Ja està! Per fi va arribar el moment!! Va arribar i va marxar. I ara ens toca reflexionar sobre el que aquest any hem viscut amb l’Elena i el Rafa.
Si mirem enrere (aquella primera classe on veiem caminar aquell monjo d’una manera taaaaaaaant lenta) sembla mentida el recorregut que ens ha portat fins a l’estrena a la Fabra i Coast; tot ha passat molt ràpidament.
Hem patit, hem rigut, de vegades hem plorat (un mica), hem cridat, hem ballat, escrit, adormit, cantat, meditat, escoltat les fàcies, enfadat, reconciliat… però sobretot el que hem fet ho hem fet juntes i això és el que cadascuna de nosaltres s’endurà d’aquesta experiència.
La setmana passada vàrem oferir una sessió oberta a tot de persones que no coneixem, ho vàrem fer al Centre Cívic Congrés Indians.
L’experiència ha estat entre reveladora i dolorosa…
Reveladora perquè ens hem vist una mica a través dels ulls d’aquestes persones i força gent ens va felicitar; i dolorosa perquè se’ns ha fet evident que ens queden moltes coses per millorar.
Ens quedem amb la sensació que cal ser més clares en algunes parts i potser no tant en d’altres.
Som un munt d’engranatges que ha d’anar molt més coordinat, funcionar com a un sol cos, ballar juntes, riure, cridar, expressar tot allò que volem sense por, però fer-ho amb relació a la resta de persones.
Per sort encara ens queden dues setmanes per acabar de polir totes aquestes coses i aconseguir arribar a l’estrena com ens agradaria.
El passat dijous 19 de març vam visitar La Caldera, un antic cinema reconvertit en centre de creació artística. En arribar, ens vam ajuntar amb alumnes d’altres instituts i ens van demanar que ens descalcéssim per entrar a la sala. L’espai era fosc i peculiar: el terra estava ple d’objectes i tres actors ens observaven en silenci mentre conversaven entre ells.
L’obra, difícil de descriure de forma objectiva, va començar amb un diàleg en anglès (segurament perquè dos dels intèrprets eren estrangers). Una de les noies va iniciar un monòleg aparentment sense sentit, mentre l’altra manipulava una màquina que distorsionava la seva veu. En un moment donat, aquesta segona actriu es va situar just darrere nostre —al costat de l’Alfred, el Xavi, l’Esther i jo— i va començar a picar unes ceràmiques que penjaven d’unes cordes com si es tractés d’una cortina, amb una precisió quasi mística, com si fos un monjo Shaolin. Mentrestant, els seus companys interpretaven una dansa estranya.
L’escenari era un quadrat delimitat per cadires on sèiem com a públic. Dins d’aquest perímetre, hi havia dibuixos de figures nues, quadrats pintats de daurat i els estris dels actors. Després d’uns deu minuts de performance, l’obra va acabar i es va obrir un torn de preguntes on els professors, encuriosits, es van interessar pel significat dels dibuixos i pel procés de creació.
Una experiència, sens dubte, diferent. Que ens genera més preguntes que no pas respostes; cosa que comença a ser una dinàmica dins d’aquest projecte.
El 18 de febrer vàrem fer la sessió oberta davant de tot professorat de l’institut!! Estàvem supernervioses, allò que pensàvem que teníem preparat va resultar que no va sortir com esperàvem i la impressió general que tenim és que encara ens queda molta feina al davant. Tenim moltes idees, però encara no hem trobat la forma d’expressar-les, d’ajuntar-les totes, de donar-los un sentit que pugui arribar al públic.
Una de les coses que ens queden clares (i ens dona un xic de calma dins d’aquesta bogeria) és que tenim uns mesos per trobar entre totes per on cal anar que ens porti al final d’aquest projecte. També veiem que cadascuna arribarem per camins diferents, i que el que realment importa és fer-ho, o potser perdre’s (si es que això té cas sentit!!!)
«La sessió oberta va ser una mica com llençar-se a la piscina». Tere Martínez
«Tot va ser un caos, estàvem molt nervioses, no ens va agradar el ball que vàrem fer… el millor va ser el berenar de després. Ara només queda millorar!!» Iván Mariño Durán
«Va ser bastant caòtic (…) però vaig gaudir l’experiència, a poc a poc em vaig deixar anar i vaig anar perdent la vergonya, ho vaig anar construint amb els ulls tancats.» Paula Barrabeig
Ja fa unes setmanes que vàrem mostrar la nostra feina, una feina caòtica en molts sentits, per algunes plenes d’incerteses, per d’altres d’inseguretats, de pors… I no ha estat fins ara que ens hem adonat que això, precisament, és el tema de la nostra obra.
