El final del trajecte
Al principi de tot, no sabia què anàvem a fer durant tot el curs, només sabia que faríem un projecte relacionat amb l’expressió corporal i la dansa. El primer dia que vam anar a La Caldera, vam fer coses que no estàvem acostumats a fer, i que en aquell moment em van semblar una mica estranyes, però amb el temps ho he anat entenent i m’ha semblat molt interessant i també divertit.
Al principi no em sentia molt còmoda ballant davant de tota la classe i fent coses que em semblaven estranyes però ara ho veig com un procés molt ric, interessant, bonic, agradable i que ens ha obert la ment.
Va ser molt interessant l’evolució des de les primeres propostes fins a l’obra final, la investigació de diferents temes; com ens va obrir una porta interessant l’article “Como domar una lengua salvaje” de Gloria Anzaldúa; com a partir de les nostres pròpies reflexions sobre les llengües (les pròpies i les que ens envolten) cadascú va aprendre a expressar-les creant uns moviments, unes breus coreografies; i com aquestes peces individuals les vam anar unint i creant la que va ser la coreografia conjunta final.
El dia de l’estrena estava nerviosa, però a la vegada contenta de poder mostrar tot el que havíem estat aprenent durant el curs amb esforç i molta dedicació.
He après moltes coses: a gestionar i millorar situacions complicades com a grup (que també van haver-hi) i a treballar millor de forma cooperativa; a improvisar; diferents tipus de moviment i balls; vocabulari; a crear coreografies; i, sobretot, les coses que es poden expressar ballant, que m’agrada molt.
Em quedo amb un record molt bonic, bons moments, nous coneixements i diferents maneres de crear i d’expressar. I estem molt agraïts a Lu Chieregati, Stéphanie Janaina i Pau Caselles per acompanyar-nos en aquest viatge que mai oblidarem.
Élysée Top Molina