Amb en Jordi Llovet

Feia unes setmanes que en Marc ens havia dit que un dilluns no vindria ell, que vindria un actor, un actor de la Sala Beckett, un amic seu, actor professional, que es deia Jordi. Només sabíem això. El 17 de febrer, de la ma del nostre mediador, el Víctor Muñoz, va arribar a l’Espai Garcilaso en Jordi. Ens va demanar que seguéssim fent una rotllana i, després de presentar-se breument, i presentar-nos també nosaltres, ens va animar a que li féssim totes les preguntes que volguéssim.

Després de preguntar-li un munt de coses (quan va fer la seva primera obra com a actor professional, què va estudiar, si és molt difícil la seva feina, si coneixia algun famós, si havia participat en alguna pel·lícula, si alguna vegada havia hagut d’improvisar…), en Jordi ens va proposar diverses dinàmiques.

Aquesta primera el Jordi la va anomenar splunge (‘esbandir’): convertir el nostre cos en una esponja.

La següent activitat semblava fàcil, però…: entre uns quants havíem de traslladar un company que es deixava completament anar… (aquí en teniu tres vídeos).

Vam continuar amb el joc de les cadires, però caminant al ritme que ens demanés el Jordi (els tres següents vídeos).

A continuació, en Jordi ens va proposar una activitat molt curiosa: dos personatges dialoguen però un d’ells ha de contestar el que li diguin amb gestos els companys que té darrera el altre personatge (els quatre següents vídeos).

I finalment, vam pujar a l’escenari a improvisar una escena a la consulta d’un mèdic (els personatges anaven canviant d’actors):

De veritat que aquell dia va estar molt guai. Vam estar una bona estona interactuant amb en Jordi i coneixent-lo així una mica més com actor professional que s’hi dedica al món del teatre entre algunes altres coses que fa. Ens va explicar moltes coses sobre ell i experiències d’algunes obres que havia presentat, tot molt interessant i seguit. A l’hora de les activitats em van agradar moltíssim, sobretot l’última que havíem d’anar fent una obra de teatre improvisada a mida que anàvem avançant, i el Jordi ens deia cada quan s’havia de canviar personatge per un altre de nosaltres. Una altra activitat que vàrem fer va ser una anomenada per ell mateix “splunge”, que pot significar esponja. Aquella em va relaxar i em va fer estar més tranquil·la. Les activitats que duia a terme el nostre convidat actor s’assemblaven a les d’en Marc, però ninguna va ser la mateixa. En general la vista d’en Jordi va ser molt productiva i tinc bones sensacions d’aquell dia. Esperem que poguem tornar a tenir l’oportunitat de que vingui un altre cop, i si no és ell per qualsevol motiu algun altre actor o personatge en el món del teatre. (Laura Martí)

Aquell dia, el Marc Artigau no va poder venir. Però, a canvi, ens va enviar a un amic seu, que és professional en el món del teatre. Ell era el Jordi Llovet. Primer se’ns va presentar, ens va explicar qui era i què feia, i ens va deixar temps per fer-li les preguntes que volguéssim. Després vam passar a l’acció, i vam fer activitats dinàmiques com les que fem amb el Marc. Una va ser molt entretinguda. Va agafar a un company que tenia la cama trencada, i ens va explicar una historieta que hauria de representar el nostre company, amb altres tres companys. A mesura que anava avançant la història, treia gent de l’escenari i posava de nous, creant, així, més rols de personatges. Va ser molt divertit veure com es desenvolupava la gent a l’escenari, i com els nous intentaven quadrar la història antiga, amb la seva actuació. (Ivan Egido)

En petit comité

Aquell dia no vam poder assistir-hi tots: els del 3A tenien una activitat d’anglès, de manera que érem un més que la meitat, és a dir, 11 de 20. Però al començament encara érem menys, només 6, els de 3B, perquè els del 3C van arribar mitja hora més tard. No podia ser, i no ho va ser, una sessió com de costum. Menys persones: més silenci, més concentració, més intimitat.

Vam començar amb el joc del telèfon però amb mímica, i afegint en Marc, a cada canvi de persona, una nova acció i, així, entre totes anar creant una petita història:

La Mara, la Marina, la Jana, la Ramandeep, la Hui i l’Estefany (per ordre d’intervenció).

Ja les 10 (perquè en Kolna tenia mal a un peu i va fer de càmera), vam repetir la dinàmica anterior:

La Jana, l’Estefany i la Hui (per ordre d’ontervenció).

El mínim detall, el més insignificant gest, pot ser decisiu per ben interpretar o malinterpretar el que vol significar la companya.

La Xiaoyu explicant l’encara incipient història a la Clara.
La Clara (i el seu ball!) explicant la història a la Ramandeep.
La Ramandeep explicant la història a la Carlota.
Fragment de la intervenció de la Carlota interactuant amb la Marina.
La Marina amb la Clara.
I finalment la Mara explicant-li a la Kaixin tota la història.

Ja està!: sou capaços de reconstruir tota la història?

Elles ho van intentar i entre totes ho van aconseguir!

Després vam tornar a fer-ho però començant per la que havia estat abans la darrera, id est, la Kaixin.

En Marc i la Kaixin.
De nou la Kaixin.
La Mara i la Marina.
El Marc, la Marina i la Carlota.
La Carlota i la Ramandeep (i els peus de la Marina!)
La Ramandeep i la Clara.
En Marc i la Clara i la Xiaoyu.
En Marc, la Xiaoyu i la Hui.
L’Estefany amb la Jana (en primer pla, d’esquenes, la Mara, i al fons, el Marc).

Jo aquell dia no vaig assistir a la classe de Creadors en Residència, però després d’haver vist els vídeos, em sembla una classe divertida i entretinguda. El primer exercici va ser el del telèfon amb mímica. El primer representa una paraula, verb, història… amb mímica. El següent la torna a representar, i així successivament, fins que arriba a l’últim, que haurà d’endevinar quina paraula és. Si aquesta activitat ja és prou difícil, el Marc va afegir una complicació més. Ell afegia un fragment més a la història a cada persona que li tocava, perquè al final quedés una petita història. Sembla molt bonic tot, però la veritat és que no sé si jo ho hagués pogut fer bé. Sembla complicat i em faria un embolic. (Ivan Egido)

Estuvo muy bien, y la dinámica fue muy divertida, me ha gustado mucho. Tenía que pensar en cómo lo inventaba, y me preocupé por si lo había hecho bien o si la compañera había entendido lo que había hecho. Pero era fácil esta dinámica, solo que al final teníamos que decir todas lo que había pasado, y eso era un poco difícil, porque algunas cosas no las había entendido muy bien. Lo más interesante fue cómo se cambió lo que había pasado durante toda la vuelta entera de historia. (Kaixin Ji)

Aquesta és l’única sessió que m’he perdut de moment, no vaig poder-hi estar. Tota la meva classe estava fent un escape room d’anglès que estava programat des de feia temps. La veritat és que, veient les dinàmiques que el Marc va proposar, hagués preferit fer la classe de Creadors en residència abans que l’escape room. La dinàmica principal de la sessió va ser el telèfon amb mímica. Aquesta activitat ja la havíem fet algun altre cop. Consisteix en expressar verbs o històries simplement a través del moviment, i sovint es pot veure com evolucionen els moviments a mesura que van passant per la gent. En aquesta ocasió, el Marc li ficava una dificultat afegida: cada cop que ho feia algú, li afegia un petit segment a la història. Evidenment, hi havia alumnes que ho feien millor que els altres, per això els últims participants mai sabien amb exactitud què volien expressar tots els moviments. En el teatre, molts cops has d’expressar coses o sentiments sense cap ni una paraula. Em sembla un exercici divertit i sobretot molt útil. (Jordi Aragall)

Jo soc una de les de 3rA que aquell dia no va assistir a la classe de Creadors en residència. He pogut observar en els videos que la cosa va estar entretinguda i divertida. Sincerament hagués preferit estar-hi allà el dilluns que fer l’escape room, però com ja estava planificat des de fa temps no es podia fer res. Les dinàmiques que en Marc presentà aquell dia ja les vàrem fer algun altre cop, però potser una mica diferents: la part d’incorporar una cosa més a mida que van passant les persones no la recordo. Bàsicament és el joc del telèfon i, com ja he dit, en Marc anava incorporant paraules o oracions petites a mida que van avançant. Sempre hi ha gent que té més dificultat per expressar-se, i d’altres que no. M’hagués personalment agradat poder haver fet l’activitat perquè és una de les coses que m’agraden molt, expressar-me. Tot i així sempre des de fora sembla que la cosa és molt senzilla i ja us ho puc dir jo que fins que no et trobes en situació no saps ben bé com actuar, potser a tu et toca la difícil i no saps com continuar, o bé, la fàcil i creus que tot és molt ràpid i avorrit però realment no ho és. (Laura Martí)

Els de la C vam ser els primers en fer l’scape room a les primeres hores, vam arribar uns 20 minuts tard. Les de la B estaven jugant al “telèfon” amb mímica, però una mica canviat; era com una història, cadascú feia el que li representaven, i després afegia una acció que el Marc ens deia. Després cadascú explicava el que havia entès. Els de la C ens vam afegir al joc després de que ens fessin un exemple. La primera vegada em va anar bastant bé, però la segona no vaig entendre gairebé res, ja que només ho podíem fer una vegada, a més, gairebé no m’enrecordava de res, i quan em tocava a mi representar-ho, per dir-ho d’alguna manera, la vaig “cagar” :). Abans de marxar, si no recordo malament, vam jugar al joc de passar la corrent, no va funcionar gaire bé, però va ser divertit. (Clara Ferrarons)

Aquell dia la nostra classe va tenir una activitat d’anglès i no vam poder fer Creadors en Residència. Pel que m’han explicat van estar jugant a un joc del telèfon o alguna cosa així. Voldria llençar el temps enrere per poder anar a aquella classe de Creadors en Residència. (Adrián Brosel)

Aquell dilluns el Marc ens va explicar una història que el seu professor li va explicar. Hi havia una vegada en un west un home que va entrar en un bar. L’home va demanar un whisky, i quan va rebre el whisky, el va agafar i li va dir a un home que estava assegut a una taula “tu i jo a mitjanit tindrem un duel”, i l’altre home contestà “vale “. La gent estava nerviosa perquè  hi havia un duel. Passen les hores i s’apropa el moment: l’home que havia desafiat a l’altre entra al bar i demana el mateix però també deixa unes claus; el duel comença i el que va desafiar va morir. L’important d’aquesta historia és que les claus estan allà per alguna cosa. (Kolna Smith)

Jo a aquella classe no vaig poder assistir però, llegint els comentaris dels meus companys i companyes i veient els vídeos, a part de veure que s’ho van passar molt bé, veig que van jugar al telèfon i el Marc va afegir una complicació per fer-ho més interessant, suposo. A cada persona que venia li afegia un tros d’història. M’agradaria haver anat a aquella classe. (Laia Herrero)

Càmera: Kolna Smith.

Formes de comunicació

De nou el tacte, amb abraços i música,

taló amb taló i braços com un centpeus,

cada vegada més a prop, fins a un dit de la cara de l’altre,

fins a sentir l’alè del altre!

