Ultimes assajos abans de la mostra

Aquestes últimes tres setmanes han estat una prova de resiliència per al nostre projecte. Entre l’impàs de les vagues i el parèntesi de les colònies, el calendari ens ha obligat a gestionar el temps amb una precisió quasi quirúrgica. Tot i els imprevistos, hem aconseguit tancar quatre sessions d’assaig clau, on la prioritat ha estat moure les peces del trencaclosques de l’institut cap a un entorn professional: l’auditori de la Lleialtat Santsenca.

L’anàlisi de l’espai: De l’aula a l’escenari real

L’entrada a la Lleialtat ha suposat un punt d’inflexió en la percepció del grup. Hem reforçat la feina amb tres assajos extraordinaris, sumats a les hores de tutoria dels dimarts, per tal d’adaptar-nos a una realitat espacial diferent.

L’anàlisi d’aquest canvi d’escenari ens deixa algunes conclusions interessants:

  • La intimitat de la mida: Tot i que l’escenari és una mica més reduït que el que fem servir a l’institut, aquesta proximitat ha obligat els alumnes a reajustar les seves trajectòries, guanyant en precisió i consciència corporal.
  • L’impacte visual: El treball amb l’equip de llums i les projeccions no és només estètic; és narratiu. Hem observat com les escenes canvien radicalment de sentit quan el cos dialoga amb la il·luminació, transformant un simple moviment en una imatge potent.

El factor humà: Gestió de la fatiga i la motivació

No podem obviar que estem en un moment crític del curs. L’arribada de la primavera i el cansament acumulat s’han fet evidents en la dinàmica del grup. Des d’un punt de vista pedagògic i creatiu, això ens ha obligat a canviar l’estratègia:

  1. Motivació extra: Hem hagut de posar el focus en la cohesió del grup per evitar la dispersió.
  2. Treball en equip: Hem passat de l’execució individual a la consciència col·lectiva, recordant que la mostra és un organisme on cada peça és vital.

La mirada externa: El suport coreogràfic

Un dels elements més enriquidors d’aquests dies ha estat la col·laboració del Luis, el nostre professor de ball. El seu suport ha estat fonamental per aportar el que anomenem la «mirada global». Mentre que nosaltres sovint ens centrem en el contingut, ell ens ajuda a polir la forma:

  • Composició de moviments: Ha redimensionat les coreografies col·lectives, donant-los una estructura més orgànica.
  • Transicions: Ens ha ajudat a entendre com els grups petits han d’habitar l’escenari perquè la mostra no perdi intensitat en cap moment.

Malgrat els obstacles logístics, la sensació general és de creixement. Les escenes comencen a bategar amb una identitat pròpia i ja estem impacients per veure com acaba de florir aquest treball en el dia de la mostra.

Mes d’abril: Progrés, creativitat i reptes de convivència

Aquest mes d’abril ha estat un període d’activitat frenètica on ens hem bolcat plenament a dissenyar i polir les diverses escenes que estem ultimant. El procés creatiu ha anat molt més enllà del text, incorporant jocs de llums complexos, l’ús estratègic de projectors i un acurat treball de vestuari i attrezzo que està donant una identitat visual molt potent a l’obra. Tot i que la majoria del grup mostra una implicació creixent i entusiasta, la gestió emocional del dia a dia no ha estat senzilla; s’han produït problemes de convivència i comportament amb alguns joves que mostren una actitud passiva i a qui resulta realment difícil implicar en la dinàmica col·lectiva.

Aquesta darrera setmana, el ritme s’ha vist alterat per la diada de Sant Jordi, que va fragmentar el grup a causa de les diferents activitats programades, generant un cert caos logístic. Malgrat aquesta dispersió, les sessions de dimarts i dimecres van ser molt productives: vam aconseguir que cada membre tingués els guions de la primera escena i ja l’hem pogut muntar completament, integrant música i accions coreografiades. Paral·lelament, hem avançat en una escena innovadora sobre la cultura de l’«scroll» infinit i la dependència dels «likes», mentre l’equip acabava de transcriure el material pendent per no perdre el fil del muntatge.

Finalment, i malgrat aquests punts de tensió en la cohesió del grup, podem celebrar que ja tenim pràcticament configurades quatre escenes completes. Els efectes lumínics i els diversos treballs escènics realitzats suposen un salt qualitatiu enorme pel que fa a la dramatúrgia i el treball cooperatiu. Aquesta evolució ens ha permès posar clarament en evidència temàtiques tan urgents com l’impacte de les pantalles, la tirania de les xarxes socials i la gestió dels límits i les addiccions que aquestes generen. Tot plegat ens convida a reflexionar críticament sobre el control i la mirada sovint adultocèntrica que s’exerceix sobre aquests temes, construint un relat propi des de la visió dels mateixos joves.