Entre desembre i gener, l’alumnat ha estat acabant la producció dels brodats, seleccionant el lloc del barri (la zona situada entre la Parròquia de Sant Andreu de Palomar, Plaça Orfila, Plaça Comerç i C/ Gran de Sant Andreu) i concretant les preguntes de les entrevistes que es realitzaran a les persones que es trobin durant la intervenció a l’espai públic.
Amb la Valentina i la Ida, s’ha estat reflexionant sobre aspectes a tenir en compte en el moment de fer l’entrevista:
-Presentació inicial (saludar cordialment, mencionar el propòsit de l’entrevista, explicar breument el format i l’estructura de l’entrevista, clarificar els temes que es debatran…).
-Autorització per la gravació, documentació d’àudio, visual, fotogràfica. Explicar com s’utilitzaran els registres.
-Actitud amable, acollidora. Generar un ambient relaxat i sense judici.
Per grups, l’alumnat ha assajat l’acció d’entrevistar en el context de l’institut, preguntant i conversant amb docents, alumnes i altres persones que treballen al centre educatiu, abans de dur a terme l’acció al barri.
En esta sesión, Lautaro nos leyó un Gmail que le habían escrito desde el Museo Internacional de Barcelona, que eso está en Montjuic. Nos habían propuesto actuar para nuestra presentación el 25 y el 26 de mayo. La verdad nos hace ilusión.
A continuación, nos pusimos manos a la obra y nos organizamos en círculo para hacer una reflexión: ¿Cómo nos hemos sentido en la sesión anterior? En general, nos resulta estresante y cansado mantenernos quietos y movernos lentamente aunque es una gran oportunidad para trabajar aspectos que en nuestro día a día no solemos hacer.
Después, estuvimos haciendo ejercicios de fuerza, en diferentes posiciones por niveles. El nivel 1 era en el suelo; el 2 era intermedio y el 3 era de pie.
Luego, en grupos, transitamos por los distintos niveles. Tendemos a acelerarnos, así que hemos intentado reducir la velocidad. Teníamos que movernos lentamente subiendo al nivel 2, y al 3, y luego bajar de nuevo al nivel 1,
Lautaro nos dijo que recordáramos nuestras poses: ahora lo teníamos que hacer en dos grupos. El primero ejecutaba los movimientos y el segundo observaba. Después nos intercambiamos para experimentar la otra visión del ejercicio.
“Em pensava que anàvem a visitar alguna exposició, però, en canvi, d’això vam anar a veure el seu interior, les seves catacumbes. (…) Va ser una sortida interessant i inesperada (…). El que no sabia era el procés pel qual passen les obres o escultures a l’haver-se d’exposar”.
Olivia, alumna.
“Hem conegut que al museu hi ha dipositades més de 300.000 obres, algunes petites, com les monedes i els dibuixos i altres de molt voluminoses i pesades. La quantitat ens ha sorprès”.
Eva, docent, i grup d’alumnes.
El 24 d’octubre de 2023, l’alumnat entra en contacte amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Incertesa i curiositat. Els i les alumnes van prenent consciència que al llarg del curs seran protagonistes d’un procés singular i únic, amb la complicitat de molts agents, i guiats per la visió artística de la Nadia, on el MNAC assolirà un paper no només com a entitat mediadora al costat d’Experimentem amb l’Art sinó també com a lloc de trobada, inspiració i recursos, catalitzador d’aquest procés artístic que acabarà a finals de curs. Des de la mediació compartim algunes preguntes: Com fem aquest primer apropament al MNAC? Com volem obrir el museu? Organitzem una visita a la col·lecció? Volem alguna cosa diferent? Finalment, optem pel risc, la sorpresa i l’experimentació. Apostem perquè l’alumnat conegui el museu capgirat, a l’inrevés: de baix a dalt, començant pels fonaments. Conèixer les profunditats del museu, els budells, allò que els visitants no veuen. La vida oculta d’un gran edifici que té com a objectiu la cura de segles i segles d’art català. Passegem per les galeries tècniques, misterioses i sorprenents, on s’amaguen les màquines que fan possible la vida al museu, de la mà de Xavier Abelló, cap d’infraestructures i serveis generals. També accedim a un espai de reserva, on dormen escultures de pedra, esperant a ser exposades o restaurades. De cop, sabem que un museu no és només un espai expositiu sinó que té una vida interior. És un refugi de memòries, de tresors artístics, d’història i de vida.