L’activitat protagonista d’aquesta entrada es basa en unificar cossos. A mi, personalment, em va semblar molt interessant, pot ser bastant impactant que un grup de persones es mogui tant juntes i igual. És un exercici de lo més semblant al fet anteriorment, els cors grecs, ja que també es tractava d’estar en un moviment unificat i igual. M’agraden molt aquest tipus d’activitats tot i que crec que són més útils per millorar l’expresivitat corporal més que el teatre. (Jordi Aragall)

En aquests exercicis de comunicació que vam fer, que per cert van ser una mica estranys però bastant divertits, t’entrava el riure a vegades, jo crec que és perquè en el nostre grup de companys també hi hagi encara més cohesió entre nosaltres. A l’hora de apropar-nos fins sentir l’alè de la persona del mitg havies d’estar centrat perquè depèn el company que tinguessis era fàcil riure. El joc de taló amb taló al principi, abans d’agafar com realment s’havia de fer, ens va costar una mica la sincronització, jo crec que per falta d’atenció dels nostres companys. (Laura Martí)

Ese día cuando alguien fallaba fallábamos todos y me pisaron y me estresé y me reí. Fue una mezcla de emociones muy fuertes. Me lo pasé muy bien. (Sebastián López)

L’exercici d’anar-nos apropant fins a estar el més apretats i junts possibles no em va agradar gaire, vull dir, és que ni em va agradar ni em va desagradar, simplement no li vaig trobar gaire sentit i no sabia per què servia; mentre el feia estava pensant què estem fent? En fi, que va ser un exercici indiferent ja que, sincerament, no em va dir res. De fet, en alguns moments em vaig sentir una mica incòmoda estant tan a prop de la gent i crec que això va fer que no m’agradés gaire fer-lo. (Jana Rodrigo)

No sé per què vam fer aquesta activitat però va ser divertida. Quan les dues persones que tenia jo al costat s’anaven apropant a mi m’entraven ganes de riure i era difícil aguantar, i quan era jo qui m’havia d’apropar a la presona del davant, com ell era molt alt i jo i el Quique, que eren els que estàvem al costat, som baixets, li arribàvem per l’alçada de les espatlles. (Carlota Enseñat)

Aquest dia va ser molt divertit perquè el Marc ens va posar en tres files i les files del costat tenien que anar donant pasos i la fila del mig tenia que quedar-se parada sense moure’s, i era molt divertit perquè ens teníem que posar al costat de la cara de les persones que estaven al mig i era sense parlar i riure. Quan es van posar al meu costat, em vaig posar molt nerviosa. (Ramandeep Kaur)

Esta actividad fue un poco rara y me puse nerviosa cuando estaban a un dedo de mi cara. Se trataba hacer tres filas y las dos de los lados se iban acercando a la fila del medio, cada vez más cerca de la cara del de delante suyo; teníamos que ponernos a un dedo de su cara. Era más incómodo si eras la persona del medio que si eras la de los lados. (Mara Solé)

En aquesta activitat, el Marc ens va dir que havíem de seguir les seves ordres. Que representaríem un centpeus, que hauríem de juntar-nos tots, ens tendríem que coordinar tots perquè l’activitat sortís bé. (Cristian Onarri)

Acabades aquestes dinàmiques, el Marc ens va demanar pels deures. Havíem de portar tres frases memoritzades. Encara no sabíem per a què.

Una de les frases de la Jana.
Les tres frases del Jordi.

(Paralingüística.) Havíem de dir les nostres frases amb l’emoció que ens digués el Marc.

Amb tristesa.
Com si fos un secret.
Demanant matrimoni.
Acceptant-lo bojament.
De nou demanant matrimoni.
Més matrimoni.
Matrimoni!
Amb tristor.
Amb alegria i atac de riure.
Practicant el riure, seguint el Cristian.
Més riure i stop!
Amenaçant.
Amb por.
Emprenyada, i després enamorada.
Amb desdeny.
Amb molt desdeny.
Amb alegria.
Amb imitacions de moviments.
Més emocions i imitacions de moviments.
Molt contents.
Emocions i imitacions de moviments.
Conversa ballant a la discoteca.
Imitació dels moviments de la converça ballant a una discoteca.

En aquesta activitat es tractava de que fèiem unes frases que ens les apreníem de memòria i les dèiem amb l’emoció que ens deia el Marc. Va ser divertit perquè hi havia una frase que algú deia que tenia ganes d’anar al lavabo a fer “caca” i li demanava el Marc que ho digués com si volgués demanar matrimoni i l’altre que li contestés amb la seva frase però intentant expressar que sí o que no. Va ser divertit aquella part. (Laia Herrero)

Les tres frases de deures que havíem de portar memoritzades no teníem ni idea de per a què eren, fins que en Marc a alguns de nosaltres ens va fer recitar-les amb un company, i ell, amb una d’aquelles tres que decidia, ens feia dir-la amb una emoció diferent. Va ser interessant i depèn la persona costava més expressar-se. (Laura Martí)

Vam començar la classe amb unes dinàmiques més estranyes de l’habitual… però van ser divertides, sobretot la primera; es tractava d’abraçar-nos, MOLT junts, i intentar caminar, com un centpeus, però amb bastants peus més. Després vam fer més dinàmiques. En acabar-les, el Marc ens va preguntar si havíem fet els deures (pensar-se tres frases i apendre’s-les de memòria), i d’aquelles persones que ho havíem fet, en va triar unes quantes, per fer una dinàmica. No vam sortir tots, però a vegades és bo veure les coses des de fora, sobretot si ets vergonyós/a, ja que pots veure com els altres també fan el “ridícul”, i no passa absolutament res. El que havien de fer aquestes persones era dir les seves frases, amb l’emoció, o de la manera que deia en Marc (exemples: demanant matrimoni, amb tristor o amb atacs de riure). (Clara Ferrarons) 

Em va divertir molt actuar amb el Jordi, em va fer bastanta gràcia, encara que jo crec que ho vaig fer bastant malament i no em va agradar gaire com vaig “actuar”, de fet, en algun moment vaig passar bastanta vergonya, ja que fer activitats d’actuar davant de la classe a vegades em fa una mica de vergonya, cosa que he de millorar, ja que, si vull ser actriu i em fa vergonya actuar davant de la classe, doncs… ho porto clar xD! (Jana Rodrigo)

Aquesta activitat va ser divertida i molt interessant. A mi em va tocar sortir i vaig passar molta vergonya. Era força difícil, sobretot si et toca fer-ho amb una frase que no concorda amb l’emoció o la situació que et deia el Marc. (Marina Giménez)

En esta actividad Marc nos había puesto deberes, teníamos que traer memorizadas 3 frases. La actividad consistía en que Marc escogía a 2 alumnos y escogía una de las 3 frases de cada alumno y nos pedía que la dijésemos de diferentes formas (tristes, pidiendo matrimonio, felices…). Mi pareja fue Carlota. (Alen Siradeghyan)

Gracias a esta actividad me doy cuenta de lo importante que son las expresiones corporales, bueno, en realidad ya sabia de eso pero nunca le di tanta importancia. Estaba muy avergonzada pero que MUCHO, MUCHO: yo quería exagerar las emociones que me decía el Marc ,pero a la vez no quería porque me da mucha vergüenza y al final terminé no haciéndolo y ahora me arrepiento. (Hui Wang)

En aquesta activitat vam treballar la forma d’interpretar, a través de l’entonació, tipus d’emocions, amb unes frases que ja en teníem de pensades. Era dificil, a més era graciós, veure com interpretàvem emocions amb frases que no tenien res a veure. A una companya li va tocar demanar matrimoni amb una frase que no tenia res a veure. Ho vaig passar molt bé. (Cristian Onarri)

Vam acabar amb una nova dinàmica, una d’animals (amb sorpresa per a l’Ivan). Aquí els preliminars:

Una d’animals i l’Ivan…

En aquest recull de dinàmiques n’hi ha d’entretingudes, i de més avorrides, però totes són interessants a la seva manera. Una de les que més em va agradar va ser la de fer diàlegs i frases, aplicant emocions i sentiments que ens digués el Marc. El Jordi li demanava matrimoni a la Jana, però ho feia dient “tant se val d’on venim, si del sud o del nord”. Era massa graciós. Una altra activitat era caminar molt a poc a poc, amb l’objectiu d’apropar-te molt a la persona del centre, i estar molt a prop però sense tocar-la. Un altra va ser caminar en files, un darrera l’altre i a la vegada. L’última activitat va ser divertida, però no per a mi, sinó per als altres. El Marc em va fer sortir de la classe, i els hi va dir algunes coses als altres alumnes. Quan vaig entrar, em van dir que em tapés els ulls, i que seguís les indicacions. Ell deia que imitéssim animals, però jo m’ensumava que alguna m’estaven fent. Al final vaig veure que tots ho feien sense els ulls tapats, i es reien de mi. En realitat em va fer molta gràcia. (Ivan Egido)

L’activitat és la que més m’agrada perquè és la que més gràcia m’ha fet. (Kolna Smith)

La primera dinàmica ha estat bé, m’ha agradat, ha estat interessant, i també divertida. I l’última dinàmica ha estat molt graciosa, perquè només l’Ivan tenia tapat els ulls, i els demés miràvem què feia ell. La dinàmica de les tres frases memoritzades també ha estat interessant i divertida. Em va agradar tot el que es va fer aquell dia. (Kaixin Ji)

En la primera actividad me eliminaron primero porque hablé con mi compañero y no se podía hablar. En la segunda actividad hicimos 4 filas de 5 alumnos, teníamos que hacer lo que decía Marc, pero había una dificultad que era que teníamos que hacerlo todos a la vez. En la tercera actividad había 3 filas, uno a la izquierda, uno en el medio y otro a la derecha. La actividad consistía que los de los lados (izquierda, derecha) se tenían que acercar poco a poco al grupo del medio y quedarse a un dedo de distancia. Esta actividad me gustó pero me hacía mucha gracia cuando me acercaba yo o se me acercaban. (Alen Siradeghyan)

Hoy hemos hecho diferentes juegos, por ejemplo: nos hemos puesto en línea y nos teníamos que mover como un solo cuerpo; tengo que admitir que era un poco difícil. Después hemos puesto un grupo de compañeros en fila en medio de dos grupos; los de los grupos nos teníamos que ir acercando hasta estar a un palmo de la cara del grupo del medio, entonces tenían que evitar reírse. Yo conseguí aguantar la risa pero tengo que decir que fue bastante difícil. (Adrián Brosel)

Aquest dia jo no hi vaig anar però sembla bastant divertit. (Estefany Padilla)

Al Marc se li va ocórrer fer-li una broma a un company; ell havia sortit, i ens va explicar que li faríem una broma. Ens vam tapar tots els ulls amb ell inclòs, i vam començar a fer els animals. A mesura que passaven els segons, al final ens vam descobrir tots els ulls i només quedava ell interpretant animals. Hi havia moments que no podia aguantar el riure, va ser molt divertit. (Cristian Onarri)

Càmera: Kolna Smith.

A la manera de Marcel Proust: qüestionari Marc(el) Artigau

Si Marcel Proust va confeccionar un qûestionari amb 30 preguntes, avui en Marc ens ha proposat un altre amb 20 preguntes. Continua tractant de conèixer-nos per a crear els personatges teatrals inspirats en nosaltres. Quin honor!

1. Quin és el teu color preferit?

Algunes consideracions preliminars i formulació de la pregunta 1.

