Autor: Mireia Miralles

L’últim dia de preparació i representació de l’obra va ser una experiència molt especial. Abans de començar, em vaig sentir una mica avergonyit, però no tenia angoixa ni por, només aquella sensació típica de saber que aviat actuaríem davant de molta gent.

Al matí vam anar al gimnàs del centre per recollir tot el material necessari. Un cop ho vam tenir preparat, el vam transportar fins al teatre on faríem la representació. Quan vam arribar, vam dedicar un parell d’hores a assajar i a deixar-ho tot a punt per a l’actuació.

Durant els assajos, l’Estharlin, l’Ariadna i jo vam practicar diverses vegades amb els vestuaris per assegurar-nos que tot sortís bé. Mentrestant, l’Stefan assajava el seu solo de guitarra, i jo també vaig revisar la meva disfressa i el maquillatge. Tots estàvem concentrats i intentàvem donar el millor de nosaltres mateixos.

Quan va arribar l’hora de la funció, van començar a arribar les famílies i els professors per veure l’obra. Tots nosaltres estàvem una mica nerviosos perquè no sabíem com sortiria, però també teníem moltes ganes de demostrar tot l’esforç que havíem fet durant els assajos.

Finalment, vam fer l’actuació i tot va sortir molt bé. Va ser molt satisfactori veure que la feina de preparació havia donat els seus fruits i que el públic va poder gaudir de l’espectacle. Sens dubte, va ser una experiència que recordaré amb molta il·lusió.

Vam començar l’activitat formant un tren de persones, on tots ens movíem coordinadament i la persona situada al final assumia el rol de direcció del grup. Durant el recorregut vam introduir obstacles, fet que va fer l’experiència més dinàmica i divertida, i ens va ajudar a treballar la cohesió i l’atenció. Després ens vam dividir en diferents grups amb tasques diverses: un grup es va centrar en el cant, un altre en el vestuari i també es van treballar textos com poemes. Progressivament, els grups es van animar a compartir les seves propostes amb la resta. Una persona va començar a practicar de manera més individual, mostrant iniciativa. Finalment, vam posar en escena les diferents aportacions: dues companyes van cantar, un company va improvisar amb la guitarra i altres participants van llegir un conte, integrant així diverses formes d’expressió dins del projecte, en una activitat que va ser divertida i enriquidora per a tothom.

Dijous 26 de febrer, el Pau ens tenia preparades dues activitats.
La primera era el joc de les pilotes, que consistia a passar-nos la pilota seguint un ordre que havíem creat al principi del joc i dir el nom de la persona a qui li passaríem la pilota. Vam estar jugant-hi una bona estona.
Després, a la segona activitat, el Pau ens va preguntar quins objectes representaven la vergonya per a nosaltres. Llavors havíem de representar-ho a l’escenari. Al principi havíem pensat en fer com un despatx, però no ens va acabar de convèncer.
Finalment, vam decidir fer una caixa i, a dins, posar-hi com una taula, com si fos un regal sorpresa. Més tard, el Pau va dir que la caixa era massa petita per a un escenari, així que vam acabar fent una caixa molt gran on hi cabíem tots els alumnes que érem a classe, és a dir, nou persones.
La caixa era molt gran i estava feta amb matalassos. Com que per a nosaltres la vergonya és de color vermell, ens anava bé perquè els matalassos eren roses i, en veure-ho a l’escenari, semblava que representessin la vergonya i quedava millor.
Quan va acabar la classe, vam haver de recollir tot. Ens va agradar molt la classe.

Vam començar a les 15:15 o així. Per començar, vam baixar al gimnàs i vam saludar a tothom i vam posar cadires, moltes cadires. Vam estar xerrant una mica, jo en el meu cas vaig aprofitar a fer-me una foto amb el Pau Matas. Vam fer un petit repàs i van arribar els profes. Tot el grup ens vam posar a l’entrada lateral de l’escenari.
Vam fer un “Crit” grupal. Van sortir tres companyes primer, i després tota la resta. Ens vam plantar dalt de l’escenari com estaquirots i vam mirar als profes. Seguidament, cadascú va buscar el seu lloc per sentar-se i vam agafar els miralls, mirant als profes i dient si sí o no amb el cap per si creiem que tenien vergonya. Al cap d’uns minuts vam llegir els mini poemes que vam fer amb l’anagrama “La Vergonya”. Una companya va ballar per acabar el “show” i ens vam asseure tots a la platea. Els profes van preguntar-nos coses sobre el que fèiem: com per exemple activitats, com ens hem sentit, i com han sigut els nostres inicis. Quan tots els profes vam marxar, tot el grup vam berenar. Segons la meva opinió va ser una demostració curta, però va fer que cada persona del grup s’adonés dels petits errors que cometien, com jo amb la cama per exemple. En resum, va ser una bona experiència. La sensació en general va ser de nervis, en el meu cas no vaig sentir (molt curiós, ja que fa dos anys jo no hagués pogut pujar a l’escenari ni de conya).

