Qui té traça manual no pot patir gana…

Des de nyamnyam EN RESIDÈNCIA https://blocsenresidencia.bcn.cat/barribesos1920/2020/05/18/qui-te-traca-manual-no-pot-patir-gana/

Aquesta setmana hem
pogut conèixer a un nou col·laborador, dins l’aventura que representa Creadors en Residència.

Es tracta de l’ARTURO CASTILLO, programador informàtic que està treballant en una aplicació web que serà el joc que els Nyamnyam estan coordinant.

L’Arturo sembla una
peça important en aquest projecte, és programador, té sensibilitat artística
(li encanten l’art i el disseny) i ha estudiat Teoria de la Literatura…

Tot plegat un perfil
molt potent per a treballar en la creació del nostre projecte final.

Benvingut Arturo!

Laura Domingo i Jordi
Sánchez.

INS. BARRI BESÒS.

Barcelona.

Qui té traça manual no pot patir gana

Variants i sinònims: Qui té traça manual no pot patir
gana (BALBASTRE 1977).

Equivalents: Quien tiene arte va por todas partes [ES] (BALBASTRE 1977).

Font: Josep Balbastre i Ferrer (1977): Nou recull de modismes i
frases fetes
. Barcelona: Ed. Pòrtic.

Seguim!

Des de Clara Nubiola EN RESIDÈNCIA https://blocsenresidencia.bcn.cat/salvadorespriu1920/2020/05/18/seguim/

Dimarts 12 de maig, seguim en el confinament. La ciutat, que abans treballàvem sobre l’asfalt, sortint al carrer, caminant la nostra plaça Glòries, dibuixant la quotidianitat i narrant la urbanitat més propera ha mutat. Però no volem deixar enrere la idea de ciutat i la eixamplem per fer-la, -com va fer el Italo Calvino amb les seves “Les ciutats invisibles”- més plurals, més abstractes, més pròpies, més íntimes però igualment fruit d’una convivència col·lectiva i d’un compartir espais comuns.
Primer va ser la ciutat domèstica, després la ciutat narrada i avui, una ciutat íntima on l’autoretrat parla d’allò plural que habita dins nostre.

¿Què és un autoretrat?
Avui hem parlat del autoretrat com a una representació d’un mateix que va més enllà del posar amb la millor cara. L’autoretrat com a eina per aprofundir en un jo més complex, que explica més, que mostra el que vol.

Hem fet una separació:

L’autoretrat fotogràfic
L’autoretrat figuratiu
L’autoretrat abstracte.

I després, hem treballat els nostres “jo”.

Aquí el resultat.
Les nostres ciutats segueixen creixent!

Abraham
Carla
Anwar
Samreen
Aina

Primeres gravacions

Des de Marc Artigau EN RESIDÈNCIA https://blocsenresidencia.bcn.cat/alzina1920/2020/05/18/primeres-gravacions/

Com que no podem anar-hi a la nostra enyorada Sala Garcilaso, els dilluns ens trobem per vídeoconferència amb el Marc. El darrer dia vam estar llegint les escenes de l’obra que ens ha escrit, Cinc mil dies, i, a l’acabar, en Marc ens va demanar que continuéssim practicant a casa i que li enviéssim una gravació. Avui dilluns les comentarem, les analitzarem, les polirem… per tornar-les a gravar de nou seguint les seves indicacions. Aquí en teniu el primer lliurament:

CINC MIL DIES

Escena 1a. Kolna. Començar.

Escena 2a. Adrián. La benvinguda.

Escena 3a. Jana. L’àvia.

Escena 4. Hui. A oscuras.

Escena 5a. Cristian. El sorteig de les pors.

Escena 6a. Laia. D’aquí vint anys.

Escena 7a. Kaixin. Los animales.

Escena 8a. Jordi. Les cartes d’amor.

Escena 9a. Ivan. El poder de la ficció.

Escena 10a. Mara. Una carta.

Escena 11a. Xiaoyu. Las emociones.

Escena 12a. Estefany. El poema.

Escenes 13a i 14a. Quique i Marina. D’aquí vint anys.

Escena 15a. Alen. El sorteig de les il·lusions.

Escena 16a. Sebas. Una festa.

Escena 17a. Carlota. Dues cartes.

Escena 18a. Clara. Hermione Jean Granger.

Escena 19a. Ramandeep. No quiero hacer la escena.

Escena 20a. Laura. Els comiats.

ESDEVENIM DIGITALS! :D

Des de Irma Marco EN RESIDÈNCIA https://blocsenresidencia.bcn.cat/montjuic1920/2020/05/14/esdevenim-digitals-d/

El nostre projecte ja anava una mica de
tot això, i ara amb el confinament, continuem treballant connectades
online! Ara som més digitals que mai 🙂 Fa unes setmanes vam posar
en marxa el compte d’Instagram que ja us hem presentat, on anem
pujant exercicis amb unes premisses que pactem per xat col·lectiu.

