Marta Bisbal EN RESiDÈNCiA a l’Institut Institut Torre Vicens

Quan pensem en una exposició, sovint imaginem les peces acabades ocupant el seu lloc dins el museu. Però abans que arribi aquest moment, hi ha moltes decisions invisibles que també formen part de la creació.

Aquests dies hem estat immersos en la preparació de la sessió final del projecte. D’una banda, hem començat a construir l’escaleta de la presentació: pensar què volem explicar, en quin ordre fer-ho i quines experiències volem compartir amb les persones que ens acompanyaran. No es tracta només de parlar del que hem fet, sinó d’explicar el camí recorregut, les preguntes que ens han acompanyat i tot allò que hem descobert al llarg del procés.

Al mateix temps, hem continuat treballant dins l’espai expositiu. Els objectes han anat trobant el seu lloc, però no de manera immediata. Hem mogut peces, hem provat diferents distribucions i hem observat com canviava la percepció del conjunt cada vegada que modificàvem algun element.

A poc a poc hem descobert que els objectes no ocupen simplement un espai: estableixen relacions. Alguns semblen buscar-se. D’altres generen contrastos o complementarietats. Entre tots construeixen una mena de conversa silenciosa que només es fa visible quan els observem conjuntament.

Aquesta feina ens ha ajudat a entendre que una exposició també és una forma de narració. Igual que les paraules formen frases i les frases formen històries, les peces formen recorreguts, connexions i significats que van més enllà de cada objecte individual.

La preparació de la presentació i la construcció de l’espai expositiu estan avançant de manera paral·lela. D’alguna manera, mentre organitzem els objectes també organitzem els records, les experiències i els aprenentatges que volem compartir.

Cada decisió ens apropa una mica més al moment final. Però, sobretot, ens permet prendre consciència de tot el que hem viscut durant aquest curs. Perquè l’exposició no serà només un conjunt de peces dins d’un museu; serà la materialització d’un procés col·lectiu fet de mirades, preguntes, idees i descobertes compartides.

I és precisament en aquest diàleg entre objectes, espais i persones on el projecte continua prenent forma.

Aquests dies, l’aula s’ha omplert d’una calma especial. Després de mesos d’experimentació, transformacions, proves i descobertes, ha arribat el moment de dedicar-nos a una tasca aparentment discreta, però fonamental: documentar i catalogar els objectes que formaran part de la nostra exposició al Museu Morera.

Hem començat observant-los amb atenció. Alguns encara conserven rastres del seu passat; d’altres gairebé ja no recorden allò que havien estat abans de passar per les nostres mans. Ara, però, tots comparteixen una nova identitat construïda al llarg del procés creatiu.

Amb cura i paciència, els hem netejat, preparant-los per al seu nou viatge. També els hem mesurat, registrant les seves dimensions i característiques. Aquest gest, que podria semblar purament tècnic, ens ha fet prendre consciència de la seva presència física, del lloc que ocuparan dins l’exposició i de la relació que establiran amb l’espai i amb les persones visitants.

Després ha arribat el moment de fotografiar-los. Davant la càmera, cada objecte ens ha obligat a mirar-lo una vegada més. La llum, els angles, les textures i les ombres ens han revelat detalls que sovint passen desapercebuts. Fotografiar-los ha estat una altra manera d’escoltar-los.

A poc a poc, hem anat construint el seu registre: una mena de carnet d’identitat que permet conservar la memòria del treball fet. Cada fotografia, cada mesura i cada anotació formen part d’una documentació que acompanya els objectes i explica, de manera silenciosa, una part de la seva història.

Aquest procés ens ha fet entendre que una exposició no comença el dia de la inauguració. Es construeix molt abans, en tots aquests gestos de cura, observació i responsabilitat que sovint queden amagats darrere les peces exposades.

Ben aviat aquests objectes ocuparan les sales del Museu Morera. Però abans de convertir-se en protagonistes de l’exposició, han passat per les nostres mans una vegada més, recordant-nos que crear també és cuidar, observar i donar valor a tot el camí recorregut.

