Rafa Castañer EN RESiDÈNCiA a l’Institut  Vázquez Montalbán

Des de la sessió d’obertura han passat moltes coses….
En el moment que l’alumnat es mostra davant un públic a qui no estan acostumats, coneixen (per primera vegada) quin és el moment en què estan i, sorgeixen els dubtes. Dubtes sobre què estan fent i què és el que volen fer, o com a mínim el que no volen.
Fins al moment experimentàvem…amb sons, ritmes, colors, ombres, musica…. cadascú dels membres del grup buscava el seu espai. A partir d’aquest moment, tots coneixen tot. Des de feia algunes sessions treballaven separats en espais (el grup de la percussió, els que dibuixaven, les que cantaven, les que volen ballar…) i, és en aquest moment que ja saben què fan tots. I, què és farà amb totes aquestes parts. I comencen les inseguretats… què bé que ho fan comparat amb el que fem nosaltres! ens deien. Bé! vam pensar! Han estat atents i atentes i han vist que és el que han fet els companys, membres del seu grup i, el millor de tot, els ha agradat! I volen agradar!! Tot un èxit per nosaltres haver pogut arribar a aquest punt de reflexió del grup!

Espai de pintura

Espai del grup de percutió

Espai de cant i diferents ritmes

SIBIL·LA

Continuem treballant, però fem una aturada. Una aturada tècnica per conèixer produccions artístiques a les quals no estan acostumats.

Anem al Teatre Segarra de Santa Coloma, a poder gaudir d’un espectacle amb l’Andrea Jiménez, llicenciada en Coreografia i Interpretació i especialitzada en dansa espanyola per l’Institut del Teatre de Barcelona: Sibil·la.

No acaben d’entendre el que han vist, però, han preguntat i han après amb les explicacions dels artistes i les preguntes que el Rafa feia. Gràcies, Rafa per fer-ho tot més fàcil.

I sense ser gaires conscients, a partir d’aquest moment, comença a haver-hi un projecte de tot el grup. Es comença a parlar d’unir tots els espais.

I, visitem el taller del Rafa i el Chus…

Portem unes quantes sessions amb el Rafa i el Txus i em continuo considerant un ignorant artísticament, però gaudeixo, gaudeixo molt…

Les sessions amb el Rafa i el Txus són estranyes, diferents, són classes on no es fa classe, on el control és el descontrol, sessions on la norma és no posar normes, en les quals els missatges no es pronuncien, i en les quals el que s’espera d’un no es diu, sorgeix.

Soc un ignorant artísticament, i ho segueixo sent, és un món que no és el meu, però estic obert a aprendre (ja ho estava quan em van presentar el projecte), m’agrada aprendre i estic descobrint una nova manera d’ensenyar, entendre i aprendre.

El Rafa lidera les classes d’una forma curiosa, diferent, en un aparent caos descontrolat, però quan el coneixes, quan el descobreixes t’adones que de caos res, que sap el que vol, sap que està fent, sap el que espera, i ho fa, i l’alumnat respon, a la seva manera, i no tots, cert, però respon. I el millor de tot, respon exactament tal com espera que ho faci.

Portem moltes sessions (música, grafitis, pintures …) descobrint el nostre camí indefinit, els nostres gustos desconeguts, per arribar a algun lloc que encara desconeixem i en molts casos que ni tan sols imaginem, però jo hi confio, encara més, hi crec. Hi crec i hi confio, ja que confio i crec en qui ens hi porta. El Rafa i el Txus saben el que fan, i ho fan, i això és el que més m’agrada, d’una manera diferent de la meva, d’una manera que ni tan sols seria capaç d’imaginar, d’una manera imprevisible i “descontrolada”.

El Rafa se’m va guanyar des del primer dia, li vaig comprar el seu projecte sense la necessitat que me l’intentés vendre, per la seva manera de parlar del que fa i d’allò que vol, un discurs que, sorprenent, a l’aula no utilitza, no li cal, no l’entendrien. Un discurs, però, que executa a la perfecció i que és MERAVELLÓS.

Ara tenim un nou repte: la sessió oberta, encara no sabem què farem ni com, però sé una cosa: que ho farem i que ho farem bé.

Seguim

ENTRADA BLOG

Després d’uns mesos i unes quantes sessions des d’aquell dia d’apropament dels artistes, han passat moltes coses. Hem continuat coneixent-nos. Hem continuat aprenent… tot i que l’alumnat, encara no ho sap.
Hem passejat fins al parc del parxís a Sant Adrià, lloc de trobada de molts dels nostres alumnes. Hem fet collage a l’aula i a la platja.

_{Sessió a la platja. Experimentant.}

Hem pintat sobre teles. Hem dibuixat als murs de la platja que ens han esborrat i hem tornat a dibuixar.

_{Primer contacte amb el dibuix, en teles i parets..}

Hem creat ritmes. Ritmes electrònics, ritmes als troncs, pals de fusta, metall…amb tot el que ens trobàvem.

I després de totes les experiències viscudes i gaudides, continuem en el procés de coneixença. Avançant. I de quina manera.
Hem après, o millor dit, hem pogut comprovar, amb el Rafa i el Chus, que el caos és màgia. Màgia perquè ens trobem en aquell espai confús i alterat previ a trobar organitzada la creació. I ara estem en aquest moment.
Però aquesta és la nostra reflexió, el nostre procés, del Jordi i meu, però els protagonistes reals són els alumnes i això és el que pensen i senten ells arribats a aquest moment del procés.