Funcionen com a micro-assajos que són
com les peces d’un puzle. A poc a poc anem completant el nostre relat
col·lectiu, descentralitzat, plural i hipperconectat <3

Ens agrada especialment utilitzar veus electròniques, avatars i altres miralls per a parlar-nos a través de les xarxes socials sense haver d’exposar les nostres identitats “reals”.

Aquí podeu veure algunes mostres:

View this post on Instagram

Opción 2 🤭

A post shared by ʜɪᴘᴘᴇʀᴄᴏɴɴᴇᴄᴛᴀᴛxs🍀 (@hipperconnectatxs) on

Així llueix el nostre xat de treball:

A més de toooot el que estem treballant, en el meu propi confinament com a artista resident, ara a casa meva, estic desenvolupant una sèrie de peces de tela, unes banderes que vaig fent amb frases de les alumnes, que van ser creades quan encara teníem classes presencials.

Aquí us deixo algunes imatges:

VÍDEO-TROBADES

Com estan fent en uns altres instis, nosaltres també ens trobem per videoconferència. En aquesta ocasió decidim acomiadar-nos ensenyant-nos els peus 🙂
Falten els de Dario que va fer l’acció a càmera tancada, i uns altres que no van ser captats per l’emoció del moment.

I aquí una foto una mica més seriosa de nostra video-trucada

Ens veiem a través de les pantalles

Des de Lo Relacional EN RESIDÈNCIA https://blocsenresidencia.bcn.cat/verdaguer1920/2020/05/13/ens-veiem-a-traves-de-les-pantalles/

24 d’abril de 2020

Fa uns dies, vam canviar el dia de trobada amb el grup de Residents. Ja no és dijous a les 10:30, ja no és a l’Institut. Des de l’Institut ens han emplaçat, aprofitant l’hora de Plàstica a trobar-nos els divendres a les 12:00h. Els ànims estan decaient, que si deures, que si ja no aguantem més a casa i pensem que la videotrucada ha de servir també per animar-nos. I si apareixem a la reunió amb alguna cosa estranya?

Ja estem connectades, som poques però ens fem uns riures amb les perruques i els pentinats extravagants. Ens expliquem com estem i acordem que ens organitzarem via WhatsApp.

Fins a la propera vídeoreunió, ens anem enviant missatges per WhatsApp, compartim penes i alegries, ens recomanem pelis/sèries i fem una votació per decidir que treballarem a la propera trobada.

8 de maig 2020

El resultat de la votació és clar, surt per unanimitat, treballar la cançó “ la sexualitat que vull/ la sexualitat que no vull”.

Ens saludem, alguna persona ja avisat que no té WIFI per connectar-se, altres
es van connectant de manera escalona i hi ha una personeta que confessa no
haver fet cas del despertador. Diem “Hola” a Alba, que s’incorpora a les
converses com a profe en pràctiques.

Per escalfar motors, comencem la sessió, dialogant sobre la següent
pregunta: és necessari parlar a l’Institut sobre sexualitat? En general tothom
pensa que és important i que s’ha de parlar sense tabús i des d’una perspectiva
més àmplia que la reproducció i la prevenció de malalties o l’embaràs…

“ Creiem que és super important parlar d’aquests temes, però abans, ja
en primària. I no només parlar de l’aparell reproductor, la sexualitat és molt
més que això”.

“S’ha de parlar també de porno, al final hi ha moltes persones que ho
miren, perquè és super fàcil a Internet, hi ha mil anuncis… el que es veu al
porno no sempre és bo… s’ha de parlar per poder distingir…”

“Algunes persones tenim complicat parlar de sexualitat a casa, per
això, creiem que és important que a l’Institut es pugi parlar amb normalitat,
sense tabú”.

Amb aquestes conclusions passem a llegir els textos que han treballat
aquestes setmanes confinades. Encara té format d’escrit, no de cançó. Parlem de
si compartim el missatge, les paraules que han escrit els companys i les
companyes i del ritme que ens imaginem.

Ràpidament ens conviden a escoltar aquesta cançó, diuen que està molt
de moda a l’hora de publicar memes.

Aquí s’obre un altre tema, també present al projecte d’en Residència, el racisme. Els hi preguntem d’on surt aquest vídeo, per què el títol és “Negros bailando con ataud en funeral”, què sabem de les cerimònies d’acomiadament de les persones mortes en altres cultures, de com un vídeo necessita un context per no ridiculitzar a persones de contextos culturals diferents al nostre…  Míriam ens porta a New Orleans, ens parla del Jazz, i com la música forma part de la cerimònia per acomiadar i celebrar la vida de la persona que s’ha mort. La cerimònia combina elements de les cerimònies africanes, franceses i nord-americans. La part de música amb la banda i l gent ballant, no és el focus central de la cerimònia, per això és tant important llegir en context les imatges, com el fragment que es mostra en aquest vídeo-meme.  