2. A quin país o ciutat t’agradaria viure?

3. Qui et cau malament (persona real o fictícia)?

4. Inventa’t el nom d’una mascota.

5. Quin súper poder t’agradaria tenir?

6. Quin personatge de ficció t’agradaria ser?

7. Què t’enduries a una illa deserta (només dues coses)?

8. Quina és la teva paraula preferida?

9. Quina és la paraulota o l’insult que més t’agrada dir?

10. Quina és la teva pel·lícula favorita?

11. Creus que existeix la vida intel·ligent fora de la Terra?

12. Creus que existeixen els fantasmes o esperits?

13. Quin famós viu t’agradaria conèixer?

14. Què et fa por (fòbia)?

15. Com t’agradaria que fos la família que formaràs?

16. Quin és el teu menjar preferit?

17. Si puguessis triar viatjar en el temps, aniries al passat o al futur?

18. T’has pegat mai amb algú?

19. Què creus que no faràs mai a la vida?

20. Quina pregunta que no t’he fet t’agradaria que t’hagués fet?

Aquí en teniu algunes de les respostes que va llegir el Marc:

Respostes a la pregunta 9.
Abans de la lectura de les respostes a la pregunta 20, en Marc ens va explicar que ara mateix la primera escena de l’obra que està escrivint està dedicada a l’Adri, una altra, a la Clara, i una tercera, a la Jana. Però que tot és provisional.
Respostes a la pregunta 7.
Respostes a la pregunta 13.

El Marc Artigau ens va proposar una activitat molt diferent, però relaxada. En Marc està escrivint una obra de teatre que després nosaltres representarem. Per agafar idees de les escenes, el Marc ens va fer una sèrie de preguntes, concretament 20, per saber més sobre nosaltres. No era una activitat moguda ni divertida, però et feia pensar i donaves la teva opinió. Et feia preguntes com per exemple “a quin famós voldries conèixer?”, “quin superpoder voldries tenir?” o “quina és la teva pel·lícula preferida?”. Al final vam llegir algunes de les respostes, i va ser molt interessant. (Ivan Egido)

En aquesta activitat es tractava de fer una mena de test, en el que el Marc ens feia preguntes “random”, i havíem d’apuntar la resposta en un full. No sé exactament per què va fer servir aquesta activitat, suposo que per conèixer-nos més, o més aviat perquè el Marc ens conegués més a nosaltres i pugui escriure les nostres històries, però la veritat és que m’ho vaig passar molt bé: m’encanta fer tests! (Clara Ferrarons)

En aquesta sessió el Marc ens va fer un qüestionari. A l’hora que ens ho va explicar ja estava intrigat per quines serien les preguntes que ens faria, o quin tipus de preguntes serien. Jo pensava algunes respostes per si sortien unes preguntes que m’imaginava. Ell va començar a fer les preguntes, però al moment ens va dir que només podia haver-hi una resposta per pregunta. Quan va començar, el dilema era quina resposta creia que era més adequada, i quina havia d’escollir. Hi havien preguntes tipus quin és el teu insult preferit (personalment, com que uso diferents tipus d’insults cada dia, m’era difícil escollir un de concret, hi faig servir tants que no sabia escollir un com a favorit). Després, a mesura que va anar avançant el qüestionari, les preguntes no eren ni usuals ni inusuals. Després va començar a llegir algunes de les respostes, i era graciós escoltar-les i comparar-les. (Cristian Onarri)

Van haver-hi preguntes que se’m van fer difícils de contestar encara que la majoria fossin preguntes majoritàriament normals o més habituals de preguntar a algú que no coneixes. Hi havien d’altres que aprofundien bastant més, preguntes sobre tu, com per exemple: les teves pors, etc. Tot i així, fer preguntes em va agradar bastant, per no dir que em va agradar molt. Trobo que de tant en quan hauríem de fer això. Encara que jo sé que bàsicament aquesta activitat ajuda el Marc a fer les seves històries/els diàlegs de cadascú, podríem fer preguntes i respostes ràpides i poder reflexionar sobre allò sigui el que sigui. (Laura Martí)

Esta actividad me hizo pensar mucho sobre mis gustos, mis pensamientos, mi futuro, etc., pues había preguntas que nunca me las hice, porque pensaba que sería innecesario, pero ahora me doy cuenta de que había preguntas que me parecieron importantes y otras me hizo recordar mi yo de pequeña. Me di cuenta de que no me “actualizaba”, quiero decir, había gustos y pensamientos que tenía de cuando era pequeña que ya no los tengo, pero como si se me terminaran de encajar y sigo pensando que tengo esos gustos que ahora ya no tengo. (Hui Wang)

Aquest dia va ser molt divertit, vam fer una actividad per saber com som. El Marc va dir que agaféssim un full i un boligraf i cadascú havia d’apuntar el que ens diria, com per exemple, quin es el nostre color preferit i moltes més coses, fins a 20 preguntes. I quan vam acabar, va agafar algunes respostes i les va llegir. (Ramandeep Kaur)

Aquesta activitat em va agradar perquè vam fer una cosa diferent que no era una activitat moguda. Era un qüestionari de 20 preguntes per saber més com som perquè el Marc ha de fer una obra de teatre sobre nosaltres. A mi aquesta activitat em va fer pensar perquè et preguntava coses com: què no faries mai a la vida? Em va semblar molt bona activitat per conèixer-nos més i, com que no era com les de sempre, em va agradar. (Laia Herrero)

El Marc ens va proposar una activitat bastant diferent, no ens havíem de moure, simplement havíem de contestar preguntes molt simples, en alguns casos amb un sí o un no ja era suficient. Crec que el Marc ens va proposar aquesta dinàmica per conèixer-nos millor i poder escriure unes millors escenes sobre cadascú de nosaltres. Em va semblar molt interessant perquè em va fer pensar sobre gustos o opinions meves al fer-me aquelles preguntes. (Jordi Aragall)

Em va agradar molt aquella activitat ja que em va fer sentir escoltada, vull dir, vaig poder dir la meva opinió i això em va agradar ja que hi havien preguntes que ens va fer que mai ningú no m’havia fet abans. Encara que també em vaig estressar molt perquè sóc molt indecisa però em va fer reflexionar, encara que fossin tonteries. Em va semblar una activitat diferent i original. (Jana Rodrigo)

En aquesta activitat, en Marc ens fella preguntes, com per exemple quin era el nostre color preferit, i nosaltres havíem de respondre en un full. Després en Marc va llegir algunes de les respostes en veu alta. Algunes de les preguntes em semblaven una mica ‘’estranyes”, com la de quina és la teva paraula preferida; no sabia que posar perquè mai ho havia pensat. No se ben bé quina era la finalitat d’aquest exercici, però va ser entretingut de fer. (Carlota Enseñat)

Estábamos con Marc y nos dijo que haríamos una actividad de 20 preguntas: “1. Quin és el teu color preferit?” “2. A quin país o ciutat t’agradaria viure?”, etc… Al acabar las 20 preguntas, le dimos las hojas y empezó a leer algunas respuestas; salieron algunas divertidas. (Mara Solé)

M’ha agradat l’activitat perquè feia unes preguntes que per a mi s’havien de fer abans. Són molt senzilles però donen molta informació. Amb algunes preguntes estava indecisa perquè ningú, ni jo mateixa, m’havia fet aquestes preguntes abans. (Estefany Padilla)

Aquesta activitat la trobo original i molt curiosa. Aquestes 20 preguntes, que no saps per què les farà servir, són intrigants. Jo em vaig qüestionar el perquè i encara no sé per què vol saber el meu color preferit, ni tampoc sé per què vol saber a quin pais vull viure, però jo vaig pensar que si ens ho demana es tindrà que fer, no és ni una cosa privada ni res, l’únic que havíem de fer era escriure les respostes d’aquelles preguntes que potser són insignificants o que potser a ell li ajuden molt. (Quique Pons)

Més tard en Marc ens va proposar confeccionar fotografíes grupals d'”emocions”. La resta havia de tractar de saber quina emoció era:

Aquesta activitat pot semblar fàcil però realment no ho és, costa bastant agafar la postura i l’emoció perfecta amb la cara per a què els companys puguin esbrinar-la. A part d’això va ser un exercici divertit que em va agradar força. (Laura Martí)

En Marc ens va proposar fer una activitat de representar emocions/sentiments, però havíem d’estar immòbils, com si fos una foto. En el moment que ens ho va explicar vaig pensar que seria fàcil, així que vaig sortir de voluntari per fer l’activitat, però a l’hora d’expressar l’emoció,  va ser tot un caos: primer no sabia com respresentar l’emoció, tenia dubtes de si no la representava bé o es podia confondre amb una altra; després les persones que havíem de fer la “foto amb emocions” ho fèiem tots per separat i no s’entén bé. Després ens va explicar que havíem de fer-ho grupal i que no tinguéssim vergonya, que havíem de cooperar amb els nostres companys. Després de 3 intents vam començar a entendre-ho. Al final vam fer el canvi amb els altres companys que no ho havien fet encara. Doncs ara que estàvem sentats havíem d’endevinar quina emoció expressaven ells. També va ser un caos però va ser divertit. (Cristian Onarri)

Em va semblar interessant veure la gent fer l’activitat d’expressar les emocions que ens deia el Marc, ja que hi havia gent a qui mai havia vist abans amb cara de por, de sorpresa, de misteri… I em va fer riure i divertir-me veure quina cara feia cada persona, sobretot amb les que no em porto i que no em parlo, i com hi ha gent de classe que molts cops només la veig callada, doncs em va divertir veure les cares que feien. (Jana Rodrigo)

Finalment, vam jugar a fer sacs:

Fer sacs és un joc que segur que tothom hem jugat alguna vegada, pero aquesta vegada teníem condicions diferents, tipus fer mig sac, o fer sacs de 3 i que només un peu pugui tocar el terra. Com l’activitat era a contrarrellotge, tenies la pressió de que el temp corria en contra teva, aixi que tenies que pensar ràpid una solució. (Cristian Onarri)

I a passar-nos fruites:

Aquesta activitat consistia bàsicament en una rotllana i, per passar el torn a un company, havies de dir poma o pera (depén si volies anar a l’esquerra o a la dreta) i senyalar-lo, o bé dir plàtan senyalant un altre company que no estigués als teus costats. Aquest és un exercici que s’ha de fer ràpid per confondre les persones que estan a la rotllana i també s’ha de saber escoltar i, si no t’enrecordes d’algo, poder agafar el torn bé si te’l passen. Va ser graciosa aquella estona, m’ho vaig passar bé però pot arribar a fer-se pesat. (Laura Martí)

Aquest joc sempre em fa estar molt concentrada, i a la mínima que em distrec o em perdo ja m’equivoco, que és el que em va passar. Al principi estava molt atenta i quan m’arribava responia ràpid i bé, però quan ja portàvem una estona em vaig distreure i quan em va arribar em vaig equivocar i em vaig eliminar. Em va fer una mica de ràbia perquè per un moment de distracció vaig deixar de jugar. (Jana Rodrigo)

Després de fer les preguntes vam fer una sèrie d’activitats molt entretingudes. Una d’elles era expressar una emoció com si t’anessin a fer una foto, i només veient la foto, es sabés quina emoció es representa. L’altra activitat era una mica més senzilla. Havíem d’agrupar-nos per grups de gent, segons les indicacions del Marc. L’última activitat va ser la meva preferida. Tractava de posar-nos en rotllana i seguir les indicacions següents. Quan era el teu torn, havies de passar-li el torn a algú. Si el tenies al costat dret, deies poma. Si el tenies al costat esquerra, pera; i si no el tenies al costat, plàtan. Era molt divertit i entretingut. (Ivan Egido)

Em va agradar que féssim aquesta activitat perquè així ens podíem conèixer una mica més, i a més vam passar una bona estona ja que algunes respostes eren força gracioses. També crec que ens va fer aquest qüestionari per inspirar-se a escriure les històries de cadascú. Després vam fer fotografies emocionals: el Marc ens deia una emoció i per grups havíem de fer una postura que representés el que ens havia dit, i així fer que l’altre grup adivinés l’emoció. Cap al final de la classe vam jugar a fer grups de les persones que ens digués el Marc; és divertit jugar a aquest joc perquè crec que ens activa i ens emociona una mica a tots. També vam fer el joc de passar fruites que trobo que es un joc divertit i liós. (Marina Giménez)

Aquell dia, el Marc va preparar 20 preguntes per preguntar-nos. Les preguntes eren fàcils, però he hagut de pensar molt de temps. Hi havia moltes preguntes que mai havia pensat, i que mai crec que podria respondre, però està bé que ens preguntés i ens fes pensar. I després vam fer la dinàmica de fotografies grupals, que era molt divertida i em va agradar molt. Però no és tant fàcil com quan ho veus, hem d’aguantar sense moure’ns, fins que els altres companys ho endevinen, però realment és fàcil i és divertit. (Kaixin Ji)

Yo no estuve en esta clase pero se ve entretenida y chula. Seguro que se lo pasaron todos muy bien. (Sebastián López)

El qüestionari va ser bastant entretingut però no em va agradar massa. (Kolna Smith)

Este día no fui a clase. Pero por lo que he visto en el blog fue una actividad interesante.
(Alen Siradeghyan)

Hoy hemos hecho una actividad escrita que trataba de lo siguiente: nos ha pedido una hoja y un boli y nos ha dicho que nos haría 20 preguntas y que las teníamos que contestar. Para ser una actividad escrita ha estado muy chula porque al final hemos leído las respuestas de los compañeros y han sido algunas sorprendentes. (Adrián Brosel)

22 de gener. “Contaminant” el claustre de professors de l’Alzina!

