Després d’una primera presa de contacte plena de complicitat i relats íntims al voltant dels nostres objectes personals, la residència artística amb la Francisca Mujica i Transductores a l’Institut ha agafat embranzida. Al llarg de la segona i la tercera sessió hem fet un salt fonamental: portar la memòria escrita a la veu compartida, i d’allà, a l’acció directa dels cossos a l’escenari.

Sessió 2 (14 d’octubre): Poètica dels objectes, ritmes i la primera veu coral

Vam arrencar la segona sessió retrobant-nos en un cercle inicial per connectar amb el fil del dia anterior i compartir un gest col·lectiu. Amb l’espai a les fosques, vam reprendre l’exploració dels llibres i objectes personals que cadascú havia portat, parant atenció no només a la història que amaguen, sinó a la seva pròpia matèria, a com dialoguen amb la il·luminació i a la càrrega poètica que desprenen quan els col·loquem en escena.

A continuació, ens vam endinsar en el treball corporal guiat per la Francisca:

• Entrenament del moviment: Mitjançant dinàmiques de follow the leader i pautes de moviment conjunt, vam començar a assajar com sostenir la presència a l’escenari i com transitar per diferents ritmes col·lectius.
• Del relat íntim a la polifonia: Vam escriure un breu fragment en segona persona (unes 4 o 5 línies) ficcionant la relació que tenim amb el nostre objecte. La sorpresa de la jornada va arribar quan set persones voluntàries es van animar a donar veu a aquests textos formant una petita coral. Aquesta primera prova ens va fer descobrir el poder de la veu col·lectiva: escoltar com respirava el grup, com s’entrellaçaven els relats individuals i què significa compondre polifonies en un laboratori escènic.

Sessió 3: Desgranar temàtiques, compondre l’espai i crear escultures vives

A la tercera sessió vam voler anar un pas més enllà per connectar els textos amb la dramatúrgia de l’espai. Vam començar treballant en petits grups com a «investigadors», analitzant els relats de 6 a 10 línies escrits prèviament per extreure’n els grans eixos temàtics. En la posada en comú van brollar conceptes profundament humans i compartits: la infància, la nostàlgia, la família, la solitud, els amics, la tristesa, la relació entre pare i filla o la necessitat de sentir-se estimat. Temes universals que ens serveixen de mapa i brúixola per a la creació.

Tot seguit, el cos va tornar a ser el gran protagonista:

• Caminades, velocitats i stops: Vam continuar entrenant la composició col·lectiva habitant els espais buits i jugant amb diferents ritmes i aturades (stops). Vam experimentar dues formes molt contrastades d’omplir l’escenari: d’una banda, amb tothom dispers mirant fixament cap al públic; de l’altra, unint-nos en un sol bloc compacte, com un banc de peixos que es mou a l’uníson creant un cor visual.
• El salt a l’escultura corporal: Vam transformar els conceptes teòrics en impulsos físics. Quan es llançava una paraula a l’aire, cadascú ocupava l’espai amb el cos, fugint de la il·lustració literal o evident per connectar amb un gest honest i espontani.
• Cinc conceptes, tres fotografies i música: Per culminar la jornada, ens vam repartir en cinc grups per donar forma escènica a cinc grans idees: infància, nostàlgia, solitud, ràbia i família. Cada equip va dissenyar tres composicions estàtiques (com tres fotografies vives) acompanyades d’un tema musical, integrant tot allò après sobre l’ús de l’espai, l’agrupament i la tensió escènica. De fet, ja hem obert una llista col·laborativa a Spotify que recull la banda sonora d’aquestes imatges!

Unes sessions intenses i vibrants on la paraula, el moviment i l’emoció s’han donat la mà, consolidant el compromís del grup per seguir construint una peça viva i comunitària. Pas a pas, el nostre laboratori va prenent cos!