Escoltem una altra cançó, Skechers

Ens quedem només al ritme i el to de la cançó. Avui no entrarem a
analitzar la lletra. Ens fem molts riures intentant imitar el to de la cançó i
fent-ho amb la nostra lletra. Voleu provar? La sexualitat que vull…

Ens acomiaden del grup, explicant que continuarem les comunicacions via
del WhatsApp, perquè està funcionant.  Durant
aquesta setmana rebran missatges individualitzats enviant amb propostes. Se’ns
tira el temps a sobre i necessitem avançar en continguts.

Què bé aquest espai, què bé poder riure plegades i evadir-os durant
aquesta horeta del tema coronavirus. Meravella!

Moltes gràcies a totxs! Sou fantasia!

Retrobament… virtual!

Des de Martín Vitaliti EN RESIDÈNCIA https://blocsenresidencia.bcn.cat/viladomat1920/2020/05/12/retrobament-virtual/

Després de rebre la carta del Martín, decidim fer una trobada virtual! Som molts i tenim moltes coses a compatrir! Iniciem la trobada amb riures, sensacions, comentaris diversos sobre la situació…

En Martín explica que la idea és tancar el projecte que teníem en marxa. Hi ha propostes de maneres de mostrar el material que tenim… potser les dues filmacions de les accions al patí projectades en simultani? Les visionem novament… per imaginar-ho millor.

En Martín proposa que part de la resta del material el puguem presentar com si fos un text teatral… hi ha treballat i ha fet uns esbossos… els llegeix mentre tots fem silenci…

En la lectura… reconeixem moments, converses, persones (encara que en cap cas hi ha cap noms propis)… Compartim sensacions que hem tingut al llarg de la lectura….

Comentem possibles llocs on presentar, incerteses del calendari… Però amb l’horitzó de retrobar-nos presencialment quan finalitzi el confinament.

Seguim!

CREACIÓ SONORA DES DEL CONFINAMENT

Des de Óscar Martín EN RESIDÈNCIA https://blocsenresidencia.bcn.cat/juanmanuelzafra1920/2020/05/11/creacio-sonora-des-del-confinament/

Hola!

Desde el confinamiento seguimos en el proceso de creación sonora. Aquí una pequeña muestra de los sonidos que se están creando a partir de los dibujos y partituras experimentales que hicimos en anteriores sesiones. Trabajamos en transformar el material grabado con el software audacity aplicándole diferentes efectos sonoros como cambio de velocidad de reproducción, cambio de pitch, delays y reverbs entre otros. La idea es generar nuevo material expresivo que acabaremos mezclando y componiendo en la fase final de la creación.

Marcela

Oriol

Eva

En Residència confinada

Des de Míriam Cano EN RESIDÈNCIA https://blocsenresidencia.bcn.cat/princepdegirona1920/2020/05/11/en-residencia-confinada/

Continuem reflexionant sobre el relat i la importància dels objectes en el nostre dia a dia malgrat que sigui de forma telemàtica i mitjaçant el Classroom. I com no podia ser d’una altra manera, ara que estem confinats o desconfinant-nos hem buscat coses del vostre voltant que ens meravellen/agraden. Coses que fins ara no havíem atès gaire o gens i ara, de cop, són imprescindibles.

CARLA
Molinet de cafè antic

Ahir vaig obrir el Gmail per saber els nous treballs pendents d’aquesta setmana.
Mirant entre milers de correus em vaig fixar en el de projecte de creació, feia temps que no donàvem aquesta assignatura. Llegint la tasca sobre l’objecte que teníem que trobar em va fer pensar durant hores, que tenia jo que no hagués vist?
Em trobava mirant i donant voltes per tota la casa, a vegades pillava als meus pares mirant-me amb curiositat. Rendida pel fracàs de la meva cerca, no se’m va ocórrer res més que estirar-me al sofà i mirar per la finestra, cosa que s’ha fet una rutina a l’estar confinats. Girant el coll per acomodar-me bé un altre cop, vaig fixar la meva vista sense voler en un prestatge blanc que hi ha damunt la meva televisió, havia trobat el meu objecte sense buscar-ho a posta, un molinet de cafè antic que tenim com a decoració.
És un molinet fet de fusta als anys setanta de la marca Elme, té una forma quadrada amb una palanca de ferro que fa moldre el gra de cafè, i un calaix petitó per on surt el gra mòlt.
El tenim com a objecte decoració sentimental, ja que, el meu avi conjunt el meu pare el feien servir. No absent, encara el tenim per la història que té i per les generacions

