Autor: Jordi Humbert

Portem unes quantes sessions amb el Rafa i el Txus i em continuo considerant un ignorant artísticament, però gaudeixo, gaudeixo molt…

Les sessions amb el Rafa i el Txus són estranyes, diferents, són classes on no es fa classe, on el control és el descontrol, sessions on la norma és no posar normes, en les quals els missatges no es pronuncien, i en les quals el que s’espera d’un no es diu, sorgeix.

Soc un ignorant artísticament, i ho segueixo sent, és un món que no és el meu, però estic obert a aprendre (ja ho estava quan em van presentar el projecte), m’agrada aprendre i estic descobrint una nova manera d’ensenyar, entendre i aprendre.

El Rafa lidera les classes d’una forma curiosa, diferent, en un aparent caos descontrolat, però quan el coneixes, quan el descobreixes t’adones que de caos res, que sap el que vol, sap que està fent, sap el que espera, i ho fa, i l’alumnat respon, a la seva manera, i no tots, cert, però respon. I el millor de tot, respon exactament tal com espera que ho faci.

Portem moltes sessions (música, grafitis, pintures …) descobrint el nostre camí indefinit, els nostres gustos desconeguts, per arribar a algun lloc que encara desconeixem i en molts casos que ni tan sols imaginem, però jo hi confio, encara més, hi crec. Hi crec i hi confio, ja que confio i crec en qui ens hi porta. El Rafa i el Txus saben el que fan, i ho fan, i això és el que més m’agrada, d’una manera diferent de la meva, d’una manera que ni tan sols seria capaç d’imaginar, d’una manera imprevisible i “descontrolada”.

El Rafa se’m va guanyar des del primer dia, li vaig comprar el seu projecte sense la necessitat que me l’intentés vendre, per la seva manera de parlar del que fa i d’allò que vol, un discurs que, sorprenent, a l’aula no utilitza, no li cal, no l’entendrien. Un discurs, però, que executa a la perfecció i que és MERAVELLÓS.

Ara tenim un nou repte: la sessió oberta, encara no sabem què farem ni com, però sé una cosa: que ho farem i que ho farem bé.

Seguim

Després de quatre sessions, una benvinguda i una formació em decideixo a escriure i publicar en aquest bloc.

Em dic Jordi Humbert i soc professor de llengua i literatura catalana a l’Institut Manuel Vázquez Montalbán a Sant Adrià del Besòs, i professor adjunt en l’optativa en Residència conjuntament amb la Rocío León, coordinadora pedagògica del centre.

Quan la direcció de l’Institut em presenta el projecte em diuen que busquen un docent, que no estigui lligat al món de l’art i amb mentalitat oberta, i jo penso (penso molt), doncs sí, tinc aquest perfil, soc un ignorant artísticament, però estic obert a les coses noves. 

I així, després de dues sessions prèvies en les quals l’artista no pot venir i les quals dediquem a investigar sobre el projecte, sobre el nostre artista i fer-li un cartell de benvinguda, arriba el gran dia.

03 d’octubre, venen a l’institut el Rafa Castañer i el Chus (els nostres artistes) i el Marc, el mediador. Iniciem amb una dinàmica en la qual el nostre adormit alumnat ha de portar un objecte personal que l’identifiqui. Jo també el porto, és clar. I penso (ho faig molt), soc un ignorant artísticament, però crec que ho entenc, entenc la finalitat de la dinàmica dels artistes: Conèixer-nos. Però, costa, costa molt, l’alumnat es mostra passiu, li costa participar en la dinàmica i no s’obre massa.

Segona part de la sessió, l’artista (artistes en el nostre cas) demanen a l’alumnat fer una construcció amb objectes que trobin al gimnàs (espai on hem fet aquesta primera dinàmica). 

Caos màxim, ara sí, definitivament soc un ignorant, no entenc res: Cadires amuntegades, un “plinton” desmuntat, “colxonetes” a punt de caure, un “potro” cap per avall… Art? Això és art? Fins que algú diu: “Profe, esto no es arte, esto es una mierda”… No ho hauria dit millor … 

El Rafa atura la dinàmica i ens explica, que no, que allò no és art (encara rai, potser no soc tan ignorant, o sí) ens explica que allò és una construcció sense valor artístic COOPERATIVA. Ostres, Jordi (definitivament ets un ignorant), com no te n’has adonat abans, el Rafa no buscava una construcció de valor, el Rafa buscava allò que ha aconseguit, que tot l’alumnat tancat i adormit col·laborés en la construcció d’una estructura qualsevol i el seguís… Està creant un VINCLE de proximitat amb el nostre alumnat (inicialment adormit i poc col·laborador), ara encuriosit, com jo, i crec que ho està aconseguint.

Per acabar, el Rafa enfosqueix l’espai, i amb la llum dels dispositius mòbils dels alumnes i el moviment circular d’aquests al voltant de l’estructura crea una sensació estranya, bonica, curiosa…  ART? No ho sé (soc un ignorant artístic), però insisteixo, m’encurioseix. El Rafa té aquesta virtut, de qualsevol cosa, qualsevol, és capaç de fer-ne una expressió artística (un so, dibuix…).

Continuaré exposant-vos el meu procés, les meves reflexions, els meus pensaments (penso molt)… encara no sé massa on soc, però, (no ho digueu), m’agrada ser-hi.

I com ens agrada dir aquí a l’institut:

SEGUIM

Jh