Aquestes últimes tres setmanes han estat una prova de resiliència per al nostre projecte. Entre l’impàs de les vagues i el parèntesi de les colònies, el calendari ens ha obligat a gestionar el temps amb una precisió quasi quirúrgica. Tot i els imprevistos, hem aconseguit tancar quatre sessions d’assaig clau, on la prioritat ha estat moure les peces del trencaclosques de l’institut cap a un entorn professional: l’auditori de la Lleialtat Santsenca.
L’anàlisi de l’espai: De l’aula a l’escenari real
L’entrada a la Lleialtat ha suposat un punt d’inflexió en la percepció del grup. Hem reforçat la feina amb tres assajos extraordinaris, sumats a les hores de tutoria dels dimarts, per tal d’adaptar-nos a una realitat espacial diferent.
L’anàlisi d’aquest canvi d’escenari ens deixa algunes conclusions interessants:
- La intimitat de la mida: Tot i que l’escenari és una mica més reduït que el que fem servir a l’institut, aquesta proximitat ha obligat els alumnes a reajustar les seves trajectòries, guanyant en precisió i consciència corporal.
- L’impacte visual: El treball amb l’equip de llums i les projeccions no és només estètic; és narratiu. Hem observat com les escenes canvien radicalment de sentit quan el cos dialoga amb la il·luminació, transformant un simple moviment en una imatge potent.
El factor humà: Gestió de la fatiga i la motivació
No podem obviar que estem en un moment crític del curs. L’arribada de la primavera i el cansament acumulat s’han fet evidents en la dinàmica del grup. Des d’un punt de vista pedagògic i creatiu, això ens ha obligat a canviar l’estratègia:
- Motivació extra: Hem hagut de posar el focus en la cohesió del grup per evitar la dispersió.
- Treball en equip: Hem passat de l’execució individual a la consciència col·lectiva, recordant que la mostra és un organisme on cada peça és vital.
La mirada externa: El suport coreogràfic
Un dels elements més enriquidors d’aquests dies ha estat la col·laboració del Luis, el nostre professor de ball. El seu suport ha estat fonamental per aportar el que anomenem la «mirada global». Mentre que nosaltres sovint ens centrem en el contingut, ell ens ajuda a polir la forma:
- Composició de moviments: Ha redimensionat les coreografies col·lectives, donant-los una estructura més orgànica.
- Transicions: Ens ha ajudat a entendre com els grups petits han d’habitar l’escenari perquè la mostra no perdi intensitat en cap moment.
Malgrat els obstacles logístics, la sensació general és de creixement. Les escenes comencen a bategar amb una identitat pròpia i ja estem impacients per veure com acaba de florir aquest treball en el dia de la mostra.