El següent dimarts, la sessió té lloc a l’institut. Aquesta vegada, amb el ressò de la visita anterior, són els alumnes i la professora els qui condueixen la sessió. Ens descobreixen, a la Nadia i a l’equip de mediació, allò que amaga un institut amb 178 anys d’història com el Jaume Balmes. Catacumbes de documents, arxius, memòries, expedients acadèmics i, el que és més sorprenent, una col·lecció meravellosa d’artefactes científics utilitzats al llarg dels anys per les diferents promocions i que han conformat tot un museu dins de l’institut. Teixim entre totes un nexe que uneix el MNAC i el Jaume Balmes: són dos equipaments històrics de Barcelona que guarden i protegeixen un patrimoni. Durant aquestes sessions hem intuït allò que no es veu de les institucions, les nostres ciutats i els nostres edificis, la part no visible de les coses, el valor amagat. I això ens obre portes a noves reflexions: A la vida i al nostre entorn, què és el que es veu i què resta ocult? En un procés artístic, quina és la part no visible? Què bull a la ment i a les intencions d’una artista? Què batega dins de la seva obra?
David Pablo. Tècnic d’Educació i Activitats del MNAC. Equip de mediació EN RESiDÈNCIA
“Avui el David Pablo ha vingut per primer cop al Balmes. L’hem esperat amb una visita especial, també. Hem anat a visitar les entranyes de l’institut plegats. Com l’institut té al voltant de 180 anys, la seva història és llarga i plena de rastres de la seva evolució. Hem vist l’arxiu dels expedients d’alumnes de 1939. També hem vist mapes i gràfics, alguns escrits en alemany, altres en francès. Hem vist catalogades tota mena de col·leccions de ciències i instruments de laboratori de principis del S XX. També dos quadres d’antics directors de l’institut que estan malmesos. Hem anat a la sala de professors a veure on estan exposats la resta de quadres. S’ha fet evident que tots els retratats eren homes.
Hem reflexionat sobre la relació entre les dues visites. Com el que està ocult i no es veu conforma la identitat del que es veu.“
En aquesta sessió hem pujat a l’Àgora com de costum. Hi havia la Valentina i la Milagros, i com sempre, hem escalfat movent-nos per la sala : havíem d’escalfar el cos i, després d’escalfar el cos havíem d’escalfar l’espai. Escalfar l’espai significa que ens hem de moure per tot l’espai on treballem l’optativa, es a dir, l’Àgora. No podem deixar cap racó sense moure’ns-hi. Després hem fet un exercici en què havíem de moure’ns per tota la sala i passar entre dues persones. Quan la Milagros o la Valentina deien nivell 0, havíem de llençar-nos a terra i desplaçar-nos pel terra. Amb diferents nivells, al nivell 1: molt a prop del terra, però sense arrossegar-nos-hi, al nivell 2: en un nivell mitjà i al nivell 3: gairebé totalment de peu. També hem repetit l’exercici de desplaçar-nos per la sala passant entre dues persones, però cap al final de l’exercici els professors han començat a limitar l’espai per on ens podíem moure: no podíem creuar aquests límits i tampoc podíem tocar-nos ni parlar.
També hem fet el joc de les estàtues, però aquesta vegada quan ens movíem no ens assèiem sinó que ens tombàvem a terra, fent-nos els morts.
Portem unes quantes sessions amb el Rafa i el Txus i em continuo considerant un ignorant artísticament, però gaudeixo, gaudeixo molt…
Les sessions amb el Rafa i el Txus són estranyes, diferents, són classes on no es fa classe, on el control és el descontrol, sessions on la norma és no posar normes, en les quals els missatges no es pronuncien, i en les quals el que s’espera d’un no es diu, sorgeix.
Soc un ignorant artísticament, i ho segueixo sent, és un món que no és el meu, però estic obert a aprendre (ja ho estava quan em van presentar el projecte), m’agrada aprendre i estic descobrint una nova manera d’ensenyar, entendre i aprendre.
El Rafa lidera les classes d’una forma curiosa, diferent, en un aparent caos descontrolat, però quan el coneixes, quan el descobreixes t’adones que de caos res, que sap el que vol, sap que està fent, sap el que espera, i ho fa, i l’alumnat respon, a la seva manera, i no tots, cert, però respon. I el millor de tot, respon exactament tal com espera que ho faci.
Portem moltes sessions (música, grafitis, pintures …) descobrint el nostre camí indefinit, els nostres gustos desconeguts, per arribar a algun lloc que encara desconeixem i en molts casos que ni tan sols imaginem, però jo hi confio, encara més, hi crec. Hi crec i hi confio, ja que confio i crec en qui ens hi porta. El Rafa i el Txus saben el que fan, i ho fan, i això és el que més m’agrada, d’una manera diferent de la meva, d’una manera que ni tan sols seria capaç d’imaginar, d’una manera imprevisible i “descontrolada”.