El Museu Morera s’ha convertit aquests dies en un espai de proves, decisions i descobertes. Les peces que hem anat treballant durant el curs han començat a ocupar espai i, amb aquest moviment, han aparegut noves maneres d’entendre-les.

No es tracta només de decidir on va cada objecte. El treball dins el museu ens està fent pensar en com les peces es relacionen entre elles, quines connexions generen i com poden construir una experiència compartida per a les persones que recorreran l’exposició.

Alguns objectes necessiten espai i silenci al seu voltant. Altres funcionen millor en grup, creant petits diàlegs visuals. També hem descobert que els materials del museu —les estructures, els suports, les vitrines o la il·luminació— no només serveixen per exposar, sinó que ajuden a donar una nova lectura a les obres.

Treballar aquest muntatge ens està apropant a una part del procés artístic que sovint no es veu: la construcció del relat expositiu. Estem aprenent que una exposició també explica una història a través dels recorreguts, les relacions entre peces i les sensacions que genera l’espai.

Cada decisió que prenem modifica la manera com es perceben els objectes. I això ens obliga a observar, escoltar opinions, provar alternatives i repensar constantment allò que havíem imaginat.

A poc a poc, el museu deixa de ser només el lloc on exposarem el projecte i es converteix en part activa del procés creatiu. L’espai, la llum i els materials del Morera entren en diàleg amb les nostres peces i fan que tot allò que hem construït durant el curs adquireixi noves dimensions.

Ens agrada pensar que aquesta mostra no serà només una acumulació d’objectes, sinó una experiència construïda col·lectivament, on cada element tindrà un perquè i un lloc dins del conjunt.

Aquests dies hem tingut l’oportunitat de començar a conèixer el Museu Morera, l’espai que acollirà la mostra final del nostre projecte. Entrar-hi per primera vegada amb la mirada de qui hi exposarà ha estat una experiència emocionant i plena de preguntes.

Hem recorregut les sales imaginant com dialogaran els nostres objectes amb l’espai, amb la llum, amb els recorreguts i amb les persones que visitaran l’exposició. A poc a poc, hem començat a entendre que exposar no és només col·locar peces en un lloc, sinó pensar com aquestes habiten l’espai i com l’espai també transforma la manera de mirar-les.

Durant la visita hem descobert moltes de les possibilitats materials i museogràfiques que ens ofereix el Museu Morera: peanyes, vitrines, suports, il·luminació, formes de disposar les peces i maneres de construir un recorregut coherent per a la mostra. Tot això ens ha ajudat a prendre consciència de la importància de cada decisió expositiva i de com els petits detalls poden modificar la percepció d’una obra.

Per nosaltres, aquest procés és també una manera d’aprendre a mirar els museus des de dins. No només com a visitants, sinó com a creadors i creadores que comencen a pensar com volen comunicar allò que han construït durant el curs.

Ara els objectes entren en una nova fase: passen del taller a l’espai expositiu. I en aquest canvi apareixen noves preguntes, noves idees i noves possibilitats creatives.

Ens emociona pensar que les peces que van començar com simples objectes quotidians trobaran aviat un lloc dins del museu, compartint espai amb altres mirades, altres històries i altres formes d’entendre l’art.

Aquest primer contacte amb el Museu Morera ens ha ajudat a entendre que una exposició no és només un final, sinó també una nova manera de donar vida als processos que hem compartit.

Durant aquest curs, els objectes han deixat de ser simples objectes. A poc a poc, entre converses, mirades, proves, errors, descobertes i transformacions, s’han anat convertint en fragments d’històries, emocions i identitats compartides.

Cada peça que hem treballat porta dins seu una part del procés viscut: les mans que l’han modificat, les idees que l’han fet evolucionar, els dubtes, les preguntes i també les petites revelacions que han anat apareixent pel camí. Hem après que crear no és només construir un resultat final, sinó mirar el que és quotidià amb uns altres ulls i donar-li un nou significat.