SHALIN
Cartes difuminades

Estem envoltats d’objectes de tota mena, de vegades, els colors fan que ens assabentem que hi són, o la seva forma, i d’altres, nosaltres els trobem amagats profundament en un racó de casa.
Per què dic això? Senzill, sabeu quan perdeu unes arracades i les esteu buscant, però per més que remeneu tota la vostra habitació se us fa impossible aïllar-les? I que temps després quan ja donàveu per fet que s’havia perdut el trobeu, però ja no les necessiteu? És alguna cosa que a més d’un ens ha passat, no?
I us preguntareu, per què parlo sobre això? Doncs perquè la iniciació a la quarantena no va ser com esperava, va ser estressant i com no estava tan acostumada se’m va fer bastant costa amunt. I sense saber que més endavant trobaria un “naipe” diferent.
L’objecte del qual voldria parlar tracta sobre quan jo anava a primària, fa tant d’això, encara que després d’haver-ho llegit, sembla que fos ahir mateix. El cas és que l’altre dia estava endreçant la meva recamarà, i mentre ordenava vaig trobar-me un paper, cosa que no li vaig parar molta atenció (tot s’ha de dir), i el vaig amuntegar en tots els fulls que tenia, la cosa és que no va ser fins més tard, que vaig posar atenció en aquest. La veritat, no sé ni perquè em vaig fixar justament en aquest, segurament perquè em sorprenia tenir una nota decorada d’una forma tan peculiar, tot i que a primera vista és bastant usual, però com era de color rosa, i a mi mai m’agradat aquest color, em feia curiositat saber que hi havia escrit (no sé el motiu). En ella hi havia un escrit, un escrit d’aquelles que les nenes de deu anys escrivien per matar el temps, però aquesta parlava sobre un record que fins ara no recordava del tot, llegir-ho va fer que la meva ment borrosa reinicies, i que d’uns simples records que s’havien oblidat per complet, es convertissin en pensaments amuntegats en un mateix escrit. Era un papelito d’una conversa amb una companya, la qual va canviar dràsticament per la influència dels “popus” (o per una raó allunyada d’aquesta) encara que si no és per la raó anterior, no sé quina altra podria ser. El que sí que sé és que, em va agafar gran nostàlgia en adonar-me de què aquella persona havia quasi estat amiga meva i com va canviar fàcilment tot això. És tan irònic el canvi de percepció que tens d’una persona després de fixar-te com actua envers a tu. Amb ella no es que em portes bastant, però si que haviem compartit moments. El més sarcàstic de tot, és el fet que la meva ment elimines de forma “permanent” tot record d’aquella persona fins fa què, una setmana? Realment bastant poc. 
Aquest objecte no és que sigui dels meus preferits, però per coses com aquesta, he tornat a fixar-me en les coses en detall, hi ha reflexionar-les.

DOSTIN
Una maleta 

Esta maleta llevaba mucho tiempo sin verlo estaba debajo de la cama porque cuando viene de colombia ha hi tenia mis cosas y puse la maleta debajo es una maleta grande de un color verde oscuro y la utiliza para ir de viajes largos  o de muchos días.Llevo con esa maleta mucho tiempo y me gusta utilizarla porque es muy útil tiene mucho espacio y es fácil de llevar algo más que puedo tener mas cosas como el juego que nunca utilizo para la pley 3 que va solo con wifi por cierto no se si haya gente que ha hun tenga la play 3 y juegue con ella yo si que juego con ella.

CHLOE
Aquests dies he descobert que tinc una afecció especial envers a la manta ronyosa plena de pèls de gat del sofà. És suau, abriga bé, però no excessivament, i és prou ampla com per embolicar-m’hi dues vegades. Evidentment, és una manta molt lletja i diria que té un parell de forats en una de les puntes, però bé, on vaig me l’emporto. M’arrossego per la casa amb l’estúpida manta: del sofà a la butaca, de la butaca a la cuina, de la cuina a l’habitació, de l’habitació al sofà, del sofà al balcó i del balcó a la butaca.
Naturalment, a vegades he de defensar aquesta propietat tan preciosa perquè, tot i què algunes altres mantes deambulen per la casa, certs simis i felins semblen cobejar també aquesta en concret. I, òbviament, no em puc permetre el luxe de compartir amb qualsevol la meva companya de siesta i sèries, és una qüestió bàsica de principis comprensible tan sols entre propietaris de mantes egoistes. De fet, ara mateix una pantera l’està atacant i he d’anar a salvar-la, pobre.

MIRIAM
Medallas
Tengo unas medallas en la habitación  que son de cuando era pequeña y hacía competiciones y hace mucho no les había tomado atencion y ahora me han dado muchos recuerdos.

ERICK
EL MEU COIXÍ

L’objecte que he agafat és un coixí que em va regalar la meva cosina mitjana. 
El coixí te forma d’excrement i em fa gràcia veure-la.És bastant lletja la veritat pero me acostumat a tindre-ho a la meva habitació i cada vegada que agafo el coixí em recorda a la meva cosina i en certa part em fa recordar i pensar que l’enyoro molt. 

