Carla Torres EN RESiDÈNCiA a l'Institut L'Alzina

Una part fonamental de l’obra que estem preparant amb la Carla són les coreografies. No només ens expressem amb paraules, també ho fem amb el nostre cos.

Hem muntat diverses coreografies per expressar els nostres sentiments.

Una de les coreografies les vam crear fent parelles, ensenyant-nos les nostres vides en una coreografia. Després es van ajuntar dues parelles i van crear una peça de ball.

Una vegada tots estàvem en grups de 2,4,5 persones ho vam ajuntar tot i va sortir la coreografia de la nostra vida. 

Després d’explicar les nostres vides fem una mena de monstre tapant a unes persones, simulant com si fossin invisibles a la societat, com si no volguessin que existissin.

La segona coreografia expliquem de què va l’obra, mentre una persona diu una frase els altres han de fer uns moviments que concorden amb el que diuen i així tota l’estona fins que tothom diu alguna cosa.

Una de les altres peces que tenim és la de les activitats quotidianes, és una peça en què expliquem les coses que fem en un dia a dia. Uns fan esports, altres estudien, alguns estan a casa i els altres a l’institut.

Mentre que unes persones diuen el text els altres estan fent una coreografia que es diu banc de peixos, que consisteix a ensenyar activitats de la nostra vida, fent-ho cada cop més ràpid, i això simula l’estrès que ens provoca.

TIC-TAC, TIC-TAC, TIC… la data d’estrena s’apropa inexorable i els nervis són cada dia més presents… TAC.

El passat dilluns 24 de març la Carla ens va portar una amiga, la Lauri, component del duo Las Ninyas del Corro.

Ja feia dies que li donàvem voltes a incloure una peça musical amb les diverses frases que hem anat generant durant totes les sessions d’aquest procés. La Carla ha construït la lletra per ser cantada i la Lauri ens ha a regalat una de les seves bases per fer-ho en un rap.

Mentre s’escoltava el rap la Laura ens anava marcant com es pronunciava cada cosa. Si alguna cosa s’accentuava més o si havíem d’arrossegar algunes paraules. Anàvem apuntant aquestes coses al guió que ens havíem imprès per no oblidar-nos al moment de rapejar.

Cadascú feia les seves anotacions a la seva manera i amb la forma que resultava més fàcil. El rap el vam repartir, però primer ho vam cantar tots junts.

Hi havia petits grups on cada grup cantava una part d’aquell rap, i la Lauri anava grup per grup ajudant-nos amb tot. Passava pel primer grup i els explicava com s’havia d’entonar cada paraula. Mentre els altres grups esperaven. I així amb tots els grups. Vam practicar-ho moltes vegades. Llavors ho anàvem ajuntant. Havíem passat de cantar-ho tots a què cada petit grupet, que eren de dos a tres persones, rapeges la seva part individualment i respectant el seu ordre.

Aquest rap tracta temes que qualsevol adolescent es podria sentir identificat com la soledat en l’institut o l’assetjament escolar. Tristesa, ràbia, frustració… És un rap que transmet moltes emocions a la vegada, que sacseja. Com moltes coses que estant apareixen aquí, en aquest procés que cada dia que passa està més a prop d’estrenar-se.

El passat 12 de febrer a la tarda vàrem fer una sessió oberta davant de tot el professorat de l’institut.

No sabíem amb quina reacció ens trobaríem però, finalment, la resposta general ha estat molt entusiasta: “Veient-vos, sentint-vos ara aquí en aquest gimnàs m’he vist i m’he sentit com vosaltres fa molts anys.”

Li donem importància al procés creatiu, de com el producte va agafant forma a partir de les nostres idees i que la Carla, va modelant per a que les puguem expressar: volem cridar les nostres preocupacions i desitjos, i volem que tothom les sentin.

El que va començar fa uns mesos com uns exercicis d’escriptura que no sabíem on ens portarien, s’ha convertit més en una necessitat de treure allò que hem trobat dins nostre: somnis, merdes, pors, reflexions… un garbuix de coses que cal que trèiem sense prejudicis.

