***Podreu fer comentaris, aportacions escrites, però no entrar amb càmera i web per tal de poder seguir la presentació dinàmica del procés !!)
Des de casa, una presentació estranya amb un format anormal per compartir les peces sonores, els textos i dibuixos que configuren el paisatge de Memòries d’allò estrany. Són memòries estranyes d’experiències de masclisme, LGTBIQ-fòbia, racisme, classisme i d’un sistema educatiu que uniformitza que hem treballat i explorat a partir de paraules trobades al barri i a El Born CMM. Adaptant-nos a les particularitats d’aquesta situació estranya, hem creat un espai digital per qüestionar les normes que ens fan sentir raretxs i celebrar-nos des d’allò extra-ordinari.
Amb la professora Míriam Lanzaco i el grup d’estudiants de 4rt ESO: Ariadna Casanovas, Ashly Sierra, Chaima El Akeel, Dikra El Akeel, Elizabeth Gutiérrez, Gerard Burrull, Ivo Romero, Jasmine Larioza, Jordi Nebot, Marc Navarro, Nino Shinjikashvili, Pol Cumplido i Salma Rouj.
Fa uns dies, vam canviar el dia de trobada amb el grup de Residents. Ja no és dijous a les 10:30, ja no és a l’Institut. Des de l’Institut ens han emplaçat, aprofitant l’hora de Plàstica a trobar-nos els divendres a les 12:00h. Els ànims estan decaient, que si deures, que si ja no aguantem més a casa i pensem que la videotrucada ha de servir també per animar-nos. I si apareixem a la reunió amb alguna cosa estranya?
Ja estem connectades, som poques però ens fem uns riures amb les perruques i els pentinats extravagants. Ens expliquem com estem i acordem que ens organitzarem via WhatsApp.
Fins a la propera vídeoreunió, ens anem enviant missatges per WhatsApp, compartim penes i alegries, ens recomanem pelis/sèries i fem una votació per decidir que treballarem a la propera trobada.
8 de maig 2020
El resultat de la votació és clar, surt per unanimitat, treballar la cançó “ la sexualitat que vull/ la sexualitat que no vull”.
Ens saludem, alguna persona ja avisat que no té WIFI per connectar-se, altres
es van connectant de manera escalona i hi ha una personeta que confessa no
haver fet cas del despertador. Diem “Hola” a Alba, que s’incorpora a les
converses com a profe en pràctiques.
Per escalfar motors, comencem la sessió, dialogant sobre la següent
pregunta: és necessari parlar a l’Institut sobre sexualitat? En general tothom
pensa que és important i que s’ha de parlar sense tabús i des d’una perspectiva
més àmplia que la reproducció i la prevenció de malalties o l’embaràs…
“ Creiem que és super important parlar d’aquests temes, però abans, ja
en primària. I no només parlar de l’aparell reproductor, la sexualitat és molt
més que això”.
“S’ha de parlar també de porno, al final hi ha moltes persones que ho
miren, perquè és super fàcil a Internet, hi ha mil anuncis… el que es veu al
porno no sempre és bo… s’ha de parlar per poder distingir…”
“Algunes persones tenim complicat parlar de sexualitat a casa, per
això, creiem que és important que a l’Institut es pugi parlar amb normalitat,
sense tabú”.
Amb aquestes conclusions passem a llegir els textos que han treballat
aquestes setmanes confinades. Encara té format d’escrit, no de cançó. Parlem de
si compartim el missatge, les paraules que han escrit els companys i les
companyes i del ritme que ens imaginem.
Ràpidament ens conviden a escoltar aquesta cançó, diuen que està molt
de moda a l’hora de publicar memes.
Aquí s’obre un altre tema, també present al projecte d’en Residència, el racisme. Els hi preguntem d’on surt aquest vídeo, per què el títol és “Negros bailando con ataud en funeral”, què sabem de les cerimònies d’acomiadament de les persones mortes en altres cultures, de com un vídeo necessita un context per no ridiculitzar a persones de contextos culturals diferents al nostre… Míriam ens porta a New Orleans, ens parla del Jazz, i com la música forma part de la cerimònia per acomiadar i celebrar la vida de la persona que s’ha mort. La cerimònia combina elements de les cerimònies africanes, franceses i nord-americans. La part de música amb la banda i l gent ballant, no és el focus central de la cerimònia, per això és tant important llegir en context les imatges, com el fragment que es mostra en aquest vídeo-meme.