Vàrem passar a l’aula un documental, «Five days to dance«, 2014 Rafael Molés i José Andreu. que tractava d’un institut del Pais Vasc on durant 5 dies es parava tot per preparar un espectacle de dansa. L’institut presentava problemes de relació entre l’alumnat i feien servir l’art com a eina de cohessió.
Aquest són alguns fragments d’allò que vàrem escriure i compartir entre nosaltres a l’aula:
Hi ha una frase del documental que m’ha agradat molt: “Una persona té valor quan fa alguna cosa i és reconeguda per això, però no hauria de ser així, perquè has de tenir valor per ser com ets.” Estic molt d’acord perquè has de tenir valor per se tu mateix i fer el que fas, no per una acció. M’ha agradat molt, en part, perquè surten diferents experiències explicades en primera persona i veure com aquest projecte els ha ajudat, a poc a poc, a agafar confiança i a treure’s el neguit i els ha ajudat a poder mostrar-se i m’ha semblat molt bonic.
Paula B.
Al principi, hi ha grups d’amics i no s’ajunten, no escolten i interrompen, sembla que els costarà fer alguna cosa junts, però a poc a poc aprenen a escoltar-se, a ajudar-se i a fer pinya per aconseguir fer l’obra final. M’ha resultat molt inspirador, i m’ha donat confiança.
Laia Cervantes
L’obra no era només el que quedava al final sinó la creació, l’aprenentatge de les persones durant el camí, el procés.
Cèlia Esobar
Jo crec que veure’l, ens ha anat molt bé per pensar en tot el que podríem canviar com a grup per tindre millor relació. Totes aquestes coses que ens guardem per nosaltres mateixos, totes aquestes que no diem per què no encaixen amb l’etiqueta o el rol que nosaltres mateixos ens hem assignat. Totes aquestes coses ens tanquen d’una manera que potser, no només ens estem limitant a nosaltres mateixos sinó que limitem al grup, el frenem, impedim que avanci en altres àmbits, impedim que es conegui la nostra identitat, i d’aquesta manera impedim crear una identitat grupal (…) per avançar com a grup s’ha d’aprendre a acceptar els canvis, les situacions noves.
Tere Martínez
M’ha cridat l’atenció i m’ha agradat que en el documental ensenyessin com els joves també es portaven malament en algun moment, no milloraven màgicament. Un dels punts forts dels treballs en grup és que ens ajuda a millorar les nostres habilitats socials, capacitats d’adaptar-te o la teva comunicació. Perquè t’obliga a escoltar els altres i fer coses que tu sol no faries mai.
Les emocions i les idees no només es poden explicar amb la paraula, la Laura i en Rafa no es cansen de repetir-nos-ho. Tot el que tractem a En Residència, d’alguna manera (per molt que no ens ho sembli de vegades) arribarà a tenir sentit i trobarà el seu camí per ser expressat.
A Creadors en Residència fomenten l’expressió corporal des del primer moment.
Ara que a classe estem preparant una coreografia per a la Sessió Oberta que farem d’aquí a unes setmanes (més aviat dues que acabaran sent una) veiem la importància d’expressar-nos a través del nostre cos davant els altres: companyes, professores, familiars, o qui sigui que vingui a veure’ns.
Podem reivindicar les nostres inseguretats i preocupacions a través de la nostra expressió corporal. És una manera de fer el públic gaudir d’un espectacle i alhora fer-los veure situacions i temes que volem explicar.
Córrer, saltar, potser ensopegar, jugar a pilota, encongir-se o expandir-se… tot és ballar. Anar d’un lloc a un altre, sense importar el temps que triguem a arribar-hi, expressar-nos pel camí, sense tenir massa clares les coses, però amb moltes ganes de continuar fent-ho.
Hem parlat de nosaltres mateixos, de què ens amoïna, quins són els nostres interessos; però també hem escrit sobre elfs i monstres i maleficis, sobre reialmes inventats, fonts màgiques, bruixes i bruixots…
Hem inventat escenaris reals i d’altres impossibles que imaginàvem tenir davant. Hem parlat altra vegada de l’adolescència (això no para de sortir constantment).
I tot això ho hem gravat amb diverses càmeres.
Segons sembla, farem (o potser ja els estem fent?) curtmetratges, que som actrius i directores i guionistes, coreògrafes, scripts i operadores de càmera, tècnics de so i d’efectes especials…
Gravem al carrer i als espais quotidians de l’institut, a les instal·lacions del centre cívic on treballem cada dilluns i potser també gravarem a casa.
Provem coses que no hem escrit, experimentem al voltant d’un tema i després de parlar entre nosaltres gravem de nou sense pensar-hi massa. A veure què passa.
