Vam sortir a explorar el nostre entorn, deixant-nos portar pels camins i les formes del paisatge. Amb llapis i aquarel·les a la mà, vam començar a dibuixar tot allò que ens envoltava: arbres de branques esteses com braços, herbes que es movien suaument amb el vent, núvols llargs.
Cada racó tenia alguna cosa especial. Algú va fixar-se en un arbre amb escorça rugosa, plena de marques i esquerdes, i el va dibuixar com si volgués guardar-ne la història. Altres van dibuixar el cel canviant, amb tonalitats que anaven del blau clar al gris suau, segons l’hora i la llum. No només vam plasmar el que vèiem, sinó també el que sentíem. Hi havia el silenci tranquil d’un carrer poc transitat, la remor d’un riu que passava a prop, el cant d’un ocell amagat entre les fulles.
Més tard, a classe, vam reunir tots els dibuixos i els vam col·locar sobre una cartolina gran, creant un mapa ple de vida. No era només un recull de llocs, sinó una barreja de memòries, colors i emocions. Un paisatge que, d’alguna manera, ara també era nostre.
