Lectures de viva veu

De tant en tant en Marc ens posa deures, ens demana que redactem textos, i després ell els llegeix davant nostre. A vegades ens demana que parlem dels nostres avis, o del que ens fa por del futur, o que ens inventem, per exemple, un diàleg. En aquesta ocasió ens havia demanat una història extraordinària.

En Marc llegint una història del Sebas.
En Marc llegint una altra història del Sebas.
En Marc llegint una història de l’Ivan.
En Marc llegint tres històries de la Xiaoyu.
En Marc llegint una història del Jordi.
Ramandeep llegint la seva pròpia història.
En Marc llegint una història de la Clara.

M’agrada molt quan el Marc explica les històries i anècdotes que redactem nosaltres, els alumnes. M’agrada molt perquè ens divertim una estona sabent les coses que els passen a la gent i a més coneixem més aquella persona i sabem coses que li han passat que potser de normal no ens diríem. Hi ha algunes anècdotes que semblen increïbles, que dius: com pot ser aixó! Es impossible! No li pot haver passat això a una persona! Em sembla molt bé que fem aquesta dinàmica/activitat, la trobo molt bona manera de saber més de nosaltres. (Laia Herrero)

Algunes classes les dediquem a llegir les petites històries o textos que escribim els dimecres; no són tan divertides però trobo que està bé compartir el que escribim i comentar-ho. A vegades dóna vergonya que llegeixi els meus textos però no crec que m’hagi d’avergonyir. (Marina Giménez)

Cada persona va escriure una història extraordinària diferent, depenent del que cadascú volia explicar. A totes aquestes activitats molts no trobem el sentit però, pel projecte final, al Marc tot això que escribim li va molt bé per conèixer-nos més. (Laura Martí)

El que més m’agrada de l’optativa és escriure aquests textos i poder compartir-los, i més encara amb un escriptor. Sento que podem explicar i tenim a explicar moltes coses interessants, i a la vegada també podem dir la nostra opinió o com ens sentim. Crec que és una manera de que tothom sigui escoltat per igual, és a dir, a l’optativa hi ha gent que no parla gaire i gent que parla molt, i, per a mi, escriure aquests textos fa que tothom es posi al mateix nivell i se l’hi escolti a tothom per igual. A mi, per exemple, m’encanta escriure sobre una història o anècdota dels meus avis, quins són els meus desitjos, un diàleg inventat… No ho sé; sincerament això és el que més m’agrada d’anar els dilluns amb el Marc, ni jocs ni dinàmiques sinó que ens faci escriure i que llegeixi els nostres textos. (Jana Rodrigo)

El Marc llegeix les històries sobre els nostres avis, sobre les pors que tenim del futur, els nostres desitjos… El Marc les llegeix molt bé, i a vegades és molt divertit. M’agrada molt perquè així podem compartir les històries sobre les nostres vides i els nostres records. (Kaixin Ji)

En algunes classes, llegim els deures que ens posa el Marc per als dimecres. A alguns els podria semblar avorrit, però a mi em sembla que és molt interessant llegir el que la gent escriu. Per exemple, hi ha una noia que escriu MOLT bé, i no ho sabríem si no haguéssim llegit els seus “relats”. Aixó si, quan llegeixen els teus escrits (almenys en el meu cas), em segueix fent una mica de vergonya… (Clara Ferarrons Díaz)

Quan acaba un dilluns a la Sala Garcilaso, a vegades el Marc ens fa fer deures. Però son deures divertits, que no em molesta fer. Normalment hem de fer alguna redacció personal, de vivències pròpies o experiències incòmodes. El que més m’agrada és llegir-les al següent dilluns davant de tots. És com compartir experiències amb tot el grup, que si no fos per la redacció, no les explicaries a ningú, ja sigui per vergonya o perquè no hi ha suficient confiança. Pots expressar idees i emocions, històries inventades o vivències, i està molt bé. (Ivan Egido)

Aquesta activitat em va semblar bé perquè vaig sentir als meus companys llegir i em va produïr molta calma escoltar les seves letcures. (Quique Pons)

 Avui hem llegit el que vam escriure tots. Els textos em van agradar perquè cadascú va escriure coses molt bones. (Ramandeep Kaur)

És divertit quan el Marc llegeix els deures que ens ha posat la setmana anterior perquè normalment son anècdotes o històries divertides dels companys i és entretingut d’escoltar. (Carlota Enseñat)