Escoltem una altra cançó, Skechers
Ens quedem només al ritme i el to de la cançó. Avui no entrarem a
analitzar la lletra. Ens fem molts riures intentant imitar el to de la cançó i
fent-ho amb la nostra lletra. Voleu provar? La sexualitat que vull…
Ens acomiaden del grup, explicant que continuarem les comunicacions via
del WhatsApp, perquè està funcionant. Durant
aquesta setmana rebran missatges individualitzats enviant amb propostes. Se’ns
tira el temps a sobre i necessitem avançar en continguts.
Què bé aquest espai, què bé poder riure plegades i evadir-os durant
aquesta horeta del tema coronavirus. Meravella!
Confinades pel primer virus trans de la Història, el coronavirus-la
Covid-19. Ens travessen multituds d’emocions simultànies i contradictòries: la
incertesa, la ràbia, la por, l’avorriment, la solidaritat, les cures, els
afectes, les ganes de no fer res, d’omplir compulsivament el temps, un impuls
creatiu que construeix un munt de coneixement individual i col·lectiu…
El dia 13 de març ens vas enviar cap a casa. Mentre els carrers s’anaven
buidant, anàvem pensant noves formes de relacionar-nos, per no aturar el procés
creatiu que tenim entre mans, per mantenir una normalitat.
A través de Míriam, vam demanar a
les famílies tenir accés temporal als vostres telèfons per comunicar-nos
directament entre nosaltres, totes, per WhatsApp. Les famílies, ràpidament, van
donar la seva conformitat. També s’havien proposat que tot fos el més normal
possible i que el procés educatiu del seus fills i filles no es veiés aturat
per la quarantena.
Ens adonem que funcionem molt bé com a grup. Ens anem passant els
contactes, atents i atentes per a que no falti ningú. Però si falten. Salma té
el mòbil trencat i es comunicarà pel de la seva mare. A Chaima i Dikra no els
hi funciona el WhatsApp…
Decidim tenir dues formes de comunicació: el WhastApp per enviar-nos
missatges ràpids i el correu electrònic per enviar les instruccions a seguir
per continuar amb les Memòries d’allò estrany.
Proposem que tothom estigui connectat el dijous, a les 10.30h, l’horari
habitual d’En Residència. Enviem una proposta. Algunes persones contesten,
altres encara dormen, altres no sempre tenen accés al Wifi quan volen…
Correu enviat el dia 13 del confinament. Dia 26 de març del 2020.
Rebem missatges de bon dia a les 10.30h, alguns treballs fets a les 11h, i a les 16h, a les 17h, “no he pogut connectar-me”, “m’acabo d’aixecar”, “m’ha sonat el despertador però, disculpen, he continuat dormint, no m’he assabentat”. A les 23h “No tinc wifi”. “No es descarrega l’arxiu”… “No importa”, us anem contestant. “Allò realment important, és saber que esteu bé, que estem aquí, que ens escoltem, llegim… la resta ja la anirem fent, que temps, ara en tenim de sobra”. Però poc a poc van arribant els escrits i els dibuixos sobre La sexualitat que vull. Ens commou el compromís que teniu amb el projecte, amb nosaltres.
“He deixat còrrer la meva inspiració i he fet aquest dibuix abstracte que personalment penso que encaixa amb el que estem treballant”. Ivo
Però un virus ens va rondant el cap, i en aquest cas, no és la Covid-19. És el virus de norma-litat, de la norma-lització.
És curiós, que un procés que es desplega sota el nom “Memòries d’allò
estrany”, no veiés que, en aquesta situació estranya, res, més que mai, podia
ser normal. El sistema es trontolla, s’esquerda. I nosaltres que qüestionàvem
la seva norma/litat, de sobte, en posem a funcionar per mantenir-la.
Contribuint a reforçar les desigualtats educatives entre el grup de joves
(no tothom té accés a Internet, no tothom té un dispositiu electrònic des del
que llegir i enviar els exercicis, no sabem les situacions familiars de cada
jove, no sabem com estan vivint aquesta situació de la que no tenim
memòria).