Ara iniciem una nova etapa del projecte: la preparació dels objectes per a la seva catalogació i presentació final. Amb molta cura, estem ordenant, documentant i pensant com mostrar totes aquestes peces perquè puguin dialogar també amb les persones que visitaran l’exposició.

Aquest procés ens està fent prendre consciència de tot el recorregut fet. Els objectes ja no expliquen només una idea artística; expliquen també una experiència col·lectiva, una manera de treballar plegats i una forma diferent d’habitar l’institut i la creació.

La culminació d’aquest camí arribarà amb l’exposició final al Museu Morera de Lleida, un espai que ens emociona especialment perquè permetrà compartir el projecte més enllà de l’aula i donar valor als processos de creació contemporània que hem anat construint durant el curs.

Ens fa il·lusió pensar que, ben aviat, totes aquestes peces sortiran del taller i ocuparan un nou espai, carregades de preguntes, significats i mirades.

Perquè, al cap i a la fi, transformar objectes també és una manera de transformar-nos nosaltres.

Aquest dijous passat, l’alumnat de 3r d’ESO del Projecte En Residència ha fet una sortida al Centre d’Art La Panera que ens ha deixat una sensació clara: l’art contemporani no només “es mira”; també et pregunta, et remou i t’ensenya a escoltar.

Tres exposicions, tres portes d’entrada, tres maneres de mirar el món

La primera exposició que vam veure va ser Joan Pallé – Els joves infeliços / Unhappy Youth (21.02.2026–24.05.2026), una proposta que, amb humor i ironia, reflexiona sobre la joventut actual i les seves contradiccions. L’exposició ens va confrontar amb les tensions d’una generació que, tot i ser conscient de les causes de la seva insatisfacció (xarxes socials, consumisme, sistema), sembla desconnectada de la capacitat de canvi. Una obra que va convidar l’alumnat a pensar en les seves pròpies vides i els reptes de la seva generació.

La següent parada va ser Cristina Mejías i la seva exposició Saber de oído: cantantes silenciosas (21.02.2026–24.05.2026). La mostra ens va convidar a entrar en una altra manera de conèixer: més sensorial, errant i circular. Aquesta s’articula al voltant d’una gran instal·lació titulada Cantantes silenciosas i fa valdre un “saber” que no sempre es pot explicar amb paraules, sinó que s’aprèn caminant, mirant, tornant enrere i refent el recorregut. Aquesta obra va transportar-nos a una altra dimensió, on el saber no es transmet només per la vista, sinó també per l’escolta i la vivència. Amb una instal·lació immersiva, Cristina ens va recordar que molts coneixements es guarden en els silencis i en els gestos quotidians, ensenyant-nos que tot allò que sembla silenciós pot amagar una gran riquesa de sabers. Aquesta mostra, ens va obrir una nova manera de pensar en l’art i la cultura com a camins de comunicació profunda i no necessàriament explícita.

Finalment, vam gaudir de l’exposició ATLAS d’Oscar Holloway, A cura d’Iñigo Villafranca Apesteguia (21.02.2026 – 24.05.2026) comissariada per Íñigo Villafranca Apesteguia. Aquesta mostra, ens va convidar a mirar cap a allò que resta ocult, a sota del que és visible, tal com la natura o les estructures de suport que sustenten el visible. L’ATLAS ens va fer reflexionar sobre com el món funciona com una complexa xarxa de camins i relacions invisibles, que tot sovint no es perceben a simple vista. Un exemple perfecte d’aquells “fils invisibles” que ajuden a entendre millor allò que veiem, tot desafiant-nos a explorar el que no es mostra al primer cop d’ull.

La xerrada de Mikel R. Nieto: escoltar també és crear

Un dels moments més potents del matí va ser la xerrada amb Mikel R. Nieto, artista sonor i resident a La Panera. Ens va compartir com treballa l’escolta com un acte sociopolític i creatiu, sovint a partir d’enregistraments de camp i propostes que transformen el so en pensament crític.
El més bonic és que va donar a l’alumnat una idea molt clara: escoltar no és passiu. Pot ser una manera d’atendre el món, de cuidar-lo, i també de cuidar-nos.

