica que va fer servir la Laura per fer-me riure va ser molt bona. Jo puc aguantar el riure durant molt temps, però amb això de que una persona es rigui davant meu,  això sí que emfa riure; és com si en contagiés el seu riure. Va haver un moment que no vaig saber què fer i vaig fer una cosa rara amb les mans i molta gent va riure. Moltes persones reien darrera nostre. No hi vaig arribar a la final. (Estefany Padilla)


Confecció de guions i… sorpresa!

Acabades les salutacions de costum, i les preguntes i respostes sobre com havia anat la setmana, llibres, pelis i obres de teatre que havíem vist, en Marc ens va proposar, com a escalfament, una activitat de resistència del riure:

En aquest exercici d’aguantar el riure va ser una mica difícil perquè tothom s’estava rient molt perquè no hi havia concentració, però jo si em concentro puc aguantar molt el riure. Va ser una activitat interessant. (Laura Martí)

L’activitat d’aguantar el riure és difícil. No podem parar de riure quan mirem la cara d’una altra persona, i es va posar a riure tothom. Per tant, això significa que no ens hem concentrat en aquesta dinàmica, però és impossible que ens aguanten el riure. Com jo, que no volia riure però el meu cos es va posar a riure. És molt difícil però està bé aquesta dinàmica que hem fet. (Kaixin Ji)

En aquest exercici ens vam col·locar en una disposició de dos files idèntiques però oposades. Cada persona estava emparellada amb una de l’altra fila, i la missió era no riure. Com en algunes altres dinàmiques, ens vam haver d’esforçar per no riure a l estar molt a prop d’un company, sovint ens reiem ja que la situació era bastant graciosa. (Jordi Aragall)

Després, en Marc ens va distribuir en diferents grups i ens va demanar que confeccionéssim un petit guió que després hauríem de representar:

Acabat el temps per a la creació del guió, el Marc ens va sorprendre, una vegada més!, i ens va demanar que repressentéssim el que havíem treballat però sense paraules! La resta de grups havíem de poder entrendre el que féssim:

Jordi, Clara, Hui, Marina i Ramandeep.
Jordi, Clara, Hui, Marina i Ramandeep.
Alen, Jana, Ivan, Carlota i Kaixin.

Vam fer un petit guió en un grup que ha decidit el Marc. Jo vaig anar amb la Carlota, l’Alen, l’Ivan i la Jana. No donava temps per fer el nostre guió en aquell dia, però en un altre dia ens va presentar un altre guió nou el Marc. És sobre la història de la Caputxeta Vermella. Un altre grup també tenia la mateixa història però amb diferent forma, de por, de graciós, i de… Ho hem fet repetides vegades perquè el Marc va dir que estava mal o estava massa ràpid o estava… Però ha estat bé, m’ha agradat molt aquesta activitat. (Kaixin Ji)

Jo anava al grup de l’Alen, la Carlota, la Kaixin i la Jana. Havíem de crear una historieta i representant-la. No sabíem ben bé què fer. Al final vam representar la història de la Caputxeta Vermella. A classes anteriors, vam comentar que la Caputxeta Vermella té diferents variacions. Doncs vam fer la nostra pròpia variació. M’ho vaig passar bastant bé fent la representació i intentant, amb el meu grup, crear una bona historieta. (Ivan Egido)

El Marc ens va dir que féssim un guió sobre la Caputxeta Vermella però havíem de canviar la història de manera que fos un conte dramàtic i amb la condició de que no podíem parlar; tot ho havíem de fer amb gestos. Jo era la Caputxeta Vermella i havia d’amagar-me dins l’armari per a què el llop no pogués menjar-me, però quan estava entre els braços de la Jana, que era qui feia d’armari, vaig començar a riure perquè em feia gràcia com els meus companys feien la representació. Em va semblar molt divertit de fer. (Carlota Enseñat)

Cristian, Laia, Kolna i Adri.