El dia 10 de desembre, hem pogut conèixer i gaudir aquesta història amb una interpretació teatral contemporània. A la sala petita del Teatre Lliure de Montjuïc hem pogut sentir els dos personatges en un espai quasi fosc, minimalista, íntim i molt proper. Canvis d’il·luminació que anaven accentuant diversos episodis dramàtics, vestuaris i colors que ajudaven a caracteritzar els personatges, objectes absents i presents potenciaven les accions… El Reiterat rei tarat és una obra on els actors expressen amb els seus personatges (pare-filla, rei-princesa) un cúmul de sentiments caiguts en desgràcia, amb monòlegs i diàlegs directes i enèrgics que ens atropellaven de tan a prop que estaven dels espectadors.

Després d’una hora intensa, hem canviat d’escenari. Ens han convidat a veure les entranyes del Teatre Lliure per entendre tot allò que fa possible la representació d’una obra teatral.

El que més ha sorprès és la sala gran (anomenada Fabià Puigserver) per les seves dimensions, la seva decoració, l’interior de l’immens escenari i, sobretot, la polivalència de transformar l’espai de butaques en escenaris diferents.

Cada cop som més a prop de viure la nostra pròpia experiència teatral i, visites com aquesta ens fa entendre la feinada que hi ha darrera de qualsevol espectacle, alhora que veiem tot el que ens falta encara per assolir-la de manera satisfactòria.

Durant la sessió setmanal que fem sense l’artista, on tenim dues hores per a treballar tot allò que ens demani el procés de creació on ens trobem immersos, realitzem també activitats de cohesió i coneixença del grup per a treballar millor com a companyia. Ara explicarem una d’aquestes activitats:

QUÈ FEM?

AMB QUI I AMB QUIN MATERIAL

Alumnat i supervisor. Materials: cadires i cronòmetre.

COM HO FEM?

Es comença per explicar les instruccions, que són molt breus i molt clares: 

 1r silenci absolut, la comunicació entre companys i companyes no pot ser verbal, però  sí gestual;  

 2n temporització:  a) 60 segons per la preparació (definir les estratègies per arribar a l’exit, cap persona  pot quedar exclosa);  b) 60 o 90 segons per portar a terme l’acció (si és necessari s’amplia el temps a  mesura que hi ha menys cadires, ja que l’acció és cada cop més complexa);  c) 10 segons per mantenir la figura final. 

Funcions del/la supervisor/a: 

 A) distribueix les cadires com vol (però totes juntes, sense deixar cadires separades o   allunyades de la resta); 

 B) elimina una cadira per a cada seqüència i redissenya el conjunt de cadires; 

 C) controla el temps. 

CRITERIS D’AVALUACIÓ

• Foment de la cooperació entre el rol docent i l’artístic/creatiu. 

• Aprofundiment i consolidació dels aprenentatges de l’alumnat. 

• Contribució a la reflexió conjunta de tots els implicats en el procés creatiu i d’ensenyament aprenentatge. 

ALTRES CRITERIS ESPECIFICS A L’ACTIVITAT

Com dèiem al principi aquesta és una de les activitats i, depenent de les necessitats que el grup vagi tenint, anem proposant d’altres.

Aquestes últimes setmanes hem estat treballant amb la Carla una feina d’introspecció. La primera tasca que hem fet, ha sigut un document en el qual havíem de pensar un esdeveniment important de cada any de la nostra vida. Després, ens vam posar en parelles, i vam calcar la nostra silueta en un paper molt gran.

Quan vam tenir la silueta del nostre cos (Mapa Autobiogràfic) vam dedicar un parell de sessions a dibuixar a la nostra silueta els esdeveniments que havíem pensat de cada any.

De cada una de les fites vam pensar un dibuix que les representes en alguna part del cos, segons la importància que li donesim: al cap, al cor, a la panxa, al peu.

Quan ja vam acabar-la, cadascun va escriure als dibuixos dels altres frases positives que penséssim sobre ells, i un epitafi de com ens agradaria que ens recordessin.