El que ens enduem (i el que continuarà al centre)

Tornem a l’aula amb tres idees que ens acompanyaran en el projecte:

• La joventut com a tensió: entre el que sabem i el que podem fer.
• El “saber d’oïda”: aprendre a partir de la vivència, el cos i els sentits.
• L’escolta com a eina creativa i de cura: una pràctica que pot obrir espais de reflexió i comunitat.

Una experiència que deixa empremta

Les exposicions i la xerrada van ser una experiència molt enriquidora que va permetre als nostres alumnes connectar amb l’art des d’una perspectiva diferent. No només com a espectadors, sinó com a cocreadores de significats i interpretacions. A través de les mostres de Pallé, Mejías i Holloway, vam veure l’art com una eina que ens ajuda a comprendre millor el món, a escoltar allò que moltes vegades no es diu i a veure els lligams invisibles entre nosaltres i el nostre entorn.

Aquesta sortida a La Panera no només ha estat una experiència cultural, sinó també un punt de partida per als projectes artístics que els nostres alumnes estan desenvolupant, amb l’esperança que puguin integrar aquestes reflexions en les seves pròpies creacions.

Gràcies a La Panera per obrir-nos les portes i, especialment, a Mikel R. Nieto per una conversa tan inspiradora. Ha estat, de debò, una experiència molt enriquidora—d’aquelles que deixen rastre i fan venir ganes de continuar creant.

Avui hem viscut una experiència que ens ha portat des de la connexió amb els altres cap a la profunditat del nostre propi món interior. La llana, que primer ens va unir a través del treball en grup, es va convertir, a poc a poc, en el fil conductor que ens va permetre endinsar-nos dins d’un procés més personal, més íntim. Hem après que, a vegades, per comprendre el que realment som i sentim, cal fer un pas enrere i sentir-nos a nosaltres mateixos.

Després de treballar amb la llana en grup, compartint espai i moments amb els companys i companyes, ens hem retrobat amb nosaltres mateixos en la intimitat del nostre quadern d’artista. Aquest moment no ha estat només de creació, sinó també de reflexió. Hem passat de l’espai compartit a l’espai individual, on la llana ja no era un element de connexió amb els altres, sinó una eina per expressar-nos a través de les nostres pròpies emocions.

El nostre quadern d’artista ha estat el nostre refugi. Un espai on, amb calma, hem anat teixint les nostres pròpies històries i vivències, ara a través d’imatges, paraules o fins i tot en els silencis que deixem sobre les pàgines. La llana, que abans era un element visible, s’ha transformat en un símbol de les emocions que hem volgut traslladar al paper. Les seves fibres, que han passat per les nostres mans, ara s’han convertit en traços, línies, paraules que hem escrit amb la tinta de la nostra introspecció, el fet de retallar els papers del quadern, doblegar-los i cosir-los ens ha fet experimentar i jugar.

Aquest procés ha estat profundament empàtic, perquè ens hem permès estar en contacte amb els nostres propis sentiments i pensaments, sense pressa, sense judici. La llana, en la seva simplicitat, ens ha ajudat a desconnectar de l’exterior per endinsar-nos en el nostre món interior, on la creativitat és el mitjà per comprendre’ns millor.

Al quadern, hem deixat constància de tot això. Alguns de nosaltres hem escrit sobre la connexió que hem trobat en l’espai compartit, d’altres hem expressat la necessitat de trobar un moment per a nosaltres mateixos, per a connectar amb allò que som realment. Hem utilitzat la llana com a símbol, com a llenguatge propi per dibuixar, escriure i, fins i tot, per deixar que els nostres sentiments parlin en forma de caos o ordre, com la mateixa textura de la llana.