Per fi va arribar el moment. Nervis, molts nervis, perquè no era només que havíem de parlar davant d’un munt de persones, sinó que tots eren professors, allò estava ple de professors! Tants eren els nervis que ens vam equivocar i no vam saber gravar l’inici (quin greu ens sap!), la presentació que la nostra directora, la Isabel, va fer de l’acte i dels representants de l’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona), en Carles Giner, l’Anna Pentinat i l’Elisa Díez, així com del nostre mediador, el Víctor Muñoz, de la Sala Beckett. Tanmateix, la Isabel ha tingut avui la gentilesa de deixar-nos aquestes paraules:

Isabel Balaguer, directora de l’IES L’Alzina.

A continuació, teniu les intervencions del Víctor, i del Marc Artigau, el nostre artista en residència a l’Alzina:

En Víctor Muñoz i el Marc Artigau.

Després, el Sebas, la Xiaoyu, la Kaixin i la Laura van llegir els seus textos:

El Sebas,, la Xiaoyu, la Kaixin i la Laura (per ordre d’intervenció).

Jo sóc una de les persones que llegeix i al principi estava bastant nerviosa perquè havia de llegir davant de tots els professors de l’Institut, unes 50 persones allà, però era diferent perquè davant de 50 companys no és el mateix. Així que em vaig permetre posar-me tan nerviosa, però això ho havia de canviar quan llegís. A l’hora de llegir mica en mica se’m va treure la vergonya i els nervis, i sobretot no vaig perdre el ritme en el que anava llegint. Personalment crec que el claustre va anar bastant bé, per no dir molt bé. Espero i crec que els professors van tenir una bona impressió del que és Creadors en Residència i vam tenir comentaris d’ells molt positius. (Laura Martí)

Per motius personals, a la Jana li va ser impossible a última hora assistir a l’acte. Aquí en teniu, no obstant, les lectures que va fer del seu text durant els assajos:

La Jana.
La Jana.

Encara que em va saber molt greu, aquell dia finalment no vaig poder anar al claustre de professors de l’Alzina. Tan de bo hagués pogut, perquè crec que el meu text hagués agradat als mestres, o això crec, i també penso que s’haguessin sorprés alguns professors, ja que crec que a vegades es pensen que sóc molt ‘borde’ o freda, i crec que aquest text els hagués fet canviar d’idea. Encara que em vaig posar molt nerviosa davant de l’optativa el dilluns i també m’hagués posat nerviosa al claustre, encara més, ho voldria haver fet. Va ser una pena… (Jana Rodrigo)

I per finalitzar, en Marc va voler mostrar al claustre un exemple de les moltes dinàmiques que fem amb ell els dilluns a la Sala Garcilaso:

La Clara, la Marina, la Mara, la Hui, la Carlota, el Quique, el Jordi, la Laia, la Laura, el Sebas, l’Ivan, la Xiaoyu i la Kaixin (d’esquerra a dreta).
La Clara, la Marina, la Mara, la Hui, la Carlota, el Quique, el Jordi, la Laia, la Laura, el Sebas, l’Ivan, la Xiaoyu i la Kaixin. (Faltaven, per diferents motius, la Jana, la Ramadeep, el Kolna, el Cristian, l’Alen, l’Estefany i l’Adri. Però haguessin volgut ser-hi!)

Aquell dia estava una mica nerviós perquè estava veient tots els professors i havia de llegir. (Sebastián López)

Aquesta va ser per a mi l’activitat més especial que hem fet fins ara. Tot i que jo no vaig llegir, només al fer la dinàmica em vaig posar nerviós. El fet d’estar davant de tot el claustre de prfessors és impactant, ja que normalment ets tu qui els escoltes a ells. Va ser una bona prova, ja que va ser el nostre primer públic de veritat i crec que tots ens vam posar nerviosos. És important en el teatre controlar bé els nervis i que no t’afectin negativament. (Jordi Aragall)

El dimecres 22 de gener per la tarda vam anar a mostrar i explicar breument l’optativa de creadors en residència als professors de l’institut. Trobo que està bé que ho expliquem ja que és la primera vegada que es fa i no saben de què va aquesta optativa. El Marc va explicar una mica el que tenia pensat fer amb nosaltres i com ho faria; després alguns dels nostres companys van llegir un dels seus textos, ho van fer molt bé. I finalment vam fer la dinàmica del telèfon amb mímica davant dels professors. Va fer bastant vergonya però que tinguésim públic ens prepara pel que farem a final de curs. (Marina Giménez)

Aquell dia es tractava de presentar l’optativa i ensenyar davant del professors el que fem. Jo no havia de llegir i no vaig passar vergonya. Al fer la dinàmica tampoc em sentia nerviosa ni amb vergonya, no sé per què la gent si. Ens va sortir prou bé en realitat i alguns professors ens van felicitar i ens van dir que era un molt bona optativa i que els hi agradava que haguéssim fet allò. (Laia Herrero)

Això va ser a l’institut quan es van reunir tots els profes de l’institut per a que els expliquéssim el que fem en aquesta optativa. I va ser molt divertit i nerviós. (Ramandeep Kaur)

Feia impressió estar davant de tantes persones que eren els professors i sense saber el que el Marc ens faria fer. Després ens va dir que féssim el joc del telèfon amb mimica, i ens va posar una acció molt difícil i poca gent la va entendre. Va ser divertit. (Carlota Enseñat)

Els meus companys van assistir al claustre fent una petita lectura que, per cert, era molt bonica. (Kolna Smith)

Teníamos que venir por la tarde  al “Institut Alzina“ para enseñar a los otros profesores del Alzina lo que hacíamos en “Creadors en residència”. Estábamos casi todos, algunos faltaron por x razones. Estaba muy nerviosa ya que estaba delante de todos los profesores del Alzina, había muchos profesores que no conocía y a algunos sí.  Había 5 compañeros que tenían que leer alguna de las redacciones delante de los profesores, pero una de ellas no había venido y realmente me hubiera gustado que los profesores hubieran podido oír su redacción, ya que hablaba de su abuela. (Hui Wang)

El 22 de gener vam anar a la reunió del claustre de l’Alzina a compartir la nostra optativa. El Marc els va començar a explicar una mica en que consistia, i 4 nens van llegir textos davant de tot el professorat. Després, el Marc va improvitzar una activitat molt dinàmica per fer davant de tots els professors. Era una activitat que potser coneixeu com el telèfon. La primera persona pensava un verb, substantiu o el que fos. Aleshores ho expressava en mímica al següent. Al final l’última persona havia d’endevinar quin concepte havia representat la primera persona. Feia bastant vergonya fer el tonto davant de tots els professors, imposa molt. Però en realitat em va fer molta gràcia veure tots els professors juntets, parlant entre ells. Aquesta activitat em va resultar molt divertida i agradable. (Ivan Egido)

Aquell dia m’ho he passat molt bé amb l’ajuda del Marc, de la Marta i de l’Alejandro. Ells em van dir que respirés una mica, i va passar tot bé. Al principi, quan estava davant del públic, de tots els professors i les professores i la directora, estava més nerviosa, però quan va passar 1-2 minuts, ja no estava tan nerviosa.
He parlat de respiració, és molt divertit, no és una dinàmica amb el Marc, és una feina que sempre fem amb la meva professora Marta, en la última classe del dimecres. I en aquell dia, abans d’anar al claustre, també l’hem fet a l’última hora, i jo respirava i em relaxava, i per tant, no estava tan nerviosa.
(Kaixin Ji)

Va arribar el dia d’ensenyar als professors el que estàvem fent a l’optativa de creadors en residència; primer, 4 persones van llegir els seus textos, i després vam fer una dinàmica, la del telèfon amb mímica. Per mala sort em va tocar a mi començar… Primer el Marc em va dir la paraula nostàlgia, però sincerament no m’enrecordo que vol dir, així que la va canviar a memòria. Vaig fer com si recordés anar amb algú a nadar, o alguna cosa així, tampoc me n’enrecordo gaire. 🙂 Em va fer moltíssima vergonya. Segons el Marc ho vaig fer bé, però a mi em va semblar que ho havia fet fatal, i obviament, havia fet el ridícul. No em va agradar gaire l’experiència de que tots els professors m’estiguessin mirant, prefereixo passar desapercebuda. (Clara Ferrarons)

Ese día fue cuando la Laura, la Kaixin, el Sebastián y la Xiaoyu dijeron lo que hacemos en la optativa delante del “claustre”, y lo hicieron bastante bien. Después de ellos salimos todos a hacer una actividad, la actividad era la que nos teníamos que poner en fila mirando todos a un lado y el primero tenía que hacer con gestos una acción y representarla al de delante y así con todos y el último tenia que decir lo que había entendido. (Mara Solé)

Víctor presentó a Marc Artigau un poco por encima. Laura Martí, Sebastian, Kaixin y Xiaoyu leyeron unos textos que habían escrito. También jugaron a un juego que solemos jugar con Marc, ese juego es parecido al teléfono. (Alen Siradeghyan)

Alguns dels meus companys van exposar la seva redacció sobre la seva estància en aquesta optativa. Van parlar sobre les coses que havien après en aquesta optativa i la seva opinió. Jo penso que van expresar el que tots els que participem en aquesta optativa pensem. Al final van convèncer els professors de que apreníem, i estic molt orgullós d’ells. (Cristian Onarri)

Este día no pude ir porque era por la tarde y ese día estaba ocupada, pero me habría encantado ir. Por lo que me han contado mis amigas se lo pasaron muy bien y al claustro le encantó. También me han dicho que algunas personas que estaban nerviosas en los ensayos  delante del claustro ya no lo estaban, que se lo han pasado muy bien y que seguro que al claustro le encantó. Hicieron varias actividades que se habían hecho en otras secciones. (Estefany Padilla)

Assaig de la contaminació a l’Alzina

Només faltaven dos dies per a que presentéssim a l’institut una part del que estàvem fent amb el Marc, de manera que vam dedicar gran part de la jornada a preparar l’esdeveniment. Cinc persones, la Jana, la Xiaoyu, la Kaixin, el Sebas i la Laura, van ser els escollits per llegir els textos que el Marc havia triat d’entre els que havíem anat escrivint durant tots aquests mesos.