Contribuint a situar els nostres cossos i el de Míriam en un sistema de producció constant, una jornada laboral sense horaris, que fem amb molt de gust, perquè ens importen lxs joves, lxs posem al centre. Però, ens salten les alarmes. Estem immerses en una forma de fer que està descentrada de les preguntes que realment importen?
Quin tipus d’educació volem? Quin tipus de relacions entre professorat i
alumant? Què aporta l’art a un moment vital com aquest? Com podem pensar
l’educació com un acte creatiu i afectiu? Com no reproduïm i reforcem les
desigualtats d’un sistema educatiu classista, sexista, racista, capacitista?
Com reconfigurem un sistema educatiu i cultural més preocupat per trobar vies
de comunicació que garanteixin el consum de continguts (curriculars i culturals),
que per obrir vies alternatives per escoltar-nos, mirar-nos, tocar-nos,
pensar-nos, aprendre i crear en comunitat. No ara, sempre.
No volem continuar com si res estigués passant. No volem contribuir a
mantenir la ficció d’una normalitat que genera exclusions i desigualtats.
Ens agrada saber-nos connectats, escoltar-nos. Ens emociona saber que
cadascú i cadascuna de nosaltres, en algun moment de la seva intimitat
domèstica, treu uns llapis de colors, una fulla mal tallada d’una llibreta, el
mòbil o un ordinador i obre un parèntesis al seu confinament, per pensar en el
projecte, pensar-nos com a grup, pensar-se com a persona i per què no?,
pensar-nos com a societat. Els vostres escrits, els vostres dibuixos sobre la
sexualitat que voleu, són una oportunitat per pensar quin sistema social,
sexual, corporal, de gènere, del desig, del plaer, de parentiu, de salut…
volem.
Vull fer el que vulgui, quan vulgui i amb qui vulgui. Ari
De moment són reflexions individuals. Parteixen d’un procés col·lectiu que
ha travessat la frontera que separa l’institut de la vostra casa. En Residència
s’ha colat a la vostra intimitat, i ha perdut una mica la força de la creació
col·lectiva. Malgrat el grup de WhatsApp i de correu electrònic, ens esteu
enviant a nosaltres les vostres creacions. De casa vostra a casa nostra, sense
passar per les cases de tothom.
Nino diu: “mai havia viscut una situació així”. Ni tu, ni cap de nosaltres. No tenim memòria d’aquesta situació estranya. Però volem aprendre. Volem viure, sentir, explorar aquestes noves formes de relació i de creació que el confinament ens està obligant a inventar. Són dies de memòries estranyes.
Correu enviat el dia 20 de confinament. 2 d’abril del 2020.
Avui és 31 de març, Dia de la
visibilitat Trans. Celebrem aquest dia, des de casa, confinades pel primer
virus trans de la Història, el Coronavirus-la Covid 19. La història del
confinament, i de les memòries estranyes que ens fa viure, la deixem per un
altre dia.
La memòria de Sonia, és la memòria estranya de la transfòbia convertida, per les reivindicacions del moviment LGTBIQ+, en memòria col·lectiva de la ciutat.
Avui, des de Memòries d’allò estrany, volem
contribuir a la visibilitat de les persones trans, compartint com l’espai En
Residència en ha permès conèixer persones trans, reflexionar sobre les
diferents formes de viure la transsexualitat i sobre el sistema sexe-gènere-desig
que les possibilita i/o limita.
Ja us vam explicar en aquesta entrada, el dia que vam conèixer la Sonia i la seva glorieta al Parc de la Ciutadella, on està el nostre institut. Arran de la història de la Sonia, vam començar a investigar sobre el gènere, sobre el col·lectiu LGTBIQ+, sobre la sexualitat. Hem reflexionat en molts nivells: com a societat, com a joves i de manera individual.
Una persona que ens va ajudar a reflexionar sobre aquests temes és Miquel Missé. És un noi trans, activista, sociòleg, escriptor i moltes altres coses. El vam conèixer al jaciment del Born. Pensar en com les restes arquitectòniques ens poden parlar de com estava organitzat el gènere i la sexualitat a la ciutat, és una cosa que no havíem pensat mai. Miquel ens va parlar de la seva vivència de la transsexualitat i com aquesta ha anat variant des de l’institut a l’actualitat. Els instituts no sempre són espais de seguretat per a les persones que viuen el cos, el gènere, la sexualitat des de la dissidència a la cisheteronorma. També ens va parlar del Cabaret trans, aquí fem l’ullet a la Sonia, i com la cultura, l’art són espais per construir col·lectivament el món que volem.