M’agrada molt quan el Marc lleigex perquè és molt diferent a com ho llegim nosaltres. (Kolna Smith)

Me gusta escribir historias, sean inventadas o hechos reales. Yo creo que si escribes, será porque quieres, y no solo porque otros quieren que los hagas. Siempre he pensado que si haces algo que de verdad no quieres hacer, por mucho que lo intentes, nunca te va a salir bien. Y si al final te salió bien, será porque hiciste un esfuerzo “invisible” (invisible porque a veces, no solo otros no lo ven, sino que puede que ni tú te hayas dado cuenta) solo para conseguirlo. (Xiaoyu Liu)

“Cors grecs”

A Cristián Carandell, με πολλή αγάπη.

In memoriam.

Corifeu: Laia.
Corifeu: Laia.
Corifeu: Laia.
Corifeu: Hui.
Corifeu: Hui.
Corifeus: Quique i Adri.
Corifeus: Quique i Adri.
Corifeus: Quique i Adri.

Aquesta dinàmica que vam fer una vegada em va semblar difícil i bonica. Era bonica perquè veure a unes persones moure’s igual i anant a l’una és veu bonic des de fora. I també era difícil perquè anar tots a l’una no és senzill. Jo, que vaig fer de “corifeu” una vegada, intentava anar el més lent possible perquè la gent de darrera meu em seguís, però tot i així costava molt anar tots igual. Quan no era “corifeu”, costava encara més perquè era jo la que havia de seguir el seu pas (el del “corifeu”). (Laia Herrero)

Aquesta activitat va ser molt bonica fer-la i, ara , al veure-la gravada, encara em sembla més bonica. El Marc ens va fer sincronitzar-nos a tots moltíssim i això va fer que, si tots caminàvem al mateix tempo i iguals, feia un grup de gent sincronitzada i donava fins i tot gust de veure-ho. Després amb dos grupets ens feia anar-nos juntant intercalant-nos entre nosaltres i de dos grups formar un sol caminant tots a l’hora. (Laura Martí)

Aquesta activitat l’Alejandro l’ha anomenat cors grecs, ja que aquesta formació recorda els cors grecs, com als inicis de la història del teatre. Aquesta és una formació que pot servir per presentar un grup de persones en una obra. La dificultat d’aquest exercici era coordinar els passos tot el grup, per així fer l’efecte d’uniformitat. Crec personalment que és molt estètic i impresiu. (Jordi Aragall)

Amb molta sinceritat, aquesta activitat em va semblar molt avorrida. Entenc que pugui tenir la seva gràcia, però jo no li trobo; em va semblar molt inútil. Es tractava de caminar molt lent, per fer… és que no ho sé. No sé per a què servia. Caminar lent, sense sentit. Bueno, d’acord, ens cordiinem i anem a “una”, però em vaig cansar estant de peu sense fer res, caminant a 2 km/h. El resultar final és més o menys curiós. Assolim una bona coordinació i és bonic de veure. (Ivan Egido)

El cor grec és una experiència súper xula però mola més si el veus des de fora que no pas des de dins, que es veu molt ridícul. (Kolna Smith)

Aquesta dinàmica va ser una mica rara al principi perquè això de caminar tots junts era una mica estrany. Quan portàvem 5 minuts, ens començava a sortir millor i ja cordinàvem més. El que més em va sorprendre és el que ens va dir la Marta: ens va dir que aquesta actividad no la podia fer un grup d’homes d’uns 40-50 anys. (Adrián Brosel)

Esta actividad me parece muy difícil de lograr ya que se necesita mucha colaboración grupal y aún más difícil con un grupo como el nuestro. En pocas palabras: me sorprendió el resultado. (Xiaoyu Liu)

Aquesta activitat em va semblar molt curiosa. Encara que no ho sembli, era una mica difícil, perquè si la persona a la que seguies (normalment la de davant) canviava el ritme, era molt difícil anar a l’hora. De totes les dinàmiques que hem fet aquesta és una de les que menys m’han agradat, em va semblar una mica avorrida. (Clara Ferrarons)