Se’m fa de molt gust fer d’actor i actuar, fer les meves pròpies històries i compartir-les. En aquest cas el Marc ens va dir que féssim una actuació en un grup de 4. Abans d’actuar en Marc ens va dir que no podríem parlar: doncs tot el diàleg que teníem preparat no va servir per a res. Vam haver de canviar tota l’actuació perquè la gent entengués el que volíem expressar. Això va ser el més interessant d’aquella sessió. (Cristian Onarri)

Aquesta activitat va estar molt xula, despertava la nostra creativitat al inventar-nos una petita història, i després la representàvem. Ens va agafar desprevinguts el que ho haguéssim de fer amb mimica ja que parlant és més fàcil i queda la història més clara, però amb això li va posar la gràcia de que els altres grups haguessin d’endevinar la història. (Marina Giménez)

Pràcticament aquesta va ser una de les meves activitats preferides; per a mi la millor part va ser la de crear una història entre tot el grup, encara que interpretar-la també em va agradar. (Clara Ferrarons)

En aquesta activitat, el Marc ens va dir que inventéssim una història on passés un problema i a veure com el resoldríem. Nosaltres vam fer una història d’un perruquer que no tallava els cabells com els seus clients demanaven. Quan vam tenir la història feta, el Marc ens va sorprendre perquè ens va dir que ja no podíem canviar la història però que havíem de fer-la sense parlar. Clar, nosaltres ja teníem un guió i per tant vam haver de fer els gestos el més exagerat possible perquè es veiés ve el que volíem dir. Va estar bé al final. (Laia Herrero)

Me pareció graciosa la actividad en la que nos teníamos que poner delante de algún compañero, porque la verdad es que no suelo fijarme mucho en las caras de las personas que conozco y mucho menos en la de la gente con la que no suelo hablar normalmente. Me gustó mucho lo del actuación grupal, porque la verdad es que me trae muchos recuerdos de la primaria. Solíamos hacer muchas actividades grupales de actuación: mudos o con frases. Aunque me salían fatal porque siempre me entraba vergüenza de repente… (Xiaoyu Liu)

L’activitat em va encantar encara que m’hagués agradat més si hagués pogut fer alguna cosa més. (Kolna Smith)

Sí, no, què passa?, com et dius?…: ballem!

Aquesta vegada en Marc ens ha demanat, entre d’altres coses, que triéssim un moviment per a diferents paraules, o expressions, que ell ens anava dient: sí, no, què passa?, com et dius?… Aquí teniu una mostra:

A continuació, el Quique i el Kolna han hagut d’improvisar un diàleg seguint les mateixes pautes:

Quique i Kolna.
Quique i Kolna.

Concentració, silenci, escolta… són les coses que seguim practicant, mentre juguem, amb el Marc.

Quan vam fer el principi de l’exercici, em va semblar que seria divertit i, quan en Marc va demanar voluntaris, vaig sortir. Però quan va dir que teníem que improvisar, jo hem vaig posar una mica nerviós. A més, despres va dir que no podíem dir ni ni no i que teníem que fer els gestos que havíem acordat entre tots. Va ser molt dificil enrecordar-se de tot, però crec que el resultat va ser bo. (Quique Pons)

Aquesta activitat és bastant divertida però s’haa de pensar molt àgilment. (Kolna Smith)

Aquesta activitat em va fer moltíssima gràcia. El Marc ens va dir que fèssim moviments característics i fàcils de recordar. Aleshores li va atorgar una paraula, per exemple , a un dels moviments. Era molt graciós parlar amb gestos, i ens rèiem molt. A part de graciós, era curiós perquè era una manera fàcil de recordar les paraules i podíem establir converses, simples, però podíem. Després de fer unes proves en rotllana, vam fer una activitat molt interessant i curiosa: utilitzant els moviments, el Quique i el Kolna van intentar fer una conversa, utilitzant els moviments creats. Era massa divertit i em costava aguantar el riure. Però també era molt curiós veure aquest tipus de comunicació. (Ivan Egido)

Aquesta activitat em va agradar molt; estic segura de que vaig fer el ridícul, però m’ho vaig passar molt bé, va ser molt divertit. Estaria bé repetir-la. (Clara Ferrarons)

Aquesta dinàmica ja la descriu prou bé el títol. Es tractava de canviar el i el no per gestos o mini balls, i quan anaves a dir o no, havies de fer el gest. Els que estàvem mirant (perquè jo no ho vaig fer), ens rèiem molt quan s’equivocaven i quan feien el gest. (Laia Herrero)

Encara que en aquesta activitat vaig fer bastant el ridícul, em va fer molta gràcia fer-la i m’ho vaig passar molt bé. Crec que em vaig moure bastant bé encara que a vegades m’equivocava ja que no me’n recordava de quin pas de “ball” pertanyia a cada paraula. En resum, va ser una bona activitat, m’ho vaig passar molt bé. (Jana Rodrigo)