Després vam escriure frases curtes descrivint els diferents dibuixos. 

A més a més vàrem afegir objectes personals amb càrrega emocional i fotografies que fossin importants per a nosaltres. 

Resulta interessant parar-se a pensar i sentir totes aquestes coses que, com que formen part d’una mateix, aparentment no les valorem i resulta que són les que ens defineixen i ens formen com a persona.

El 5 de novembre vam anar al Teatre Lliure de Gràcia a veure l’obra Caramel, era la preestrena. L’espectacle tracta el tema de les addiccions; més concretament les drogues; feia servir moltes maneres d’entendre el teatre: expressió amb el cos, coreografies, també un joc de llums i sons que reforçaven aquestes paraules i gestos, músiques… tot plegat explica la història de diversos personatges.

És una obra que ens va fer reflexionar, que encara que hi hagi situacions que no hàgim viscut de prop, per sort, però que som conscients de existeix aquesta problemàtica social. Tanmateix podíem identificar-nos en com se sentien els personatges, ens vàrem veure reflectits en algunes actituds o situacions.

Ben segur que ens servirà per preparar el producte que acabarem fent amb l’artista Carla Torres. Caramel la guardarem al nostre “arxiu mental-emocional”.

Ja portem unes quantes setmanes a Creadors En Residència i són moles les coses que han passat. Hem ballat, rigut, escrit , saltat, debatut…

A la primera sessió de Creadors En Residència, va vindre l’Alicia del Teatre LLiure i, junt amb els profes, ens va presentar el que treballarem durant tot el curs. També ens van explicar el que comportava estar allà, el compromís amb nosaltres i als altres i de l’espai que entre totes generarem.

Vam respondre en uns post-it a perquè vam escollir aquesta matèria, que esperàvem sobre aquesta i què és el teatre contemporani. D’alguna manera ja ens estàvem presentant, entre nosaltres i a l’artista, que encara no coneixíem, i en teníem ganes.

El segon dia vam anar per primer cop al Centre Cívic El Congrés-Indians, al costat de l’institut , i vam conèixer a l’artista d’aquest curs: la Carla Torres. Vam fer una dinàmica on ella deia un número i tots fèiem una acció a la vegada. Després van posar parelles a l’atzar i havíem de parlar i en acabat un presentava a l’altre i al revés a la resta.

Després ens van posar per grups i havíem d’escollir “Somnis i Merdes” de la nostra vida, o de la societat o una mica de cada.

La propera sessió la vam dedicar a classificar i filtrar els nostres Somnis i Merdes que vam triar la sessió anterior. Havíem d’escollir cinc somnis i cinc merdes que penséssim que eren els més importants per a nosaltres, també la raó per la qual els vam triar. I les vàrem comentar en una altre sessió amb la Carla. Això ens va portar a parlar sobre coses que ens semblaven injustes i sobre l’institut, els horaris, els treballs en grup… i altres temes molt més personals.

 En altres sessions, o entre mig d’aquestes, hem fet activitats ben diferents, no només escrivim i discutim. Hi ha hagut activitats on la Carla ens va proposar que tots havíem de córrer al centre el més ràpid possible, i després apartar-se igual de ràpid; llavors ens vam adonar que vam crear un ritme per facilitar-nos la vida, i que això era la representació de les normes de la societat.

Ja portem unes quantes sessions parlant de les merdes i els somnis, de les injustícies o del que es per a nosaltres és la felicitat.

Amb tot plegat votarem què és el que trobem més interessant i a partir d’allà ja veurem cap a on anem.

Però això ara, cap a on anem, no és el que realment importa. El que importa és que hi anem plegats i, de moment, és divertit.

Carla Torres ja han iniciat el procés de creació EN RESiDÈNCiA a l’Institut L’Alzina (El Congrés i els Indians, Barcelona). En aquest blog podreu seguir els moments clau d’un procés obert, amb un final no predefinit. Fins molt aviat!!