La Xaioyu.
La Xiaoyu.
La Kaixin.
La Kaixin.

Aquell dia estava molt nerviosa, però al final m’ho he passat bé, els professors estaven molt contents i a tothom li ha agradat. Després el Marc va posar una dinàmica divertida, una persona presenta una acció, una paraula, o una frase curta que li ha dit el Marc. No podem fer servir cap paraula, i hem de dir què és. (Kaixin Ji)

El Sebas.

Fue entretenido aunque no había puesto puntuación porque Alejandro me dijo que no (!) importaba, y además tuve que vocalizar. (Sebastián López)

Esta actividad solo la pudieron hacer unos cuantos. Tenían que leer un texto que después iban a leer a los profesores. Mientras Sebas estaba leyendo, no vocalizaba y no ponía pausas en la lectura, entonces Marc le hizo ponerse un boli en la boca a Sebas para que vocalizase mejor. Solo ponerse el boli empezó a leer y fue muy gracioso porque al principio le costó un poco. Era muy gracioso pero al final resultó muy eficaz el método del boli porque Sebas consiguió leer súper bien el texto y se le entendió muy bien. (Adrián Brosel)

Les persones estaven practicant els textos que havien de llegir davant el claustre. Per poder vocalitzar millor el Marc va posar-li un bolígraf a la boca al Sebastián. (Estefany Padilla)

El Sebas.
La Laura.

Aquí estàvem assajant perquè passats dos dies teníem el claustre de professors i jo voluntàriament volia llegir i explicar o parlar d’alguna cosa sobre aquesta optativa. Personalment a l’hora de llegir m’expresso bé amb un to proporcional a on som i faig la puntuació. Tot i així, si hi ha alguna cosa que he de millorar o el Marc em fa un comentari, ho intento canviar i fer-ho el millor possible perquè s’entengui encara millor i així anar aprenent dels meus errors. (Laura Martí)

Quan llegim textos amb el Marc és guai. Aquest cop però no eren històries ni coses així, eren uns textos triats pel Marc sobre què ens semblava l’optativa perquè havíem de presentar-ho davant de tot el claustre de profes! Al principi hi havia gent que no volia llegir davant de tothom, però, si no ho feien allà davant dels companys, ho havien de fer davant del claustre així que… A mi no em va fer molta vergonya fer-ho davant dels professors però va haver-hi gent que sí. (Laia Herrero)

Aquesta activitat la van fer poques persones. Era la sessió abans de la presentació de l’assignatura al claustre de l’Alzina, la nostra escola. Uns quants alumnes havien de llegir uns textos als professors, cosa difícil, i per tant ho vam assajar la sessió abans.
Hi havia gent que no vocalitzava suficient, i el Marc Artigau, els va fer llegir-ho amb un bolígraf a la boca. Al principi semblava una tonteria i ens feia gràcia, però al final vam veure que funcionava, i quan li treia el bolígraf, ho feia millor que abans.
(Ivan Egido)

Crec que les persones que van llegir ho van fer molt bé; a mi m’hagués costat molt llegir davant de tots els professors, m’hagués posat molt nerviosa. Em va agradar el truc que ens va ensenyar el Marc de posar el dit a la boca i intentar parlar així per aprendre a vocalitzar millor. (Carlota Enseñat)

No vaig poder asisstir però, per el que he vist, crec que els meus companys ho van fer molt bé i espero que ho segueixin fent així. (Kolna Smith)

Quan vaig haver de llegir el meu text davant de tota la classe, em vaig posar molt nerviosa i em vaig angoixar una mica, però, mentre més estona estava llegint i més em corregia el Marc, anava agafant més confiança, m’anava calmant més i llegia millor. Al final no vaig poder ser-hi el dia de la presentació, però m’hagués agradat fer-ho ja que era un text molt maco i que a mi m’agrada molt. (Jana Rodrigo)

Este día los que iban a presentar en el claustro de profesores practicaron sus textos que hicieron. Cada alumno se puso de pie en medio y comenzó a leer su texto. (Alen Siradeghyan)

En aquesta sessió van estar assajant els seus textos per al claustre de L’Alzina (els professors), i tot tenia que sortir bé, perquè havien de convèncer els professors. Havien estat preparant com explicar els seus textos, i en Marc els ajudava a expressar-se millor. (Cristian Onarri)

Aquesta activitat em va semblar necessària perquè només quedaven dos dies perquè ens pressentéssim al claustre de professors. Aniríem al claustre de professors a presentar l’optativa, i per presentar-la uns companys llegirien un dels textos que el Marc ens var fet escriure durant tot el que portem de curs per poder ensenyar el que fem. (Quique Pons)

Després de tota aquesta feinada, plena de nervis, en Marc ens va proposar una altra dinàmica: deia una paraula o expressió a cau d’orella a un de nosaltres i, a continuació, aquest havia de representar-la amb gestos. Aquí en teniu una mostra:

La Ramandeep.
La Clara.
La Marina.

Aquí, depenent de com s’expressés la persona i com entengués el que li deia el Marc, era més difícil o menys; tot i així molt fàcil no era. Ens posem intensos al no saber què representa el nostre company o la nostra companya. Majoritàriament totes van ser dites per un altre company i guanyava el grup qui adivinés totes correctament del seu grup. (Laura Martí)

Aquell dia va ser més calmat ja que ens vam dedicar casi tota la classe a escoltar els nostres companys, que llegirien el proper dimecres davant del claustre de professors. Admiro molt la valentia que han tingut al atrevir-se a fer això; jo no podria, em faria molta vergonya. Vaig trobar força interessants els consells per llegir millor del Marc. (Marina Giménez)

Aquesta classe va ser bastant relaxada, almenys per a mi; si haguès sigut una de les persones que llegia, possiblement m’hagués mort de vergonya. Vam estar la major part de la classe, practicant els textos que llegirien en la reunió amb el claustre de professors, i si no recordo malament, em sembla que al final també vam fer alguna dinàmica, ja que davant dels professors també n’havíem de fer una. (Clara Ferrarons)

Aquesta activitat ja l’haviem fet i sincerament a mi m’agrada molt ja que m’encanta fer mímica, moure’m i l’expressió corporal. Penso que és una forma de transmetre el que sigui d’una forma diferent i original, i que és una forma diferent d’expressar-se, de parlar, que és la que acostumem a utilitzar quasi bé sempre. El Marc a vegades es passava una mica amb les coses que deia perquè feia vergonya i eren difícils d’interpretar però almenys el meu grup ho acabàvem esbrinant. (Jana Rodrigo)

Aquesta sessió va ser un sessió preparatòria, prèvia a l’actuacio que hauríem de fer al claustre. En el video es poden veure dos dels escollits pel Marc per a llegir un text que havíem fet en activitats, la Xiaoyu i el Sebas. Em va semblar molt interessant el que va fer el Marc amb el Sebas per a que vocalitzés millor. Mai havia vist aquella tècnica, però va ser bastant efectiva ja que va vocalitzar millor, i davant dels profes ho van fer molt bé. (Jordi Aragall)

Bueno, este dia yo no hice mucho porque Marc tenía que elegir a 5 de nosotros para salir a leer delante del “claustre de professors de l’Alzina”. Los que eligió fueron: la Laura, la Kaixin, la Jana ,el Sebastián y la Xiaoyu, y estuvieron practicando lo que dirían. (Mara Solé)

Hoy mis compañeros han expuesto a todos los profesores del instituto de lo que trata la optativa que hacemos. Yo no pude ir pero supongo que estaban súper nerviosos porque hablar delante de todos los profesores debe dar muchísima vergüenza y debe dar mucho respeto. Por una parte me alegro de no haber podido ir, pero por otra me da pena. (Adrián Brosel)

De los 5 escogidos,  la historia que más me gustó fue la de la Xiaoyu y la de la Jana. La Xiaoyu había escrito uno de sus miedos, que eran los sentimientos. Me pareció una historia muy poética  porque habla de los sentimientos humanos como algo malo, como algo que nos estorba, algo que cambia nuestros planes y otras cosas, ya que normalmente relacionamos los sentimientos como algo brillante y bello, algo único  en vez de algo malo. La historia de la Jana fue realmente algo cálido y sentimental por decirlo de alguna manera. Su historia trataba de su querida abuela, pero no era una historia que contaba sobre cómo amaba a su abuela, sino que era una pequeña anécdota muy linda y hasta un poco divertida co su abuela. Y me pareció algo REALMENTE BONITO. (Hui Wang)

Avui hem assajat els textos que llegirem en el claustre de professors. Ha estat una activitat molt entretinguda i divertida. (Quique Pons)

Aquesta dinàmica és comunament coneguda com el joc de les pel·lícules, però en aquest cas era amb frases abstractes que ens deia el Marc. Algunes eres del tipus fer caca. Va ser divertit veure com els companys actuaven/representaven algunes frases, i que no esperàvem ni sabíem què podria ser. A més ens rèiem molt de com actuàvem alguns per tractar d’explicar-nos la seva frase. (Cristian Onarri)

Diverses dinàmiques

No escoltar o, el que és el mateix, escoltar distretament, és com donar l’esquena a algú que ens demana un favor. Pierre Sansot.

Aquell dia, al començament, vam alternar el joc de la construcció d’una història entre tots amb la dinàmica dels números. Com sempre, allò no tan fàcil ni habitual: silenci, concentració, escolta…

Construcció d’una història entre tots.

Va ser difícil perquè, quan un començava a parlar, no sabies si un altre també diria alguna cosa, però va ser divertit. (Carlota Enseñat)

Aquesta dinàmica va ser més d’escolta i d’atencio. Cadascú deia una frase i altre l’havia de seguir, així entre tots fèiem una historia. Havíem de posar atenció al que deien els nostres companys, i posar ingeni per cuan ens toqués, encara que no podies pensar alguna cosa abans de temps perquè no sabies en quin moment podria canviar la història. (Cristian Onarri)

Dinàmica dels números.

Dins d’aquestes diverses dinàmiques que fem, hi ha una que a mi m’agrada molt. És aquella en que sense veure’ns, hem de comtar tots fins a 10. Comença una persona, llavors algú altre ha de dir dos i així fins a deu. Costa perquè no ens veiem i no estem al cap dels altres, no podem saber si està pensant en dir el número. Tot  i que costi, a mi, no sé per què, m’agrada! (Laia Herrero)

Aquesta dinàmica consisteix en comptar fins a deu, de manera escalonada entre un grup de gent. Tot i que no és l’exercici més complicat que hem realitzat fins al moment, és mes díficil del que sembla, ja que molts cops dos jugadors deien el número alhora. Una de les claus per aconseguir l’objectiu era dir els números amb espai pel mig, ja que així es menys probable que coincideixin dos jugadors. A mi em va semblar divertit aquest joc, tot i que no crec que serveixi molt per millorar en el teatre. (Jordi Aragall)

En aquesta activitat havíem de numerar-nos (tots els membres del grup) sense interrompre’ns uns als altres. Per complicar-ho més, al final ho vam fer d’esquena, el que encara era més complicat, ja que no podies fixar-te en si els altres anaven a parlar o no. Aquesta dinàmica precisament no és una de les més entretingudes, però és més difícil del que sembla. (Clara Ferrarons)

Aquesta activitat ja l’havia fet a teatre, i sempre és molt interessant, almenys a mi m’ho sembla. A mi em fa posar atenció i escoltar bé l’altra gent, i fer-ho amb els teus amics o coneguts no em resulta difícil, però escoltar la gent amb qui no sols fer-ho se’t fa estrany. A més a més jo no acostumo a posar atenció als sorolls del meu voltant ja que sempre vaig amb auriculars a la meva bola. Aquesta dinàmica és bastant complicada, ja que cada vegada que ens trepitjàvem, havíem de començar de nou, però encara així, ens en vam sortir molt bé. (Jana Rodrigo)

Construcció d’una història entre tots.