Sinceramente no me entusiasmó mucho hacer el ridículo con este juego. En comparación con el primer juego, me gustó más la segunda actividad (porque no tenía que actuar yo). (Xiaoyu Liu)

Aquesta activitat és molt divertida i és molt graciosa. El Marc va dir una paraula i vam fer un moviment per presentar aquella paraula. Per tant hi ha persones que es van confondre, però m’ha agradat. (Kaixin Ji)

Amb aquella activitat em vaig riure molt. Amb gestos característics i fàcils de recordar el Marc ens anava dient de fer-los i de mica en mica anava dient paraules com, sí/no/què passa?, etc. Va explicar una història i cada vegada que deia una d’aquelles paraules l’havíem de representar amb el gest corresponent. A vegades era una mica confós i hi havia gent que es confonia amb tantes paraules i gestos. Tot i així va estar molt bé i vam riure molt. (Laura Martí)

Esta actividad fue divertida, teníamos que improvisar, en vez de decir “sí, no, què passa?, com et dius?”, tenemos que hacer gestos, como por ejemplo: en el “sí” tenemos que saltar, en el “no” tenemos que levantar los brazos y así con las otras palabras. Teníamos que ponernos en círculo y preguntar cosas a la otras personas y las otras personas tienen que responder, y si en la respuesta tienen que decir “sí”, en vez de decirlo tienen que saltar y así con todo. (Mara Solé)

Línia vital!

Per començar en Marc ens va demanar que la meitat del grup es posés en línia,

Kolna, Sebas, Jordi, Laura, Laia, Alen, Mara, Kaixin, Marina i Estefany.

i després ens va donar les següents instruccions:

Kolna, Sebas, Jordi, Laura, Laia, Mara, Kaixin, Marina i Estefany.
Kolna, Sebas, Jordi, Laura, Laia, Alen, Mara, Kaixin, Marina i Marc.

Però després vam haver d’explicar la nostra vida sense fer servir les paraules i seguint la línia:

Clara, Cristian, Adrián i Hui.

Aquest activitat va ser molt divertida: consistia en representar una vida desde el naixement fins a la mort d’una persona, mentre caminaves per una línia. Ho vam fer amb petits grups per tenir més espai; d’aquesta manera podíem veure el que feien els altres, a més, a l’acabar tot el grup ho repetíem lentament un per un, per explicar el que havíem fet, a veure si els altres ho havien entés. M’ho vaig passar molt bé. (Clara Ferrarons)

En el moment en que en Marc ens va explicar aquesta activitat vaig entrar en shock: no podia pensar en com resumiria tota la meva vida fins ara, i com la representaria, com m’agradaria vivir-la en un futur i com m’agradaria morir. A l’hora d’actuar vaig mostrar les parts que m’agradaria que la gent veiés de com va ser la meva infància. En aquell moment eren les primeres sessions i encara tenia vergonya a l’actuar però, per ser les primeres sessions, crec que ho vaig fer bé. Em vaig sentir còmode a l’hora de fer-ho, vaig mostrar que m’agradaria casar-me i tenir fills, i que, si no pogués tenir-los, adoptar a un i donar-li un hogar i una família. Vaig acabar aquesta obra d’una forma tràgica, com si hagués estat un drama. (Cristian Onarri)

Esta actividad ha sido muy chula por diferentes motivos. Unos de ellos es que pudimos expresar cómo queremos que sea nuestra vida y eso es muy divertido. A parte de eso me gustó mucho saber cómo querían que fuese la vida de mis compañeros de clase. Me he dado cuenta de que mucha gente lo único que quería en su vida era estudiar, trabajar y morir; no querían ni viajar ni tener novia ni novio, tampoco querían tener una familia o simplemente sueños que quisieras cumplir porque este ejercicio era de imaginarte tu vida ideal (creo recordar bien). En resumen, esta actividad fue súper interesante y expresiva. (Adrián Brosel)

Me pareció muy interesante esta actividad, principalmente porque podías ver vidas muy distintas: algunos estudiaban mucho, mientras que otros poco, y varias personas aprendían a caminar a dos pies muy rápido, y a otros les costaba… Realmente, me gustó mucho esta actividad. (Hui Wang)

Xiaoyu, Ramandeep, Jana i Carlota.