La actividad era que teníamos que formar una pirámide con los compañeros e intentar caminar al mismo compás. Marc me escogió como la primera de la pirámide, como la líder de la formación: estaba muy nerviosa ya que teníamos que caminar al mismo ritmo, velocidad… Estaba tan nerviosa que al principio caminé bastante rápido sin darme cuenta, pero, gracias a Marc por avisarme de aquella situación, pude calmarme un poco e intentar caminar más lento que antes. El resultado final fue genial, éramos como solo una persona caminando lentamente de la misma forma. (Hui Wang)

El cor grec ha estat divertit i en el video ho veig molt bonic: tothom camina com a una màquina, i estem caminant tots igual amb el mateix ritme. I al Marc li va agradar molt, i va dir que es increïble el que hem aconseguit tan bonic. Mola molt. (Kaixin Ji)

Aquesta activitat em va agradar perquè és una activitat en la que ens tenim que concentrar tots perquè sinó no funciona. L’activitat va de que tots tenim que estar agrupats i tenim que anar al mateix ritme perquè es pugui veure la il.lussió de que som una massa, un grup igual. (Quique Pons)

Fer i aguantar el riure, i més…

Ja havíem jugat a no riure, però avui en Marc ens ho possava una mica més difícil: havíem de no riure i de fer riure en duels per parelles (avui per fer riure es pot fer de tot menys tocar l’adversari: parlar, moure’s, però també no dir res…).

El més del títol ho deixem per a la propera entrada…

Kolna i Sebas.

Al principi em va costar una mica perquè em feia una miqueta de vergonya, però, bueno, al final no em va costar res. (Kolna Smith)

Mara i Marina.
Mara i Marina.
Mara i Marina.
Laura i Estefany.
Laura i Estefany.
Laura i Estefany.
Laura i Estefany.
Laura i Estefany.
Laura i Estefany.
Laura i Estefany.
Sebas i Laura.
Sebas i Laura.
Sebas i Laura.
Sebas i Laura.

Aquesta activitat va ser molt divertida, tractava de posar-nos en parelles i intentar fer riure al nostre company o companya. Qui guanyava (no reia o reia després) seguia endavant, pel que cada cop anava pujant el nivell i també les ganes de riure. Al principi només podíem mirar-nos, després podies fer gestos i més endevant fer sorolls.
Em va sorprendre que a molta gent li costava més fer riure que no aguantar-se’l; jo no, jo em ric fàcilment, així que era el que més em costava, però també em costava molt fer riure ja que o no tenia idees o passava vergonya. Però aquesta activitat em va fer perdre la vergonya en alguns instants ja que vaig ser capàç de fer el ridícul sense estar pensant que m’estaven mirant.
Agraeixo molt al Marc que ens faci fer aquestes activitats ja que un dels meus propòsits que em vaig fer quan vaig apuntar-me a aquesta optativa era perdre la vergonya. Però crec que tot i que a vegades està bé competir, aquell no era un dels casos, ja que a molts ens van eliminar ràpidament i no vam tenir l’oportunitat de perdre la vergonya i gaudir tant, encara i així de públic també et reies molt.
M’ha agradat molt aquesta activitat i la tornaria a fer.
(Marina Giménez)

L’exercici de riure va molt bé, encara que no m’agrada gaire i no el faig gaire bé ja que em dóna bastant de “corte”. Et fa treure la vergonya i en algun cas divertir-te, encara que no mentiré, jo no em diverteixo gaire… Però igualment és una manera de ser cada cop menys vergonyós i fer una mica el “ridícul”, encara que no el facis. Espero que amb el temps millori, perquè m’agradaria treure’m aquesta cosa de “donaré pena” o aquesta por a fer el ridícul. (Jana Rodrigo)

Si hi ha alguna cosa que no es pot controlar al teatre, aquesta és el públic. Amb aquest joc has d’intentar fer riure al teu rival deixant de costat el ridicul que puguis fer davant de l’altra gent al teatre. Algo bastant dificil és aconseguir provocar un somriure al públic. (Jordi Aragall)

Aquesta activitat és la dinàmica que més m’ha fet riure. Era un no parar. Vaig estar rient tot el matí després de fer l’activitat. L’activitat consistia en posar-se un darrera l’altre, donant-se l’esquena. Aleshores, al que li tocava començar, es pensava una forma de fer riure al rival, només amb gestos. Llavors li tocava l’esquena, es miraven, i la persona feia el gest. L’objectiu era fer riure a l’altre, i no riure. M’ho vaig passar MOLT bé veient l’activitat. La gent feia coses molt originals i inesperades, que eren una obra d’art. Va ser molt graciós poder riure dels moviments de la gent, i que ells acceptessin que la gent rigués amb ells. (Ivan Egido)