Vam demanar a Miquel que es digués 3 paraules per afegir a La Memòria de les Paraules del projecte.
contradiccions, cossos i utopies
Són les tres paraules que ens va regalar i que ja formen part de les Memòries d’allò estrany.
Així
vam valorar la sessió:
A
mi m’ha semblat molt descobridora, si es pot dir així perquè hem descobert i
vist des d’un altre punt de vista el tema de la transsexualitat. Ho hem vist
des del punt de vista de la persona i no des del punt de vista de la gent que
ho investiga.
M’ha
encantat la sessió d’avui perquè he après moltes coses noves i m’he sentit
còmoda parlant d’això i m’he informat molt millor.
Me
ha parecido una sesión interesante, creo que deberíamos hablar de esto más
veces y en diferentes centros. También hemos podido ver cómo han vivido estas
personas desde que eran adolescentes.
Aquesta
sessió m’ha semblat molt interesant sobre el tema de la transsexualitat. Pienso
que es una cosa muy interesante que todxs tenemos que aprender sobre ello.
A
mí me ha gustado mucho esta sesión, informativo, increíble, me ha gustado
conocer al chico, Miki. Ha estado muy interesante. Me ha gustado saber de su
vida.
A
mí también me ha gustado mucho, porque no conocía a ningún chico o chica Trans
y creo que tendríamos que conocer a más gente porque, al final, viven entre
nosotros y no nos damos cuenta y tendríamos que aprender más de ellos.
Ha
molado mucho, hacía falta una charla así para nosotros y ha molado mucho porque
teníamos preguntas sin respuestas y ahora están solucionadas.
Le
hemos podido preguntar todo con total normalidad, como si nada estuviera
pasando, todo muy guay.
La
verdad es que ha sido increíble, ha sido una sensación extraña, ha sido guay.
A
mí, esta experiencia me ha parecido única, me ha parecido interesante y el chico
muy majo. He aprendido a nuevas percepciones desde otras personas.
A la següent sessió d’En Residència, vam
veure una conversa de Miquel Missé amb Judith Butler, al CCCB. La vam veure a
les golfes de l’institut, on està ubicada la classe de plàstica. Sembla una de
les aules de Hogwarts. Míriam ens va explicar que el pare de Pablo Picasso,
feia classes de pintura en aquesta aula. Es respira misteri, màgia i memòria.
Però és una aula i la memòria que s’activa és la memòria de les classes
tradicionals, costa més entrar en una dinàmica d’escolta i creació conjunta.
Veiem el vídeo i pensem que Miquel parla molt bé i que la Butler és molt
simpàtica i que també s’explica molt bé. Bulter no es defineix com a trans, però
si ens sorprèn que diu que viu entre categories (les categories del gènere, la
sexualitat i moltes altres suposem).
Aquí podeu veure la conversa, és per joves de diferents instituts. Ens agrada que als museus es facin activitats per gent de la nostra edat.
Després de veure el vídeo escollim unes paraules i frases, que ens han cridat l’atenció i que ens inspirem per pensar la lletra de la cançó que partirà de la Sonia.