YAZMIN
Els fantasmes de casa meva

Tot va començar el dia que em vaig mudar a Santa Coloma, fa uns quatre anys. Al principi tot era bastant normal, em refereixo a que no passava res, per part de tota la família. He de dir que els meus pares no creuen en res de les coses paranormals, van treballar fa temps en una casa on passaven aquest tipus de coses, tant a ells com a les persones que vivien en aquella casa y als altres treballadors. He de dir que les coses que van passar en aquella casa es pot fer un llibre. Puc explicar una mica? És clar que puc. M’agrada explicar les coses que passaven en aquella casa perquè són històries bastant interessants que no només una persona ho afirma.

Cap a l’any 1990 el meu pare va començar a treballar a Casuarinas, així és com li diem a aquesta casa. Aquí, mostraré unes fotos de parts de la casa, perquè sí, la casa era immensa com uns 3.600 metres quadrats i aquestes fotos no són res comparades amb la casa de veritat.

Aquesta és una part del jardí, on els guàrdies vigilaven per les nits. He de dir que aquesta família no era tan normal com es pot creure. La típica família amb diners, si ho era però tenen coses especials com el fet de que van comprar una casa que té un cementiri a sota tota aquella construcció, inquietant o també que són com Batman, surten de nit però dormen tot el día.

I aquestes són dos fotos on el meu germà (primera foto) i jo (la nena de la segona) passavem una bona tarda en aquella casa. Per aquell moment, la casa estava totalment buida (en la segona foto em sembla, el meu germà era més gran quan vaig néixer). Fins a dia d’avui aquesta casa no es pot vendre, la dona que porta tot això en ordre, la Sr, Aurelia. Ella va estar en aquesta casa amb la Senyora Estrella desde fa molt de temps, és de les poques persones que pot aguantar aquesta senyora, no és dolenta però té un caràcter especial. Una altre persona és la meva mare, però ella diu que ni boja torna, però aquesta és una altre història que és més un tema personal d’ella. Com anava dient, La Sr. Aurelia ens va dir al meu germà i a mi que aquella casa no era normal, quan ella parlava amb persones interessades en la compra de la casa i fins i tot feien un contracte dias abans de firmar diuen que ja no la volen i desapareixen. Ara hi està una cosina de la senyora, per fer-li un favor li va deixar la casa un temps.

Aquesta casa té un misteri molt gran i també interessant, pràcticament tota la meva família es va conèixer allà, el meu pare amb la meva mare lamentablement es van conèixer en aquella casa, el meu oncle, germà petit del meu pare, també va treballar allà però va tenir més sort que els demés perquè es va fer amic del fill de la Senyora, Omar i Polo, el fill de la germana de la Senyora, la Senyora Meri. Per part de la meva mare estaven les meves dues tietes.  És complicat explicar tots els conflictes d’aquesta família perquè són moltes persones que estan envolupades en això. 

Comencem pel més fàcil i el més famós al Perú, la malaltia del Senyor Elias. No és bonic dir-ho així però en aquell moment va ser bastant conegut. Presentaré aquest home. 

Elias Musiris, els meus pares, tiets, amics familiars que van treballar amb ell i totes les persones que van parlar i establir un vincle social et diran que era de les persones més amables que en la vida han conegut. Tractava als seus empleats com el tractaven a ell, és a dir, si ell menjava llagosta, ells també. Era molt bona persona, però també tenia els seus límits, no deixava que ningú li prengues el pel. El meu pare va aprendre una mica d’assistència mèdica perquè era l’encarregat de cuidar-lo fins els últims moments de la seva vida. Ell tenía una malaltia anomenada Esclerosis de motoneurona pura. Aquesta és la veritat de la seva mort, però hi va haver un rumor que diu que la causa de la seva mort va ser bruixeria. Fora conyes això s’ho va creure molta gent. Y per què? Et preguntaras. Doncs per un vídeo que van trobar d’una dona, Gladis Manzur, no sé si s’escriu així però direm que sí. Com veureu a la següent imatge hi ha una senyora semi nua, em van explicar que aquesta senyora volia que el Senyor Elias estigues amb la seva germana, però ell ja estava casat amb la Senyora E. i es va enfadar. És veritat que va buscar una bruixa per poder maleir a la família però la raó de la mort del Senyor Elias va ser la seva enfermetat. El meu pare em va dir que, en aquell moment, el nombre de persones al món que tenien la mateixa enfermetat eren unes 5 persones. En aquest tema hi havia poca veritat i molta mentira. Moltes persones creien i segurament creuen que la mort va ser per això però no, els meus pares es segueixen parlant amb la Senyora Estrella i les seves germanes (té una germana que es diu Yazmin, i d’aquí va venir el meu nom), amb això vull dir que ells van establir una gran amistad amb les persones d’aquella casa a tal punt de saber tot el que passava i el que no. La meva mare treballava amb la senyora, no sabria dir un nombre exacte pel treball de la meva mare a Casuarinas però sempre estava amb la Senyora.  