L’activitat d’aguantar el riure m’ha agradat i ha estat divertida.  En aquesta activitat ens mirem en parelles, mirem els ulls de la persona que està davant de tu. No podem riure; si et rius, perds, i si guanyes, vas a una altra banda amb les persones que també han guanyat. I es fa una mica més complicat amb totes les persones que han guanyat. Jo estic empatada amb la Carlota, però no donava temps en aquell dia: el Marc va dir que seguiríem la setmana que ve, pero ho ha oblidat, i per tant no vaig sortir a fer aquelles activitats. Les persones que van sortir van fer gestos que han estat molt graciosos. Cada persona ha fet els seus gestos. (Kaixin Ji)

En aquesta activitat, en la qual vaig arribar primer a la semifinal amb l’Estefany, va ser difícil a l’hora de fer riure i no sé per què s’em va fer tan difícil. Soc una persona la qual fa tonteries molts cops i faig riure, i en aquell moment no sabia com fer riure-la. Al final vaig fer que es rigués. A la final amb el Sebas, va ser difícil no riure ja que ell sempre em fa riure, però vaig concentrar-me i pensar en altres coses, com un examen de biologia que tenia i anava recitant les coses per dintre. Ja se m’havien acabat les idees i no sabia com fer riure al Sebas ja que ell també es podia concentrar molt i ni somriure. Finalment ell em va fer riure a mi, era molt complicat aguantar-se’l. (Laura Martí)

Aquesta dinàmica se’m dona bastant bé. Es tracta de no riure mirant fixament a l’altra persona. Quan ja tens això dominat, el que has de fer és també fer riure a l’altra persona i aguantar el riure quan l’altra t’intenti fer riure. Vaig anar passant de rondes però no se’m dona tan bé fer riure com aguantar-lo. Va ser molt divertit veure el que feien algunes persones per fer riure a la resta. Els que estàvem mirant hi havia vegades que no ens en podíem estar de riure. (Laia Herrero)

Esta actividad ha sido de las más chulas que hemos hecho hasta el momento. Yo no me lo pasé muy bien porque hacer reír con gestos no se me da bien, pero ver lo que hacían los compañeros fue súper divertido. Me gustaría volver a repetirla para poder pasar un buen rato otra vez. La recomiendo mucho hacer con amigos porque os lo pasaréis muy bien y perderéis la vergüenza. 🙂 (Adrián Brosel)

En aquesta activitat vaig disfrutar molt. És una activitat molt interessant i entretinguda. (Kolna Smith)

Aquesta dinàmica em va semblar molt difícil. A la primera ronda, ja em va tocar amb la Marina i de seguida vaig quedar eliminada, perquè amb ella és impossible no riure (almenys per a mi). Igualment, em va agradar molt. Vam fer unes 3 rondes d’aquesta dinàmica. Un membre de la parella començava intentant fer riure l’altre, i a l’inrevés: si es feien riure mútuament o no reia cap dels dos, seguien, però si només reia un, aquest quedava eliminat, i l’altre passava a la següent ronda. Van haver un munt d’empats, però no va ser el meu cas. (Clara Ferrarons)

Hemos hecho otra actividad de miradas como la semana pasada, pero esta vez de dos personas. Me pareció muy gracioso las formas en que las personas intentan hacer reír al otro para ganar “la partida” y pasar la ronda. (Xiaoyu Liu)

Quan estàvem tots en fila amb la persona davant, no podia aguantar el riure, em posava nerviosa, però, quan ja estàvem d’un en un, no em va costar gens no riure perquè em vaig concentrar més. (Carlota Enseñat)

Aquesta activitat em va agradar molt perquè jo soc una persona que no aguanta el riure i em vaig haver d’esforçar. Encara que m’eliminessin en la primera ronda, va ser molt interessant veure com els meus companys anaven passant de rondes. (Quique Pons)

Per a mi aquesta és l’activitat més  difícil que he fet fins ara. Em feia molta vergonya. Mai havia fet tan el ridícul davant de tanta gent. Però va ser una experiència divertida i diferent. Era molt difícil fer riure a la Laura i era molt divertit pensar en què faria per fer-me riure. La tècnica que va fer servir la Laura per fer-me riure va ser molt bona. Jo puc aguantar el riure durant molt temps, però amb això de que una persona es rigui davant meu,  això sí que emfa riure; és com si en contagiés el seu riure. Va haver un moment que no vaig saber què fer i vaig fer una cosa rara amb les mans i molta gent va riure. Moltes persones reien darrera nostre. No hi vaig arribar a la final. (Estefany Padilla)


Confecció de guions i… sorpresa!