L’activitat que més em va agrada va ser la del parc, perquè quan vam sortir del parc el Rafa va trobar que cada part del dau feia un so diferent, i ens vam posar a descobrir i ritmificar el so.
^Aleix

M’agradaria acabar fent una cosa molt, molt bonica visualment, relaxada i a la vegada en la que ens divertirem moltíssim passant-ho be.
^Iván

Doncs…fins ara hem treballat en equip, per exemple, per fer els graffitis, apilar objectes. Hem treballat, també, la comunicació no verbal amb música creada per nosaltres amb instruments quotidians.
^Joel

L’activitat que més m’ha agradat és la de fer el graffiti perquè mai he “grafiteado” i m’ha semblat una activitat creativa i que mai he fet.
^Aitor

Jo proposo seguir fent graffitis ja que a mi em va agradar molt perquè era divertit i em va genera molta tranquil·litat, i la veritat que no vull que això acabi perquè em vaig quedar amb ganes de més.
^Samara

Me ha gustado mucho hacer grafitis ya que a mi me encanta dibujar porque me genera felicidad, bienestar y me siento libre a la hora de pintar, ya que nadie me dice lo que tengo que hacer.
^Nazaret

Ens agradaria pintar a ritme de la música, ja que quan escoltem música ens sentim lliures i feliços i creiem que és una bona idea, ja que a moltes persones li agrada la música i creiem que podria ser una bona activitat de relaxació.
La part bona d’aquesta activitat és que com a l’’institut sempre seguim unes pautes i unes normes podem aprofitar aquesta activitat per tenir algun altre tipus de manera de treballar, d’una manera més lliure, més divertida.

^{Noa i Antonio}

^{Experimentant amb el graffiti.}

Després de quatre sessions, una benvinguda i una formació em decideixo a escriure i publicar en aquest bloc.

Em dic Jordi Humbert i soc professor de llengua i literatura catalana a l’Institut Manuel Vázquez Montalbán a Sant Adrià del Besòs, i professor adjunt en l’optativa en Residència conjuntament amb la Rocío León, coordinadora pedagògica del centre.

Quan la direcció de l’Institut em presenta el projecte em diuen que busquen un docent, que no estigui lligat al món de l’art i amb mentalitat oberta, i jo penso (penso molt), doncs sí, tinc aquest perfil, soc un ignorant artísticament, però estic obert a les coses noves. 

I així, després de dues sessions prèvies en les quals l’artista no pot venir i les quals dediquem a investigar sobre el projecte, sobre el nostre artista i fer-li un cartell de benvinguda, arriba el gran dia.

03 d’octubre, venen a l’institut el Rafa Castañer i el Chus (els nostres artistes) i el Marc, el mediador. Iniciem amb una dinàmica en la qual el nostre adormit alumnat ha de portar un objecte personal que l’identifiqui. Jo també el porto, és clar. I penso (ho faig molt), soc un ignorant artísticament, però crec que ho entenc, entenc la finalitat de la dinàmica dels artistes: Conèixer-nos. Però, costa, costa molt, l’alumnat es mostra passiu, li costa participar en la dinàmica i no s’obre massa.

Segona part de la sessió, l’artista (artistes en el nostre cas) demanen a l’alumnat fer una construcció amb objectes que trobin al gimnàs (espai on hem fet aquesta primera dinàmica). 

Caos màxim, ara sí, definitivament soc un ignorant, no entenc res: Cadires amuntegades, un “plinton” desmuntat, “colxonetes” a punt de caure, un “potro” cap per avall… Art? Això és art? Fins que algú diu: “Profe, esto no es arte, esto es una mierda”… No ho hauria dit millor … 

El Rafa atura la dinàmica i ens explica, que no, que allò no és art (encara rai, potser no soc tan ignorant, o sí) ens explica que allò és una construcció sense valor artístic COOPERATIVA. Ostres, Jordi (definitivament ets un ignorant), com no te n’has adonat abans, el Rafa no buscava una construcció de valor, el Rafa buscava allò que ha aconseguit, que tot l’alumnat tancat i adormit col·laborés en la construcció d’una estructura qualsevol i el seguís… Està creant un VINCLE de proximitat amb el nostre alumnat (inicialment adormit i poc col·laborador), ara encuriosit, com jo, i crec que ho està aconseguint.

Per acabar, el Rafa enfosqueix l’espai, i amb la llum dels dispositius mòbils dels alumnes i el moviment circular d’aquests al voltant de l’estructura crea una sensació estranya, bonica, curiosa…  ART? No ho sé (soc un ignorant artístic), però insisteixo, m’encurioseix. El Rafa té aquesta virtut, de qualsevol cosa, qualsevol, és capaç de fer-ne una expressió artística (un so, dibuix…).

Continuaré exposant-vos el meu procés, les meves reflexions, els meus pensaments (penso molt)… encara no sé massa on soc, però, (no ho digueu), m’agrada ser-hi.

I com ens agrada dir aquí a l’institut:

SEGUIM

Jh

Rafa Castañer ja ha iniciat el procés de creació EN RESiDÈNCiA a l’Institut  Vázquez Montalbán, al barri de Sant Joan Baptista (Sant Adrià del Besòs). En aquest blog podreu seguir els moments clau d’un procés obert, amb un final no predefinit. Fins molt aviat!!