Algunes de les paraules són:
És nen /// és nena /// això és de nens /// això és de nena /// QUE NO ENS DIUEN: BENVINGUDE AL MÓN, A PARTIR D’ARA ANIRÀS DESCOBRINT QUI, QUÈ I COM VOLS SER. /// EXPECTATIVES /// acceptació /// definir /// (In) visibles /// NO SOM PERSONES, SOM UN GÈNERE /// no es pot VIURE ENTRE CATEGORIES /// LA GENT S’IMAGINA EL TEU FUTUR, EN FUNCIÓ DEL TEU SEXE // la cisheteronorma /// té penis és un noi /// té vulva és una noia /// NO TENIM PODER PER DECIDIR QUI VOLEM SER /// POR A LA DIFERÈNCIA ///rebutjar /// insultar/// aïllar ///tristesa /// encaixar /// jutjar /// estereotips de gènere /// racisme ///LGTBIQ-fòbia /// MARICA /// PUTA ///MARIMACHO /// tòxica /// ESPAI PÚBLIC ORGANITZAT PER SEXES /// LA FANTASIA DEL GÈNERE /// la policia del gènere /// cicatrius /// societat ///desitjar sense limitacions /// ZONA DE LLIBERTAT /// SI ESTAS A GUST AMB LA NORMA, FANTÀSTIC/// PERÒ PREGUNTA’T, COM ÉS EL MÓN ON VOLS VIURE? ///decidir sobre la pròpia sexualitat /// sobre el propi cos ///
Per acabar la sessió vam jugar a un
joc, que no us expliquem per si mai tenim oportunitat de jugar juntxs.
Aquests dies de confinament, Míriam, la profe, va proposar veure La chica danesa, per continuar pensant en la transsexualitat. Es pot veure a Netflix. Però no tothom té Netflix. De fet, no tothom té accés continuat a Internet. Aquest tema també ho deixem per un altre dia, per quan us expliquem quina és la nostra memòria estranya del confinament. A Youtube es poden veure altres vídeos que expliquen la seva història, lligada a la història de la pintora i il·lustradora Gerda Wegener.
Us compartim les reflexions de Nino.
“Me ha parecido una película maravillosa. Lo quería ver de ya hace tiempo y no sabía que estaba en Netflix hasta que nos lo dijo Míriam. Me parece bien trabajar esta película ya que está muy relacionada con lo que hemos hecho En Residència a parte de que te ayuda a entender la situación de estas personas que tienen que pasar por el cambio.
Algunos pasajes me parecieron preciosos por como estaban enfocados en la película y los colores igual de bonitos. Me gustó mucho verla y la verdad me inspiré para dibujar algunas cosas. El final me rompió el corazón pero me pareció súper bonita la escena final en donde se le escapa la tela que le dio Lili a Gerda”
Hi ha altres pel·lícules que podeu veure aquests dies de confinament com Tomboy ó 3 generaciones.
Varem proposar al grup visitar una mostra de performance al CCCN. Va ser de 11:00 a 13:00 h. al Pati de les dones i al vestíbul del CCCB. Es va fer una mostra d’accions de l’alumnatde les assignatures Pràctiques del cos: Estudis de Performance del Grau de Belles Arts (UB), a cura d’Assumpta Bassas i Expressions de la cultura contemporània del Grau en Arts Escèniques (Escola Universitària ERAM), a cura de Judit Vidiella. Tot el treball era al voltat de la mostra de Feminismes, i es feien accions noves i celebracions de performances antigues com la reactivació de la peça “Make a salad” d’Alison Knowles amb un dinar col·lectiu . Les performances també van servir per donar idees al grup de coses a poder fer i fins i tot repensar la contaminació que han de preparar entre totes !
El dia 10 de Gener, varem fer una sessió d avaluació per partir dels imagianris i les expectatives que tenia el grup sobre la famosa “Residència” , ara que ja sabem que no era anar a una residencia de gent gran i tampoc fer coses “raras” d’art ( bueno un poco sí). L’activitat ens va servir també per avaluar el moment del grup, que objectius tenim compartits i sobre que parlem quan parlem de processo creatius
La activitat va consistir en pensar una metàfora que pugui explicar què pensaves d’En Residència quan vas escollir el projecte, fen un dibuix, a mode de collage o representació gràfica. Les preguntes que varem plantejar són:
Per què vas escollir aquest projecte?
Què esperaves del projecte?
Què pensaves del col·lectiu d’artistes que vindria a l’institut?
Fa un munt que no ens veiem. Ens expliquem com han anat les vacances de Nadal, ens posem al dia i… posem al dia el calendari del projecte. Amb l’arribada del nou any, comença una nova etapa d’En Residència. Sembla mentida, però estem quasi, quasi a l’equador del projecte i hem de tenir més o menys clar un horitzó. Cap a on anem? Repassem el que hem fet, com ho hem fet, quines temàtiques han sortit. I sobretot ens fem una pregunta, què volem fer amb tot plegat?
