El passat dijous 19 de març vam visitar La Caldera, un antic cinema reconvertit en centre de creació artística. En arribar, ens vam ajuntar amb alumnes d’altres instituts i ens van demanar que ens descalcéssim per entrar a la sala. L’espai era fosc i peculiar: el terra estava ple d’objectes i tres actors ens observaven en silenci mentre conversaven entre ells.
L’obra, difícil de descriure de forma objectiva, va començar amb un diàleg en anglès (segurament perquè dos dels intèrprets eren estrangers). Una de les noies va iniciar un monòleg aparentment sense sentit, mentre l’altra manipulava una màquina que distorsionava la seva veu. En un moment donat, aquesta segona actriu es va situar just darrere nostre —al costat de l’Alfred, el Xavi, l’Esther i jo— i va començar a picar unes ceràmiques que penjaven d’unes cordes com si es tractés d’una cortina, amb una precisió quasi mística, com si fos un monjo Shaolin. Mentrestant, els seus companys interpretaven una dansa estranya.
L’escenari era un quadrat delimitat per cadires on sèiem com a públic. Dins d’aquest perímetre, hi havia dibuixos de figures nues, quadrats pintats de daurat i els estris dels actors. Després d’uns deu minuts de performance, l’obra va acabar i es va obrir un torn de preguntes on els professors, encuriosits, es van interessar pel significat dels dibuixos i pel procés de creació.
Una experiència, sens dubte, diferent. Que ens genera més preguntes que no pas respostes; cosa que comença a ser una dinàmica dins d’aquest projecte.