Tornant al tema principal, que són els fantasmes, aquesta casa diuen que esta maleïda i segons la Senyora Mona (la Senyora Yazmin, està més acostumada a que li diguin Mona) el diable es va presentar en aquella casa, òbviament exagerant però em va fer gràcia com ho va dir, té una manera divertida de parlar i en cada oració que diu hi ha una paraulota mínim. Molts creuen en això, podem incloure fins el meu tiet. Personalment m’encanta escoltar històries que la meva família m’explica, tots tenen alguna cosa interessant a dir i quan estem junts sempre expliquen una o dues. Explicaré les que més en recordo.  

La casa era molt gran, per la nit hi havien guàrdies que vigilaven el jardí i això, en parts espantava alguns treballadors perquè de vegades la llum s’anava i el lavabo estava molt lluny de la casa principal, havies de travessar un gran passadís i sense llum més els guardes et donava cosa anar-hi. Pot ser aquesta part és la més creïble de totes les històries que explicaré perquè té un sentit i perquè sabem que eren els guardes però és més interessant creure que hi ha alguna cosa que hi viu a la casa però no és un ésser viu.

Ara si que començaré amb la part interessant d’aquesta història, els successos paranormals.           

Aquesta història va passar en una part una mica lluny de la casa, la part de la casa que donava al jardí, les parets, eren de vidre, on pots veure la piscina des de dins. Aquell passadís et portava a dues sales, la del cinema i la piscina que està dins de casa. Aquesta piscina totes les nits s’havia de tancar per a que el vapor no se’n vagi a la sala de cinema. El meu pare m’explica que per aquell lloc hi ha molta llum per les nits, pels fanals que hi ha, i pots veure el terra ple d’ombres. Al anar a tancar aquella gran porta de la piscina, el meu pare va notar com una d’aquelles ombres es va aixecar i se’n va anar al darrere d’ell passant pel seu cos. Va sentir com que el seu cos es va inflar. I no només li va passar a ell, si no també al meu oncle i al fill del senyor, Arturo. Això li va passar al meu pare més o menys quan va començar a treballar a la casa però no va dir res, anys després li va passar al meu tiet però tampoc va dir res i uns anys després al fill del Senyor que sí que ho va dir. Se’n va anar corrents d’allà i tot suat e hiperventilat va dir “mierda, me acaba de suceder una putada bien fea, pensé que me había chocado con alguien pero era un bulto oscuro.”   

El protagonista de la següent història és el meu oncle, més que protagonista ell ho va veure i m’ho va explicar. La senyora tenia una part que es deia Family, com un lloc per passar el temps, és com una plata subterranea. A prop de les escales hi havia un quadre que a primera vista no semblava res però el meu oncle es va donar compte que el quadre estava del revés perquè la firma no estava a sota si no a dalt de tot del quadre. Quan el senyor estava malalt anaven moltes persones com curanders, sacerdots, metges, etc. i el meu oncle va aprofitar a preguntar sobre el quadre i li van donar la volta. Al donar-li la volta van veure que tenia la figura del diable pintada sobre el llenç i van decidir cremar el quadre, per fer això se’n va anar a una part abandonada darrere la casa. El meu oncle va agafar la gasolina que hi havia al magatzem i va anar amb el cura i les monges per cremar aquell quadre. Va posar palla seca, la gasolina i va llençar un llumí. El cura li va dir “Traes un rosario, entonces ponte para atrás y comienza a orar”, tot seguit el meu oncle ho va fer però per sorpresa el quadre no es cremava, seguia intacte. Van continuar amb les oracions fins que després d’una llarga estona va sortir un foc vermellós del quadre i es va cremar. El quadre era de fusta i llenç, això hauria d’haver cremat ràpid. Fins a día d’avui el meu oncle no s’explica el que va veure però li sembla interessant i ho explica.     

El meu oncle té tres històries, la primera que va ser el quadre i la segona i la tercera, les explicaré ara. Com he dit abans, la gran porta del family per les nits es tancava i poques persones volien anar a tancarla perquè havien escoltat coses sobre aquella zona i ell anava de vegades. Cada vegada que tancava la porta, a uns dos centímetres de ser tancada, una mena d’aire fort sortia de l’habitació. No hi havia cap finestra oberta en aquella sala, per la seguretat de la casa no deixaven res obert, sempre per les nits ho tancaven tot. Això passava sempre però un dia es va donar la volta i es va adonar que una ombra negra pujava les escales, que estaven al costat d’ell, corrents. Diuen que aquesta part de la casa era la que més por donava perquè veies coses, si et quedaves a dormir al sofà tenies un malson i coses així. Per aquella època ell no creía en res, li podien passar milers de coses però es quedava tal qual, com si res. Però segons el que em va explicar, això si que li va espantar. El meu oncle estava sol a casa i li van dir que apagués tots els llums per anar a sopar a un restaurant i, com era el seu treball ho va fer. Quan va anar al Family va veure que a la part del sofà on poses el teu braç hi havia una cosa en forma de persona blanca i radiant. Va sortir corrents cap a l’habitació del meu pare perquè quedava més aprop per canviar-se de roba, després de cambiar-se se’n va adonar que el que va veure fa uns minuts estava a l’habitació. Va començar a cridar però no va ser escoltat. Tot i que estava sol dins de la casa, sempre hi havien guàrdies que vigilaven sempre la casa no el van escoltar. De la por va encendre la ràdio i va ser quan aquella cosa brillant se’n va anar. 

