Des de Isabel Barios EN RESIDÈNCIA https://blocsenresidencia.bcn.cat/jaumebalmes1920/2020/03/27/lescletxa/
L’escletxa: una fissura geogràfica, separa una muntanya d’una altra. Delimita els seus extrems, en fa una vall. Una interrupció del territori, que ordena les seves pujades i baixades, la col·locació dels seus elements que, al llarg dels anys, s’adapten al que suposava el desnivell. És difícil arribar a l’origen d’aquesta falla; en quin moment la terra comença a separar-se, lentament, molt lentament, per a crear el que serà una obertura de la seva pell –la seva terra-?.
Em trobo al mateix lloc on vaig iniciar l’EN
RESiDÈNCIA: Farrera. El confinament aquí pren una altra dimensió. Observo el
territori i me n’adono com el punt (social, econòmic, emocional) en el que ens
trobem és el mateix que el que observo a través de la finestra per la qual ara
miro: l’escletxa que d’una vall. M’imagino com, aquesta aturada deguda al
COVID-19, crea en les nostres ments, en el nostre sistema, en els nostres
cossos una fissura que pot equivaldre perfectament a la fissura geogràfica que
tinc davant meu. Segueixes en línia recta, per allò que sempre se t’ha donat:
neix, creix, estudia, treballa, consumeix, segueix, segueix, segueix, mor. Un
engranatge construït a través de valors en els quals prima la producció, la
superació, l’avenç. No ens adonàvem que aquests són igual de fràgils que els batecs
dels nostres cors? Com imaginar que aquesta cadena, aquesta successió que ens
manté vius es trenca?
Gairebé per sorpresa,
arriba quelcom invisible: tan petit, tan petit, tan petit, que els nostres ulls
no ho poden veure, però els nostres cossos ho perceben. Això tan petit impacta
sobre el nostre cos, i l’afecta. I es propaga tan ràpidament que ni les
medicines més noves són capaces d’aturar-ho. I els cossos cauen i, amb ells,
cau l’economia. Per fi s’ha entès que els cossos són qui mouen les coses.
L’esquerda ve per un impacte, una força superior que
trenca, obra espai, fa respirar. Provoca una fissura. De la mateixa manera, ens
trobem ara mateix en aquest sotrac de la terra, que ens fa caure, que ens remou
les entranyes, que separa persones i cases i països, que ens tanca i ens fa
sentir insegurs. La terra es mou i les persones no saben si deixar-se anar o
quedar-se en els seus marges per, quan passi tot, saber com tornar a situar-se.
Però, després d’una falla el terreny no torna a ser el mateix. S’ha d’aprendre a conviure amb el lloc desdibuixat, modificat. Cal saber llavors, quina situació prenem, cap a on anem, què volem. Cal saber que els cossos han d’estar units i sans i valents. Cal recordar el que l’aturada ens proporciona una crisi de tots els valors imperants en la nostra societat occidental.
La por del territori tremolant no ha de restar amb nosaltres, que la manca d’aire que això ens provoca desaparegui enmig d’una gran exhalació per respirar la vida, per imaginar-la i inventar-la, per compartir-la: per viure-la.
Isabel Barios Ibars
