Després d’uns primers mesos d’aproximació al procés artístic, de canviar mirades, d’observació i experimentació compartida i de fer-nos un munt de preguntes, iniciem –amb molta expectació- un nou repte, la creació d’una obra col·lectiva. I per fer-ho hem trobat un nou espai de treball al soterrani només per a nosaltres.
“No semblava que estiguéssim al institut” (Marta Domingo)
“Hi havia una llum tènue que sortia de les finestres del sostre.” (Martina Almiron)
Comencem sense un objectiu concret, només amb una estructura en forma de tub. El tub serà l’excusa, el suport damunt el qual s’iniciarà el nostre procés creatiu.
“El tubo es una coartada para relacionarnos, para que ocurran coses… ese tubo es el río, el animal que tenemos en medio, hay que tocarlo por el vientre, ver como cede a nuestar mano y como vuelve a recuperar su forma… ” (Julia Espínola)
“Vam començar tallant una malla metàl·lica per fer uns tubs i després enllaçar-los . Vam crear un tub gegant d’uns 6 metros de llargada” (Soukayna Laghrissi)
“ La idea és que després hi posem cartró pedra” (Maia Giannakos)
En la segona sessió hem estant revestint el tub amb paper, cola i blanc d’espanya. Caldrà moltes capes per obtenir un suport resistent.
Mentre treballem restem amatents a les senyals, als signes de la nostra ma damunt l’objecte, gestos que es dipositen damunt el tub, formes irregulars que s’insinuen i desperten la nostra atenció.
“Em pregunto que passarà quan posem la resta de materials…” (Kyle Benter)
Durant les sessions han anat passant coses… també jocs i rialles al voltant del tub.
“Coses que ens van ajudant a tenir una relació amb l’objecte” (Marta Domingo)
I tot sorgeix del fet d’estar junts i treballar plegats.
“Crec que si ens esforcem quedarà una obra molt xula” (Laura Delgado)
“No puc esperar a veure com quedarà al final” (Guillem Cadafalch)