El passat dijous 15 de gener, a la classe d’Arts Escèniques, vam començar la sessió baixant al gimnàs, on la Mireia i el Pau ja ens estaven esperant. Poc després va arribar la Marina i, com és habitual, el Pau ens va preguntar què havíem esmorzat.

La primera activitat va consistir a seguir unes línies blanques del terra del gimnàs, sense sortir-ne ni coincidir de cara amb ningú, mentre imaginàvem situacions de vergonya que haguéssim viscut. A continuació, vam fer una activitat relacionada amb la vergonya corporal: en rotllana, amb els ulls tancats, havíem d’assenyalar en quin punt del cos sentíem la vergonya i després vam crear una figura tocant-nos entre nosaltres aquests punts.

Seguidament, vam continuar treballant la vergonya amb una activitat de nivells. El Pau va col·locar cinc fileres de bancs que representaven el grau de vergonya, de l’1 (mínim) al 5 (màxim). El Pau i la Cèlia ens proposaven diferents situacions, com ara estar-nos canviant a la platja i que se’ns caigués la tovallola davant de tothom, i cadascú s’havia de situar al nivell que sentia. La Cèlia també va fer fotos de com ens distribuíem a les fileres.

Després, la Cèlia ens va proposar una activitat de percussió. Primer vam repetir paraules d’un idioma desconegut, després vam afegir una base rítmica amb percussió i, finalment, vam combinar la veu i el ritme, cosa que va quedar força bé.

Per acabar la sessió, vam pujar a l’escenari, un per un, i ens havíem de quedar quiets i en silenci durant un minut i mig mentre la resta del grup ens mirava fixament. Un cop passat el temps, els artistes ens van preguntar com ens havíem sentit durant l’experiència.

El passat 18 de desembre, vam tenir l’última sessió del primer trimestre.
La classe la vam començar jugant al pica paret durant una bona estona, el més llarg de la història. Quan vam acabar, la Cèlia va venir amb un carro de la compra ple de menjar i utensilis per cuinar. Ens havien preparat un esmorzar. Vam començar a posar un mantell a terra, i col·locar les coses, i quan va estar tot preparat vam començar a menjar, hi havia fruita, creps, per preparar biquinis, suc de taronja… Ningú no s’esperava que ens portessin aquest esmorzar.
La segona hora, vam fer una activitat relacionada amb el que havíem estat fent en cada classe, els artistes van portar una foto que ens havien fet en cada activitat i la van penjar a la paret, a nosaltres ens donaven un pòstit i havíem d’escriure el que vam sentir a cadascuna, d’aquesta manera vam repassar el que vam fer.
En finalitzar aquesta activitat, quedaven 10 minuts i vam estar parlant sobre el projecte final que faríem i ens van dir que al principi volien que estigués relacionat amb els secrets, però després de totes aquestes sessions es van adonar que sempre sortia la vergonya i es van enfocar més en això.
En resum, al llarg d’aquestes sessions hem estat fent diferents activitats, bastant variades i que generalment ens han agradat, aquesta última sessió de l’any ha sigut molt inesperada per a tots, i diferent, ens ha agradat.

Aquest dijous 4 de desembre, en Pau i la Cèlia ens van proposar portar una obra d’art escollida per nosaltres. Cadascú la va haver d’ensenyar a la resta del grup i explicar per què l’havia triada.

Algunes de les obres que vam portar van ser La Mona Lisa, El crit, El flautista d’Hamelín, El vals, escultures de marbre, Un solo en l’aire de Joel O’Keeffe, una coreografia de Cortis o una fotografia familiar, entre d’altres.

Totes les obres eren molt personals: eren coses que ens agradaven a nosaltres. Això ens va fer adonar que no havíem pensat a portar cap obra que no ens agradés, i a partir d’aquí vam reflexionar sobre el fet que, encara que una cosa no ens agradi, igualment pot ser considerada art. També vam veure estils molt diferents i vam poder opinar sobre alguns d’ells.

Una de les obres que més ens va sorprendre va ser la fotografia familiar, ja que no ens esperàvem que algú en portés una. Però la sessió no va ser només això: a l’inici de la classe vam fer un joc anomenat El pistoler. El joc consistia que una persona es posava al mig d’un cercle i girava assenyalant amb el dit; quan s’aturava, la persona assenyalada i les dues del seu costat havien de dir el nom el més ràpid possible.

Per acabar la sessió, vam parlar sobre les diferents maneres d’afrontar una obra. Hi havia persones que se sentien més segures aprenent-se un guió, mentre que d’altres preferien improvisar. Amb el ball passava una cosa semblant: a algunes persones els agradaria fer un musical que inclogués ball, cant i altres disciplines.