Acabades les salutacions de costum, i les preguntes i respostes sobre com havia anat la setmana, llibres, pelis i obres de teatre que havíem vist, en Marc ens va proposar, com a escalfament, una activitat de resistència del riure:

En aquest exercici d’aguantar el riure va ser una mica difícil perquè tothom s’estava rient molt perquè no hi havia concentració, però jo si em concentro puc aguantar molt el riure. Va ser una activitat interessant. (Laura Martí)

L’activitat d’aguantar el riure és difícil. No podem parar de riure quan mirem la cara d’una altra persona, i es va posar a riure tothom. Per tant, això significa que no ens hem concentrat en aquesta dinàmica, però és impossible que ens aguanten el riure. Com jo, que no volia riure però el meu cos es va posar a riure. És molt difícil però està bé aquesta dinàmica que hem fet. (Kaixin Ji)

En aquest exercici ens vam col·locar en una disposició de dos files idèntiques però oposades. Cada persona estava emparellada amb una de l’altra fila, i la missió era no riure. Com en algunes altres dinàmiques, ens vam haver d’esforçar per no riure a l estar molt a prop d’un company, sovint ens reiem ja que la situació era bastant graciosa. (Jordi Aragall)

Després, en Marc ens va distribuir en diferents grups i ens va demanar que confeccionéssim un petit guió que després hauríem de representar:

Acabat el temps per a la creació del guió, el Marc ens va sorprendre, una vegada més!, i ens va demanar que repressentéssim el que havíem treballat però sense paraules! La resta de grups havíem de poder entrendre el que féssim:

Jordi, Clara, Hui, Marina i Ramandeep.
Jordi, Clara, Hui, Marina i Ramandeep.
Alen, Jana, Ivan, Carlota i Kaixin.

Vam fer un petit guió en un grup que ha decidit el Marc. Jo vaig anar amb la Carlota, l’Alen, l’Ivan i la Jana. No donava temps per fer el nostre guió en aquell dia, però en un altre dia ens va presentar un altre guió nou el Marc. És sobre la història de la Caputxeta Vermella. Un altre grup també tenia la mateixa història però amb diferent forma, de por, de graciós, i de… Ho hem fet repetides vegades perquè el Marc va dir que estava mal o estava massa ràpid o estava… Però ha estat bé, m’ha agradat molt aquesta activitat. (Kaixin Ji)

Jo anava al grup de l’Alen, la Carlota, la Kaixin i la Jana. Havíem de crear una historieta i representant-la. No sabíem ben bé què fer. Al final vam representar la història de la Caputxeta Vermella. A classes anteriors, vam comentar que la Caputxeta Vermella té diferents variacions. Doncs vam fer la nostra pròpia variació. M’ho vaig passar bastant bé fent la representació i intentant, amb el meu grup, crear una bona historieta. (Ivan Egido)

El Marc ens va dir que féssim un guió sobre la Caputxeta Vermella però havíem de canviar la història de manera que fos un conte dramàtic i amb la condició de que no podíem parlar; tot ho havíem de fer amb gestos. Jo era la Caputxeta Vermella i havia d’amagar-me dins l’armari per a què el llop no pogués menjar-me, però quan estava entre els braços de la Jana, que era qui feia d’armari, vaig començar a riure perquè em feia gràcia com els meus companys feien la representació. Em va semblar molt divertit de fer. (Carlota Enseñat)

Cristian, Laia, Kolna i Adri.