El Rafa se’m va guanyar des del primer dia, li vaig comprar el seu projecte sense la necessitat que me l’intentés vendre, per la seva manera de parlar del que fa i d’allò que vol, un discurs que, sorprenent, a l’aula no utilitza, no li cal, no l’entendrien. Un discurs, però, que executa a la perfecció i que és MERAVELLÓS.
Ara tenim un nou repte: la sessió oberta, encara no sabem què farem ni com, però sé una cosa: que ho farem i que ho farem bé.
Anem de ruta pel barri de Sant Martí en la recerca de petjades fetes per les persones o per la natura, per així poder veure com afecten i influeixen en ells el pas del temps.
Com era el material i la seva forma anteriorment? Com són actualment? Quin procés hi ha hagut? Són alguns dels dubtes que ens preguntem.
Us deixem una mostra alguns dels elements trobats i del mapa que vam realitzar per no perdre’ns per Sant Martí!!
El primer dia, la Tatiana ens va ensenyar una mica del seu treball, que vam veure també en una exposició que té al Centre Cívic Can Basté.
Ens va ensenyar una llista de la compra que té brodada sobre un drap de cuina, i ens va demanar que ens pressentíssim cada un a través d’una llista de la compra, que vam fer a classe i que vam llegir en veu alta perquè ens comences a conèixer.
El nostre primer contacte directe amb l’art contemporani va ser visitant l’exposició de l’artista David Bestué anomenada “Ciutat de sorra“, exposada a Fabra i Coats.
No ens imaginàvem que l’art pogués ser així. La Marina ens va fer de guia i ens va explicar a poc a poc el significat de les diferents obres. Se’ns obre un nou món ple de dubtes, de ganes de fer art i de continuar explorant.
Després d’uns mesos i unes quantes sessions des d’aquell dia d’apropament dels artistes, han passat moltes coses. Hem continuat coneixent-nos. Hem continuat aprenent… tot i que l’alumnat, encara no ho sap. Hem passejat fins al parc del parxís a Sant Adrià, lloc de trobada de molts dels nostres alumnes. Hem fet collage a l’aula i a la platja.
Sessió a la platja. Experimentant.
Hem pintat sobre teles. Hem dibuixat als murs de la platja que ens han esborrat i hem tornat a dibuixar.
Primer contacte amb el dibuix, en teles i parets..
Hem creat ritmes. Ritmes electrònics, ritmes als troncs, pals de fusta, metall…amb tot el que ens trobàvem.
Experimentant amb el so a l’aula.Experimentant amb el so.
I després de totes les experiències viscudes i gaudides, continuem en el procés de coneixença. Avançant. I de quina manera. Hem après, o millor dit, hem pogut comprovar, amb el Rafa i el Chus, que el caos és màgia. Màgia perquè ens trobem en aquell espai confús i alterat previ a trobar organitzada la creació. I ara estem en aquest moment. Però aquesta és la nostra reflexió, el nostre procés, del Jordi i meu, però els protagonistes reals són els alumnes i això és el que pensen i senten ells arribats a aquest moment del procés.
L’activitat que més em va agrada va ser la del parc, perquè quan vam sortir del parc el Rafa va trobar que cada part del dau feia un so diferent, i ens vam posar a descobrir i ritmificar el so. Aleix
M’agradaria acabar fent una cosa molt, molt bonica visualment, relaxada i a la vegada en la que ens divertirem moltíssim passant-ho be. Iván
Doncs…fins ara hem treballat en equip, per exemple, per fer els graffitis, apilar objectes. Hem treballat, també, la comunicació no verbal amb música creada per nosaltres amb instruments quotidians. Joel
L’activitat que més m’ha agradat és la de fer el graffiti perquè mai he “grafiteado” i m’ha semblat una activitat creativa i que mai he fet. Aitor
Jo proposo seguir fent graffitis ja que a mi em va agradar molt perquè era divertit i em va genera molta tranquil·litat, i la veritat que no vull que això acabi perquè em vaig quedar amb ganes de més. Samara
Me ha gustado mucho hacer grafitis ya que a mi me encanta dibujar porque me genera felicidad, bienestar y me siento libre a la hora de pintar, ya que nadie me dice lo que tengo que hacer. Nazaret
Ens agradaria pintar a ritme de la música, ja que quan escoltem música ens sentim lliures i feliços i creiem que és una bona idea, ja que a moltes persones li agrada la música i creiem que podria ser una bona activitat de relaxació. La part bona d’aquesta activitat és que com a l’’institut sempre seguim unes pautes i unes normes podem aprofitar aquesta activitat per tenir algun altre tipus de manera de treballar, d’una manera més lliure, més divertida.
