En l’entrada anterior vam tenir el plaer de presentar l’arxiu sonor del projecte, una composició construïda a partir d’un recull emotiu de veus, pauses i testimonis que neixen d’una selecció de frases, extretes dels textos elaborats després d’entrevistar les nostres famílies. Aquest arxiu, resultat d’un procés de recerca humana i de memòria històrica familiar, ha estat elaborat tenint les entrevistes familiars com a punt de partida. Entrevistes que com a objectiu principal era, conèixer els conflictes socials, polítics, econòmics o bèl·lics que han marcat les trajectòries vitals dels nostres familiars i que, en molts casos, van conduir als nostres pares a emprendre un procés migratori fins arribar a Catalunya.

Darrere de cadascuna de les frases que formen part de l’arxiu sonor hi ha històries de superació, sacrifici i esperança. A continuació presentem tres resums d’aquestes entrevistes familiars, de les vint històries que hem recollit a classe. (Hem canviat els nostres noms per noms ficticis, però l’origen i la història és totalment real):

Bilal – Marroc – Les conseqüències de la guerra i la pobresa

En Bilal recull la història del seu pare i del seu avi al Marroc. Segons explica, el seu avi va haver de participar en la guerra al costat de les forces del general Franco, fet que el va obligar a deixar enrere la seva família durant un llarg període. Mentre ell era al front, la seva àvia es va quedar sola amb els fills, sense possibilitat de treballar. El pare d’en Bilal, que era el germà gran, va abandonar els estudis per poder treballar i ajudar econòmicament la família. Després de la guerra, l’avi va morir a causa d’una malaltia. La família va haver d’afrontar moltes dificultats econòmiques, però, tal com destaca en Bilal, mai no es van rendir.

Jenifer – Filipines – La migració per buscar un futur millor

La història de Jenifer està marcada per les dificultats econòmiques que la seva mare va viure a les Filipines. Procedent d’una família nombrosa, va créixer en un context de precarietat. El seu marit va emigrar primer a Barcelona per trobar oportunitats laborals, mentre ella es quedava al seu país cuidant les seves filles. Amb el temps, la situació econòmica va empitjorar i va decidir emigrar també a Catalunya. Aquesta decisió va comportar un gran sacrifici emocional, ja que va haver de viure separada de les seves filles durant gairebé un any i mig. Finalment, la família es va poder reunir a Barcelona, on van aconseguir una major estabilitat i unes millors condicions de vida.

Oxana – Ucraïna – Fugir de la guerra

L’Oxana explica l’impacte que va tenir l’inici de la guerra d’Ucraïna el febrer de 2022 en la seva família. Després de l’esclat del conflicte, la seva mare va decidir marxar amb els seus fills per garantir-ne la seguretat. Primer es van desplaçar a una zona més tranquil·la dins del país i posteriorment van valorar diferents opcions per refugiar-se a l’estranger. Finalment, van arribar a Espanya, on uns familiars els van oferir ajuda. Tot i l’acollida, el procés va ser molt difícil emocionalment: la incertesa, la convivència complicada i la llunyania del seu país van generar molt patiment. L’Oxana recorda aquells moments amb molta intensitat i destaca especialment l’esforç que la seva mare continua fent cada dia per garantir el benestar de la família.

Aquestes tres històries són només una mostra de les moltes experiències que conviuen dins les aules del nostre institut. Després de realitzar les entrevistes familiars durant les vacances a la tornada a l’institut, vam participar en una activitat al pati en què es vam explicar mútuament les nostres històries familiars. Aquest espai de trobada va permetre compartir experiències, escoltar realitats diverses i comprendre millor els processos migratoris i els conflictes que han marcat la vida de moltes de les nostres famílies.

Volem recordar i destacar que el nostre arxiu sonor parteix precisament d’aquestes frases tan potents extretes d’aquestes històries de vida. Cada tall de veu, cada paraula gravada és un fragment real de la memòria d’aquestes famílies, convertint el dolor passat en un llegat sonor compartit que ens recorda a tots el valor de la pau i de la convivència al nostre centre.

Després de mesos de recerca, de debats intensos sobre els conflictes del passat a les sales del MNAC i d’aprendre a mirar el món a través del so, per fi tenim ja creada la nostra peça artística. Tots nosaltres, juntament amb l’artista Teresa W., tenim l’orgull de presentar el fruit de tot el nostre treball: l’arxiu sonor «de Juan no sabemos nada».

El títol d’aquest projecte neix d’una frase real extreta d’unes cartes familiars de l’època de la Guerra Civil Espanyola, de la Teresa W.. En un dels textos es comentava, amb la tristesa i la incertesa d’aquells anys, que no se sabia res d’un familiar que havia marxat al front de guerra: «de Juan no sabemos nada».