Se’m fa de molt gust fer d’actor i actuar, fer les meves pròpies històries i compartir-les. En aquest cas el Marc ens va dir que féssim una actuació en un grup de 4. Abans d’actuar en Marc ens va dir que no podríem parlar: doncs tot el diàleg que teníem preparat no va servir per a res. Vam haver de canviar tota l’actuació perquè la gent entengués el que volíem expressar. Això va ser el més interessant d’aquella sessió. (Cristian Onarri)

Aquesta activitat va estar molt xula, despertava la nostra creativitat al inventar-nos una petita història, i després la representàvem. Ens va agafar desprevinguts el que ho haguéssim de fer amb mimica ja que parlant és més fàcil i queda la història més clara, però amb això li va posar la gràcia de que els altres grups haguessin d’endevinar la història. (Marina Giménez)

Pràcticament aquesta va ser una de les meves activitats preferides; per a mi la millor part va ser la de crear una història entre tot el grup, encara que interpretar-la també em va agradar. (Clara Ferrarons)

En aquesta activitat, el Marc ens va dir que inventéssim una història on passés un problema i a veure com el resoldríem. Nosaltres vam fer una història d’un perruquer que no tallava els cabells com els seus clients demanaven. Quan vam tenir la història feta, el Marc ens va sorprendre perquè ens va dir que ja no podíem canviar la història però que havíem de fer-la sense parlar. Clar, nosaltres ja teníem un guió i per tant vam haver de fer els gestos el més exagerat possible perquè es veiés ve el que volíem dir. Va estar bé al final. (Laia Herrero)

Me pareció graciosa la actividad en la que nos teníamos que poner delante de algún compañero, porque la verdad es que no suelo fijarme mucho en las caras de las personas que conozco y mucho menos en la de la gente con la que no suelo hablar normalmente. Me gustó mucho lo del actuación grupal, porque la verdad es que me trae muchos recuerdos de la primaria. Solíamos hacer muchas actividades grupales de actuación: mudos o con frases. Aunque me salían fatal porque siempre me entraba vergüenza de repente… (Xiaoyu Liu)

L’activitat em va encantar encara que m’hagués agradat més si hagués pogut fer alguna cosa més. (Kolna Smith)

Sí, no, què passa?, com et dius?…: ballem!

Aquesta vegada en Marc ens ha demanat, entre d’altres coses, que triéssim un moviment per a diferents paraules, o expressions, que ell ens anava dient: sí, no, què passa?, com et dius?… Aquí teniu una mostra:

A continuació, el Quique i el Kolna han hagut d’improvisar un diàleg seguint les mateixes pautes:

Quique i Kolna.
Quique i Kolna.

Concentració, silenci, escolta… són les coses que seguim practicant, mentre juguem, amb el Marc.

Quan vam fer el principi de l’exercici, em va semblar que seria divertit i, quan en Marc va demanar voluntaris, vaig sortir. Però quan va dir que teníem que improvisar, jo hem vaig posar una mica nerviós. A més, despres va dir que no podíem dir ni ni no i que teníem que fer els gestos que havíem acordat entre tots. Va ser molt dificil enrecordar-se de tot, però crec que el resultat va ser bo. (Quique Pons)

Aquesta activitat és bastant divertida però s’haa de pensar molt àgilment. (Kolna Smith)

Aquesta activitat em va fer moltíssima gràcia. El Marc ens va dir que fèssim moviments característics i fàcils de recordar. Aleshores li va atorgar una paraula, per exemple , a un dels moviments. Era molt graciós parlar amb gestos, i ens rèiem molt. A part de graciós, era curiós perquè era una manera fàcil de recordar les paraules i podíem establir converses, simples, però podíem. Després de fer unes proves en rotllana, vam fer una activitat molt interessant i curiosa: utilitzant els moviments, el Quique i el Kolna van intentar fer una conversa, utilitzant els moviments creats. Era massa divertit i em costava aguantar el riure. Però també era molt curiós veure aquest tipus de comunicació. (Ivan Egido)

Aquesta activitat em va agradar molt; estic segura de que vaig fer el ridícul, però m’ho vaig passar molt bé, va ser molt divertit. Estaria bé repetir-la. (Clara Ferrarons)

Aquesta dinàmica ja la descriu prou bé el títol. Es tractava de canviar el i el no per gestos o mini balls, i quan anaves a dir o no, havies de fer el gest. Els que estàvem mirant (perquè jo no ho vaig fer), ens rèiem molt quan s’equivocaven i quan feien el gest. (Laia Herrero)

Encara que en aquesta activitat vaig fer bastant el ridícul, em va fer molta gràcia fer-la i m’ho vaig passar molt bé. Crec que em vaig moure bastant bé encara que a vegades m’equivocava ja que no me’n recordava de quin pas de “ball” pertanyia a cada paraula. En resum, va ser una bona activitat, m’ho vaig passar molt bé. (Jana Rodrigo)