Aquest viatge interior, acompanyat de la llana, ens ha recordat que la creativitat no és només un acte de produir, sinó també un acte de comprendre, de parar-nos a observar-nos i a donar forma a tot allò que ens passa pel cap i el cor. El nostre quadern d’artista s’ha convertit en una finestra a les nostres emocions, un espai on podem ser honestos amb nosaltres mateixos, on la creativitat no té límits i on el fil de la llana ens ajuda a fer més visible allò que, de vegades, ens costa expressar.

Aquesta introspecció no només ha estat un exercici artístic, sinó també un recordatori de la importància de cuidar-nos i donar-nos l’espai per entendre’ns, per poder seguir creant amb tot el nostre ser. Gràcies a la llana i al quadern, hem après a mirar-nos des de dins, amb paciència i complicitat, per continuar teixint el nostre camí, amb les nostres pròpies mans.

Avui hem iniciat una nova activitat dins del projecte «En residència» que ens ha permès explorar la idea de la connexió entre nosaltres. Hem creat una xarxa viva i activa, embolicant-nos, enredant-nos, vinculats per la llana. A través de l’acte de compartir aquest material tan senzill, però tan ple de significats, hem començat a comprendre el concepte de la xarxa com a espai comú, on cada fil ens uneix a l’altre, i cada acció nostra contribueix a teixir una trama col·lectiva.

Durant aquesta activitat, hem circulat per l’aula, teixint amb la llana, i ens hem anat movent per l’espai a diferents velocitats, amb diferents distàncies, amb els nostres filaments com a ponts que ens connectaven i ens separaven al mateix temps. Cada acció de teixir amb les mans era una forma d’intercanviar energia i emoció amb els altres, de compartir un moment d’absència de paraules però de profunditat en els gestos.

Aquesta experiència ha estat una forma preciosa de sentir-nos més a prop els uns dels altres, fent visible el que és invisible, la relació humana. La xarxa de llana que hem creat no només ens ha unit, sinó que també ens ha permès reflexionar sobre la nostra pròpia presència en aquest espai compartit.

Després d’aquesta activitat més col·lectiva, durem a terme una tasca més íntima i personal, un exercici en els nostres quaderns d’artista, on podrem plasmar el que aquesta xarxa ens ha inspirat. Mentre teixíem junts, també ens hem obert al nostre propi món interior, buscant l’equilibri entre la comunitat i l’individu.

Aquest acte de compartir la llana, de teixir junts, ens ha permès comprendre una mica més la importància de les connexions humanes, la manera en què, com a éssers humans, construïm la nostra identitat a través de les relacions i la col·laboració. És com si cada fil que hem estirat entre nosaltres fos una petita acció que reforça aquest teixit col·lectiu que compartim cada dia.

Una vegada més, la creació de xarxes no només es fa amb fils, sinó amb les nostres accions, les nostres paraules i els nostres gestos. Ens emportem a casa un record viu d’aquesta experiència compartida i una nova manera de veure’ns entre nosaltres: connectats, teixint el nostre propi camí junts.

La sessió oberta va ser una finestra que ens va permetre veure més enllà del que solíem percebre. Un moment d’intercanvi, d’observació i de connexió amb nosaltres mateixos i amb els altres. Va ser un espai on les idees van fluir, on les emocions van estar presents i on, més que mai, vàrem aprendre a escoltar-nos i entendre’ns a través de les nostres creacions. Ara, és moment de prendre tot el que hem viscut i plasmar-ho en el nostre quadern d’artista.

Per a nosaltres, el quadern d’artista és més que un simple lloc per escriure o dibuixar. És el reflex de les nostres emocions, de les nostres inquietuds i de les experiències que ens marquen. És un espai íntim, però també un espai compartit amb els altres. La sessió oberta ens va deixar imatges que encara floten en la nostra ment: les mirades que es creuen, els gestos que expliquen més que les paraules, les idees que creixen com plànols dibuixats a mà. Cada moment d’aquesta sessió ens va arribar de manera única, com una petita llavor de creativitat que ara tenim l’oportunitat de fer créixer.