Aquesta frase tan potent ens va fer reflexionar i ens va convidar a mirar cap a l’interior de les nostres pròpies llars. Vam parlar amb els nostres pares, mares i avis, i vam rescatar les nostres pròpies històries familiars. Tot i que molts de nosaltres tenim orígens i passats molt diversos, ens vam adonar d’una realitat compartida: en gairebé totes les nostres famílies hi ha un record llunyà, una cicatriu on una guerra, un exili o un conflicte va interrompre bruscament el camí dels nostres avantpassats.

A partir d’aquelles frases que més ens van impactar de les històries que ens van explicar a casa, vam començar el procés de creació. No es tractava només de llegir text; l’objectiu era transformar aquestes paraules en sons. Hem experimentat amb la veu, el ritme i el soroll per evocar aquells records llunyans i transmetre l’emoció d’un passat que encara ressona en nosaltres.

El procés tècnic ha estat un autèntic repte d’aprenentatge al llarg de tot el curs:

• La gravació: Vam enregistrar totes les nostres veus i composicions sonores a l’institut amb l’ajuda i guia constant de la Teresa W.
• L’edició: Per donar forma definitiva a l’arxiu, hem après a utilitzar Ableton, un programari d’edició musical professional que ens ha permès barrejar capes, textures i atmosferes.

Aquest viatge musical i artístic no hauria estat possible sense el suport de persones clau que ens han acompanyat a l’estudi. Volem donar un agraïment molt especial al nostre professor de música, el Salvador Aras, per guiar-nos en la part compositiva, i a la productora Martina Petric, que ens ha ajudat a fer que aquest «collage» de memòries sonores amb una qualitat increïble.

«de Juan no sabemos nada» és la nostra manera de dir que, encara que de vegades es perdi el rastre de la història, la memòria de les nostres famílies segueix viva a través de l’art.

Us convidem a posar-vos els auriculars, tancar els ulls i escoltar el nostre arxiu sonor. Benvinguts al nostre viatge.

Ja tenim el projecte acabat i presentat! El passat dimecres 13 de maig vam presentar al MNAC la nostra peça sonora, ben aviat us farem un post de com va anar la presentació, avui us presentem el text presenta la peça sonora «exposada» al MNAC:

teresa w ・ és fada i artista. La seva pràctica s’articula entre la música ex-perimental i la performance, amb un interès per investigar el que és inaudible.

Aquesta peça, cocreada amb alumnat de 4t d’ESO de l’IES Consell de Cent durant el curs 2025/2026, es configura com una instal·lació sonora immersiva. Lluny de plantejar-se com una obra tancada, es reivindica com un esborrany, un work in progress experimental, un cos en construcció que respira i es transforma. Aquesta condició processual no és accessòria, sinó estructural: la peça es desplega com un organisme viu, amb múltiples temps i veus.

El projecte parteix d’un arxiu de cartes familiars de l’artista vinculades a la Guerra Civil espanyola, un material íntim que es posa en diàleg amb els relats familiars recollits per l’alumnat, que comparteixen experiències i memòries de conflictes en diversos contextos culturals. Així, la noció de conflicte s’expandeix més enllà de la seva definició històrica concreta per esdevenir una experiència transversal: guerres, processos d’independència, migracions forçades i altres formes de violència i desplaçament que esdevenen matèria sonora i narrativa. El títol comença en àrab-dàrija, un gest a l’idioma matern més extens de la classe en representació de les llengües maternes del grup; segueix en castellà, llengua de les cartes del besavi de l’artista durant l’època de repressió, i muta al català, en un gest de restauració i de justícia lingüística.

La col·lecció del MNAC guarda un gran corpus d’obres de la Guerra Civil i la post-guerra, obres que, si fossin sons, serien crits, estrèpits i silencis esfereïdors. Des de la ficció especulativa, aquestes presències s’han entrellaçat amb les veus dels joves que invoquen, amb els seus relats, tant els passats familiars com els seus desitjos i anhels de futur. Les veus es teixeixen així com en un ordit que travessa el temps i l’espai, i posen en relació generacions, experiències i imaginaris.

En aquest teixit polifònic, les fronteres entre subjectes, temps i relats es dilueixen, i emergeix una narració coral: una història col·lectiva, fragmentada, multiplicada. La composició s’articula com un cant en resposta als morts, un gest d’escolta i d’homenatge que esdevé un dispositiu d’activació de memòria, que connecta mortes i vives a través dels cossos presents. En aquest acte de transmissió, la veu es converteix en espai de pervivència, un espai que dona vida als qui no hi són.