Sinceramente no me entusiasmó mucho hacer el ridículo con este juego. En comparación con el primer juego, me gustó más la segunda actividad (porque no tenía que actuar yo). (Xiaoyu Liu)

Aquesta activitat és molt divertida i és molt graciosa. El Marc va dir una paraula i vam fer un moviment per presentar aquella paraula. Per tant hi ha persones que es van confondre, però m’ha agradat. (Kaixin Ji)

Amb aquella activitat em vaig riure molt. Amb gestos característics i fàcils de recordar el Marc ens anava dient de fer-los i de mica en mica anava dient paraules com, sí/no/què passa?, etc. Va explicar una història i cada vegada que deia una d’aquelles paraules l’havíem de representar amb el gest corresponent. A vegades era una mica confós i hi havia gent que es confonia amb tantes paraules i gestos. Tot i així va estar molt bé i vam riure molt. (Laura Martí)

Esta actividad fue divertida, teníamos que improvisar, en vez de decir “sí, no, què passa?, com et dius?”, tenemos que hacer gestos, como por ejemplo: en el “sí” tenemos que saltar, en el “no” tenemos que levantar los brazos y así con las otras palabras. Teníamos que ponernos en círculo y preguntar cosas a la otras personas y las otras personas tienen que responder, y si en la respuesta tienen que decir “sí”, en vez de decirlo tienen que saltar y así con todo. (Mara Solé)

Línia vital!

Per començar en Marc ens va demanar que la meitat del grup es posés en línia,

Kolna, Sebas, Jordi, Laura, Laia, Alen, Mara, Kaixin, Marina i Estefany.

i després ens va donar les següents instruccions:

Kolna, Sebas, Jordi, Laura, Laia, Mara, Kaixin, Marina i Estefany.
Kolna, Sebas, Jordi, Laura, Laia, Alen, Mara, Kaixin, Marina i Marc.

Però després vam haver d’explicar la nostra vida sense fer servir les paraules i seguint la línia:

Clara, Cristian, Adrián i Hui.

Aquest activitat va ser molt divertida: consistia en representar una vida desde el naixement fins a la mort d’una persona, mentre caminaves per una línia. Ho vam fer amb petits grups per tenir més espai; d’aquesta manera podíem veure el que feien els altres, a més, a l’acabar tot el grup ho repetíem lentament un per un, per explicar el que havíem fet, a veure si els altres ho havien entés. M’ho vaig passar molt bé. (Clara Ferrarons)

En el moment en que en Marc ens va explicar aquesta activitat vaig entrar en shock: no podia pensar en com resumiria tota la meva vida fins ara, i com la representaria, com m’agradaria vivir-la en un futur i com m’agradaria morir. A l’hora d’actuar vaig mostrar les parts que m’agradaria que la gent veiés de com va ser la meva infància. En aquell moment eren les primeres sessions i encara tenia vergonya a l’actuar però, per ser les primeres sessions, crec que ho vaig fer bé. Em vaig sentir còmode a l’hora de fer-ho, vaig mostrar que m’agradaria casar-me i tenir fills, i que, si no pogués tenir-los, adoptar a un i donar-li un hogar i una família. Vaig acabar aquesta obra d’una forma tràgica, com si hagués estat un drama. (Cristian Onarri)

Esta actividad ha sido muy chula por diferentes motivos. Unos de ellos es que pudimos expresar cómo queremos que sea nuestra vida y eso es muy divertido. A parte de eso me gustó mucho saber cómo querían que fuese la vida de mis compañeros de clase. Me he dado cuenta de que mucha gente lo único que quería en su vida era estudiar, trabajar y morir; no querían ni viajar ni tener novia ni novio, tampoco querían tener una familia o simplemente sueños que quisieras cumplir porque este ejercicio era de imaginarte tu vida ideal (creo recordar bien). En resumen, esta actividad fue súper interesante y expresiva. (Adrián Brosel)

Me pareció muy interesante esta actividad, principalmente porque podías ver vidas muy distintas: algunos estudiaban mucho, mientras que otros poco, y varias personas aprendían a caminar a dos pies muy rápido, y a otros les costaba… Realmente, me gustó mucho esta actividad. (Hui Wang)

Xiaoyu, Ramandeep, Jana i Carlota.

