El 29 de maig l’Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuïc començava muntatge a les 8 del matí del que en poques hores es convertiria en l’espai escènic de la proposta per EnResidència de la Marina Congost amb l’IE Turó de Roquetes.
A les 10 del matí arribaven creuant la Plaça Margarida Xirgu, esmorzats i més silenciosos que d’altres vegades, l’alumnat que havia creat durant tot el curs un relat sobre els seus origens particulars, de la seva família, i del grup. Cada un d’ells es barallava internament amb uns quants sentiments contradictoris: eufòria, vergonya, tristor, … Aquests i els nervis de sortir a escena els acompanyarien durant un parell de dies; el 29 de maig durant l’assaig general, i el 30 de maig per l’estrena i la funció de tarda.
L’assaig general va servir per definir entrades, sortides, qui i com iniciaven escenes, intercanvis de microfons, peus tèncics, i un llarg etcètera, però també i sobretot per veure com la i·luminació i el so acabaven convertint la proposta que tots havíem assajat al gimnàs de l’institut en un espectacle. Fins i tot els treballs sobre paper que havien fet durant tot l’any trobaven un espai escènic per acompanyar-los i es transformaven d’exercicis a guirnaldes de festa,
El matí del 30 de maig, el mateix grup de nois i noies de l’IE Turó de Roquetes creuava la plaça, les mateixes emocions i nervis, i alguns amb el vestuari ben escollit per lluir davant dels seus companys i companyes d’institut que els venien a veure actuar al Teatre Lliure.
Alumnat de 1r i de 2n d’ESO i el professorat del centre varen venir i omplir la platea de l’Espai Lliure, van aplaudir i van acabar ballant sobre l’escenari convidats per la proposta de la Victoria i la Keren d’ensenyar-nos a ballar “punta” a ritme de Sopa de Caracol.
Una vegada estrenats, la vergonya i els nervis van ser reemplaçats per la il·lusió de repetir l’experiència però aquesta vegada davant dels seus familiars. Mares, pares, àvies, tiets, germanes i germans van anar omplint de nou les butaques; els seus mòbils gravant il·luminaven els seus somriures. La festa va acabar de nou sobre l’escenari amb una gran conga col·lectiva, molta punta, i poques ganes de marxar (malgrat el que diguessin alguns cartells).