Aquesta activitat és semblant a la dels números però amb històries. Aquesta va costar més ja que havies de parlar més i a vegades ningú seguia la frase, llavors dues o més persones saltaven de cop i es trepitjàvem… Però quan ho aconseguíem fer, sortien històries molt gracioses i també tràgiques, ja que sempre algú s’acabava fent mal o acabava a l’hospital. La veritat és que m’ho vaig passar molt bé i em vaig riure molt. (Jana Rodrigo)

Dinàmica dels números.

Esta actividad consiste en que nos tenemos que poner en circulo y de espaldas para no saber quién va ha empezar a hablar. Después, sin pisarnos al hablar, tenemos que decir los números hasta el 10 o hasta el que quieras. Si decimos el mismo o lo decimos a la vez, tenemos que empezar desde el principio. (Mara Solé)

Construcció d’una història entre tots.

Encara que no vaig ser a classe, sembla una activitat creativa. De les dinàmiques que he llegit la que en sembla més curiosa és la de crear una història sense trepitjar la paraula a ningú. De segur que sortiríem unes històries molt divertides. (Estefany Padilla)

Construcció d’una història entre tots.

La construcció d’una història entre tots és molt divertit, però jo he participat només una mica perquè no sé què he de dir i per tant només he dit una frase curta o una paraula. La dinàmica dels números és més divertida, jo sempre vaig dir el número 4, perquè m’agrada aquest número, no és el meu número preferit però m’agrada. I després uns dels meus companys va presentar una petita història sense veu. I ens expliquem de què tracta l’història. És molt divertit. (Kaixin Ji)

Hoy hemos estado haciendo diferentes juegos, como por ejemplo: primero nos hemos puesto de espaldas en grupos haciendo un círculo sin mirarnos, entonces teníamos que ir contando hasta 10 sin decir el mismo número a la vez. Después otro juego que hicimos fue que teníamos que ir construyendo una historia improvisada entre grupos y no podíamos hablar dos a la vez, si no perdíamos. Estos juegos de improvisar son súper chulos y divertidos porque salen historias muy chulas. (Adrián Brosel)

Me gustó mucho esta actividad y realmente quería participar. Se trata de crear una historia improvisada con los compañeros. Me pareció muy divertido, porque en casi todas las historia el protagonista o algún amigo suyo terminaba en el hospital, que si la pierna rota, que si los brazos…, jaja. (Hui Wang)

Després, en Marc ens va proposar una altra dinàmica: un de nosaltres havia de representar una breu història sense paraules a una única persona (la resta no podíem mirar). A continuació, aquesta persona privilegiada havia de representar-nos a la resta el que havia entès. Més tard, els “espectadors” explicaven què creien que havien copsat de tot plegat, i finalment, el primer actor ens explicava el que havia volgut transmetre.

El Sebas i la Laura.

Sincerament em va costar una mica endevinar el que el Sebas em volia transmetre, i a mi també em va semblar complicat fer-ho al contrari, igual que a molta gent també li és difícil expressar-se d’una o d’altres maneres. L’activitat va estar bé, no és de les millors però no avorreix o no arriba al punt de dir: “què està dient ara aquest home?”. (Laura Martí)

Aquell dia no vaig poder ser-hi a classe, però sembla que era una molt bona dinàmica. Penso que els meus companys s’ho van passar molt bé, i alguns tenien una ideia molt ingeniosa a l’hora de representar… (Cristian Onarri)

Les diferents interpretacions: la de l’Adri, la Jana, la Clara, la Laura, i finalment la del propi Sebas.
La Ramandeep i el Jordi, i les interpretacions de la Clara i la Carlota.

Hem fet moltes dinàmiques, algunes són molt semblants i hi han d’altres que no. La majoria ens ajuden a perdre la vergonya però també ens ensenyen a saber-nos escoltar i a comunicar-nos amb símbols en lloc de paraules. A mi una de les dinàmiques que m’agrada més és la d’explicar històries entre tots nosaltres. (Marina Giménez)

Siempre que hacemos ese juego es complicado saber cuándo dirán el próximo número, para no decirlo a la vez; una vez has dicho un número, te callas. El problema viene cuando ya nadie habla y reaccionan dos de golpe. (Sebastián López)

Totes les dinàmiques van estar molt bé, però la que més em va agradar va ser la de construir una història entre tots, perquè tenies que estar atent a tot perquè, si ens trepitjavem, havíem de tornar a començar. (Quique Pons)

Aquest exercici és un dels que més m’agraden. És molt senzill i fàcil de realitzar. Tracta de posar-se en rotllana mirant a l’exterior sense veure’ns entre nosaltres. L’objectiu és contar fins a 10, per ordre i una persona només pot dir un número, per tant és més difícil del que sembla. Si dos persones diuen el mateix número, s’ha de tornar a començar, fins a arribar a 10 consecutivament. Em va agradar molt, i és una activitat molt amena. (Ivan Egido)

L’activitat que vam fer aquell dia va ser molt divertida, em va agradar molt. Però era una miqueta difícil perquè cadascú havia de dir una cosa en ordre, però a vegades havia gent que parlava alhora i havíem de començar una altra vegada, però era interessant. (Ramandeep Kaur)

Me puse algo nerviosa con esto, porque no suelo prestar mucha atención a los sonidos de mi alrededor, y mucho menos a los que dicen personas que no conozco. Pero al final resultó ser muy divertido. Al menos no es tan escalofriante como cuando alguien de repente te empieza a hablar en un espacio cerrado a oscuras, mientras que pensabas que no había nadie más. (Xiaoyu Liu)

Aquestes activitats no les vaig poder fer perquè no hi era, però tenen molt bona pinta i m’agradaria fer-les. (Kolna Smith)

En esta actividad teníamos que hacer un ejercicio de hacer frases. El ejercicio consistía en que un alumno dijera una frase y otro tenía que seguirlo sin ser interrumpido. Si se interrumpía se reiniciaba la actividad. A mí me gustó mucho este ejercicio. (Alen Siradeghyan)

Formes de vel…

Estan cecs. Només veuen imatges (Mahmoūd Shabistari, poeta persa sufí del s. XIV. Gràcies a Toni Serra/Abu Ali).

Ens diu el poeta i filòsof llatí Tit Lucreci Car (s. I aC) que “el tacte, pels sagrats genis dels déus, és el sentit del cos” (tactus, pro divum numina sancta, corporis est sensus), és a dir, que el tacte és el sentit per excel.lència (segons la seva concepció atòmica de la Realitat). Doncs bé, en Marc ens va proposar un vell i sensual joc: tractar de reconèixer l’altre únicament a través del tacte, amb els ulls embenats: només podíem tocar la mà i el braç de tres voluntaris, en una primera ronda; i els seus caps, en la segona. Aquí en teniu un exemple:

Les mans (i l’enteniment) del Kolna consideren que la Ramandeep és la Kaixin, que el Jordi és el Quique i, finalment, que l’Adri és l’Adri.

L’activitat que us explicaré a continuació em va semblar molt amena i curiosa. El Marc triava una persona, que es taparia els ulls. Sense que la persona que es tapa els ulls ho escolti, tria 3 persones més. La persona amb els ulls tapats haurà d’endevinar quines persones té al davant, tocant-li la mà, el pel i la cara. Era molt curiós com la persona endevinava qui tenia davant, no és amb la presència, sinó tocant-li la mà. Quan la persona fallava, se’m feia molt graciós, no sé per què. (Ivan Egido)

Este juego consiste en que uno se tapa los ojos y otros tres se ponen delante de él. El que tiene los ojos vendados tiene que adivinar quiénes son las tres personas, solo con tocarle las manos y la cara. El que tiene los ojos vendados les toca las manos y dice el nombre del que cree que es; luego les toca la cara y puede decir a la misma persona que antes o cambiar de persona. Después de decir los tres nombres se destapa los ojos y ve a las personas: puede que haya adivinado a todos, a algunos o a nadie. (Mara Solé)

Esta actividad  es muy interesante  porque consistía en taparse los ojos  con un velo y a continuación se presentaban tres personas delante de ti. Tú habías de adivinar el nombre de las tres personas. Con solo tocar las manos y después la cara y el cabello. Fui la segunda persona, y única en acertar el nombre de las tres personas. Al acabar los compañeros me miraban raro porque pude averiguar el nombre de las tres personas sin mirar. En el momento en que me pusieron el velo me sentí nerviosa ya que no miraba nada. Luego al quitarme el velo me quedé sorprendida al saber que lo había adivinado. En mi opinión es un juego curioso, intrigante y divertido . Y no me importaría volver a jugarlo. (Estefany Padilla)

Aquesta activitat està bé, m’ha agradat. L’Estefany és una persona increïble, perquè va encertar les tres persones que li va posar el Marc. Crec recordar que eren l’Ivan, la Laura i jo. Va dir tots bé! Després vam jugar a allò que diem “cuarto oscuro”. M’agrada molt, no sé per què, però crec que és com el joc de l’escondite, però sense llum i és divertit. (Kaixin Ji)


En aquesta activitat em vaig posar nerviosa perquè sincerament no em va agradar gaire que em toquessin la cara ja que em va fer sentir una mica incòmode. Encara i així em va semblar curiós que em diguessin que era la Mara ja que crec que no ens assemblem en res.
 (Jana Rodrigo)

Era difícil saber qui era només tocant la mà de la persona, i a la gent li costava endevinar qui era, però al tocar el cabell o la cara ja era més fàcil, i els hi costava menys. Quan el Sebastián em va tocar la mà, em van entrar ganes de riure però em vaig aguantar, tot hi així va endevinar qui era perquè portava un anell que ell ja havia vist abans. (Carlota Enseñat)

Jo, com de costum, em presento voluntari per sortir a fer les activitats, i va ser entretingut veure qui pensava que era la gent. (Sebastián López)

En aquesta activitat vaig participar. Quan vaig participar em tenien que tocar la mà i, quan van començar a tocar-me la mà, vaig començar a riure, jo no podia parar, aixi que el Marc va venir al meu costat i em va ficar mirant cap el altre costat i ja vaig parar (em vaig posar nerviós, per això reia). (Quique Pons)

Aquesta activitat tracta de que un company es tapa els ulls i tres persones es posen davant d’ell/ella. L’objectiu és que amb els ulls tapats pugui descobrir qui té al davant. Té dues oportunitats, primer li toca les mans, i després, la cara. En aquesta activitat posem a prova la nostra atenció i una mica de sort. (Marina Giménez)

En aquesta activitat, molts/es només la vam mirar, ja que obviament no teníem temps per a tots/es, però només mirant-la em vaig divertir molt. Totes les persones que sortien amb els ulls embenats creien que la persona a la que tocaven era la Kaixin, i era molt graciós. Aixó si, l’Estefany va encertar les tres persones, ara sí una d’elles la Kaixin, si no recordo malament dues de tres a la primera. (Clara Ferrarons)

