Una de les primeres activitats que ens varen demanar l’Elena i el Rafa va ser veure un vídeo… Un senyor va caminant lentament, tant leeeeeeeeeentaaaaaaaaaaaameeeeeeeent que ens treu de polleguera. AAAaaaah!!!
Vam haver d’expressar la nostra la sensació sobre el que acabàvem de veure. La gran majoria va pensar que tenia alguna cosa a veure amb la percepció del temps.
Però de moment: MISTERI.
El no res, però no res de no entendre, d’anar perdudes, de no saber cap a on anem, de sentir-nos petites davant la immensitat del temps, del no res, del no sé de què va tot això. No sé.
Esperar se’ns fa molt pesat, potser per això ens vam avorrir tant amb el vídeo: esperem perquè volem que passi quelcom, però i si aquest quelcom no arriba o no som conscient que arriba?
Això es va confirmar quan vam fer una llista al Classroom dels moments que se’ns passaven més ràpid i dels que se’ns passaven més lents. De seguida vam comprovar que el temps està connectat amb la memòria, de com recordem aquest moments i amb què ens quedem d’aquest moments quan aquests ja només existeixen als nostres records.
“Funes el memorioso”: aquest va ser el text que ens van fer llegir i escoltar (en audiollibre) a classe.
Un home, que recordava absolutament tot el que havia viscut, cada moment quedava gravat a la seva memòria, per més insignificant que fos; potser també esperava que passes quelcom i aquest quelcom no arribava… no sé.