En sintonia amb aquesta mirada, l’ampliació del Nou MNAC, prevista per a l’any 2029, apunta a reforçar el rol del Museu com a institució narradora: un espai de múltiples veus i múltiples mirades, construït en complicitat amb el seu territori de proximitat, amb els artistes i amb les comunitats educatives. Aquesta peça s’inscriu en aquest horitzó, no només com a obra, sinó com a pràctica relacional que activa el Museu com a espai viu, permeable i compartit.

Així, la instal·lació no només es pot escoltar, sinó que ens convoca a formar-ne part: a habitar aquest cor expandit, a deixar-nos travessar per les seves reverberacions i, potser, a esdevenir també canal d’aquesta memòria compartida.

*A continuació, la traducció del títol en la resta d’idiomes que habiten l’aula:

mba’eve ndoroikuaái juan rehegua

// আমরা জুয়ান সম্পর্কে কিছুই জানি না।

// ми нічого не знаємо про хуана

// हमें जुआन के बारे में कुछ नहीं पता।

// ਸਾਨੂੰ ਜੁਆਨ ਬਾਰੇ ਕੁਝ ਨਹੀਂ ਪਤਾ।

// wala kaming alam tungkol kay juan

// juanmantaqa manam imatapas

// yachanchikchu

// we don’t know anything about juan

Alumnat:

Aya Ahayat, Rayan Akkouh, Katia Álvarez, Angel Angel, Yeva Dakrova, Maruan El Mail, Mohamed Hajra, Tahosun Hasmat, Mahim Hussain, Balpreet Kaur, Otman Lissaneddine, Maria Mahmood, Erik Morós, Elias Raji, Jannah Rasos, Camila Requena, Manpreet Sallan, Brahim Sarah, Pepe Sena, Alessandra Tamaño i Ismael Torres.

Docents:

Borja Llopis i Verònica Varas.

Ajudant de producció:

Martina Petric Morrison.

Mix, mescla i multicanal:

Sebastian García Ferro.

Realitzat en el marc de la 17a edició d’Artistes EN RESiDÈNCiA als instituts de Barcelona, un programa de l’Institut de Cultura de Barcelona i del Consorci d’Educació de Barcelona, ideat en cooperació amb l’Associació A Bao A Qu.

La residència ha estat comissariada pel Museu Nacional d’Art de Catalunya i Experimentem amb l’ART (EART).

Ens va encantar poder gaudir d’un matí al MNAC amb la Teresa i la presència dels nostres companys de 4t de l’ESO, presentant-los la peça sonora que hem estat editant durant les darreres setmanes.

Ja tornem a ser aquí!

El passat 24 de novembre, el grup de 4t d’ESO d’Artístic vam tornar al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) per continuar el nostre procés creatiu amb la Teresa W. i els nostres profes. Allà ens va rebre el David Pablo que, en acabar l’activitat amb les onomatopeies, ens va fer una volta molt interessant pel museu.

Vam començar la jornada reunits en cercle a la Sala Oval, un espai gegant on vam refrescar el que havíem treballat a classe. De seguida ens vam dividir en grups per fer el que més ens agrada: crear. L’objectiu era transformar emocions i conflictes en sons.

Amb una gravadora professional que la Teresa va portar —d’aquelles que es fan servir per a música o pòdcasts—, vam començar a enregistrar. Cada grup tenia la seva paraula clau; per exemple, un dels grups va treballar amb l’onomatopeia «uff». La gràcia no era només repetir el so, sinó improvisar: afegir «ais», «booms», crits, canvis de ritme i intensitat. Els altres dos grups continuaven amb els sons, al mateix temps, amb altres onomatopeies i pronunciant sons per trencar el silenci. La sala es va omplir d’un caos creatiu que, en realitat, era una composició col·lectiva. La Teresa s’ha encarregat d’editar tots aquests fragments per crear una mena de «cançó» o arxiu sonor que ens va ensenyar a classe i que ens va deixar a tots sorpresos.

Però no tot va ser gravar. També vam tenir temps per explorar racons del museu que no coneixíem. Vam descobrir una màquina d’animació analògica molt curiosa: gires una palanca, mires per un forat i veus com un dibuix cobra vida fent un backflip. És increïble com es pot fer animació sense necessitat de mòbils ni aplicacions!

Per tancar la sortida, vam pujar al mirador del MNAC. Des d’allà dalt, amb tot Barcelona i Montjuïc als nostres peus, és impressionant la bona vista que hi ha des d’allà dalt. Ningú havia estat abans en aquella terrassa, i ho vam gaudir moltíssim. El profe, ens va explicar alguna cosa del que vèiem i a més d’aprofitar per parlar i relaxar-nos, vam aprofitar per fer-nos fotos de grup per al record.

Ja volem tornar-hi!