Em va agradar aquesta activitat ja que em va fer reflexionar molt sobre la meva vida i el meu futur. Després de l’exercici vaig veure que em vaig saltar moltes coses del meu passat i em va fer pensar encara més en el meu futur, dic més perquè ja ho faig, a vegades massa. Em va fer pensar en totes les possibilitats que hi ha de futur segons el que facis, i per part, em fa por, perquè potser una cagada pot fer que el teu futur canviï. (Jana Rodrigo)

Pues fue divertida esta actividad. Me gustó mucho. Va de que teníamos que enseñar cómo nos hacemos grandes. Fue bastante divertido. Todos hicieron cosas diferentes.
(Ramandeep Kaur)

Se ve bastante simple la actividad, pero, cuando eres tú el que estás actuando tu propia línea de vida, por algún motivo siempre te quedarás parado por un repentino ataque de nervios o por algo más. Me pareció raro ya que ni nosotros ni nadie pensaría totalmente en como pasar toda tu vida de un solo modo; de alguna forma u otra siempre cambiamos de objetivo a lo largo de lo que nos va pasando mientras crecemos. (Xiaoyu Liu)

Marina i Mara.

Aquesta activitat em va semblar molt interessant i divertida, però també vaig passar una mica de vergonya. La veritat és que mai havia intentat representar tota una vida en només una curta línia, és força difícil. A mi el que em va passar va ser que em vaig centrar massa en la infància, suposo que se’m va fer més fàcil ja que és el que ja hem viscut o el que estem vivint. Vaig representar-la jugant, aprenent a caminar i més tard estudiant, però, abans de poder fer que ja era una adulta amb treball, em vaig adonar de que em quedava molt poc espai i vaig decidir morir jove en un accident de cotxe. (Marina Giménez)

Esta actividad fue interesante y bastante divertida, pero a mí me dio bastante vergüenza y por eso me salió mal la actividad, aunque a la vez tenía menos vergüenza porque salí con Marina. La actividad trataba de que tenemos que empezar al final del todo y abajo, en el suelo, como si fuéramos unos bebés, después nos íbamos levantando como si estuviéramos creciendo mientras hacíamos gestos de jugar con muñecos o escribir, etc… Al final de la línea teníamos hacer que moríamos (podíamos hacer que moríamos por un atropello o porque nos suicidábamos o por muerte natural), y después de la muerte acabamos. En resumen, teníamos que representar una vida. (Mara Solé)

Ivan i Quique.

L’activitat de la línea vital va ser molt entretinguta i divertida, sobretot poder interpretar una vida inventada que t’agradés fer, i també poder veure la vida que els altres van escollir per fer i les diferents idees que van tenir. Hi ha havia gent que tenia idees peculiars i interessants. D’altres feien una vida més tradicional, però igualment, estava ben feta i expressada. La activitat anterior va ser caminar en línea recta, a les velocitats que ens digués el Marc. Aquesta activitat no em va agradar gaire, ja que la trobava avorrida, però sempre esta bé aixecar-se d’una cadira. (Ivan Egido)

Kolna, Jordi i Laura.

En aquests exercicis vam poder veure la vida de cadascú molt resumida i ràpid; va estar una activitat bastant bé, em va agradar. Però en tant poc em vaig oblidar de coses bastant importants.
(Laura Martí)

Aquesta dinàmica serveix per millorar l’expressió corporal, i pensar gestos per explicar una situació. La veritat és que hi va haver poca originalitat de part de la majoria de la gent. L’objectiu era explicar la vida que portem viscuda fins ara, i imaginar la que ens queda per endevant. Tothom explicava com estudiava i treballava però poca gent parlava dels assumptes familiars, o amorosos. (Jordi Aragall)

Es una actividad chula y divertida. (Kolna Smith)

Sebas, Alen, Laia i Estefany.

Em va semblar curiós que moltes vides de la gent (inventades) acabessin en suïcidi. (Laia Herrero)

La línia vital va ser molt divertida i m’ha agradat molt. Primer caminem tots en línia, i el Marc va dient d’1 a 10 quin ritme farem. I després presentem la nostra vida sense fer servir paraules ni poder parlar. Què són des de que vam néixer fins que morim. (Kaixin Ji)