En aquesta sessió no vaig poder estar, però es veu interessant això de ficar-se en els peus d’una pesona cega, e intentar endevinar quina persona és només amb el tacte, encara que la veiem cada dia, quan ens tapem els ulls, no sabem diferenciar-la d’una altra persona o no sabem qui és. (Cristian Onarri)

Després, i seguint d’alguna manera en la mateixa lìnia, li van demanar al Marc jugar de nou a allò que nosaltres anomenen “cuarto oscuro”, un dels jocs que més ens agraden. En la imatge de sota podeu observar el que féiem (dissortadament ens manca el so):

Sempre li demanem jugar al Marc aquest joc, al “cuarto oscuro”. Simplement es tracta de la sala a les fosques, sense cap llum proper a nosaltres ni un sol reflexe que ens deixi distingir siluetes. En aquesta activitat hi ha dos assessins, els quals només ells mateixos saben que ho són. El joc comença i tothom va donant voltes per l’espai a les fosques, quan una persona toca a una altrea o involuntàriament es xoquen, s’han de xocar les mans d’una manera una mica diferent a la normal, llisques les mans per sobre del company/companya que t’hagis trobat i el contrari fa el mateix. En aquest moment distingim si continuem jugant, o bé, deixem de jugar perquè l’assessí ens ha matat. L’assassí en lloc de lliscar les mans ha de donar un cop de mans a les teves, si ho fa, és l’assessí i tu estàs mort. T’envas a una part de la sala on heu quedat que aniríem les persones eliminades. Tu mateix quan escoltes un cop de mans vol dir que han assessinat a un company teu, i depèn si estàs molt a prop del soroll, t’envàs d’aquella zona, o bé, t’arrisques a estar eliminat tu també. L’activitat és sencilla i fàcil de portar. Això sí, tothom ha de fer silenci i no es pot parlar. A mi personalment és un exercici que m’agrada moltíssim pel fet d’estar a les fosques. Al claustre de professors vam demanar fer aquella activitat però a part de que els tutors no veurien res, no era moment. I menys el nom que nosaltres mateixos li hem possat, és una mica confós perquè es poden imaginar coses que no són; tot i així ens divertim molt. (Laura Martí)

Donat per acabat el joc, aquests són els morts (eliminats):

En este juego se juega con las luces apagadas. Consiste en que dos personas son asesinos y el resto de gente es el pueblo. Hay que caminar por el cuarto oscuro y, si te chocas con alguien, tienes que pasar tus manos por encima de sus manos, y luego él a ti, si te choca las manos fuerte, es que es el asesino y te tienes que ir al sitio de los muertos, y así todo el rato hasta que no haya nadie o queden unos pocos del pueblo, pero si los dos asesinos se chocan las manos, ellos mueren y el pueblo gana. (Mara Solé)

Aquest joc que tant ens agrada és com un assassí. Consisteix en posar-nos escampats per la sala, tancar els llums i començar a caminar per la sala. Et trobes algú, us doneu les mans i, si cap dels dos és assassí, les passeu normal; si un dels dos és assassí, et xocarà les mans i, si fa aixó, estàs eliminat. A mi no m’agrada tant com als altres però suposo que els hi agrada tant perquè és una cosa diferent a les dinàmiques que fem normalment. (Laia Herrero)

Este juego consiste en apagar las luces de una sala e irse moviendo por ella. Entre las personas que hay en la habitación hay 2 asesinos y todos los demás son inocentes. Entonces tú ibas caminando a oscuras y, cuando te encontrabas a alguien para saber si era asesino o inocente, ponías las palmas de la mano una encima de la otra; los asesinos, cuando pasabas la mano por encima de la del otro, tenían que dar una palmada y entonces el otro sabía que estaba muerto. Si por algún casual los dos asesinos se chocaban las manos a la vez, los 2 estaban muertos y ganaban los inocentes. Este es uno de los juegos que más nos gusta jugar y siempre se lo pedimos a Marc. (Adrián Brosel)

Juguem al Cuarto Oscuro! Aquesta activitat, a la majoria, ens va encantar, i ara ens passem les classes demanant-li al Marc per jugar-hi de nou, ja ho hem aconseguit una vegada però em sembla que serà l’última… En aquesta dinàmica, es tanquen tots els llums, i els participants han de caminar a les fosques per la sala, hi ha el poble i els assessins. Quan dues persones es troben (o xoquen), han de “tocar-se” les mans suaument, però quan una d’aquestes dues persones (o les dues) és un dels assessins, ha de picar fort les mans del altre, perquè tothom ho senti. En l’escàs cas en el que dos assessins es troben (i xoquen les mans mutuament), el poble guanya. Personalment, m’encanta aquesta activitat, perquè m’agrada la foscor, crec que, quan un lloc està a les fosques, es torna més tranquil, i dona més opcions per a la imaginació, i està clar que m’encanten les coses “paranormals”, així que m’imagino moltíssimes coses fantàstiques. M’agradaria fer més activitats a les fosques. A part, al ser a les fosques no ens poden gravar, el que ajuda bastant a perdre la vergonya. (Clara Ferrarons)

Realmente me ha gustado este juego llamado “cuarto oscuro”. Son muchas cosas las que siento al jugarlo, ya que nunca en mi vida había sentido esa sensación de no saber el tamaño del espacio/lugar que me rodeaba y, al ser la primera vez, me puse muy nerviosa, y también me sentí libre ya que, al tener el cuarto con las luces apagadas, nadie podía ver exactamente lo que hacía y aprovecho ese juego para saltar silenciosamente, hacer gestos extraños. A la vez no podía ver nada, solo una inmensa oscuridad que me rodeaba, sin saber dónde estaba el “final” de ese espacio. Solo podía oír golpes a mi alrededor sin saber de dónde provenían exactamente; tenía miedo y me gustaba tenerlo, no todos los días podía sentir el sentimiento de miedo de aquella forma. (Hui Wang)

Mi día preferido: hemos jugado al cuarto oscuro, que me gusta mucho y me divierto muchísimo. Moló mucho y espero jugar otra vez. (Ramandeep Kaur)

Consisteix en apagar tots els llums i que l’assessí (és una persona que el Marc decideix) mati a les persones del poble (que són totes les altres) picant de mans. Si dos persones del poble es troben, es toquen les mans, però si dos assessins es troben i es maten entre ells, guanyen les persones del poble. Em sembla un joc divertit però m’agobio una mica amb els llums apagats perquè no es veu res. (Carlota Enseñat)

Aquest joc és molt divertit, no el fem molt ja que no té res a veure amb l’optativa, però ens agrada molt a tots. Tracta de tancar els llums i que el Marc esculli a un o dos assessins, llavors tu et vas movent per la sala sense veure res, si et xoques amb algú has d’anar a buscar contacte amb les mans, si ningú és assessí no passa res i segueix jugant, però si et topes amb un assessí et pica de mans i estàs mort. Espanta bastant si estàs tranquil·lament caminant per la sala i de repent escoltes el picar de mans d’algú. Crec que aquesta activitat ens ajuda a aprendre a fer servir més sentits i no només la vista. (Marina Giménez)

Me gustó mucho este juego, aunque siendo sincera, lo que me gustó más de este juego es que cerraran las luces. Pero la verdad es que me pareció muy bien la idea del contacto solo con las manos en una situación que es imposible ver. (Xiaoyu Liu)

M’ho vaig passar molt bé, és molt divertit i penso que és un joc que hauríem de fer més sovint. (Kolna Smith)

Fent aquestes dues dinàmiques, ens posem en la pell de les persones cegues, i ens fiem només del nostre tacte i el coneixement en el cos del company. En la activitat en la que hem de descubrir de quin company es tracta, en la primera ronda, en la qual només podiem tocar braços i mans, fèiem una aproximació guiant-nos pel tacte de la pell del company, fina, peluda, rugosa… A la segona ronda tocàvem el cap i la cara, però crec que vam aprofitar poc el poder tocar la cara i només vam tocar el cabell per adivinar la persona pel cabell. Un aspecte que utilitzava molta gent era l’alçada del company: a mi per exemple em van confondre amb el Quique ja que tenim una alçada molt semblant.
A la segona activitat, el famós ‘Cuarto oscuro’, que rep aquest nom perquè es juga en una sala totalment fosca, consisteix en que hi han dos assessins secrets, que al xocar-te t’agafen les mans i te les piquen. Quan et passa això has d’anar al ‘cementiri’, unes escales de la sala. Aquesta dinàmica seria interessant si els jugadors portessin antifaç i poguesin participar com a públic. D’aquesta manera veuria com actua la gent quan es sent insegura.
(Jordi Aragall)

Aquesta activitat tractava d’un pilla pilla però sense veure res. L’activitat era la següent: tots estàvem en un espai a les fosques, ens havíem d’anar movent, i si xocavem amb una altra persona, teníem que donar-nos les mans. Hi havien dues persones que sel’s asignava el rol de ser els que pillen, el seu objectiu era pillar a tothom abans de que s’encenguessin els llums. (Cristian Onarri)

Lectures de viva veu

De tant en tant en Marc ens posa deures, ens demana que redactem textos, i després ell els llegeix davant nostre. A vegades ens demana que parlem dels nostres avis, o del que ens fa por del futur, o que ens inventem, per exemple, un diàleg. En aquesta ocasió ens havia demanat una història extraordinària.

En Marc llegint una història del Sebas.
En Marc llegint una altra història del Sebas.
En Marc llegint una història de l’Ivan.
En Marc llegint tres històries de la Xiaoyu.
En Marc llegint una història del Jordi.
Ramandeep llegint la seva pròpia història.
En Marc llegint una història de la Clara.

M’agrada molt quan el Marc explica les històries i anècdotes que redactem nosaltres, els alumnes. M’agrada molt perquè ens divertim una estona sabent les coses que els passen a la gent i a més coneixem més aquella persona i sabem coses que li han passat que potser de normal no ens diríem. Hi ha algunes anècdotes que semblen increïbles, que dius: com pot ser aixó! Es impossible! No li pot haver passat això a una persona! Em sembla molt bé que fem aquesta dinàmica/activitat, la trobo molt bona manera de saber més de nosaltres. (Laia Herrero)

Algunes classes les dediquem a llegir les petites històries o textos que escribim els dimecres; no són tan divertides però trobo que està bé compartir el que escribim i comentar-ho. A vegades dóna vergonya que llegeixi els meus textos però no crec que m’hagi d’avergonyir. (Marina Giménez)

Cada persona va escriure una història extraordinària diferent, depenent del que cadascú volia explicar. A totes aquestes activitats molts no trobem el sentit però, pel projecte final, al Marc tot això que escribim li va molt bé per conèixer-nos més. (Laura Martí)

El que més m’agrada de l’optativa és escriure aquests textos i poder compartir-los, i més encara amb un escriptor. Sento que podem explicar i tenim a explicar moltes coses interessants, i a la vegada també podem dir la nostra opinió o com ens sentim. Crec que és una manera de que tothom sigui escoltat per igual, és a dir, a l’optativa hi ha gent que no parla gaire i gent que parla molt, i, per a mi, escriure aquests textos fa que tothom es posi al mateix nivell i se l’hi escolti a tothom per igual. A mi, per exemple, m’encanta escriure sobre una història o anècdota dels meus avis, quins són els meus desitjos, un diàleg inventat… No ho sé; sincerament això és el que més m’agrada d’anar els dilluns amb el Marc, ni jocs ni dinàmiques sinó que ens faci escriure i que llegeixi els nostres textos. (Jana Rodrigo)

El Marc llegeix les històries sobre els nostres avis, sobre les pors que tenim del futur, els nostres desitjos… El Marc les llegeix molt bé, i a vegades és molt divertit. M’agrada molt perquè així podem compartir les històries sobre les nostres vides i els nostres records. (Kaixin Ji)