Ens agrada treballar així et sents escoltada i bastant inclosa en el grup, et dones temps per escoltar a la resta, fent silenci, practicant l’escolta activa, i d’aquesta manera sorgeixen idees conjuntes i molt interessants que no haguessin sortit de cap altra manera.
Els dijous estem sense els artistes a l’institut i ens dediquem a treballar coses que han sorgit amb ells o qüestions que en remouen i volem que formin part de l’obra que estem preparant.
Els temes sorgeixen de vegades a través de l’escriptura automàtica. Aquesta tècnica surrealista ens serveix per desbloquejar la nostra creativitat, però sobretot per “descobrir” què tenim dins, què ens amoïna, què desitgem. Tot plegat coses que moltes vegades amaguem dins nostre, fins i tot de nosaltres mateixos.
Quan escrius sense pensar i et deixes anar, sabent que has d’escriure 1000 PARAULES (OMG!) sense jutjar el que passi pel cap, sense pensar ni tan sols en com ho fas, només deixant-te anar, passen coses, coses… molt interessants.
Cadascuna escriu el que pot, vol, sap, i ho fa en silenci davant del seu ordinador, abocant tots els pensaments sense esborrar res de res. La gràcia de l’escriptura automàtica és que no cal que hi hagi un ordre, simplement escriure i deixar anar tot el que et preocupa o creus. Els temes són molts: la situació geopolítica del món, el futur que pinta fosc, el canvi climàtic, les injustícies d’arreu del món que no s’acaben… però se’ns imposa un per tema per sobre de tots els altres: l’adolescència.
Com aquestes coses estaran presents a la nostra obra? De moment no en tenim ni idea.
Una de les primeres activitats que ens varen demanar l’Elena i el Rafa va ser veure un vídeo… Un senyor va caminant lentament, tant leeeeeeeeeentaaaaaaaaaaaameeeeeeeent que ens treu de polleguera. AAAaaaah!!!
El vídeo durava 4 minuts i mig, però se’ns va fer eteeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeern
Vam haver d’expressar la nostra la sensació sobre el que acabàvem de veure. La gran majoria va pensar que tenia alguna cosa a veure amb la percepció del temps.
Però de moment: MISTERI.
El no res, però no res de no entendre, d’anar perdudes, de no saber cap a on anem, de sentir-nos petites davant la immensitat del temps, del no res, del no sé de què va tot això. No sé.
Esperar se’ns fa molt pesat, potser per això ens vam avorrir tant amb el vídeo: esperem perquè volem que passi quelcom, però i si aquest quelcom no arriba o no som conscient que arriba?
Això es va confirmar quan vam fer una llista al Classroom dels moments que se’ns passaven més ràpid i dels que se’ns passaven més lents. De seguida vam comprovar que el temps està connectat amb la memòria, de com recordem aquest moments i amb què ens quedem d’aquest moments quan aquests ja només existeixen als nostres records.
“Funes el memorioso”: aquest va ser el text que ens van fer llegir i escoltar (en audiollibre) a classe.
Un home, que recordava absolutament tot el que havia viscut, cada moment quedava gravat a la seva memòria, per més insignificant que fos; potser també esperava que passes quelcom i aquest quelcom no arribava… no sé.
Les primeres sessions varen ser un misteri, tot era expectació! Teniem moltes ganes de conèixer els artistes d’enguany, i quan pensavem que anavem a conèixe’ls es va presenta la Mònica Muntaner, una de les directores de La Poderosa, un espai on s’ajunten artistes per fer danses, coreografies, performances, i coses així .
Ens va donar retoladors de colors i papers per presentar-nos artísticament: els nostres noms en groc, blau, amb dibuixos… i darrera del full vam escriure les nostres “Característiques Visibles” i “Característiques Invisibles”.
Després de fer-ho ens vam presentar entre nosaltres com si fos la primera vegada que ens veiem. Va ser curiós descobrir-nos després de tres cursos estan juntes.
La següent classe vam anar a una sala molt gran amb un escenari (La sala d’actes del Centre Cívic Congrés Indians, aquí al costat) i es van presentar els dos artistes que esperàvem amb ànsies, la Elena Carvajal i Rafael Frazão (PER FI!!!!)
El primer que vam fer va ser escalfar una mica el cos moure’ns donar-nos copets per relaxar el cos. Després d’escalfar vam fer una activitat de vibració que hi tenia a veure amb les fàscies (una de les especialitats de la Elena).
Després vam seure en rotllana i vam fer les preguntes que vam preparar una classe anterior amb les nostres professores per conèixer-los millor.
Arts audiovisuals i arts escèniques, performance, FÀSCIES… són paraules que varen tornar a sonar força aquell primer dia amb els artistes… Ens sembla que haurem d’investigar de què va tot plegat una mica més, o molt.