Rar, estrany, diferent…
Hi ha una paraula que s’ha anat repetint al llarg de les sessions, raro. “Pensava que el projecte seria algo raro”, “investigar sobre coses rares”, “sempre passava per aquí i veia una cosa rara (la glorieta de la transessual Sonia), però no sabia que era ni que havia passat”, “l’art contemporani és raro”… Així que fem una dinàmica per parlar d’allò raro i del seu contrari, allò normal.
Ens analitzem en funció de la norma: forma i color de cabell, color de la pell, forma de vestir, menjar, alçada, música, religió, diners… I veiem que cap de nosaltres és normal, o almenys no en tots els aspectes de la seva identitat. Entenem que no hi ha persones normals o anormals, sinó que és la societat la que estableix una norma, una línia de normalització, que estableix qui està dins i per tant és normal, i qui està fora, i per tant és anormal, rar, estrany, diferent…
Mentre ens analitzem en funció de la norma… Kate atrapa l’essència del moment amb el seu llapis
Pensem que volem aprofitar el projecte per parlar d’aquestes coses: qüestionar la norma i reivindicar allò estrany, alhora que generar estranyesa sobre aquelles coses in/visibles que dicten la norma que separa, jerarquitza, exclou i classifica a les persones. Parlarem sobre feminismes, racismes i si ens dóna temps sobre canvi climàtic.
Fem una dinàmica per pensar com es concreta tot això. Volem fer tantes coses! Com les ajuntem? Patri i Desi (Lo Relacional) proposen un disc expandit. Amb un disc expandit? Però… és raro! Què és un disc expandit? I ens imaginem un disc amb contingut ampliat amb performances, fanzines, postals, flyers i una super festa per presentar-lo, indoors, al Born.
Memòries d’allò estrany
El disc tindrà per títol Memòries d’allò estrany. Ja podrem fer-ho tot? Se’ns gira feina!
Glorieta de la transsexual Sonia al Parc de la Ciutadella
Avui comencem la sessió rebent un missatge per WhatsApp. No tothom té
dades, així que compartim mòbils i auriculars.
Desi i Patri ens diuen que hem de seguir-les mentre escoltem l’àudio. No sabem on anem ni de què ens parlarà el que escoltarem.
Sortim de l’institut, escoltant això:
Poc a poc, canvia la manera de caminar. Ja ningú parla i estem tots i totes concentrades en la teva història, Sonia. No et coneixíem, no sabíem de tu, de la teva vida, del teu assassinat per persones que odien tot allò que es surt de la norma. Per cert, la seva norma, la que separa el que és normal, del que és rar, anormal, estrany.
“He passat moltes vegades per aquí, perquè està molt a prop del cole, i sempre veia una cosa rara, un monument estrany, no tenia ni idea del què era, ni del què havia passat”.
Pensant amb moviment la nostra identitat i expressió de gènere i la nostra sexualitat.
A partir de la teva història, Sonia, parlem de LGTBIQ+ i de quina relació tenen amb nosaltres aquestes sigles. Parlem de masculinitat i feminitat, de sexualitat, de cossos, d’identitats…i veiem que cap de nosaltres encaixa 100% en la norma. Entenem que aquests discursos de l’odi, la transfòbia que et va assassinar, ens afecta a totes, de forma desigual, però a totes.
Ara ja et coneixem, Sonia, ja sabem la teva història, que forma part
de la memòria del col·lectiu LGTBIQ+, però també de la memòria de la ciutat, de
tots i totes nosaltres.
Missatge des de la memòria futura
Encara no ho sabeu, però la teva memòria Sonia, la d’una persona rara que va ser assassinada per algú que es creia normal, una glorieta estranya al mig d’un parc i un sistema sexe-gènere que ens fa sentir, de tant en tant, fora de lloc, seran la llavor del nostre projecte. Memòries d’allò estrany.
El dia 26 de setembre varem fer una primera presa de contacte amb el grup. Varem caminar al El Born Centre de Cultura i Memòria, i varem fer una petita activitat de treball de coneixement del grup i paraules: compartir amb dos paraules com havia estat el nostre estiu i la tornada l’institut. Després varem fer gestos de representació i varem fer una volteta per el Born ( i varem aprendre gestos i paraules noves !)