Fa uns anys vam anar a menjar amb la Senyora Estrella i li va dir que ella també ho havia vist i li van passar moltes d’aquestes coses però que mai ho volia dir perquè si ho deia el seu personal tindria por i s’anirien. 

Per últim, per no fer-ho tan llarg, explicaré el que li va passar a la meva mare. Aquell dia la seva àvia va morir i ella va anar a la seva vetlla però no va anar a menjar a la casa, com és tradició allà, perquè estava cansada, llavors se’n va anar a la seva habitació a Casuarinas. A l’arribar se’n va adonar que s’havia deixat les claus i si anava a l’habitació de la senyora a demanar les claus ella li demanaria algunes coses, llavors va decidir entrar per la finestra. Una vegada dins se’n va anar a dormir, va tenir un malson i va sentir com la seva àvia li agafava dels peus i l’intentava tirar al terra. Es va despertar i se’n va dormir un altre cop però li va tornar a passar però aquesta vegada va sentir que li estirava dels peus més fort. Aquella nit se’n va anar la llum i tot estava fosc, va començar a tenir més por llavors va optar per anar a l’habitació del costat, la del meu pare, que en aquell moment només eren coneguts, i Cosme. Com no volia despertar la senyora va començar a tocar la paret que donava a  l’habitació del costat però no la van sentir llavors va sortir per la finestra amb la seva manta. Estava tot fosc i ni ella sap com va entrar per la finestra a l’habitació del meu pare i en Cosme. A l’habitació es va calmar una mica i del llit d’en cosme van treure un matalàs per a que la meva mare pugui dormir però li va donar un  altre malson. Va decidir dormir amb Cosme perquè era homosexual i li va dir “rosca con rosca no vamos a hacer nada”, no sé bé el qué significa però el noi era homosexual.

Després d’aquesta llarga història explicaré el que passa a casa meva. El primer any que vaig viure aquí no va passar res que jo recordi però per finals de segon i començant tercer van començar a passar coses estranyes, sobretot a la meva habitació. Fa temps vaig començar a somiar molt amb la meva àvia de part de la meva mare, li vaig comentar a la meva cosina i em va dir que parli amb ella perquè segurament creia que m’havia oblidat d’ella i ho vaig fer. I no va ser una vegada si no moltes que vaig parlar a l’habitació amb ella, el meu avi i la meva àvia, de part de pare. Poc després d’això no dormia per les nits, si tancava els meus ulls i donava l’esquena sentia que algú estava darrere meu, llavors si dormia ho feia mirant al sostre. Però aquest no era l’únic problema, el problema es que no podia dormir fins a les 3 o 4 de la matinada, hi havia dies que fins i tot em quedava a les 5 del matí. Això no era gens bo per la meva salut perquè no feia res, no estava amb el mòbil, simplement pensava i pensava. Els dies que dormia em donaven malsons i paràlisis de la son. No sé si alguna vegada han escoltat sobre això, és quan no et pots moure, ets conscient del que passa perquè estas despert però no et pots moure, fins i tot notes com un pes damunt teu que t’ho impideix. A mi em va passar de totes les maneres posibles, fins i tot que em volien matar ofegant-me amb les mans al coll. No podia dormir amb els llums apagats i encenia la tele però va haver un moment que tenia tanta por que dormia amb una llum de nit i la tele encesa. Això va durar com un any així que em vaig acostumar a sentirme observada a la meva habitació. Ara puc dormir amb la llum apagada però amb la tele encesa. No sé perquè però tinc la costum que a les tres o quatre de la matinada em desperto de cop, moltes vegades la tele esta encesa en cara i torno a dormir però quan veig que esta apagada em dona com un atac d’ansietat que desesperadament la torno a encendre i no estic exageran, em falta l’aire i desesperadament intento encendre-la lo més ràpid que puc. 

Fa uns anys recordo que estava fent una videotrucada amb Camila i de sobte em va preguntar si estava sola a l’habitació, eren com les tres de la matina, òbviament estava sola. Llavors em va enviar aquesta foto. 

Com es pot veure hi ha una cosa que no podia ser jo perquè estava a l’altre costat de l’escriptori. Aquesta imatge me la va enviar Camila, va fer una captura per ensenyar-me el que havia vist. Quan la vaig veure em vaig anar corrents al llit a dormir. 