Em va agradar aquesta activitat ja que em va fer reflexionar molt sobre la meva vida i el meu futur. Després de l’exercici vaig veure que em vaig saltar moltes coses del meu passat i em va fer pensar encara més en el meu futur, dic més perquè ja ho faig, a vegades massa. Em va fer pensar en totes les possibilitats que hi ha de futur segons el que facis, i per part, em fa por, perquè potser una cagada pot fer que el teu futur canviï. (Jana Rodrigo)

Pues fue divertida esta actividad. Me gustó mucho. Va de que teníamos que enseñar cómo nos hacemos grandes. Fue bastante divertido. Todos hicieron cosas diferentes.
(Ramandeep Kaur)

Se ve bastante simple la actividad, pero, cuando eres tú el que estás actuando tu propia línea de vida, por algún motivo siempre te quedarás parado por un repentino ataque de nervios o por algo más. Me pareció raro ya que ni nosotros ni nadie pensaría totalmente en como pasar toda tu vida de un solo modo; de alguna forma u otra siempre cambiamos de objetivo a lo largo de lo que nos va pasando mientras crecemos. (Xiaoyu Liu)

Marina i Mara.

Aquesta activitat em va semblar molt interessant i divertida, però també vaig passar una mica de vergonya. La veritat és que mai havia intentat representar tota una vida en només una curta línia, és força difícil. A mi el que em va passar va ser que em vaig centrar massa en la infància, suposo que se’m va fer més fàcil ja que és el que ja hem viscut o el que estem vivint. Vaig representar-la jugant, aprenent a caminar i més tard estudiant, però, abans de poder fer que ja era una adulta amb treball, em vaig adonar de que em quedava molt poc espai i vaig decidir morir jove en un accident de cotxe. (Marina Giménez)

Esta actividad fue interesante y bastante divertida, pero a mí me dio bastante vergüenza y por eso me salió mal la actividad, aunque a la vez tenía menos vergüenza porque salí con Marina. La actividad trataba de que tenemos que empezar al final del todo y abajo, en el suelo, como si fuéramos unos bebés, después nos íbamos levantando como si estuviéramos creciendo mientras hacíamos gestos de jugar con muñecos o escribir, etc… Al final de la línea teníamos hacer que moríamos (podíamos hacer que moríamos por un atropello o porque nos suicidábamos o por muerte natural), y después de la muerte acabamos. En resumen, teníamos que representar una vida. (Mara Solé)

Ivan i Quique.

L’activitat de la línea vital va ser molt entretinguta i divertida, sobretot poder interpretar una vida inventada que t’agradés fer, i també poder veure la vida que els altres van escollir per fer i les diferents idees que van tenir. Hi ha havia gent que tenia idees peculiars i interessants. D’altres feien una vida més tradicional, però igualment, estava ben feta i expressada. La activitat anterior va ser caminar en línea recta, a les velocitats que ens digués el Marc. Aquesta activitat no em va agradar gaire, ja que la trobava avorrida, però sempre esta bé aixecar-se d’una cadira. (Ivan Egido)

Kolna, Jordi i Laura.

En aquests exercicis vam poder veure la vida de cadascú molt resumida i ràpid; va estar una activitat bastant bé, em va agradar. Però en tant poc em vaig oblidar de coses bastant importants.
(Laura Martí)

Aquesta dinàmica serveix per millorar l’expressió corporal, i pensar gestos per explicar una situació. La veritat és que hi va haver poca originalitat de part de la majoria de la gent. L’objectiu era explicar la vida que portem viscuda fins ara, i imaginar la que ens queda per endevant. Tothom explicava com estudiava i treballava però poca gent parlava dels assumptes familiars, o amorosos. (Jordi Aragall)

Es una actividad chula y divertida. (Kolna Smith)

Sebas, Alen, Laia i Estefany.

Em va semblar curiós que moltes vides de la gent (inventades) acabessin en suïcidi. (Laia Herrero)

La línia vital va ser molt divertida i m’ha agradat molt. Primer caminem tots en línia, i el Marc va dient d’1 a 10 quin ritme farem. I després presentem la nostra vida sense fer servir paraules ni poder parlar. Què són des de que vam néixer fins que morim. (Kaixin Ji)