En algunes classes, llegim els deures que ens posa el Marc per als dimecres. A alguns els podria semblar avorrit, però a mi em sembla que és molt interessant llegir el que la gent escriu. Per exemple, hi ha una noia que escriu MOLT bé, i no ho sabríem si no haguéssim llegit els seus “relats”. Aixó si, quan llegeixen els teus escrits (almenys en el meu cas), em segueix fent una mica de vergonya… (Clara Ferarrons Díaz)

Quan acaba un dilluns a la Sala Garcilaso, a vegades el Marc ens fa fer deures. Però son deures divertits, que no em molesta fer. Normalment hem de fer alguna redacció personal, de vivències pròpies o experiències incòmodes. El que més m’agrada és llegir-les al següent dilluns davant de tots. És com compartir experiències amb tot el grup, que si no fos per la redacció, no les explicaries a ningú, ja sigui per vergonya o perquè no hi ha suficient confiança. Pots expressar idees i emocions, històries inventades o vivències, i està molt bé. (Ivan Egido)

Aquesta activitat em va semblar bé perquè vaig sentir als meus companys llegir i em va produïr molta calma escoltar les seves letcures. (Quique Pons)

 Avui hem llegit el que vam escriure tots. Els textos em van agradar perquè cadascú va escriure coses molt bones. (Ramandeep Kaur)

És divertit quan el Marc llegeix els deures que ens ha posat la setmana anterior perquè normalment son anècdotes o històries divertides dels companys i és entretingut d’escoltar. (Carlota Enseñat)

M’agrada molt quan el Marc lleigex perquè és molt diferent a com ho llegim nosaltres. (Kolna Smith)

Me gusta escribir historias, sean inventadas o hechos reales. Yo creo que si escribes, será porque quieres, y no solo porque otros quieren que los hagas. Siempre he pensado que si haces algo que de verdad no quieres hacer, por mucho que lo intentes, nunca te va a salir bien. Y si al final te salió bien, será porque hiciste un esfuerzo “invisible” (invisible porque a veces, no solo otros no lo ven, sino que puede que ni tú te hayas dado cuenta) solo para conseguirlo. (Xiaoyu Liu)

Hoy hemos estado leyendo unas historias que escribimos de deberes para Marc. Estas actividades de vez en cuando siempre están bien y es interesante escuchar lo que escriben tus compañeros. Yo creo que eso es muy importante. (Adrián Brosel)

Todos escribieron sus historias y, cuando Marc las leyó, nos lo pasamos muy bien escuchándolas. Algunas son más entretenidas que otras, pero todas nos sirven para conocer mejor a mis compañeros, y a Marc, para el proyecto final. (Sebastián López)

Yo no sabía qué escribir ya que me di cuenta de que muchas de estas historias o anécdotas extraordinarias ya no eran tan fantásticas ahora comparado conla primera vez que me lo contaron o supe de eso, por lo cual era bastante difícil, pero finalmente recordé una historia de mi hermano que daba bastante miedo y que aún lo pienso de esa manera. (Hui Wang)

Aquesta activitat consisteix en la lectura que fa el Marc dels nostres textos. Em sembla molt divertit que el Marc llegeixi els nostres textos, tot i que passo una mica de vergonya com es veu al video. En aquests textos explico coses personals, com anècdotes amb el meu avi o pors o il·lusions. Tot i que aquesta activitat m’agrada, prefereixo fer dinàmiques més mogudes en les que treballem l’expresivitat corporal. (Jordi Aragall)

Las veces que hacemos esto me gusta menos que las actividades, pero escribir historias y escuchar las de los demás tampoco es tan malo, a veces depende de la historia que tenemos que escribir. Me da vergüenza que las lea delante de todos, porque creo que las escribo mal. (Mara Solé)

Este día todos los alumnos teníamos que traer un texto, en este caso una historia extraordinaria. Marc comenzó por el de Sebastián, que nos hizo gracia a todos por algunas palabras que usaba. (Alen Siradeghyan)

Me ha gustado mucho escribir sobre una experiencia que para mí haya sido diferente. Pero encuentro aún más interesante escuchar las de los demás ya que son muy diferentes entre sí. La historia que ha explicado Alen es muy interesante y da escalofríos; es unas de mis favoritas de las que se leyeron aquel día. (Estefany Padilla)

“Cors grecs”

A Cristián Carandell, με πολλή αγάπη.

In memoriam.

Corifeu: Laia.
Corifeu: Laia.
Corifeu: Laia.
Corifeu: Hui.
Corifeu: Hui.
Corifeus: Quique i Adri.
Corifeus: Quique i Adri.
Corifeus: Quique i Adri.

Aquesta dinàmica que vam fer una vegada em va semblar difícil i bonica. Era bonica perquè veure a unes persones moure’s igual i anant a l’una és veu bonic des de fora. I també era difícil perquè anar tots a l’una no és senzill. Jo, que vaig fer de “corifeu” una vegada, intentava anar el més lent possible perquè la gent de darrera meu em seguís, però tot i així costava molt anar tots igual. Quan no era “corifeu”, costava encara més perquè era jo la que havia de seguir el seu pas (el del “corifeu”). (Laia Herrero)

Aquesta activitat va ser molt bonica fer-la i, ara , al veure-la gravada, encara em sembla més bonica. El Marc ens va fer sincronitzar-nos a tots moltíssim i això va fer que, si tots caminàvem al mateix tempo i iguals, feia un grup de gent sincronitzada i donava fins i tot gust de veure-ho. Després amb dos grupets ens feia anar-nos juntant intercalant-nos entre nosaltres i de dos grups formar un sol caminant tots a l’hora. (Laura Martí)

Aquesta activitat l’Alejandro l’ha anomenat cors grecs, ja que aquesta formació recorda els cors grecs, com als inicis de la història del teatre. Aquesta és una formació que pot servir per presentar un grup de persones en una obra. La dificultat d’aquest exercici era coordinar els passos tot el grup, per així fer l’efecte d’uniformitat. Crec personalment que és molt estètic i impresiu. (Jordi Aragall)

Amb molta sinceritat, aquesta activitat em va semblar molt avorrida. Entenc que pugui tenir la seva gràcia, però jo no li trobo; em va semblar molt inútil. Es tractava de caminar molt lent, per fer… és que no ho sé. No sé per a què servia. Caminar lent, sense sentit. Bueno, d’acord, ens cordiinem i anem a “una”, però em vaig cansar estant de peu sense fer res, caminant a 2 km/h. El resultar final és més o menys curiós. Assolim una bona coordinació i és bonic de veure. (Ivan Egido)

El cor grec és una experiència súper xula però mola més si el veus des de fora que no pas des de dins, que es veu molt ridícul. (Kolna Smith)

Aquesta dinàmica va ser una mica rara al principi perquè això de caminar tots junts era una mica estrany. Quan portàvem 5 minuts, ens començava a sortir millor i ja cordinàvem més. El que més em va sorprendre és el que ens va dir la Marta: ens va dir que aquesta actividad no la podia fer un grup d’homes d’uns 40-50 anys. (Adrián Brosel)

Esta actividad me parece muy difícil de lograr ya que se necesita mucha colaboración grupal y aún más difícil con un grupo como el nuestro. En pocas palabras: me sorprendió el resultado. (Xiaoyu Liu)

Aquesta activitat em va semblar molt curiosa. Encara que no ho sembli, era una mica difícil, perquè si la persona a la que seguies (normalment la de davant) canviava el ritme, era molt difícil anar a l’hora. De totes les dinàmiques que hem fet aquesta és una de les que menys m’han agradat, em va semblar una mica avorrida. (Clara Ferrarons)

La actividad era que teníamos que formar una pirámide con los compañeros e intentar caminar al mismo compás. Marc me escogió como la primera de la pirámide, como la líder de la formación: estaba muy nerviosa ya que teníamos que caminar al mismo ritmo, velocidad… Estaba tan nerviosa que al principio caminé bastante rápido sin darme cuenta, pero, gracias a Marc por avisarme de aquella situación, pude calmarme un poco e intentar caminar más lento que antes. El resultado final fue genial, éramos como solo una persona caminando lentamente de la misma forma. (Hui Wang)

El cor grec ha estat divertit i en el video ho veig molt bonic: tothom camina com a una màquina, i estem caminant tots igual amb el mateix ritme. I al Marc li va agradar molt, i va dir que es increïble el que hem aconseguit tan bonic. Mola molt. (Kaixin Ji)

Aquesta activitat em va agradar perquè és una activitat en la que ens tenim que concentrar tots perquè sinó no funciona. L’activitat va de que tots tenim que estar agrupats i tenim que anar al mateix ritme perquè es pugui veure la il.lussió de que som una massa, un grup igual. (Quique Pons)

Em vaig estressar molt perquè em van trepitjar vàries vegades i perquè havia alguns que no anaven coordinats però m’ho vaig passar molt bé. (Sebastián López) 

Sincerament, al principì, quan vaig veure a les meves companyes i companys fent l’activitat vaig pensar que era una tonteria i no entenia perquè l’hauríem de fer. Però quan em vaig posar a fer-ho jo i el meu grup vaig veure que realment era difícil i que havies de treballar molt la concentració, el moviment i la coordinació, i em va sorprendre perquè semblava bastant ximple i fàcil, però després vaig entendre que no era una cosa senzilla i que havies d’estar molt atent per anar coordinat amb els companys. Apart, al veure-ho en vídeo, m’ha fet veure que queda molt maco quan tot un grup va gairebé igual, molt coordinat i tot a temps. (Jana Rodrigo)

Jo aquell dia no vaig venir i no vaig poder fer l’activitat, però he vist els videos dels meus companys. Em sembla que des de fora es veu molt fàcil de fer, pero estic segura que no ho és tant, ja que es tracte de moure’s tots a l’hora amb molta coordinació, i això no és fàcil. (Carlota Enseñat)

Aquesta activitat em va semblar força estranya, potser és útil i segurament es veia molt més xula desde fora, però posar-la en pràctica no és tan divertit, i a més per molt que no ho sembli és bastant difícil coordinar-se amb els companys. (Marina Giménez)

Això va ser molt interessant perquè el Marc ens va dir que es col.loquèssim de la forma de un cor i teníem que caminar tots junts sense que el cor es desmontés. Era una mica difícil però molt divertit i xulo. És l’actividad més diferent de totes les que hem fet en tot el curs M’agraden molt les activitats que ens diu el Marc de fer, són les millors. (Ramandeep Kaur)

Esta actividad fue muy rara y muy lenta, pero no estuvo mal. Trataba de ponernos como un triángulo (4 personas atrás, 3 delante de ellos, 2 delante de los 3 y 1 delante de todos), y teníamos que caminar al mismo paso, sin pisarnos y sin mirar abajo. Al final lo hicimos con dos grupos y se aguantaron y se formó un triángulo grande. (Mara Solé)

Lo que hacíamos en esta actividad es ponernos como en los bolos, 4 alumnos, 3 alumnos intercalados, 2 alumnos intercalados y un alumno en medio. La actividad consistía en movernos lentamente todos a la vez y teníamos que caminar en linea recta. La actividad esta me pareció interesante porque nunca antes lo había hecho y me pareció curioso. (Alen Siradeghyan)

Aquesta activitat en va fer sentir indiferència. No m’ha sorprès que anem a la mateixa hora. El que sí va ser interessant és el que Marc ens digués que això era molt difícil de fer, que molta gent ho havia provat però no havia sortir bé. (Estefany Padilla)