El dia va començar com qualsevol altre, però va acabar amb una visió del nostre món actual
en el nostres caps. Si hagués dit, a l’anar al TNC, que l’obra m’agradaria tant, m’hagués
quedat curta. El silenci a la sala, eren les veus dels nostres caps, absortes per l’obra. I mai
el silenci havia sigut tan llarg en una sortida.
La història, ens va traslladar, no només a un barri desconegut, sinó també a la pell d’uns
personatges, que en realitat estan molt a prop nostre. Els diferents punts que tractava, els
bons i els dolents, creaven una visió del barri innegable però real. I jo em vaig preguntar: en
què es diferencia aquest barri del meu, si en el meu barri també passen aquestes coses?
Fronteres entre gent que ha viscut aquí tota la vida i que són invisibles només perquè ja les
hem acceptat. L’obra ens va traslladar a una realitat, que passa arreu del món. Aquí, però,
la llum només s’ha anat un parell de nits. I en la foscor del teatre (si no fos per les llums
d’emergència), la veu del Rata resonava com la ràdio a la Segona Guerra Mundial. Si he de
ser sincera, ja que aquí estic, aquella va ser la millor escena: la que no em podia treure del
cap per més voltes que li donava al tema. Jo sé que si m’aixeco a la nit, i tinc por, podré
encendre els llums.
Alba Oliva