Al nostre quadern, hem plasmat aquestes vivències de diverses formes. Algunes hem escrit paraules que ressonen en els nostres cors, paraules que expliquen el que hem sentit en cada instant, però també les que han quedat pendents, aquelles que no es poden pronunciar, però que sabem que hi són. Hem dibuixat imatges que evoquen la connexió, els moments de silenci compartit, les línies que es creuen com les nostres idees i emocions que, de sobte, han trobat un espai per ser expressades. I també hem creat plànols, com petits mapes del nostre interior, que reflecteixen els camins que hem recorregut i els que ens queden per descobrir.

Les imatges que hem creat no són només visuals, sinó que també estan carregades d’emocions que només nosaltres podem entendre. Els traços, les formes, els colors que hem utilitzat són els nostres llenguatges, les nostres maneres d’interpretar el que hem viscut. Cada pàgina del nostre quadern és un testimoni d’aquesta experiència, un diari creatiu on hem quedat, no només amb el record de la sessió, sinó amb el nostre propi procés de creació i reflexió.

Reflexionar sobre aquesta sessió oberta ens ha fet adonar que cada moment compartit, cada pensament, cada acció creativa, és una peça fonamental per a entendre qui som i què estem construint junts. Hem après que, a través de les paraules, les imatges, els plànols i fins i tot el silenci, podem expressar tot allò que és intangible però profundament real.

Ara, al nostre quadern d’artista, tenim una nova història per a explicar, una que ha nascut de la vivència d’aquesta sessió oberta. Una història que no només parla de nosaltres, sinó també de la connexió que hem trobat amb els altres, de la creativitat que neix en espais compartits i de la importància de reflexionar sobre allò que vivim, per poder seguir creant i aprenent.

A vegades, en el nostre viatge creatiu, les coses no surten com esperàvem. Els quaderns d’artista, com nosaltres, passen per moments d’ús intens i, com a resultats d’aquests moments de treball, poden començar a mostrar signes de desgast. Les grapes surten, les pàgines es desenganxen i el quadern, que ens ha acompanyat en tant de temps, necessita ser restaurat. És una metàfora preciosa del procés creatiu: a vegades cal aturar-se, mirar el que hem fet i donar-li un espai de cura per poder seguir endavant.

En el marc del projecte «En residència», avui hem après a cosir els nostres quaderns de l’artista per reparar-los, per donar-los una nova vida. Aquesta tasca, tot i que sembla senzillament pràctica, porta amb ella una gran càrrega simbòlica. Restaurar un quadern no és només solucionar un problema de costura, és reconèixer que, com a artistes i com a persones, també nosaltres necessitem moments per reparar-nos, per cuidar el que s’ha malmès i per seguir creant amb més força.

El procés de cosir el nostre quadern, de reforçar-lo amb fils i agulles, ens ha ensenyat que no hi ha res de dolent en necessitar ajut, en reconèixer quan les coses no estan perfectes i en intentar posar-hi solució. La bellesa d’un quadern restaurat no està en la seva perfecció, sinó en el fet que ha sigut tractat amb cura, que li hem dedicat el temps necessari per recuperar-lo i que, gràcies a aquest procés, el podem seguir utilitzant en els nostres treballs futurs.

Aquesta experiència també ens ha recordat la importància de ser conscients de la nostra pròpia vulnerabilitat i de com, de vegades, fer un pas enrere, restaurar allò que s’ha desgastat, és necessari per continuar endavant. Igual que el nostre quadern, també nosaltres ens desgastem amb l’ús, i és important saber aturar-se, reparar-se, per continuar creixent i aprenent.

Així, de manera silenciosa i plena de significat, hem cosit els nostres quaderns de l’artista. Hem posat fil a l’agulla, literalment, per continuar construint, creant i creixent en aquest espai compartit que és «En residència». I amb cada punt de fil, hem après una altra lliçó important: la cura i l’empatia cap als nostres objectes, les nostres creacions i nosaltres mateixos.