Les persones que per primera vegada dormen a la meva habitació tenen malsons, un exemple és la meva tieta que es va quedar a dormir i li va donar un malson horrible. Un altre exemple és que li vaig deixar al meu germà la meva habitació, perquè a la seva estava el meu cosí em sembla, i també li va donar un malson. I per finalitzar amb la meva habitació parlaré d’una cosa molt cliché de les pel·lícules de por, objectes que es cauen sols o que escoltes una cosa que es cau i no és res. La primera vegada que va passar estava amb Camila i la meva cosina petita d’uns 3 anys. Eren com les 3 o 4 de la matinada i Camila i jo ja ens anàvem a dormir, intentavem fer el mínim soroll per a no despertar la nena i quan ja estavem al llit amb les llums apagades i tot fosc vam escoltar que una cosa es va caure al nostre costat. Vaig encendre la llum per verificar que cosa es va caure però no hi havia res al terra, igual ens vam anar a dormir. La segona vegada que va passar va ser quan una cosina més gran estava a la meva habitació. Jo havia d’anar a la meva academia d’anglès llavors estava al lavabo quan escolto que ella em diu “¿Yazmin?”. A l’anar a l’habitació em va preguntar si se m’havia caigut alguna cosa perquè va escoltar un soroll, com una cosa que s’ha caigut. 

Per explicar les següents històries aclariré la distribució de casa meva. Al costat de la porta principal hi ha l’habitació de la meva mare, al final d’un petit passadís hi es la del meu pare. Davant hi ha un altre passadís que porta a la sala d’estar (els dos passadissos formen una L) i a la part dreta del passadís trobem l’habitació del meu germà i cap al final, arribant a la sala d’estar, hi ha el lavabo. A la sala d’estar hi han tres portes, la de la meva habitació, la de la cuina i el balcó.  

Una cosa així és la meva casa. Per experiencia propia no recomano dormir al sofà, jo he dormit moltes vegades allà i he tingut malsons horribles. El primer no tenia cap significat i per sort no ho recordo molt bé però em vaig despertar plorant. El que recordo és que estava a la meva habitació amb els llums apagats i la televisió encesa amb un vídeo d’una cantant plorant que de vegades la imatge es canviava per una de borrosa. Recordo que jo també estava plorant i quan vaig poguer sortir de la meva habitació estava a la sala d’estar i no recordo més d’aquell somni. Una altre vegada vaig somiar que la meva mare s’havia mort i jo no podia anar a veure-la perquè estava molt lluny i feia el que feia no em podia moure del lloc on estava. El malson més actual va ser fa una setmana, recordo que a era bastant gran i vivia sola. Tenia el meu propi departament i m’estava traslladant cap allà, a l’arribar ja estava tot més o menys arreglat i vaig decidir anar-me a dormir, com de costum, amb la tele encesa. De sobte la meva mare va entrar per apagar la llum, em vaig espantar perquè vivia completament sola i ella no tenia la clau, a part era de nit. Vaig preguntar com havia entrat i no em va respondre, ni aquesta pregunta ni a res del que li vaig dir. Em vaig despertar d’aquell somni en el meu somni, era un somni dins d’un somni,  vaig  despertar-me en el sofà de casa i vaig veure el meu pare amb la roba per estendre anant cap al balcó. Va passar el mateix que amb la meva mare, no em contestava, però aquesta vegada va passar una cosa més estranya, es va començar a riure, no era un riure com el del Joker, era més calmat. Ho vaig ignorar i vaig dormir una altre vegada amb la manta sobre el cap i el braç sobre els ulls. De sobte em vaig despertar una altre vegada però no em podia moure, no podia parlar ni cridar, horrible. Volia cridar-li al meu germà que minuts abans ja s’havia despertat però per molt que ho intentes no podia. No se com vaig obrir els ulls i amb la llum que revia la meva manta vaig veure ombres que passejaven pel meu costat, eren moltes, algunes em miraven i d’altres passaven cap al balcó. 

Per últim explicaré dues coses, la primera és que fa temps a la paret de l’habitació del meu germà van aparèixer unes lletres que no sabíem el que significaven però tampoc teniem ganes de saber-ho. I la segona és que la gossa del meu cosí, quan ve de visita, sempre lladra a l’habitació de la meva mare, i fins i tot de vegades ve a la sala plorant i es queda. A la meva habitació tampoc hi entra però de vegades quan estem soles sí. Per tot això la meva mare va beneir tota la casa amb aigua beneïda però el que va aconseguir és que de vegades es pot veure una ombra al lavabo. 

En aquest temps de quarantena m’he adonat de que hi passen més coses així del que recordava, però crec que l’esperit i jo som amics perquè ja puc dormir en pau a la meva habitació, gairebé sempre. 

ALEX
tinc medalles de  casa meva campionats del futbol sala  cada dia  mire películas en la meva familia a vagadas miro animes en la meva habitació vaig sport cada dia