El passat 18 de novembre, el grup de 4t de l’ESO vam enfilar un cop més cap a Montjuïc per realitzar la nostra segona visita al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya). Com sempre, ens acompanyaven el Borja, la Verònica i l’artista Teresa W., preparats per una jornada on l’art es barrejava amb la història i la reflexió social.

Vam començar la sessió trobant-nos en el nostre lloc de reunió habitual: sota la gran cúpula del museu. Allà, asseguts en rotllana, la Teresa ens va llançar una pregunta directa que va obrir un debat intens: És la violència correcta en algun cas? Aquesta breu «discussió» ens va servir per escalfar motors i entrar en context abans de visitar les sales dedicades a l’art de l’època de la Guerra Civil espanyola.

Desprès d’aquest debat necessari sota la cúpula, vam recórrer les sales, i ens va cridar molt l’atenció el canvi d’atmosfera. Les obres d’aquell període de la guerra civil estan marcades per colors foscos i tons que transmeten la tristesa i la duresa del conflicte. A part dels quadres, vam seure al davant d’una sala plena de marcs per analitzar diversos pòsters de propaganda política de la Guerra Civil.

Per grups, van estar seleccionant aquells cartells que més els impactaven per intentar entendre què ens volien transmetre aquells pòsters tan grans que teniem al davant. L’art com a testimoni de la violència d’aquell moment tan difícil per a Catalunya.

Per acabar, l’última activitat va ser més pràctica i molt creativa. Dividits en parelles o grups de tres, vam haver de triar un tipus de violència concret (física, psicològica, bèl·lica…). Vam cercar tres obres o quadres dins del museu que representessin aquell concepte i amb l’ajuda dels companys vam pensar un títol creatiu per a la nostra petita «exposició» de la selecció realitzada en aquella estona.

Ens va resultar una de les activitats més divertides perquè vam poder expressar les nostres idees directament sobre les parets del museu, compartint les nostres idees amb la resta de la classe. A més, alguns vam aprofitar per connectar aquests temes històrics amb conflictes propis o personals, unint el passat amb el nostre present.

Evidentment vam marxar del museu amb la sensació d’haver après a mirar els quadres d’una manera diferent: no només com a objectes bonics, sinó com a crits d’ajuda o de protesta!

Hola a tothom!

Som el grup de 4t d’ESO i com ja sabeu, escrivim des del Consell de Cent, al barri del Poble-Sec. Aquest curs ens hem endinsat en una aventura nova per a nosaltres: el projecte EN RESiDÈNCiA.

A l’inici de curs, teníem moltes preguntes sobre què faríem exactament en la matèria d’Expressió Plàstica, però ara ja fa uns mesos que hem pogut posar cara i veu a qui ens està acompanyant en aquest projecte artístic: l’artista de performance Teresa W. Aquells primers dies, el nostre profe, Borja Llopis, no ens explicava gaire cosa, però entre activitat de pensar i activitat d’embrutar-se les mans, sempre ens recordava el gran projecte que anàvem a dur a terme.

I llavors va arribar el dia, la Teresa, l’artista que ens anava a acompanyar durant aquest curs en aquest projecte, se’ns va presentar a classe i va trencar amb la rutina del nostre profe des del minut u. Ens va parlar sobre la seva feina, explicant-nos que és el que fa, ens va ensenyar alguns vídeos dels seus treballs i vam descobrir que utilitza la veu i el cos per fer «performance». Al principi no coneixíem massa què era allò que ens explicava, però ara ja sabem que és una manera d’expressió artística on es fa servir el cos i les accions per expressar-se, i explicar coses en el moment present. Així que en aquell moment, ens vam quedar força sorpresos. Alguns de nosaltres no vam saber que dir, però d’altres no vam parar de fer preguntes. És art? És vida? Sembla que aquí tot s’hi val!

Ara, ja ho hem descobert, hem anat veient a poc a poc i amb diferents exercicis, amb què es fa «performance» i pràcticament, ha estat jugar entre nosaltres. Però també hem fet feina! Hem parlat del conflicte, hem entrevistat un familiar, hem visitat el MNAC…

Així que, ara que ja portem uns mesos us volem explicar què és el que hem fet fins ara i cap a on anem, de manera que a la pròxima entrada del blog us explicarem més activitats, més sobre nosaltres i més sobre performance. De moment, ja sabem que tots els dimarts hi ha sensacions noves amb les trobades a l’aula amb la Teresa W.

teresa w ･*:｡.｡:*･゜ﾟ･* ja ha iniciat el procés de creació EN RESiDÈNCiA a l’Institut Consell de Cent (el Poble Sec, Barcelona). En aquest blog podreu seguir els moments clau d’un procés obert, amb un final no predefinit. Fins molt aviat!!